Crític Cerca
Opinió

Una dona com jo en un lloc com aquest

Qüestiono les dinàmiques que he vist durant molt temps als meus entorns, i alhora reivindico el nostre lloc al món

30/07/2020 | 01:08

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Aquí hi ha dos noms, però escric amb una sola veu. Perquè soc complexa, perquè de vegades penso coses que no em toquen, perquè s’ha convertit en una part de mi defraudar expectatives. Perquè és igual si això ho diu l’una o l’altra, perquè ho penso jo i jo també ho penso. Perquè és bonic que les dues veus siguin ara una veu, i no puguis destriar d’on surt cada idea.

Una dona com jo en un lloc com aquest. Escrivint un article amb aquesta tia. No s’esperava que escrivís articles, ni tan sols que anés a la universitat. I, si hi anava, havia de ser per aconseguir una bona feina i callar. Portar-me bé. Seguir les normes, estar agraïda, ser com toca. Vaig decidir protestar.

La meva família era masclista, homòfoba, racista. Però també em va ensenyar pràctiques de supervivència radicalment feministes

Podria passar per “normal”. Podria treure’m aquesta roba i posar-me’n una altra, mostrar els cabells llargs i pentinats com s’han de pentinar les dones, no dur les xapes de Malala Yousafzai i Marielle Franco a la bossa. Però, si ho fes, seria una mica menys jo, i, si alguna cosa he après fins ara, és que és important que existeixi l’espai per ser com soc. No per mi i prou: també com una eina perquè altres que ara mateix no tenen clar que poden ser com són vegin que sí. Que també poden existir i que no són un oxímoron.

Ja era així de petita. S’assenyalava el masclisme de la meva família com una mena d’esmena a la totalitat, com si me n’hagués d’allunyar per poder ser una “bona feminista”. I sí, és cert, la meva família era masclista, homòfoba, racista. Però també em va ensenyar pràctiques de supervivència radicalment feministes. Vinc d’un espai aparentment contradictori: no em destorba la complexitat.

De fet, la reivindico. Vaig a la ràdio, a la tele, i renuncio a semblar “normal”, perquè la normalitat em serveix de poc. Hi vaig a evidenciar que no tothom que viu al meu país és blanc, heterosexual, senyor, de casa bona. Però també, i encara més important, a evidenciar que no tothom que és “diferent” és “diferent” de la mateixa manera.

Em sento identificada amb les persones que són als marges i reivindiquen també la diferència. Tant és quina. Em sento identificada amb les persones que polvoritzen la manera que tenim d’entendre les coses, amb les que sorprenen perquè existeixen. En definitiva, les que afegeixen complexitat a les etiquetes. Soc això que veus, i alhora soc el contrari del que imagines.

Què fa una dona com jo en un lloc com aquest, escrivint un article amb aquesta tia? En direm sororitat, cures i resistència

Per això m’agrada veure els marges a l’espai públic. Dins d’aquests marges, d’aquest grup en què em classifiquen, també em sento estranya de vegades, també em sento fora de lloc. A estones soc “massa” d’una cosa o “massa poc” de l’altra. Qüestiono les dinàmiques que he vist durant molt temps als meus entorns, i alhora reivindico el nostre lloc al món.

Per viure plenament la complexitat, per polvoritzar les etiquetes, construeixo espais de cures, refugis segurs. Gosem qüestionar-nos, hi apareixen preguntes i de vegades alguna resposta. M’agrada que m’interroguin perquè els debats són sans i em permeten créixer, i m’agrada interrogar perquè no hi ha preguntes incorrectes. Són converses serenes més enllà dels debats viscerals que hi ha a l’escena pública. Són espais compartits amb companyes de lluita, complexos i complexitzats.

Soc “mala” (qualsevol etiqueta que em posis). Ocupo el centre per ubicar-me als marges i ho qüestiono tot: els marges i el centre. Faig sentir la meva veu a l’espai públic i llueixo les etiquetes que m’imposen; fins que es normalitzin i calgui destruir-les, també. Tinc una arma que es diu feminisme: supervivència dialèctica, pràctica i vital. Què fa, doncs, una dona com jo en un lloc com aquest, escrivint un article amb aquesta tia? En direm sororitat, cures i resistència.

Míriam Hatibi és consultora de comunicació i autora del llibre ‘Mira’m als ulls‘. Bel Olid és escriptora i traductora: el seu últime llibre es titula ‘Follem?

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies