Crític Cerca
Opinió
Queralt Castillo

Queralt Castillo

Enviada especial de 'Climática' a la COP26

Viatjar amb tren a la COP26 de Glasgow: odissea o ‘greenwashing’?

Anar de Barcelona a Escòcia amb tren ha estat tota una experiència: com viatgem per explicar alguna cosa també és explicar alguna cosa

02/11/2021 | 20:00

Contemplar el paisatge mentre es treballa amb l'ordinador portàtil, un dels avantatges de viatjar amb tren / QUERALT CASTILLO

Quan La Marea-Climática em va proposar cobrir la COP26 de Glasgow, la cimera pel clima promoguda per les Nacions Unides, amb la col·laboració de mitjans com CRÍTIC o Catalunya Plural, vaig saber que no seria una tasca senzilla. Però ja som aquí!

Sé que Climática, i també CRÍTIC, es caracteritzen pel fet d’abordar els temes d’una manera particular, que es diferencia d’altres mitjans de comunicació que aborden l’emergència climàtica per anar més enllà del que és superficial i tocar el costat feble als poderosos. Per algun motiu no admeten publicitat de les empreses de l’Ibex-35. Els agrada ser lliures. I ho són; per això poden escriure sobre Repsol, Iberdrola, Endesa o el Banc Santander. Una salutació des de Glasgow a tots ells.

També sabia, ja des de fa algunes setmanes, que anar a la COP26 sortiria car i que aquests mitjans precisament no van sobrats de calés. La cimera més important de l’any celebrada en una ciutat d’Escòcia ha fet que els allotjaments es posin pels núvols i que viatjar fins allà, si vols ser ecològicament compromès, sigui una odissea. No obstant això, aquests reptes o dificultats han estat el que menys maldecaps ens han ocasionat.

Des del principi teníem clar que calia anar-hi amb tren. Parlar és fàcil; predicar amb l’exemple és una altra cosa. De Barcelona fins a Glasgow hi ha 2.300 quilòmetres travessant muntanyes, planes inacabables i, fins i tot, creuant el mar. Si no, que li ho diguin al primer ministre britànic, Boris Johnson, que per anar de Londres a Glasgow —unes sis hores amb tren— ha decidit fer servir un jet privat d’una empresa britànica. Però no ens despistem: el tren és còmode i agradable. Recórrer els camps europeus sota el sotragueig del ferrocarril resulta gustós i relaxant: dona temps per pensar, llegir, escriure notes, escoltar música o sorprendre’s de la bellesa del paisatge (sí, encara n’hi ha), tot mirant per la finestra.

El curiós o sorprenent no és com és de bonic de viatjar amb tren, malgrat l’increment d’hores que suposa respecte a viatjar amb avió, sinó com n’és de car: en un primer moment, els bitllets des de Barcelona fins a Glasgow, només l’anada, pujaven a uns 450 euros, aproximadament. En una frase: no ens ho podíem permetre. Després de valorar diferents opcions i donar-hi diverses voltes vam escollir l’opció més barata, però no la més senzilla: comprar un passi d’Interrail a fer servir en quatre dies diferents i pagar els suplements que calgués, en aquest cas, l’alta velocitat des de Barcelona fins a París i el pas pel túnel del canal de la Mànega en el trajecte París-Londres. Un altre dia parlarem de com et veus obligat a comprar els bitllets a la taquilla de l’estació, en lloc de poder-ho fer per Internet, o sobre els problemes de la xarxa i de les obres a les vies del tren.

Eurostar, el tren d'alta velocitat que uneix París i Londres / QUERALT CASTILLO
Rètols indicadors a la Gare du Nord de París / QUERALT CASTILLO
Anterior Següent

Combinar tots aquests trens no ha estat una tasca fàcil, però tampoc no m’estendré: ara ja soc a Glasgow i això és el que importa. Poder tornar a sortir de Barcelona després de la pandèmia de la Covid-19 ha estat un alliberament, una premonició que tot es posarà a poc a poc al seu lloc, crec. També ha estat un xoc: veure tota aquesta gent passejant sense mascareta per París o Londres (s’utilitzen moltíssim menys que a Barcelona), observar com la gent s’aglomerava a Chatelet, a París Nord o a London Saint Pancras, m’ha fet preguntar-me si realment hem après una mica d’aquesta pandèmia o no. Crec que no.

L’odissea per arribar a Glasgow no queda aquí: el termini de sol·licitud d’acreditacions per entrar a la Blue Zone (on tenen lloc les converses i les rodes de premsa de la COP26) havia d’estar obert fins al 31 d’octubre; però, sense previ avís, el 8 d’octubre, es va tancar. El motiu? Havien donat més acreditacions de les permeses i havien de tancar l’aixeta. La Marea-Climática va ser un dels mitjans que es van quedar fora, i, malgrat haver enviat mails i haver-ho intentat per activa i per passiva, no hem rebut cap resposta per part de l’organització. És graciós, o pur cinisme, si més no, que el primer mitjà de comunicació en espanyol especialitzat en crisi climàtica es quedi fora de la COP26, mentre s’acrediten desenes d’equips de premsa de mandataris i d’empreses privades.

De fet, això és un altre tema que mereixeria un article: al segon dia de la cimera, l’organització va demanar que aquells participants i periodistes que poguessin cobrir de manera remota les trobades ho fessin. La periodista argentina Tais Gadea Lara, especialitzada en canvi climàtic i medi ambient, penjava el missatge següent a les seves xarxes socials.

Més enllà de l’anècdota, això pot derivar en manca de transparència i en trampes. No seria més lògic limitar l’entrada dels equips de premsa dels mandataris i mandatàries i deixar-hi passar la premsa perquè faci la feina?

A l'estació de St. Pancras de Londres, t'indiquen la diferència que hi ha entre viatjar amb tren o amb avió a París, en emissions de CO2 per passatger / QUERALT CASTILLO

Sense avió, sense acreditació i sense deutes

Per tot el que hem explicat, podem dir que no ha estat un camí fàcil arribar fins aquí, però sense avió, sense acreditació i sense res a deure a ningú, ja som a Glasgow. Han estat dues setmanes de nervis, d’estrès i de dificultats, però ningú no va dir que seria fàcil. Com asseguren les companyes de CRÍTIC, “com viatgem per explicar alguna cosa també és explicar alguna cosa”. I hi estic totalment d’acord.

A tots aquests polítics i equips que s’omplen la boca de vocables buits com “transició verda”, “sostenibilitat” i d’altres, els diria que prediquin més amb l’exemple, que es deixin les corbates a casa i que s’arremanguin. Que això no va de parlar, que això va de fer. De legislar. De lligar curt l’empresa privada. De donar un cop sobre la taula. Que ja ens ha passat el temps dels acords i de les negociacions. Que això és cosa de totes. Que això és urgent.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies