Crític Cerca
Opinió
Rafael Poch

Rafael Poch

Periodista, va ser 30 anys corresponsal internacional en països com la Xina, Rússia o Alemanya

El gran perill

Ens trobem en el moment més perillós des de la crisi dels míssils de Cuba del 1962

24/03/2022 | 17:08

Portades de la revista 'The Economist' que justifiquen diverses guerres en les dècades recents / THE ECONOMIST

Hem assistit a un intercanvi d’advertiments i d’amenaces nuclears a càrrec dels presidents de les dues potències que concentren el gruix de la capacitat de destrucció massiva del planeta. Ja al febrer, Biden va advertir Putin que, si envaïa Ucraïna, s’arriscava a un conflicte nuclear. Per part seva, Putin va declarar, una vegada iniciada la invasió, que col·locava les seves forces estratègiques en alerta. Això és una cosa que no té precedents des del 1962 quan, amb Kennedy i Khrusxov al capdavant de les dues potències, el món va ser a la vora d’una guerra nuclear.

També en els anys setanta i vuitanta, amb les crisis a l’Orient Mitjà i amb el desplegament dels euromíssils, va haver-hi tensions i alertes nuclears, però mai no es va arribar a un nivell declaratiu tan explícit. A més, després de l’esglai del 1962, les potències van comprendre la importància del control d’armes i del desarmament; van comprendre la necessitat de dotar-se de tota una sèrie de normes de seguretat. El resultat va ser un seguit d’acords com el de no proliferació del 1969, per limitar la capacitat de destrucció massiva a escala planetària; l’ABM del 1972 sobre defensa antimíssils, enfocat a evitar que el desplegament de nous sistemes antimíssils (l’escut) es resolgués desplegant més míssils (llances), capaços d’esquivar l’escut, o l’acord INF sobre prohibició d’armes nuclears intermèdies (de curt abast), signat el 1987 per Gorbatxov i Reagan. Tot això avui és història.

Joe Biden ha tractat Vladímir Putin de “criminal de guerra”, un tracte que ni tan sols el carnisser Stalin va merèixer

Clinton va dissoldre l’agència de desarmament i control d’armes als anys noranta; Bush júnior va abandonar unilateralment l’AMB; Obama va desplegar sistemes de míssils antimíssils a Romania i a Polònia, i Trump va derogar unilateralment, el 2019, l’acord INF, després que el seu responsable de Seguretat Nacional, John Bolton, expliqués als russos que tal derogació no anava contra ells, sinó que era per poder desplegar armes nuclears tàctiques contra els xinesos a l’Àsia oriental.

En aquest perillós món ja sense acords ni normes, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha tractat ja en dues ocasions de “criminal” i “criminal de guerra” el seu homòleg rus, Vladímir Putin (que, per descomptat, ho és, encara que no en major mesura que tots i cadascun dels presidents dels Estats Units), un tracte que ni tan sols el carnisser Stalin va merèixer.

Naturalment, al costat de tot això, hi ha canals de comunicació, “telèfons vermells”, entre els amos del botó nuclear. A Washington, el Pentàgon manté un torcebraç amb el Departament d’Estat i el complex mediàtic, tots dos molt més bel·ligerants i irresponsables en aquesta matèria. Biden es troba enmig d’aquest encreuament d’influències. En el fragor de la guerra actual, hi ha una línia directa entre els militars del Pentàgon i els seus homòlegs russos per evitar incidents i accidents que desencadenin el que en principi ningú no desitja; però, en paraules de George Beebe, excap del departament analític rus de la CIA, “els perills als quals ens enfrontem, sense ser incontrolables, sens dubte no tenen precedents”.

Com ha canviat tot després d’un mes de guerra

Un mes després d’haver començat, la guerra de moment ha produït per a Rússia tres coses que Moscou volia evitar: una Ucraïna definitivament unida en el seu sentir antirús, una OTAN enfortida amb països neutrals trucant a la porta i la revitalització del lideratge global dels Estats Units. “Si la guerra convencional es descontrola, l’ús de petites armes nuclears no podria descartar-se del tot i, en aquest cas, la guerra s’estendria al conjunt d’Europa”, adverteix el director de l’Institut d’Estudis Globals de la Universitat de Shenzhen, Zheng Yongnian.

Són veritablement conscients els dirigents europeus actuals de la gravetat d’aquesta crisi desgraciada?

La pregunta és la següent: són veritablement conscients els dirigents europeus actuals —és a dir, el grup de polítics estratègicament més mediocre des del 1945 que avui és al comandament de la Unió Europea— de la gravetat concreta que amaga aquesta crisi desgraciada? Els senyals sobre aquest tema no són en absolut concloents.

És cert que l’OTAN, i el mateix Biden, han repetit que no intervindran militarment de manera directa a Ucraïna, però l’olor de la sang de l’ós en el camp de batalla atreu el tauró i la temptació pot arribar a fer-se irresistible. La setmana passada, el ministre de Defensa estonià, Kalle Laanet, va insistir en l’oportunitat de crear una “zona d’exclusió aèria” de l’OTAN, la qual cosa posaria en contacte inevitable l’aviació russa amb la dels Estats Units i l’OTAN, i l’aplicació de la qual porta lògicament implícita la destrucció preventiva de sistemes russos de defensa antiaèria, bases aèries, etc., raons per les quals l’OTAN rebutja de moment aquest escenari. El primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, i el seu segon, Jaroslaw Kaczynski, han anat més lluny en proposar l’enviament a Ucraïna d’una “força de pau” de l’OTAN, amb efectius polonesos, que prengui el control de la Ucraïna occidental, que en gran part va pertànyer a Polònia en el passat, incloent-hi la ciutat de Lvov (Lviv, Lemberg o Leòpolis, segons les diverses denominacions). Mentre aquests projectes formen part del debat, l’OTAN ha iniciat unes grans maniobres militars a l’Àrtic que obliguen Rússia a mantenir la guàrdia en el seu espai nord i dividir els seus recursos.

Els russos esperaven que l’exèrcit regular ucraïnès s’enfonsaria i que a l’est i al sud del país no hi hauria gran resistència popular

El Kremlin va iniciar aquesta invasió regint-se per la cèlebre màxima napoleònica On s’engage et puis on voit (“Hom es fica en la batalla i després es decideix sobre la marxa”). El mateix Putin va comentar públicament al febrer que la seva “operació militar especial” actuaria “segons les circumstàncies”. La impressió és que esperaven que l’exèrcit regular ucraïnès s’enfonsaria, que els efectius més irreductibles i nacionalistes destacats davant del Donbass i a Mariúpol, porta per a la connexió territorial amb Crimea, serien aniquilats, i que a l’est i al sud del país no hi hauria gran resistència popular. Amb el Govern de Kíiv en fugida i el sud-est controlat, es podria configurar una Ucraïna no hostil a l’est de la línia del Dniéper, amb un Govern titella favorable a Moscou, tot relegant i concentrant la “Ucraïna hostil” a la regió occidental, en la qual es configuraria un Estat satèl·lit de l’OTAN i fortament antirús. La impressió és que l’evolució del conflicte ha imposat escenaris molt més modestos a Moscou, que es concretaran segons evolucionin les coses en el camp de batalla.

Mapa de la situació actual de la guerra, segons mitjans de comunicació russos / ARXIU

Tal com va la guerra, Moscou sembla continuar pensant en una partició d’Ucraïna

Però, com evolucionen? És difícil de dir-ho, perquè el combat de propagandes és molt intens. Segons fonts militars dels Estats Units, en la segona guerra del Golf, els americans van trigar un mes a arribar a Bagdad i en la primera jornada de guerra van llançar més bombes i míssils que les que els russos han llançat en el que portem de campanya. En tot cas, Moscou sembla continuar pensant en una partició del país. “Tindrem per molt de temps dues Ucraïnes”, deia el 15 de març Konstantín Zatulin, vicepresident de la Duma per a afers de l’entorn postsoviètic. “Només amb una victòria hi haurà espai per a la diplomàcia; sense diplomàcia ens enfrontarem a les pitjors conseqüències com a poble i Estat”, deia.

Per damunt i a costa del sofriment de la població ucraïnesa, de la mortaldat, la destrucció d’edificis civils i l’èxode, la guerra ve determinada pels objectius de cadascuna de les grans potències enfrontades. El politòleg moscovita Dmitri Trenin defineix així aquests objectius: “Per a l’Occident dirigit per Washington, l’objectiu principal no és només canviar el règim polític a Rússia, sinó també eliminar Rússia com a entitat independent en l’escenari mundial, i idealment ficar-la en conflictes interns. Per a Rússia, l’objectiu principal és establir-se com a país autosuficient i independent d’Occident en termes econòmics, financers i tecnològics, així com afirmar-se com a gran potència i un dels centres de l’emergent món multipolar. Aquests objectius no deixen espai per a un compromís estratègic”, diu. I aquí radica el perill.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies