10/04/2019 | 19:10
Podem descriure els fets ocorreguts a Catalunya l’1 i el 3 d’octubre com allò que el filòsof Alain Badiou anomena “l’esdeveniment”; el marxista Walter Benjamin, “temps messiànic”; i el poble indígena quítxua d’Amèrica Llatina, “pachakuti”. Tots aquests conceptes serveixen per definir l’erupció d’alguna cosa inesperada en una situació que interromp la continuïtat, o la lògica de la reproducció en l’estructura de dominació.
L’estructura de dominació té una lògica de reproducció monòtona-contínua fins que un moviment social que ningú espera hi irromp de manera abrupta, com una insurrecció popular o una reacció popular generalitzada. Aquests esdeveniments són efímers, mai perennes. Per ser duradors, han de comptar amb una resposta política que produeixi un discurs polític realment innovador, i que justifiqui la nova “subjectivitat” i la “veritat” generades per l’esdeveniment. Per aconseguir-ho, s’ha de renovar el discurs polític sencer, cal actualitzar-lo d’acord amb la nova subjectivitat que “l’esdeveniment” va generar en la societat.
Ara, la pregunta que cal que ens fem sobre Catalunya és: quina és la resposta política als esdeveniments de l’1 i el 3 d’octubre? Obrir aquest debat té una importància primordial. A Catalunya, va succeir quelcom que no estava previst: el sorgiment d’un poble que estava disposat a defensar la seva sobirania, el seu dret a decidir i el seu dret a l’autodeterminació amb el propi cos. L’1 d’octubre, les persones que defensaven les urnes no preguntaven als seus veïns: “I tu, què votes?”. No era important què es votava; el que sí que importava era defensar el dret de la ciutadania catalana de decidir el futur de la seva nació. Milers de persones no independentistes van defensar el dret a votar amb els seus cossos.
Tenir sobirania no és el mateix que ser independent. La sobirania és el dret dels pobles de decidir el seu futur, cosa que inclou una multiplicitat d’opcions: el federalisme, el confederalisme, la independència, etc. Ras i curt, existeixen molts models d’estat. En aquest sentit, crec que crear un front popular unitari que integri tant els sobiranistes a favor de la independència com els sobiranistes federals té un potencial enorme.
Vegem el cas de Còrsega. Actualment governa la coalició formada pels sobiranistes proindependència i els sobiranistes proautonomia que va guanyar tranquil·lament les últimes eleccions (pensem, però, que “autonomista” no vol dir el mateix a França que a Espanya; aquí parlem del que les Nacions Unides reconeixen com a “república autònoma” o “república associada” amb una sobirania total). El moviment sobiranista de Còrsega (que pretén la independència i l’autonomia) té una plataforma des de la qual lluita per aconseguir les seves demandes i es troba en negociacions amb l’estat francès. Si a Catalunya es creés quelcom de semblant, tindria poder perquè el moviment sobiranista, com a contraposició a l’independentista, fàcilment podria reunir dues terceres parts dels vots. Si pensem que el moviment independentista ja compta amb el 50% dels vots, i que s’hi sumaria un altre 15% o 20% pertanyent als vots dels sobiranistes federals, és evident que aquesta plataforma tindria un poder enorme per defensar la nació de Catalunya i les institucions internacionals. És a dir, seria un fet poderós quant a legitimitat.
Cal un debat en totes les nacions sense estat sobre què significa la sobirania popular després de l’1 d’octubre
Si Catalunya es troba actualment en aquesta situació, imagineu el que significa per a territoris com Galícia i Andalusia, on el moviment per la independència no té ni les xifres ni la força per representar grans majories. Hem de retornar al concepte de sobirania; hem d’expandir-lo a les demandes provinents de Galícia, del País Basc i d’Andalusia que podrien unir-se fàcilment a un procés d’aquest tipus.
Tanmateix, encara no hem vist que s’hagi fet cap gest en aquest sentit. He parlat amb persones de l’esquerra catalana que es troben al rovell de l’ou de la qüestió i que hi estan d’acord, però pel que fa a organitzacions, no n’he vist cap que hagi fet un pas endavant. Albano Dante Fachín va intentar crear coalicions en aquest sentit i, en una ocasió, va afirmar: “l’única garantia que tenim d’un procés constitucional sobiranista és el vot per la independència“. Aquesta afirmació reconeix que va tenir lloc un “esdeveniment” i que l’única manera de ser-hi fidel és renovant el discurs polític en consonància amb la nova subjectivitat i veritat nascudes d’aquest esdeveniment.
En la meva opinió, cal un debat en totes les nacions sense estat sobre què significa la sobirania popular després de l’1 d’octubre i de la implementació de l’article 155. En tota estratègia per la sobirania d’un territori s’hi ha d’introduir un esforç inclusiu que situï al centre les relacions horitzontals entre les nacions sense estat. Per a un projecte d’esquerres ja no és suficient parlar de “república anticapitalista”. Qualsevol república, des d’una perspectiva d’esquerres, ha de lluitar contra el capitalisme, el patriarcat, el racisme i la contaminació ambiental. Hem de descolonitzar el concepte de “república” tan aviat com puguem, i això comporta començar a parlar de la “república antisistema”.
D’aquest “esdeveniment”, i de la cerca per la sobirania, en podem aprendre diverses coses. La primera lliçó és com reformulem el que entenem per sobirania. L’organització d’un moviment popular fort requereix un concepte de sobirania que va més enllà del moviment per la independència. Altrament, el moviment sobiranista contra l’estat imperial-colonial espanyol s’acaba dividint entre els sobiranistes que estan a favor de la independència i els que no hi estan. Aquesta divisió és més útil per a l’unionisme espanyol. El concepte de sobirania ha d’assegurar que es va més enllà dels discursos exclusivament culturalistes. Cal un discurs que inclogui els problemes de la ciutadania: la sobirania també pot voler dir menjar millor; no pot limitar-se a celebrar la llengua, sinó que ha d’arribar més lluny.
És important crear un discurs sobre la sobirania popular que inclogui elements socials més enllà de la identitat
Perquè es desenvolupi un moviment de sobirania popular, aquesta ha d’anar lligada a l’existència d’un control sobre els recursos de la nació (l’energia, els recursos primaris, els aliments), així com un control sobre l’autoritat política, els tributs, etc. A la vegada, s’ha de basar en una sèrie d’elements que demostrin a la població que més sobirania implica la millora de la seva qualitat de vida. Un discurs sobiranista que només se centra en la llengua, la cultura i la identitat no arriba a gaire gent: bona part de la ciutadania no entén quin és l’objectiu de celebrar aquestes coses, però sí que ho entén si parlem de millorar les seves condicions materials. És per aquest motiu que esdevé tan important crear un discurs sobre la sobirania popular que inclogui elements socials més enllà de la identitat. Amb això no estic dient que defensar les identitats no sigui important o que s’hauria de deixar de banda, sinó que també s’han de fer reivindicacions socials.
En segon lloc, tal com hem pogut observar a Catalunya, els catalans no ho poden aconseguir tots sols. Si hem d’apostar pel desenvolupament d’aquest tipus de lluita, les nacions sense estat s’han de coordinar per poder irrompre a la vegada o, almenys, per poder implementar una solidaritat organitzada millor. Malgrat que fora de Catalunya es van organitzar algunes manifestacions en suport dels catalans, aquests, en general, estaven sols. El típic exercici de reunir una persona de Galícia, una del País Basc, una d’Andalusia i una de Catalunya perquè parlin del que està succeint al país i mostrin solidaritat mútua ja no és suficient: quan acaba l’exercici tothom marxa i la comunicació desapareix fins a la següent ocasió. Cal forjar uns vincles organitzatius forts orientats a la solidaritat política, perquè mantenir-se dispers no funciona i no és, doncs, una opció. Això s’ha fet palès a Catalunya: tot i l’existència d’un fort moviment de masses, no ho han aconseguit sols.
La tercera lliçó fa referència a la necessitat que s’estableixin diferents tipus d’aliances amb l’esquerra unionista espanyola. Izquierda Unida i Podem van actuar de manera deplorable durant el procés d’autodeterminació de Catalunya, cosa que va demostrar la fallida dels respectius projectes. Així, no podem seguir esperant que l’esquerra unionista espanyola se solidaritzi amb la lluita per l’alliberament de les nacions sense estat. Tal com va passar amb l’esquerra francesa a Algèria, l’esquerra unionista espanyola se situa al costat de l’Estat imperial-colonial quan es tracta de les nacions i les colònies oprimides.
Val la pena analitzar l’intent recent de Podem per explicar l’auge de la dreta i la seva pèrdua de seguidors com a conseqüència del procés d’autodeterminació a Catalunya: la causa dels infortunis de la formació són, sorprenentment, els catalans. Pablo Iglesias ho explica tot afirmant que el discurs de Podemos és racional, mentre que el moviment per la independència de Catalunya ofereix un discurs irracional perquè exigeix allò que és impossible; i el PP presenta un discurs autoritari i irracional que exacerba el nacionalisme espanyol en no reconèixer la possibilitat d’organitzar un referèndum legal. Segons Iglesias, doncs, tant el PP com el poble català apel·len a les emocions “irracionals” del nacionalisme. El seu és, segons ell mateix, el discurs més racional, el que aposta per organitzar un referèndum legal. Però què està succeint? Per què aquesta opció ha rebut tan poc suport? Si, tal com afirma, el seu discurs és el més racional però no té gaire suport és perquè no arriba, commou o aconsegueix tenir un impacte emocional per a ningú. Com que tant els nacionalistes catalans com el PP tenen els seus propis símbols que generen emocions respectives, el discurs racional de Podem (que era clarament la millor opció) va fracassar perquè no va commoure la gent.
En comptes de vincular-se amb el referèndum com a observadors internacionals, Podem va situar-se al costat de l’Estat Espanyol
Llavors, per què Podem va acabar on va acabar en aquest procés? Per què la dreta va acabar acaparant tot l’espai? Per què els catalans van castigar Podem a les eleccions catalanes? Doncs perquè Podem va posicionar-se al costat de la dreta en contra del moviment popular que defensava el referèndum a Catalunya. Es van alinear amb Rajoy quan van afirmar que el referèndum era il·legal i que la gent no hi hauria de participar ni hauria de reconèixer-lo, i van fer una crida al boicot. Durant la celebració del referèndum, Pablo Iglesias no va deixar de proclamar que, si fos català, no participaria votant al referèndum. Doncs si no ets català, tanca la boca i deixa que els catalans decideixin què volen. Que no estàs a favor de la independència? No has de ser independentista per respectar una acció de desobediència civil; una acció que, de fet, va representar el primer acte multitudinari que desafiava el règim del 78 sobre la base del dret d’autodeterminació del poble català.
En comptes de vincular-se amb el referèndum com a observadors internacionals que documenten la repressió de l’Estat, Podem va situar-se al costat de l’Estat Espanyol. Es va pronunciar obertament contra el referèndum organitzat en el marc de la desobediència civil i en va proposar un de legal, però sense confirmar quins poders s’usarien per arribar a aquest acord al Congrés ni quina seria la base constitucional per realitzar-lo tenint en compte que, d’acord amb la Constitució, un referèndum d’autodeterminació només és possible si s’obre a votació a tot Espanya. És a dir, seria com si els anglesos poguessin votar al referèndum escocès.
L’estratègia de Podem ha tingut un cost polític molt elevat des del punt de vista del País Basc, Galícia i també Catalunya. En vista d’això, la ciutadania devia pensar: aquests polítics, que no van cessar d’insistir en la necessitat d’acabar amb el règim del 78, realment semblaven d’un partit del règim quan finalment van tenir l’oportunitat de fer-hi alguna cosa. Així van demostrar, una vegada per sempre, que són un partit del règim.
En el fons, aquest discurs de l'”esquerra” és perfectament absorbit pel discurs de la dreta. L’unionisme espanyol, tant de dretes com d’esquerres, és un discurs que no vol veure el propi nacionalisme. És un unionisme que s’amaga sota la neutralitat i la universalitat però té molt a veure amb una posició de privilegi. Als privilegiats, no els cal defensar les seves identitats. Per què ho haurien de fer, si ja són en una posició dominant?
Necessitem un projecte amb visió de futur per a la república sobirana que concebi, entre d’altres, la diversitat lingüística
I això ens duu a la quarta lliçó: cal forjar la sobirania d’una manera completament diferent. Forjar una nova sobirania significa anar més enllà del projecte d’estat-nació. Aquest concepte és molt problemàtic donat que acabes oprimint els altres tal com t’ho van fer a tu quan eres una nació oprimida i lluitaves contra això mateix. És essencial que rebutgem més clarament la categorització unionista de la República Catalana atès que representa un intent per imposar el català i el catalanisme a tothom qui viu en aquest territori. I aquí hi ha un perill, que és la recreació de la dinàmica espanyola de “nació”, però sobre un territori més petit.
El que necessitem és un projecte amb visió de futur per a la república sobirana que concebi, entre d’altres, la diversitat lingüística; un projecte en què les comunitats que vulguin més classes en castellà les puguin tenir, com també les que les vulguin en urdú (per a les comunitats paquistaneses de Barcelona) o en romaní (per als gitanos que viuen per tota Catalunya). Això no vol dir que a les escoles no s’hauria d’ensenyar la llengua catalana ni que s’hauria de prohibir l’ensenyament en català. Només vol dir que no té sentit duplicar el model d’estat-nació que promou una situació fictícia en què hauria d’existir una correspondència entre una identitat, una nació, una llengua, i una població directament lligada a la identitat de l’estat.
Aquesta, de fet, és una de les ficcions de la modernitat occidental que no tenen sentit enlloc més del món i que han generat més problemes que no pas solucions. El que fa aquest model és estandarditzar, aniquilar, tota diferència cultural i la diversitat dels pobles que coexisteixen en un territori. Si voleu tirar-ho endavant, és millor que feu les maletes i marxeu: estaríeu fent a altres persones el mateix que Espanya us va fer a vosaltres. Tot això demostra la importància de les formes plurinacionals d’autoritat política (tal com hi fan referència els pobles indígenes d’Amèrica Llatina) o la confederació sobirana de pobles com els kurds. Heu de desenvolupar un nou model d’autoritat política, diferent de la noció de l’estat-nació. No és que em posicioni en contra de l’estat, sinó en contra de la forma moderna-colonial que l’estat pren en els estats-nació.
-
Aquest article forma part del llibre 'El món ens mira' (Pol·len Ed, 2019)
‘El món ens mira. Veus desobedients sobre l’autodeterminació i emancipació de Catalunya‘ és un recull de 35 articles de diferents activistes internacionals i nacionals sobre l’autodeterminació de Catalunya.
És una coedició que hem fet Pol·len edicions sccl i l’editorial escocesa Bella Caledonia. L’edició dels articles ha anat a càrrec de:
David Whyte, professor d’Estudis Sociològics i Legals de la Universitat de Liverpool. Ha escrit sobre Catalunya per Red Pepper, Bella Caledonia i The Guardian i Ignasi Bernat, sociòleg i activista. Ha estat professor de la Universitat de Girona i de la Universitat de Surrey.
Per saber-ne més, podeu clicar aquí.
