05/05/2025 | 06:00
Hi ha qui diu que la ficció només serveix per emocionar. Que és evasió, fantasia, entreteniment. Hi ha qui diu el mateix de l’esport: que només serveix per competir, per distreure’s, per desconnectar. I, tanmateix, tots dos —la ficció i l’esport— són molt més que això. Són llenguatges. Són relats. Són, en definitiva, formes de llegir i d’explicar la realitat. D’intervenir-hi. D’imaginar-la d’una altra manera. I, en conseqüència, de transformar-la.
Aquest article parteix d’una doble convicció: que l’esport i la ficció han estat sistemàticament menystinguts com a camps de pensament i acció política, i que és hora de reivindicar-los com a vectors de transformació social. No només com a metàfores, sinó com a eines reals, quotidianes, tangibles. Ho faig a partir d’una experiència personal: l’escriptura i la publicació recent del llibre Esport per a tothom. Visió, vector i marca país (Editorial Base), una obra on recullo idees, pràctiques i propostes sobre l’esport com a eina de país, però també com a relat col·lectiu.
Quan parlo d’”esport” en aquest text, em refereixo específicament a aquest concepte d’esport per a tothom, sorgit al segle XX, i que incorpora una dimensió democràtica i inclusiva radicalment diferent del model elitista o purament comercial. Es tracta d’un esport entès com a dret, com a espai de convivència, com a eina de transformació social. Un esport que no s’esgota en la competició, sinó que es desplega com a política pública, com a eina educativa, com a pràctica cultural.
Per parlar de tot plegat, em serveixo d’una imatge que m’acompanya des de fa temps: la del Capità Nemo. Un personatge decebut de la humanitat, però no resignat. Un home que observa el món des del fons del mar, amb distància crítica, però amb una voluntat intacta de comprendre i de transformar. Des del seu submarí, Nemo aixeca el periscopi per mirar més enllà de la terbolesa. Per veure l’horitzó.
Aquesta idea de mirar més enllà, de tenir perspectiva i projecte, és la que articula el meu llibre i aquest article. Per això, quan dic esport per a tothom, ho vinculo a tres conceptes clau que cal assumir com a marc de país: visió, vector i marca país. Visió, com a capacitat d’imaginar un horitzó compartit. Vector, com a eina que impulsa canvis reals. I marca país, com a identitat reconeixible, honesta i arrelada en valors.
Això faig jo, ara, quan poso en diàleg l’esport i la ficció. Quan proposo que els prenguem seriosament. Perquè tots dos construeixen imaginaris. I perquè tot imaginari —com tota societat— s’ha de cuidar, qüestionar i fer créixer.
Quan el soroll ho amaga tot
Vivim en una societat saturada de dades, de titulars i d’opinió ràpida. Enmig d’aquesta hiperproducció de present, el pensament esdevé un luxe. La pausa, una provocació. La visió a llarg termini, gairebé una heretgia. I, tanmateix, mai no havíem necessitat tant una mirada pausada, crítica, simbòlica i lúcida sobre nosaltres mateixos com ara. La ficció ens ajuda a mirar amb profunditat. L’esport per a tothom —quan no és instrumentalitzat ni buidat de sentit—, també.
La metàfora del periscopi vol dir atrevir-se a imaginar què podria ser diferent
Per això m’agrada la metàfora del periscopi: quan la realitat es confon i la pressió augmenta, cal aixecar el periscopi. Cal mirar més enllà. Cal buscar l’horitzó. Cal tenir visió. I això només es fa des del pensament i des de la pràctica. Des del relat i des de l’acció. I això serveix tant per entendre la ficció com per pensar l’esport i, sobretot, l’esport per a tothom.
Aquesta metàfora no és merament visual. És una actitud. Una invitació a sortir del soroll de les xarxes, del presentisme desbordat, de la gestió sense horitzó. Aixecar el periscopi vol dir recuperar una mirada estratègica. Vol dir no resignar-se al que hi ha. Vol dir llegir els corrents de fons, les forces invisibles, els relats dominants. I, sobretot, vol dir atrevir-se a imaginar què podria ser diferent.
Per això l’esport per a tothom parla de visió. Perquè, com el periscopi, la visió no serveix per enfocar el que tenim davant, sinó per descobrir el que encara no es veu clarament. Per avançar-se. Per orientar. Per creure que un altre rumb és possible.
L’esport no és una anècdota
L’esport per a tothom és una estructura simbòlica. És un espai on es negocien la norma, la regla, el límit, la llibertat. És un lloc on es representen conflictes de gènere, de classe, de raça, de territori. És un espai de producció de sentit.
L’esport continua ocupant una posició perifèrica en la reflexió política i cultural, com la ficció
I, tot això, sense que li ho reconeguem plenament. L’esport continua ocupant una posició perifèrica en la reflexió política i cultural. No perquè no sigui rellevant, sinó perquè ens incomoda reconèixer que allò que sembla lleure pot ser estructural.
Com la ficció. Que sovint també ha estat tractada com un entreteniment inofensiu, quan en realitat ha estat la caixa negra de les nostres pors, somnis i contradiccions col·lectives.
La ficció i l’esport: dues portes per travessar el mirall
Fa anys que defenso que l’esport per a tothom és un llenguatge. Com la música, com la poesia, com el cinema. I que, com qualsevol llenguatge, pot ser emancipador o pot ser opressor. Depèn de com l’ensenyem. De qui el pot practicar. De què es valora. De qui hi té accés. De com el llegim.
Igual que passa amb la ficció. No és el mateix llegir Tolkien que llegir Ferrante. Però tampoc no és el mateix llegir Tolkien com una metàfora del feixisme encobert o com una història sobre la tenacitat col·lectiva.
Tots dos camps —la ficció i l’esport— tenen herois, regles, espectadors, identitat. Tots dos poden construir relats que expliquin qui som i qui voldríem ser. La diferència és que, mentre la ficció comença a ocupar l’espai que li correspon dins del pensament crític, l’esport per a tothom encara és vist com una activitat menor. Com si només servís per competir. O per evadir-se. O per distreure’s.
Catalunya, entre l’estadi i la biblioteca
Quan algú em pregunta per què Catalunya hauria de prendre’s seriosament l’esport com a eina de país, sempre li responc el mateix: perquè som un país que ja és una potència esportiva i cultural, però no ens ho acabem de creure. Tenim clubs centenaris, polítiques esportives innovadores, esdeveniments internacionals, escoles formadores. I, alhora, tenim una indústria cultural viva, una xarxa de biblioteques, una tradició narrativa rica i crítica.
Per què no fer de l”esport per a tothom’ una expressió cultural més, amb els mateixos drets i responsabilitats?
Per què no unir-ho tot? Per què no fer de l’esport per a tothom una expressió cultural més, amb els mateixos drets i responsabilitats? Per què no pensar en l’esport per a tothom com una eina de diplomàcia, de salut pública, de cohesió social, d’educació emocional, de transformació urbana? Per què no fer de la cultura —en el sentit ampli— el nostre veritable eix vertebrador de país?
La imaginació com a instrument polític
I torno al Capità Nemo. No perquè fos un heroi, sinó perquè era un decebut. Un científic lúcid que va decidir construir un altre món sota el mar. Un món sense banderes, però amb regles pròpies. Amb valors. Amb una missió. Nemo no fuig. Es reclou per mirar millor. Per repensar el món.
Com hauríem de fer nosaltres amb l’esport per a tothom. Amb la cultura. Amb tot allò que ens permet pensar-nos de nou. Necessitem més imaginació. Més metàfora. Més capacitat de construir relats col·lectius que no siguin només gestió o resistència, sinó inspiració i projecte. I això ens ho dona la ficció. I ens ho pot donar l’esport per a tothom si ens els prenem seriosament.
