Crític Cerca
Opinió

Recuperem la universitat, obrim les portes al futur

La ILP vol contribuir a promoure un debat parlamentar sobre quin model universitari volem al nostre país

14/03/2019 | 19:32

Sovint quan sentim a parlar de les universitats catalanes es parla “d’excel·lència” i de “reconeixement internacional” però el cert és que les universitats públiques tenen una crisi de finançament evident, que provoca que pateixin una situació d’autèntica emergència pressupostaria: investigadors precaris, professors associats cobrant poc més de 300 € al mes, i estudiants que s’han d’endeutar per poder estudiar. Mentre projectes com el Barcelona Campus Internacional promocionen als estudiants internacionals l’atractiu de venir a estudiar a les nostres universitats públiques de Barcelona –una ciutat mediterrània, segura i sigui de pas, amb molt bona festa-, molts estudiants de casa nostra es veuen expulsats del sistema universitari públic català.

Les retallades a tort i a dret al sistema universitari ja van començar quan el govern del tripartit no va abonar -del 2007 al 2010- cap dels 62 milions d’euros previstos pel pla de finançament per la millora de les universitats públiques. En aquest context, l’any 2012 – davant d’un dèficit pressupostari de les universitats a causa de la crisi econòmica- es decideix que els alumnes i les seves famílies han d’assumir un cost major del cost total d’un grau universitari i és per això que el govern Mas d’aleshores decideix augmentar un 66,8% els preus públics dels graus universitaris. Aquest fet va provocar que actualment a Catalunya els preus públics oscil·lin entre els 1.516 i els 2.372 euros -mentre que per exemple al País Valencià se situa entre els 979 i els 1.493 euros i a les Illes, entre els 773 i els 1.388 euros- convertint a les universitats públiques Catalanes en les més cares de tot l’estat espanyol, en contraposició amb les universitats andaluses o les gallegues que són les que paguen menys.

Des del 2012 unes 10.000 estudiants a Catalunya han abandonat els estudis universitaris

Segons dades de l’IDESCAT, des d’aquesta pujada dels preus públics l’any 2012, uns 10.000 estudiants han abandonat els estudis universitaris i en aquesta dada no es contempla el nombre d’estudiants que amb l’augment del cost d’estudiar un grau, no ho han vist factiblement o directament ni s’ho han plantejat. És per això, que davant d’aquesta realitat d’evident exclusió d’una part de la societat dels estudis superiors, el moviment estudiantil fa anys que denuncia i es mobilitza per la rebaixa dels preus públics universitaris.

L’any 2016, arribats en un punt en què les demandes del moviment estudiantil havien estat assumides com a pròpies per tots els agents de la comunitat universitària – estudiants, personal docent i investigador, personal d’administració i serveis, comitès d’empresa i fins i tot alguns rectorats– es va considerar que havia arribat el moment de trencar l’històric aïllament de les lluites estudiantils i forçar postures desobedients del Parlament de Catalunya vers el Govern de l’Estat espanyol.

A través de la CUP-CC i del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el 21 d’abril de l’any 2016 es va presentar una moció al Parlament (Moció 24/XI sobre el model universitari), amb el doble objectiu de millorar les condicions materials d’accés a la universitat, paralitzant la implantació del 3+2 mentre no es tingués, en el context del Procés Constituent –un element que en aquell temps començava a marcar l’agenda política-, un debat de fons i amb participació real de la comunitat universitària sobre el model d’Universitats que volem, i la rebaixa d’un 30% dels preus públics universitaris.

El govern de JxSí no va aplicar el mandat parlamentari de rebaixar un 30% les taxes universitàries

Junts pel Sí, la CUP-CC i Catalunya Sí que es Pot van votar conjuntament a favor de la majoria de punts de la moció. Tot i això, el govern de JxSí va desplegar una política de doble fil: mentre ensenyava la seva cara més simpàtica i defensava de paraula un sistema educatiu per a tothom, bloquejava propostes nascudes als moviments populars com la ILP d’Educació, i no va aplicar els mandats parlamentaris com ho era l’aplicació la rebaixa d’un 30% en les taxes universitàries.

És a dir, el govern de JxSí va invalidar els mandats democràtics de la màxima institució legislativa catalana mentre imposa la seva voluntat política de seguir aprofundint en els processos de neoliberalització dels nostres serveis públics. És per aquest motiu, que davant d’aquest cas omís a la voluntat majoritària de la cambra catalana per part el govern de la Generalitat, aquest cop hem decidit impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) amb el mateix objectiu: aconseguir la rebaixa dels preus públics universitaris amb la voluntat almenys, de pal·liar la fuga d’estudiants que han patit les universitats públiques des de l’any 2012.

Què és la ILP universitats?

Una ILP es fonamenta en el dret de la ciutadania a participar del sistema democràtic a través de la seva intervenció en l’àmbit legislatiu. És la potestat per la qual una petició de la ciutadania –firmada a Catalunya, per un mínim de 50.000 ciutadans- pot obligar a realitzar un debat i una votació parlamentària sobre una proposta de llei.

En el nostre cas, aquesta ILP universitats ha estat impulsada pel moviment estudiantil i en concret, i juntament amb altres organitzacions estudiantils, a través del veritable múscul d’aquest, les assemblees de facultat, però compta amb el suport de tota la comunitat universitària, i té per objectiu fer efectiva la rebaixa dels preus públics, una mesura que considerem indispensable per tal de garantir l’accés a la Universitat a un nombre molt major d’estudiants. Creiem que, a més d’arribar al Parlament i forçar la rebaixa dels preus públics, cal un debat polític sobre quin model universitari volem al nostre país, per tal de recuperar el debat social sobre la funció del sistema universitari dins la nostra societat i creiem que la ILP Universitats també és un instrument que pot contribuir a promoure’l.

La ILP vol contribuir a promoure un debat parlamentar sobre quin model universitari volem al nostre país

La ILP compta amb el suport de l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitat Públiques), que representa la veu essencial de les universitats públiques de Catalunya a través dels rectors i rectores de les universitats, que representen la institució a l’Assemblea General de l’ACUP, màxim òrgan directiu de l’Associació, per tal de promoure iniciatives, programes i projectes per la millora del sistema universitari català.

Tanmateix, la proposició de llei compta amb una comissió promotora al Parlament de Catalunya formada per diverses persones, organitzacions i entitats que formen part de la comunitat universitària com són; la Vicerectora d’Alumnat i Ocupabilitat de la UAB, Sara Moreno Colom; la Vicerectora d’Estudiants de l’UdG, Laura Vall-llosera Casanovas; la Vicerectora d’Estudiants de l’URV, Maria Bonet Donato; la vicerectora d’Estudiants de la UB, Mercè Puig Rodríguez-Escalona; la professora de la UPF i membre de l’Intersindical–CSC, Mercè Lorente Casafont; la responsable nacional de relacions polítiques del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Laura Gibert; l’impulsor de la ILP d’educació, David Caño; la professora de la UdG i exsecretaria general de Podem Catalunya, Gemma Ubasart; el representant sindical de la CGT-UB, Carlos Ignacio Pérez Bregonzi; el membre de l’Observatori Superior Universitari, Jordi Mir Garcia; el professor de la UAB, Ricard Gomà Carmona; la catedràtica en Història Contemporània a la URV, Monteserrat Duch Plana; la representant de l’AEP, Joana Bregolat i Campos i en Gonzalo Bonnín i Fernandez i la Maria Gordillo Pinos, representants de Jovent Republicà i d’Arran, respectivament. A més, la comissió promotora també compta amb la presència de l’historiador i exdiputat de la CUP, Albert Botran, el periodista i també exdiputat de la CUP, David Fernàndez i el fotoperiodista Jordi Borràs Abelló.

El gran desconcert del sistema de beques

Durant el període d’increment de les matriculacions universitàries esmentat anteriorment, a partir de l’any 2008, polítics de l’entorn d’Andreu Mas-Colell, exconseller d’Economia, comencen a estendre el discurs que el mercat no pot absorbir el creixent volum d’estudiants universitaris, els quals resulten infraempleats i frustrats per la seva sobrequalificació i representen un sobrecost innecessari per l’Estat. Així doncs, s’ha d’adaptar la universitat als requeriments del mercat del treball, i per tant es proposa reduir el nombre d’estudiants, crear fortes estructures jerarquitzades de poder en els sistemes de govern i augmentar els preus públics. La intenció és integrar la universitat al teixit econòmic i productiu per sotmetre-la als interessos més purament empresarials, perquè tot i que és positiu estimular la relació entre la universitat i el sector productiu, es tendeix a prioritzar aquesta col·laboració en funció dels interessos mercantils, desatenent la investigació bàsica o bé perquè implica sectors amb poc poder adquisitiu o perquè són sectors de l’economia social.

Per altra banda, també s’estén la idea que la demanda de la gratuïtat que es començava a socialitzar inspirada en el model francès o alemany és perjudicial i injusta per les classes treballadores, i va en detriment de la qualitat de les universitats públiques. Exposen que a països com Alemanya és possible perquè tenen una major recaptació impositiva respecte al PIB i compten amb un sistema molt més redistributiu. Però en països com l’Estat espanyol, que compten amb una molt baixa recaptació tributària i un model d’impostos no progressiu, no és viable. Si se subvencionés l’educació i per tant es reduís el preu a pagar o s’arribés a la gratuïtat, les classes treballadores estarien pagant per un servei que només està format per classes mitjanes i altes, sortint-ne beneficiades. En canvi, augmentant els preus de les matrícules i amb l’ajut de les beques-equitat, es fa progressiva l’entrada a la universitat.

Si s’augmentés l’IRPF de les rendes altes, l’accés als estudis superiors seria accessible a qualsevol persona

Aquesta anàlisi parteix de l’assumpció que l’estructura i la configuració del sistema tributari actual, basada en un model regressiu, no es pot reformar. Si s’apliqués una rebaixa als pressupostos indirectes, com poden ser les matrícules universitàries o l’IVA, i paral·lelament s’augmentessin els impostos directes com l’IRPF de manera progressiva, és a dir, s’augmentés l’IRPF en els trams de renda més elevats, es podria aconseguir que l’accés als estudis superiors fos accessible a qualsevol persona, i eliminar la barrera econòmica que afecta les classes treballadores.

La universitat com a servei públic i com a inversió social cal que sigui sostinguda econòmicament pels impostos que paga la ciutadania, uns impostos que han de seguir, sense dubte, criteris de redistribució de la renda per caminar cap a una societat més justa i igualitària. Si se segueix amb el model actual, exposat a la pàgina web de la Generalitat de Catalunya -El sistema de preus públics universitaris a Catalunya és flexible i es basa en una aportació progressiva dels estudiants al cost dels estudis en funció de la renda familiar. Els ajuts bàsics destinats a estudiants en el tram de renda familiar més baix són complementats pel Govern amb Beques Equitat que cobreixen fins al 50% del preu de la matrícula. – els preus a pagar per les classes altes acabaran sent tan elevats que tot aquest gruix de població es traslladarà a la universitat privada, la qual n’acabarà sent la principal beneficiària.

El sistema de beques hauria de cobrir les despeses addicionals que comporta estudiar a la universitat

Per últim, també cal remarcar que tal com està estructurat aquest model, basat en sis llindars de renda, no representa la realitat socioeconòmica catalana, ja que segons els seus estudis, el 70% de les famílies catalanes són considerades de “rendes elevades” i com a conseqüència, no poden optar a pagar els trams més baixos. Es tracta d’un model que no reflecteix amb precisió les capacitats econòmiques de les famílies. Així doncs, el model de tarifació social no és una mesura pal·liativa al problema de la regressivitat del model de finançament de l’ensenyament superior, si partim de la tesi que l’ensenyament ha de ser un bé comú, universal i lliure de qualsevol mena de barrera d’entrada, sigui social, cultural, política o econòmica.

El sistema de beques hauria d’anar adreçat a la cobertura de totes les despeses addicionals que comporta estudiar a la universitat, com l’habitatge, el material o el transport, que representen un sobrecost pels estudiants i per tant una altra barrera d’entrada que agreuja el cost d’oportunitat. Tant les Beques Equitat (Generalitat) com les beques generals del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports (MECD), es donen després d’haver pagat la matrícula, la qual cosa suposa una barrera d’entrada més, ja que no es té la seguretat que la inversió sigui retornada. Com a conseqüència de com estan estructurades (quins dècims de renda poden optar a beca, el que tarden a assignar-se les beques i el fet que es donin posteriorment al pagament de la matrícula) només beneficien al 30% dels estudiants.

L’ascensor social de la universitat no es pot espatllar

L’ensenyament superior ha de ser un bé comú, universal i lliure de qualsevol barrera econòmica, social i cultural, per tal de generar una societat més justa i cohesionada. Amb aquest objectiu, cal caminar cap a la gratuïtat de les taxes universitàries perquè no hi ha una altra manera de garantir la igualtat d’oportunitats. És per aquest motiu que cal erradicar la possibilitat que es generi una dualització en la nostra societat entre aquells catalans que hauran pogut pagar-se els estudis superiors i aquells que no.

Cal que la Universitat es pregunti si només ha de respondre a les demandes del mercat laboral o si en canvi, s’ha de dedicar a expandir coneixement per augmentar el nivell de capacitació professional de les persones per tal de contribuir al desenvolupament cultural i personal del nostre país. Mentrestant, avui dia hi ha engegat un procés de reconversió del sistema d’universitats públiques que no ens dibuixa un futur gaire prometedor. I, precisament, el que volem fer els joves estudiants d’aquest país és recuperar la universitat, per obrir les portes al futur.

Aida Sanuy és portaveu de la campanya ILP universitats.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació