Crític Cerca
Opinió

Reparació i memòria per a Alphonse Arcelin

Aquest metge d'origen haitià va encapçalar en solitari la lluita per repatriar a Botswana el guerrer san exhibit al Museu de Banyoles, va patir insults, ostracisme i exili i va morir endeutat lluny de Catalunya

05/10/2023 | 06:00

Alphonse Arcelin, el segon per l'esquerra, en la signatura de l'agermanament entre Cambrils i el seu poble natal, Miragoane (Haití), l'any 2003 / REVISTACAMBRILS.CAT

A inicis dels anys noranta, el doctor Alphonse Arcelin, metge nascut a Haití i regidor del PSC a Cambrils del 1999 al 2003, va assabentar-se de l’existència de la col·lecció del Museu Darder de Banyoles, on s’exposava el cos dissecat d’un home de l’ètnia san africana. Era el popularment conegut com “el negre de Banyoles”. Allà va començar la lluita que el va dur a interpel·lar i denunciar públicament i judicialment les institucions per la flagrant vulneració de dignitat i drets humans que representava aquesta atrocitat.

La lluita incansable d’Arcelin va tenir molt de ressò pel context preolímpic en què el país pretenia projectar-se com a modern i democràtic, conjuntura que indubtablement va ajudar a la visibilitat de la denúncia, que va arribar a instàncies internacionals: personalitats com Jesse Jackson, Magic Johnson o Kofi Annan van condemnar l’atrocitat, tot qualificant-la de repulsiva i insensible, cosa que fins i tot va provocar que el Comitè Olímpic Internacional (COI) pressionés l’Estat espanyol perquè retirés el cos de l’home exposat.

Per contra, la violència extrema, normalitzada i banalitzada que va patir el doctor Alphonse Arcelin per part de la societat catalana a la dècada dels noranta troba difícilment punts de referència en la història recent d’Espanya. L’Estat espanyol va exercir violència institucional, a través de l’aparell judicial del règim del 78, fet que va portar Arcelin a l’exili. Arcelin va morir a l’agost del 2009 a Cuba. La història de la seva lluita ha quedat enterrada. Actualment, el Museu Darder eludeix la controvèrsia del “negre de Banyoles”. A l’interior del museu, l’única referència que en queda és un vídeo mut amb imatges en blanc i negre. 

El context d’una lluita descolonial radical

El context històric en el qual va tenir lloc la lluita d’Arcelin és un context de colonialitat canviant dins de la continuïtat a través de la Transició i de la consolidació del règim del 78. Des de finals dels seixanta i sobretot durant tota la dècada dels setanta té lloc una sèrie d’esdeveniments històrics que permeten qualificar-la de dècada d’humiliació del “jo imperial” espanyol.

Es tracta de la independència de Guinea Equatorial el 1968 i el seu silenciament a través de la Llei 9/1968, de 5 d’abril, sobre secrets oficials. El 1975 té lloc l’anomenada “Marxa verda”, que és el procés d’ocupació il·legal marroquina del Sàhara Occidental, que estava i continua estant sota sobirania colonial espanyola. I el 1978 l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va reconèixer l’africanitat de les illes Canàries i es va emplaçar a donar suport al seu procés de descolonització.

Tots aquests esdeveniments van portar al fet que la dècada dels vuitanta, a Espanya, es convertís en la dècada del blindatge colonial. Espanya entra a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord – OTAN (1982) i hi referma la seva permanència després d’un referèndum (1986). És la dècada en la qual Espanya entra a la Comunitat Econòmica Europea (1986) i també entra en vigor la primera Llei d’estrangeria (1985). 

Tot això va ser amanit per esdeveniments festius de prestigi internacional com el Mundial de futbol masculí de 1982 i més tard, durant els anys noranta, amb l’Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona, tots dos el 1992. Aquell mateix any es va celebrar el cinquè centenari de l’arribada de Colom a Abya Yala, mentre que, un mes després, Lucrecia Pérez era assassinada per un grup d’extrema dreta al barri d’Aravaca de Madrid. Pérez hi havia arribat feia pocs mesos de la República Dominicana. Entre els assassins hi havia un guàrdia civil i la bala que va causar la mort de Pérez era de la munició que utilitza habitualment el cos. 

Segons l’historiador Juan Andrade, una de les narratives de la Transició va ser l’enfortiment de la identitat col·lectiva a través de la construcció d’un relat històric que retornés l’autoestima als espanyols i a les espanyoles. Aquest nou relat es va basar en imaginaris com la moderació, la reconciliació, les llibertats, la integració a Europa i, sobretot, la pertinença a l’OTAN, a més de la idea que Espanya no pot ser racista pel fet de ser una nació democràtica i modernitzada.

Atès que la Modernitat, com a paradigma, i la Colonialitat són mútuament constitutives, és a dir, les dues cares de la mateixa moneda, llavors la “modernització” que busca activament Espanya a les dècades dels vuitanta i noranta, tot presentant una imatge de democratització, oculta la seva altra cara: la substitució de les epistemologies colonials per la institucionalització de les relacions amb els subjectes postcolonials racialitzats (ara comunitats migrants).

Les relacions amb les comunitats migrants perpetuen la jerarquia racial a través de l’estrangerització constant

Aquestes relacions perpetuen la jerarquia racial a través de l’estrangerització constant, invisibilitzen la presència històrica en aquest territori de les nostres comunitats i de les nostres lluites i ho fan presentant les comunitats no blanques com a nouvingudes constantment. 

La modernització i europeïtzació d’Espanya a partir de la Transició es fa palesa en l’emblanquiment històric d’Espanya, que té l’altra cara en l’expulsió física i simbòlica dels pobles no blancs, com el poble rom o, en aquest cas, les persones negroafricanes i afrodescendents, com van assenyalant Esther Mayoko i Antumi Toasijé als seus treballs acadèmics.

La violència estructural d’Espanya i de Catalunya contra Arcelin: petita cronologia d’un racisme banalitzat

Aquí recollim només algunes de les moltes violències que va patir Arcelin, i ho fem utilitzant només l’hemeroteca del diari La Vanguardia:

  • El 28 de novembre de 1991, el Ple de l’Ajuntament de Banyoles, essent alcalde el socialista Joan Solana, va votar per unanimitat continuar exhibint el cos dissecat al Museu Darder.
  • A l’octubre del 1996, diversos grups polítics de l’Ajuntament de Banyoles es van pronunciar sobre la qüestió del guerrer d’ètnia san dissecat davant la pressió del Govern central del Partit Popular, amb les afirmacions següents: Grup ERC-CUP: “El Govern faria bé de preocupar-se de la problemàtica dels col·lectius d’africans vius i no d’aquest”.
  • El president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, Lluís Ferrando (CiU), va proposar felicitar Alphonse Arcelin “per la promoció gratuïta que fa de la ciutat. Cada tres o quatre anys hauria de sortir un Arcelin”.
  • Al Carnestoltes de l’any 1997, la Comissió de Festes de l’Ajuntament de Banyoles va llançar la campanya “Banyoles Cacau”, dissenyada per Jordi Grau i Jaume Geli i amb missatges com “el cacau es queda a Banyoles” o “no el deixarem marxar”. Algunes persones es van pintar la cara de negre, es van vestir amb tapalls, van treure un ninot vestit com el guerrer san dissecat, es van col·locar perruques afro i va haver-hi insults contra Arcelin.
  • Nutrexpa, el grup al qual pertany ColaCao, es va beneficiar d’aquesta campanya racista, ja que van augmentar les seves vendes.
  • El 7 de març de 1997, Arcelin va declarar que passava por, que rebia trucades amenaçadores contra ell i la seva família, i cada matí, en sortir de casa, mirava sota el cotxe “per si de cas”. També va expressar la seva necessitat de descansar: “Quan s’acabi això, descansaré perquè dol que t’insultin, que et desqualifiquin o que t’amenacin per telèfon”.

Arcelin va invertir tots els seus recursos econòmics en el litigi per aconseguir dignificar aquell home anònim

El 1997, l’home san va desaparèixer de la mostra del Museu Darder i va ser emmagatzemat als dipòsits del museu com a “objecte 1004″, fins que l’any 2000 va iniciar el seu retorn a casa. Cedint a les pressions del COI i del Govern de Botswana (que reclamà el cos en nom del panafricanisme), el Govern espanyol va decidir repatriar el cos del “Negre” perquè fos enterrat de nou en sòl africà. El taüt on va ser enterrat a Botswana només contenia el crani, un braç i els ossos dels peus, ja que la resta del cos estava massa malmès.

Arcelin va invertir tots els seus recursos econòmics en el litigi per aconseguir dignificar aquell home anònim. Fins i tot se li va embargar durant anys el seu sou per afrontar les costes judicials. En l’actualitat, encara queda pendent un deute de 100.000 euros (16 milions de pessetes de l’època), un fet que va provocar el seu exili.

Finalment, Arcelin va aconseguir la mediació de l’Organització per a la Unitat Africana per repatriar i enterrar el cos al seu lloc natal, va acudir al funeral d’estat a Botswana i després marxà exiliat a Cuba, deixant a Catalunya la seva família. El doctor va morir el 2009 a l’Havana.

Exigim reparació i no autoreparació

En lloc d’una acció institucional per a la reparació, el que continuem veient a Espanya i a Catalunya és l’obligada autoreparació fruit de la negació, de la deslegitimació i del menysteniment del caràcter estructural del racisme. Veiem com s’eludeix encara avui la responsabilitat de les institucions i la societat civil de procedir a reconèixer el mal irreparable causat a Arcelin, a la seva família i a la seva memòria individual i comunitària, en tant que membre de la comunitat negra i afrodescendent a Catalunya.

Aquesta imposició de carregar les conseqüències de la lluita per la dignitat és palpable en la història d’Arcelin. Per exemple, a Blackface i altres vergonyes, obra teatral de l’autora Silvia Albert Sopale, el personatge “Senyor africà”, inspirat en el guerrer san, en el seu diàleg amb el públic, reconeix que el primer que em va reconèixer com a ésser humà va ser el doctor Arcelin. Ell va lluitar perquè la meva dignitat fos restituïda, perquè els que durant tants anys m’havien tractat com “el negre de Banyoles” veiessin que el que tenien davant era un ésser humà”. Per aquest fet i el que implica en una societat on l’antinegritud és estructural, Arcelin va pagar un preu molt alt: morir a l’exili, deixant la família i els fills enrere i en la més absoluta misèria. 

Arcelin continua sense rebre un homenatge pòstum des de les institucions espanyoles i catalanes

El Moviment Panafricanista d’Espanya i el Front Organitzat de Joventuts Africanes (FOJA) van organitzar campanyes per exigir la reparació a Arcelin com una persona de rellevància singular en la història espanyola i catalana de la Comunitat Negroafricana i Afrodescendent. Però aquestes campanyes no van donar el seu fruit. En la mateixa línia d’autoreparació, l’activista afrofeminista i actual diputada per la CUP al Parlament, Basha Changue, està pagant amb insults, atacs racistes i amenaces de mort haver assenyalat la colonialitat de Catalunya. Com ella mateixa expressava, “no estàvem destinades a sobreviure, però ho fem lluitant”

La protecció dels drets polítics, socials, econòmics i culturals de la comunitat negroafricana i afrodescendent recau íntegrament en la mateixa comunitat en lloc de recaure en les institucions. Per tant, la lluita per la dignitat s’està convertint, en ella mateixa, en una trituradora de vides negres.

Alphonse Arcelin Tadal continua sense rebre un homenatge pòstum des de les institucions espanyoles i catalanes. Continua sense entrar en els llibres de text de les escoles d’aquest país. No s’ha reobert judicialment el seu cas per depurar responsabilitats i reparar el greuge comès. Continua sense indultar-se el deute que l’Estat espanyol li reclama per les costes judicials i raó per la qual va morir a l’exili en la misèria. Si naturalitzem tot el que aquí s’ha relatat i el que n’ha quedat fora, és que aquest país, com deia Aimé Césaire d’Europa, és realment indefensable.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies