12/12/2024 | 06:00
L’historiador, recentment investit doctor honoris causa per la UAB, Enzo Traverso escrivia en el llibre Revolución. Una historia intelectual que “els nous moviments anticapitalistes d’anys recents no estan en sintonia amb cap de les tradicions d’esquerra del passat. Manquen de genealogia”. Això és així, al seu parer, perquè “no són una reacció contra el segle XX: encarnen quelcom de nou. Pel fet de ser orfes, han de reinventar-se a si mateixos”. Aquest fet, però, té un significat ambivalent per a Traverso: “Aquesta és al mateix temps la seva fortalesa, perquè no són presoners de models heretats del passat, i la seva debilitat, perquè estan despullats de memòria”. Per a l’historiador italià, això els porta a ser “creatius, però també fràgils, perquè els manca la fortalesa dels moviments que, conscients de tenir una història i compromesos a inscriure les seves accions en una poderosa tendència històrica, encarnaven una tradició política”. Aquestes paraules bé podrien ressonar en el nostre present, i especialment al crepuscle d’aquest 2024, any en què celebrem els 200 anys del naixement de Francesc Pi i Margall.
Qui va ser Pi i Margall?
Francesc Pi i Margall naixia a Barcelona el 1824, al si d’una família d’extracció popular. Va estudiar Dret i va marxar a Madrid a tractar de viure del periodisme. Ràpidament, ingressaria al Partit Democràtic i participaria com a redactor en les demandes dels obrers en la primera vaga general de la història catalana i espanyola, el 1855. Després d’un període a l’exili a París, seria elegit diputat a Corts amb l’inici del Sexenni Democràtic de 1868 i fundaria el Partit Republicà Democràtic Federal, del qual seria el cap visible. Amb l’arribada de la Primera República espanyola el 1873, esdevindria president de l’Estat. Amb el derrocament d’aquesta pel cop d’estat del general Pavía, Pi i Margall retornaria a la militància i a la difusió dels seus ideals republicans, federals i obreristes. Als últims anys de la seva vida, defensaria la independència de les colònies de Cuba i de les Filipines, com una veu en el desert. Moriria a Madrid l’any 1901, a 77 anys.
Reivindicat per anarquistes, comunistes i catalanistes d’esquerres després de morir
Després de la seva mort, la seva figura seria ja àmpliament reivindicada. Una anarquista com Frederica Montseny parlaria d’ell en un pròleg a la reedició del llibre de Pi La reacción y la revolución que era “home exemplar, lluitador digne, polític que honrà amb la seva honradesa la política i el pensador que obrí nous horitzons al pensament humà”; un catalanista d’esquerres com Gabriel Alomar escrivia d’ell que seria “un dia llengua de foc reivindicadora de justícies, arboradora d’incendis on cremi el món d’ahir”; Antoni Rovira i Virgili es referiria a ell com el “gran vident” i “profeta incomprès”; comunistes com Jordi Arquer projectaven que “en aquell dia gloriós que esfondrarem un món i n’aixecarem un altre, farem amb el nostre esforç que les idees de Pi i Margall i Lenin s’abracin, indestructibles […]”. D’aquesta manera, veiem que abans del tall profund del 1939, el pensament pimargallià se situava en el frontispici de la diversitat de les diverses branques de les esquerres catalanes.
Però quina podria ser la seva rellevància avui?
Cal començar dient que és clar que no podem afirmar que el pensament de Pi i Margall sigui un pensament actual. Seria tan agosarat com descoratjador que les problemàtiques presentades en l’època que viuria Pi no hagin mutat, s’hagin abordat o en alguns casos fins i tot realitzat. Així i tot, quan veiem quins són els grans temes que plantejaria el republicanisme federal d’aquest clàssic barceloní, costa resistir-se a veure-hi petjades familiars i interrogants que sentim amb una veu coneguda en la nostra contemporaneïtat.
El pensament pimargallià és molt actual: la crítica als poders corporatius, la lliure relació entre nacions, el no al centralisme i a la monarquia…
Així, el pensament pimargallià s’ocuparia de qüestions que rimen amb el temps present: la democràcia entesa tant com una democràcia política com social; l’allunyament d’un model d’Estat autoritari; la crítica als poders corporatius que massa sovint s’escapen del control de la república com l’Exèrcit o l’Església (o avui els poders financers); la necessitat d’incardinar les institucions en els millors costums democràtics de cada poble que ell veuria en el federalisme; la lliure relació entre les nacions; la incompatibilitat del despotisme del capital sobre el treball (o dels rendistes sobre els llogaters) amb la condició plena de ciutadania (“Crea el treball el capital i sols el treball el fecunda; i tot i així és el capital el senyor; i el treball, el serf”); l’oposició al centralisme i a la monarquia (“Una república unitària no és res més que una monarquia amb barret frigi”); la defensa d’un accés a la cultura i a l’educació verament igual en els drets ciutadans, o que tota comunitat humana es construeix des de les diversitats (culturals, d’origen, etc.) i no a partir de la seva negació i la uniformització.
Aquest 2024 s’han publicat dues obres noves en relació amb Pi Margall que val la pena mencionar. Per una banda, Gerardo Pisarello ens porta amb l’editorial La Oveja Roja, Una utopia republicana. Los legados de Pi y Margall, un assaig que pretén inserir la importància d’una figura com Pi en el més ampli cabal polític i social que representaria el republicanisme federal, així com ponderar les diverses ramificacions i llegats del seu pensament després de la seva mort. Per l’altra, la col·lecció Fil Roig, de Tigre de Paper, aquest any edita L’hidra del federalisme, una antologia de textos pimargallians, alguns dels quals són inèdits i molts publicats per primer cop en català. De bracet de Jaume Montés i Xavier Granell, aquest recull ve precedit per un ric estudi introductori que pretén il·luminar la vida i obra de Pi sota el tamís de les noves mirades historiogràfiques al mateix temps que se’n destil·len inquietuds polítiques del nostre present i futur.
Les esquerres catalanes d’avui poden reconnectar amb Pi i Margall?
D’aquesta manera, si durant la Segona República les forces republicanes catalanes, amb Lluís Companys al capdavant, van inaugurar una estàtua a la República que portava un gran medalló dedicat a Pi a l’actual plaça del Cinc d’Oros (entre la Diagonal i el passeig de Gràcia), avui, potser més modestament, l’interès per l’incorruptible republicà del vuit-cents retorna amb interessos renovats. Qui sap si amb el comeback de l’estudi i el treball sobre la pròpia tradició intel·lectual de les esquerres catalanes se’n pot traspuar també la possibilitat d’una (re)connexió i envigoriment polític de les esquerres catalanes. I és que, com afirmava Traverso, hi ha fortaleses de tenir una tradició política. El fet de saber-se part d’un moviment que transcendeix qualsevol destí individual, malgrat que sembli empetitir el subjecte, sovint té l’efecte d’alliberament del pes de l’individu en forma de confiança històrica, combustible moral i transcendència del nihilisme presentista.
Deixem que Pi i Margall ens torni a interrogar, amb les seves idees i textos, sobre el nostre present i possible futur
No obstant això, una tradició política no és quelcom que s’hereta passivament, com un llegat o un record a commemorar. Val la pena seguir aquella invitació que feia Walter Benjamin quan afirmava que “en cada època s’ha d’intentar arrancar novament la tradició al conformisme que amenaça de subjugar-la”, ja que el passat “amenaça de desaparèixer en cada present que no es reconegui esmentat en ell”. Després d’una dècada de debats i de protagonisme de temes com el municipalisme, la qüestió de les nacionalitats i l’articulació territorial o la justícia social, sembla que Pi i Margall —com indica Xavier Domènech en l’epíleg de l’antologia editada recentment— encara ens somrigui pacientment des del futur. De fet, amb els clàssics, la pregunta realment s’inverteix i són aquests grans autors i autores que, malgrat semblar segellats en els seus sarcòfags des de temps enllà, són ells i elles que ens pregunten a nosaltres si estem realment vius o no. Dos-cents anys després del seu naixement, deixem, doncs, que Pi ens torni a interrogar, amb les seves idees i textos, a nosaltres sobre el nostre present i possible futur.
