29/04/2019 | 01:03
Els grans mitjans de comunicació no ho explicaran. No llegireu aquest titular en la portada de cap gran diari català. A les tertúlies se’n parlarà poc. Però el que ha passat a Catalunya aquest 28-A és que ha tornat a guanyar el tripartit d’esquerres. Per primera vegada en anys, després d’una duríssima batalla ideològica, després de l’amenaça del pacte de les tres dretes… els tres partits més votats a Catalunya el 28-A han estat ERC, el PSC i En Comú Podem. És el retorn d’una idea. És l’ombra de l’olivera catalana projectada sobre el futur.
El triomf de la idea del tripartit d’esquerres a Catalunya pressiona Pedro Sánchez. La militància del PSOE reunida ahir a la nit a Ferraz cridava ahir “Con Rivera no” i “Sí se puede”. El PSOE ha d’escollir entre el pacte de l’Ibex-35 i dels poders econòmics amb Albert Rivera o… un acord de l’esquerra plural amb Podem i l’ERC pragmàtica d’Oriol Junqueras. No hi ha un únic camí possible. I, de la mateixa manera que a Catalunya domina el tripartit, a Espanya la suma del PSOE, de Podem i d’ERC sobrepassa la majoria absoluta.
Nit de blancs i de negres. Però, hi ha grisos? El govern de l’Ibex-35, entre el PSOE i Ciutadans, podria governar. L’extrema dreta ha entrat sense disfresses al Congrés espanyol. Podem ha caigut a la meitat dels diputats que tenia fa tres anys. Ciutadans ha duplicat els seus vots a Espanya. I al mateix temps. La triple dreta del PP, de C’s i de Vox no suma. ERC ha guanyat per primer cop unes eleccions importants a Catalunya i, a més, s’ha imposat clarament als neoconvergents de Carles Puigdemont. L’esquerra més enllà del PSC, liderada per ERC i pels Comuns, ha aconseguit més diputats que mai. I l’independentisme no solament resisteix, sinó que, sobretot gràcies al resultat dels d’Oriol Junqueras i als 100.000 vots del Front Republicà, ha aconseguit el seu millor resultat al Congrés de la història.
Catalunya: l’esperit del tripartit amb ERC liderant
ERC ha guanyat per primer cop unes eleccions rellevants a Catalunya des de la Segona República, a banda dels últims comicis europeus. La correlació de forces dins l’independentisme es decanta cap a ERC —en coalició amb Sobiranistes, de Joan Josep Nuet i Elisenda Alamany— claríssimament, que veu premiada així per l’electorat la seva estratègia. Els republicans segueixen creixent també al cinturó metropolità barceloní. De fet, aconsegueixen trencar el relat del món de l’independentisme hiperventilat del Twitter.
Però, al mateix temps, una altra derivada: els socialistes no són morts. Els han volgut matar molts cops en l’última dècada, però el PSC ha estat el segon partit més votat a Catalunya i recupera els seus feus a l’àrea metropolitana de Barcelona, que en les últimes eleccions s’havia tenyit de taronja o de lila.
En Comú Podem, a qui totes les enquestes pronosticaven una desfeta, cau fins als 7 diputats, però salva el cop, supera en 100.000 vots l’antiga Convergència i guarda forces per a la pròxima gran batalla: Barcelona. El Front Republicà no aconsegueix entrar al Congrés, però els seus 100.000 vots fan encara més sòlida l’hegemonia social de l’esquerra catalana. Des de l’eix social, la victòria de l’esquerra és clara. Des de l’eix nacional, la victòria del sobiranisme també.
Cal parlar també sobre la nova forma que ha agafat Convergència: Junts per Catalunya. Ni el canvi de nom, ni el canvi de candidats aturen la sagnia de vots que fa anys que pateix el món convergent. La davallada, tot i que aquest cop ja no baixa tant, queda molt lluny dels resultats històrics que havia aconseguit algú com Josep Antoni Duran i Lleida.
Espanya: govern de l’Ibex-35 o esquerra plural?
Les eleccions dibuixen dues vies: una és el govern de l’Ibex-35, el pacte entre el PSOE i Ciutadans. Una majoria que, si cristal·litzés, seria molt benvista pels grans poders econòmics de l’Estat. Podria ser que, després de tot el cicle mobilitzador del 15-M, després del procés independentista i de l’1 d’Octubre, després dels grans escàndols de corrupció del PP, després de la moció de censura impulsada per l’esquerra i pels sobiranistes… tot plegat acabi culminant en un govern de l’Ibex-35? Les relacions entre Pedro Sánchez i Albert Rivera passen per hores molt baixes. Però el govern de l’Ibex no seria un pacte contra natura. Perquè el PSOE, igual que el PP, ha representat i representa els interessos de les grans empreses espanyoles. El PSOE de Pedro Sánchez és el mateix PSOE de les ‘portes giratòries’, el de Felipe González i els ‘barons’, el de la reforma de la Constitució per pagar el deute, de la privatització d’empreses públiques i del rescat de la banca. Un govern de l’ibex per tancar el règim del 78 des de dalt.
Però hi ha una altra opció que també dibuixen aquests resultats: un pacte del PSOE amb l’esquerra de Podem i l’esquerra pragmàtica d’ERC, que surt reforçada d’aquestes eleccions. El pacte de l’esquerra plural i els sobiranistes. La nova ERC pragmàtica d’Oriol Junqueras podria arribar a acords amb el PSOE i amb Podem. Seria una manera de confirmar la via de la moció de censura. És un pacte que no és nou, perquè ja va donar-se, amb altres majories, amb el govern de José Luis Rodriguez Zapatero, aquell de “l’Espanya plural”. Els tres primers partits de Catalunya, a més, són ERC, el PSC i els Comuns. La majoria que també va representar el tripartit d’esquerres presidit per Pasqual Maragall primer, i José Montilla, després. Una majoria que podria començar a desencallar la situació política a Catalunya i a l’Estat.
El perillós ascens de l’extrema dreta: això acaba de començar
Guanyi qui guanyi, governi qui governi, la notícia que no s’hauria d’oblidar d’aquesta nit electoral és l’entrada del neofeixisme de Vox a les institucions públiques espanyoles per primer cop des del fracàs de la Fuerza Nueva de Blas Piñar a principis dels anys vuitanta. L’extrema dreta ja hi és. Ja no és una presència absent, com diu l’historiador Xavier Casals. Ja no és dins del PP o de Ciutadans. Espanya deixa de ser un dels pocs estats d’Europa sense un partit d’extrema dreta radical al seu parlament. Només queden ara Portugal i Irlanda. Fa por. Perquè això és només el principi. No és el punt d’arribada.
Vox ha passat en només tres anys de 47.000 vots i el 0,2% a uns increïbles 2,6 milions de vots, un 10% de l’electorat. I, atenció, a Catalunya Vox havia aconseguit només uns tristos 198 vots fa tres anys; ara ja hi té 148.000 vots i, en algunes ciutats importants de l’àrea metropolitana, com l’Hospitalet, Santa Coloma o Cornellà, hi tenen fins i tot més vots que els neoconvergents. A partir d’ara, Vox tindrà molt més espai i plenament justificat als mitjans de comunicació, al Congrés i al carrer.
L’esperada arribada de Vox al Congrés —malgrat no ser tan gran com auguraven algunes enquestes— no és res que no estigui passant ja arreu d’Occident. Vox entra en la lògica de les victòries de Trump als Estats Units, del retorn de la dreta —fins i tot amb cops d’Estat— a l’Amèrica Llatina amb referents com Bolsonaro al Brasil o dels governs de la dreta populista i xenòfoba europeus a Itàlia, a Hongria o a Àustria. L’extrema dreta, com no s’havia vist mai a Europa des dels anys trenta, guanya cada cop més espai públic i institucional amb el Front Nacional de Le Pen, l’extrema dreta holandesa de Geert Wilders, l’Alternativa per Alemanya o la Lliga italiana. Un avís per a les eleccions europees i, en el cas català, per a les properes municipals.