18/12/2019 | 23:08
De vegades, els periodistes fem servir paraules, idees i conceptes sense aturar-nos a analitzar amb profunditat què volen dir, només perquè algú (una marca, un govern, un moviment social) aconsegueix col·locar-les amb èxit entre l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Durant el procés n’hem vist alguns exemples. Hi va haver un temps en què tots parlàvem de les denominades “estructures d’Estat” sense saber gaire bé què eren. Més tard, s’han popularitzat termes i conceptes com el “Consell de la República“, el “president legítim”, l’expressió “Fer República” o el terme “equidistant” emprat en clau despectiva. Una “guerra de paraules”, com explicava Sergi Picazo, en la qual prenen part tant els partidaris com els contraris a la independència.
Una cosa semblant ha passat d’algun temps ençà amb el Tsunami Democràtic. El Tsunami és un moviment sense lideratges coneguts però avalat pel conjunt de partits i organitzacions independentistes que, des de les setmanes prèvies a la sentència de l’1-O, ha estat marcant el tremp de les mobilitzacions de l’independentisme, deixant en un segon terme l’ANC, Òmnium Cultural i fins i tot els CDR. La Fiscalia l’està investigant per indicis de terrorisme, tot i que, des de l’inici, els seus impulsors (que resten en l’anonimat per, presumiblement, evitar conseqüències repressives) han defensat la no-violència i la desobediència civil com a forma de lluita. El “Tsunami” és ja un terme d’ús comú. Un ens amb personalitat pròpia.
El Tsunami ha aconseguit dur a terme accions d’un gran potencial com l’ocupació de l’aeroport del Prat, el tall de la Jonquera o, avui, l’acció de protesta dins i fora del Camp Nou, amb el llançament de pilotes grogues que ha aturat durant uns quants minuts el Barça-Madrid. És un moviment potentíssim, original, trencador i que gaudeix d’àmplies simpaties entre els independentistes. El mèrit organitzatiu és enorme i no s’ha de menystenir. Però això no hauria d’evitar una lectura crítica sobre el Tsunami i la seva naturalesa. Sobretot quan, com ha passat amb la protesta convocada aquest 18-D, la realitat ha estat lluny de les expectatives generades.
El ‘jugadamestrisme’ i el Tsunami
El Tsunami té alguna cosa d’aquella cultura de la jugada mestra que va caracteritzar la primera fase del procés. Ningú no sap com ni qui ho organitza, però a molts els atrau la idea que, des de certa clandestinitat i sense acabar-ho d’explicar tot, hi hagi algú que mogui els fils i sigui capaç d’esquivar i sorprendre l’Estat espanyol tot captant l’atenció generalitzada dels mitjans de comunicació. Encara que de vegades les coses no acabin de sortir del tot bé, com ha passat amb la mobilització del Camp Nou, que havia generat grans expectatives i que, segons ha explicat el mateix Tsunami a través de Twitter, no ha estat del tot reeixida perquè ha estat “frustrada” per l’acció policial.
No sabrem, segurament, de quina acció es tractava. De fet, no sabrem ni tan sols si hi havia alguna acció prevista. O, en tot cas, ens haurem de refiar del que ens expliqui un portaveu anònim. Perquè, tot i que el Tsunami és “democràtic”, s’ignora en quin marc es debaten i decideixen les accions que emprèn, si aquestes es generen a partir d’un debat polític o no, si hi ha algun tipus de rendició de comptes intern… Si el Tsunami no és una versió 2.0 de l'”Estat Major” del procés, s’hi assembla bastant. És lògic prendre precaucions en situacions en què la repressió és sobre la taula. Tots sabem què ha passat amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Però vol dir això que el moviment social independentista renunciarà a partir d’ara a lideratges públics, sòlids i consistents? La pregunta no és menor. Perquè, si no hi ha lideratges públics, encara que això suposi assumir riscos, és més difícil que hi hagi rendició de comptes ni pot haver-hi una anàlisi crítica del moment. Algú dirà que això passa perquè en el context actual el Tsunami ha d’actuar com els partits polítics en la clandestinitat del franquisme. Certament, la situació dels drets i de les llibertats a l’Estat espanyol dista molt de considerar-se òptima. Però la situació no és ni de bon tros la mateixa.
El mateix concepte de “Tsunami Democràtic”, si portem a la pràctica una mica d’anàlisi crítica del discurs, és un oxímoron en si mateix. Pot un tsunami ser democràtic? Un tsunami és, ‘per se’, un fenomen que passa per damunt de tot allò que troba sense fer preguntes ni consultes. Un tsunami no raona: arrasa. Un tsunami és incontrolable: normalment, els tsunamis són provocats per terratrèmols d’una gran magnitud. Alguna cosa fa que les plaques tectòniques es moguin, i això genera grans onades que ningú no controla. La metàfora, en aquest sentit, és bona: l‘1-O i el que se’n deriva com a terratrèmol, el Tsunami com a resposta a la repressió. Ara bé: cal assumir que no hi ha propostes, ni estratègia al darrere d’un Tsunami: és, simplement, la resposta irada, a la qual cal no buscar racionalitat.
Les ruïnes després del terratrèmol
Reacció natural a un moviment tectònic. Ira acumulada que es desborda. Manca d’ordre i d’objectius. Tot això pot associar-se amb un tsunami, però també defineix la política catalana d’avui. El Tsunami s’ho endú tot i, quan les aigües es retiren i tot torna a lloc, el que queda són les ruïnes. Hi ha ràbia acumulada i necessitat de foc nou: el Tsunami és la metàfora d’això, també. Que se’n vagin tots! Els líders, les organitzacions, els partits que han gestionat el procés. Fins i tot, en cert moment, hi haurà qui demanarà que se’n vagi el mateix Tsunami. Les protestes que ha viscut Catalunya els últims mesos tenen molt de tot això: no hi ha un objectiu estratègic a curt o mitjà termini; tampoc hi ha, sembla, ni temps ni ganes d’aturar-se a analitzar què caldria fer, més enllà de respondre a la repressió amb la mobilització. L’independentisme no sap on va. Per tant, Tsunami. En això, tothom hi està d’acord.
Però també passen coses mentre el Tsunami capta l’atenció mediàtica. Quan hi ha un gran terratrèmol, rere els grans titulars i les vistoses fotografies, i més enllà de la devastació, és on es produeixen els moviments polítics de fons. Després d’un Tsunami, molt sovint els governs i els grans poders econòmics es reparteixen el pastís de la reconstrucció. És probable que a Catalunya estigui passant, a un altre nivell, una cosa semblant? Que, mentre l’atenció i el focus mediàtic de l’independentisme estigui centrat en el Tsunami, les grans qüestions polítiques segueixin dirimint-se entre bambolines? Qui rendibilitzarà políticament tot això?
Si una cosa sabem també, però, és que el Tsunami se sap com comença, però no com acaba. Totes les mobilitzacions que ha convocat tenien un caràcter pacífic, però en alguns casos hi ha hagut actuacions policials que han derivat en aldarulls. Aquest ha estat també el cas de la mobilització del Barça-Madrid. Els Mossos, com en altres ocasions, han actuat de manera contundent i emprant pràctiques policials com el carrusel, molt qüestionades pels col·lectius de drets humans. Els enfrontaments entre manifestants i policies han esdevingut els últims mesos habituals, a diferència del que havia passat històricament en una gran part de les manifestacions sobiranistes. Uns episodis que probablement són el símptoma d’un malestar profund que va més enllà del procés i de l’1 d’Octubre. Però, més enllà de la necessària denúncia de les actuacions policials desproporcionades, a l’independentisme li manca un debat a fons sobre la violència. Un debat que, igual que la resta dels debats que té pendent de fer, difícilment afrontarà en el context actual.
