25/11/2014 | 13:34
Avui publiquem a CRÍTIC les dades fins ara inèdites de les dietes que van repartir-se els membres del consell d’administració de la difunta Catalunya Caixa en els anys més durs de la crisi econòmica. Difunta, sí: perquè d’aquella històrica caixa fundada per la Diputació de Barcelona amb l’objectiu de protegir els petits estalviadors ja no en queda res. La nefasta gestió sota la presidència de Narcís Serra ha acabat amb la històrica entitat venuda a la febre del totxo, reconvertida en banc i intervinguda per l’Estat, que hi ha injectat 11.000 milions d’euros públics que ja mai recuperarem. Actualment, la històrica caixa catalana és propietat del BBVA, que n’ha pagat tan sols 1.000 milions. A cada bugada, un llençol.
Però la fallida de Catalunya Caixa no ha estat producte de l’atzar, d’una crisi imprevisible o d’una simple mala gestió. Les dades que avui publica CRÍTIC demostren que amb l’entitat en una situació molt delicada, els seus màxims responsables –el president Narcís Serra, designat per la Diputació de Barcelona, i els directors generals Adolf Todó i Jaume Masana- van repartir-se importants emoluments. En el cas de Serra, hauria cobrat 1,2 milions d’euros durant els anys que va passar al capdavant de l’entitat, tot i ostentar, en teoria, un càrrec representatiu. Todó tenia un sou que arribava als 800.000 euros anuals, gràcies al contracte blindat que va revelar en el seu dia en diputat de la CUP David Fernàndez en una intervenció que va precipitar l’acció de la fiscalia contra els responsables de l’entitat. La pregunta rellevant, però, és: com podia ser que passés tot això en una caixa teòricament amb un important control públic?
El perquè d’un silenci interessat
La sortida a la llum de les dietes que cobraven els membres del consell d’administració de l’entitat –amb representació de nombroses administracions i partits polítics- permet fer-se una idea aproximada del perquè del silenci dels consellers que teòricament fiscalitzaven la caixa. Els membres dels consells d’administració de Caixa Catalunya eren designats per la corporació fundadora (la Diputació de Barcelona), diversos ajuntaments i consells comarcals, pels impositors de l’entitat i pels propis treballadors. CRÍTIC s’ha submergit en les memòries de l’entitat –enterrades a la web de la Comissió Nacional del Mercat de Valors- per determinar què van cobrar en concepte de dietes aquells que en teoria havien de controlar-la. Els resultats parlen per si sols: en els anys més crus de la crisi, els consellers de Caixa Catalunya es van repartir entre 20.000 i 80.000 euros en dietes anualment per l’assistència a reunions del consell d’administració o comissions de l’entitat. Una tasca en molts casos derivada d’un càrrec públic també remunerat.
D’entre tots els consellers, el cas més destacable, a part del de Serra, és el del gerent de l’Hospitalet de Llobregat, Joan Echániz, que ostentava el càrrec per designació de la Diputació i que va cobrar 435.000 euros en dietes de 2004 a 2010. L’empresari pròxim al PSOE Antoni Llardén, exsecretari d’Indústria amb Josep Borrell i avui president d’Enagás, va cobrar 323.000. Era conseller en designació de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Exdiputats i senadors de CiU i fins i tot un històric del PSUC figuren al llistat que publiquem en el reportatge d’avui, en exclusiva per a subscriptors de CRÍTIC fins a divendres. En total, 6,2 milions d’euros en dietes durant la dècada més terrible de la crisi.
Aprovar dietes de 1.600 € 22 dies abans de la intervenció del FROB
Una curiositat amb un punt obscè: l’any en què es reparteixen més dietes és 2010, el de la fusió de Caixa Catalunya amb les caixes de Tarragona i Manresa. El 5 de juliol de 2010, 22 dies abans de ser intervinguda pel FROB, el consell d’administració de Catalunya Caixa avalava que les dietes per assistència a reunions pugessin fins als 1.600 euros. CRÍTIC ho ha pogut esbrinar a partir de l’examen de part de la documentació recopilada per la fiscalia. Aquesta informació no apareixia a les memòries públiques de l’entitat de 2010 i només l’hem pogut trobar en la documentació recopilada per la investigació policial del cas. En un període de sis anys les dietes es van incrementar substancialment: en temps de la presidència d’Antoni Serra Ramoneda, el 2004, oscil·laven entre els 800 i els 1.000 euros per reunió. En la mateixa reunió del 5 de juliol que fixa les dietes de l’entitat, la caixa ja fusionada avala també els quantiosos sous de Todó i Masana, avui sota la lupa de la fiscalia anticorrupció per presumptes irregularitats en la gestió de l’entitat, que podrien anar de l’administració deslleial a l’apropiació indeguda. Un despropòsit.
No, no ha estat només la crisi ni la mala gestió. Ha estat un saqueig –si es vol, a petita escala- d’un bé que hauria d’haver estat comú. Un saqueig que s’ha produït durant uns anys de patiment per part de la ciutadania i el que és pitjor, amb les administracions consentint-ho i els polítics que ho haurien d’haver fiscalitzat mirant cap una altra banda. Enmig de tot plegat, un bri d’esperança: les entitats de banca ètica i cooperativa com Coop 57 (23 milions en aportacions en el global de socis i sòcies i 100 préstecs el primer semestre de 2014 a entitats i empreses de l’economia social) i Fiare (48 milions de capital social, 35.000 socis i 7.500 préstecs concedits al llarg de deu anys) demostren que una altra banca és possible. Amb això, però, no n’hi haurà prou: serà imprescindible també un recanvi polític i cultural en les administracions que ens permeti avançar cap a la construcció d’unes finances sota control públic i no al servei d’uns pocs especuladors.
