01/05/2019 | 19:00
En política parlem d’un ‘catch-all party’ per referir-nos a aquell partit que té l’ambició d’atraure votants de diferents punts de vista o ideologies. L’aposta d’ERC està sent, des de ja fa temps, mirar d’esdevenir un ‘catch-all party’ del sobiranisme. I ho ha fet amb la incorporació d’independents i d’exmilitants provinents de totes les tendències ideològiques des del PSC fins als Comuns, passant per la democratacristiana Unió Democràtica. L’ERC que va guanyar el 28-A és una Esquerra d’aspiracions àmplies, que no es conforma a ser només un referent independentista i a la qual no li fa por sortir de la seva zona de confort.
Les intencions d’ERC les resumia ahir Joan Tardà amb aquest tuit, com sempre discutit i polèmic. Del partit dels republicans i republicanes al Partit de la República:
No és la primera vegada en la història que ERC aspira a tenir aquest perfil. De la mateixa manera que l’ERC dels anys trenta no era només la d’Estat Català i la de Macià, l’ERC de Junqueras tampoc no té ara la independència com a única divisa. ERC va guanyar l’any 1931 perquè va saber articular una confluència que unia sensibilitats diverses del catalanisme, del republicanisme i de l’obrerisme: des de Lluís Companys –advocat amb bones relacions amb la CNT– fins als ideòlegs del Grup de L’Opinió de Joan Lluhí i Vallescà, de tendència federalista i socialitzant.
(L’Opinió va funcionar durant els anys trenta com la revista referent intel·lectual de l’ala més esquerrana d’ERC. Lluhí va arribar a ser ministre del Govern espanyol durant la República. Els seguidors dels germans Badia, representants dels sectors més patriòtics d’Estat Català, li professaven una gran animadversió. Però Lluhí, com Companys, va acabar empresonat pel 6 d’Octubre, mentre Miquel Badia, ‘el Capità Collons’, fugia per les clavegueres de la conselleria de Governació).
Aquella ERC dels anys trenta, que també va ser capaç de captar el vot del Partit Radical, era coneguda simplement com l’Esquerra. Sense més adjectius. El 28-A a Catalunya també va guanyar l’Esquerra: una nova ERC que aspira a relligar l’independentisme històric dels anys setanta i vuitanta, hereu també de les lluites del PSAN, amb els sectors catalanistes de l’antic PSC i una part del món sobiranista dels Comuns.
L’estratègia pragmàtica té premi
La victòria dels republicans suposa un aval social ampli a l’estratègia pragmàtica d’Oriol Junqueras, avui erigit en referent absolut de l’organització en ple judici per l’1 d’Octubre. ERC s’ha anat distanciant de la via més unilateral de l’independentisme amb un programa que prioritza fer créixer la base del sobiranisme per assolir una majoria àmplia i forçar l’Estat a negociar un referèndum. Un programa que implica una esmena –ni que sigui implícita– a l’estratègia de la DUI del 27-0, i que li ha suposat fortes crítiques d’una part del món ‘indepe’.
A ERC se l’ha acusat de dilacionista i traïdora, però les bombolles de Twitter s’han quedat a Twitter
A ERC se l’ha acusat d’autonomista, dilacionista o fins i tot en alguns casos de traïdora (l’univers tuitaire de l’independentisme que alguns anomenen hiperventilat sempre és explosiu). Però al final les bombolles de Twitter sembla que, en aquest cas, s’han quedat a Twitter. L’electorat independentista ha premiat l’opció d’ERC per davant de les contradiccions de Junts per Catalunya o l’aposta sincera per la via desobedient del Front Republicà, que amb 100.000 vots no assoleix representació.
Una cursa de fons des dels anys noranta
La història del creixement d’ERC és la d’una cursa de fons de més de 20 anys. L’ascens actual ve precedit dels bons resultats electorals de l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira a principis dels anys 2000, quan Esquerra va arribar a tenir més de 20 diputats formant part del Govern tripartit. El 2011, el final del Govern d’esquerres va suposar un cop fort, però els republicans se’n van recuperar de pressa. Només tres anys després, en ple auge del procés, el creixement d’ERC comença a agafar velocitat de creuer: el partit guanya les eleccions europees de just fa cinc anys amb el 23,6% dels vots i triplica els seus resultats dels comicis anteriors al Parlament Europeu. Els republicans van superar per poc l’antiga CiU i van deixar lluny el PSC i ICV-EUiA.
Les tendències electorals actuals mostren un potencial de creixement que sembla que encara no hagi tocat sostre en totes les eleccions sigui quin sigui el context, els candidats o independentment del que faci el món convergent. Creixen tant en les comarques més properes al sobiranisme com en els municipis històricament vinculats al PSC i al PSUC. En les eleccions catalanes del 2017, les que van venir després de la ‘tardor calenta’ de l’1-O, ERC va aconseguir els seus millors resultats històrics al Parlament. Va assolir gairebé 1 milió de vots i 32 diputats. Va duplicar el seu nombre de vots respecte a les eleccions catalanes del 2012 –quan va aconseguir 500.000 vots i 21 diputats– i gairebé va quintuplicar els seus vots respecte a l’any 2010 –quan va tenir 210.000 vots i 10 diputats. Tot i l’excel·lent resultat, ERC va quedar per sota de la candidatura de Junts per Catalunya, liderada per Carles Puigdemont.
Barcelona i l’àrea metropolitana, objectius prioritaris
La segona volta del 28-A no trigarà gaire: les eleccions municipals són a tocar. La victòria d’ERC a la ciutat de Barcelona és especialment rellevant de cara a aquests comicis. En Comú Podem ha quedat desbancat a la tercera posició a la capital catalana, per darrere del PSC. Els barcelonins no votaran en la mateixa clau en les municipals que en les generals, però la victòria republicana aplana el camí d’Ernest Maragall en una contesa en què ja comença a intuir-se que la cosa anirà de Colau o Maragall (la candidatura de Manuel Valls no acaba d’arrencar).
ERC porta ja tres eleccions de caràcter no municipal fent resultats excel·lents a la ciutat de Barcelona: va guanyar les europees del 2014 a la ciutat –superant CiU per dos punts–; després, va quedar en segon lloc a Barcelona només per darrere de Ciutadans en les catalanes del 2017, i, finalment, ha tornat a guanyar a la capital catalana les espanyoles que s’acaben de celebrar superant per dècimes el PSC però deixant la resta a més distància.
ERC s’ha menjat gairebé tot el votant que tenia l’antiga CiU a l’àrea metropolitana
I, finalment, els republicans estan destacant pels seus bons resultats en terrenys on històricament ni l’independentisme ni ERC treien bones xifres com els municipis del ‘cinturó roig’ de Barcelona o, fins i tot, de les zones metropolitanes de Tarragona o d’alguns municipis del litoral com Sitges o Vilanova. Agafant com a referència les eleccions generals al Congrés, les dades del creixement en la darrera dècada a l’àrea metropolitana de Barcelona són brutals. Entre les eleccions del 2011 i les del 2019, ERC ha aconseguit passar d’un 4% a Badalona a sumar un 17,6%; ha passat d’un 3% a l’Hospitalet de Llobregat a un 13,5%; d’un 2% a Santa Coloma a un prop d’un 11%; d’un 3,5% a Sant Boi a un 15,5%, o a Cornellà passa d’un 3% a un 12,5% de vot. Estem parlant de quintuplicar el seu percentatge de vot en només 8 anys. Això no significa que hagi crescut en vots als barris obrers castellanoparlants d’aquests municipis, però sí que vol dir que s’ha menjat gairebé tot el votant que tenia allà l’antiga CiU. Hi ha uns claríssims vasos comunicants: el que creix ERC és gairebé exacte al que ha perdut Junts per Catalunya respecte als resultats que obtenia l’any 2011 la CiU de Josep Antoni Duran i Lleida.
Del partit dels republicans al Partit de la República. Aquest és el gran repte d’una ERC que vol esdevenir el nou partit socialdemòcrata nacional, en un context en què els tres primers partits de Catalunya són els mateixos que l’any 2003, sota la batuta de Pasqual Maragall, van impulsar l’experiència inèdita del tripartit. ERC, el PSC i els Comuns sumen tots junts 2,5 milions de vots. Gairebé 50.000 vots més dels que van sumar els mateixos partits junts en les eleccions espanyoles del 2004. L’ombra d’una olivera comença a dibuixar-se sobre la política catalana.
