29/04/2019 | 20:51
Com valores els resultats? Quines són les majors sorpreses de la nit electoral?
La sorpresa principal que va donar la nit electoral és un col·lapse del Partit Popular molt major del que s’esperava. Les enquestes del gener i del febrer donaven una imatge d’un PP capaç de poder aprofitar la campanya per guanyar vots, perquè tenia un votant molt més fidelitzat que el de C’s, i perquè una part de l’electorat de l’entorn de Vox i de C’s considerava, amb una probabilitat mitjana o alta, l’opció de votar el PP. Una altra sorpresa ha estat que C’s ha aguantat molt més del que es pronosticava durant la campanya, la qual es presentava particularment dura per a aquest partit. Així i tot, el titular principal és la irrupció de l’extrema dreta al Congrés dels Diputats. Els resultats han estat per sota de les expectatives, ja que Vox no ha estat capaç d’articular un projecte transversal com ho han fet les extremes dretes del nostre entorn; però, en tot cas, hi ha entrat amb força, amb 24 escons. I, finalment, suposo que el titular més obvi és la victòria del PSOE, que és l’únic que està capacitat per formar govern.
A què atribueixes aquesta desfeta del PP?
És d’hora encara per fer-ne una valoració assossegada, però sembla que l’aposta del Partit Popular d’escorar-se a la dreta ideològica, abandonant algunes de les senyes d’identitat del PP, com era el fet de ser un partit de govern, un partit de gestió i competent econòmicament, ha estat un error. És cert que, l’última setmana abans de les eleccions, Pablo Casado va intentar recuperar aquests elements característics dels populars, però ja era tard i era incoherent amb tota la línia estratègica que s’havia format, no només durant la precampanya i la campanya, sinó des que Casado va ser escollit president del PP.
Algunes enquestes pronosticaven un millor resultat per a Vox, però és cert que el partit d’Abascal hi entra amb 24 escons. L’extrema dreta ha vingut per quedar-se?
Dependrà de l’habilitat de Vox. És un partit engripat que ha articulat un discurs d’extrema dreta però no un discurs populista, i, per tant, no és una formació homologable a l’extrema dreta del nostre entorn. Els símptomes són claríssims. El primer és un element que ha estat sorprenent durant aquesta campanya: la invisibilització del seu candidat. L’han amagat, quan normalment aquests partits tendeixen a buscar uns vincles carismàtics entre el partit i el seu electorat potenciant la figura de líder. Aquesta qüestió ha quedat anul·lada en el cas de Vox, ja sigui per por del fet que Abascal no fos un líder prou atractiu o pel que sigui, però el fet és que no han aprofitat aquesta eina de l’extrema dreta populista. El segon element és la manca de transversalitat que té aquest partit en l’electorat espanyol. Com que no ha sabut articular un discurs marcadament populista, ha quedat escorat a l’extrema dreta. Simplement ha obtingut vots de la dreta i és pràcticament inexistent a l’espai del centre i inexistent a l’esquerra.
“Vox no ha sabut articular un discurs marcadament populista i per això ha quedat escorat a l’extrema dreta”
Però això entra dins del que es podia preveure, no?
Pot semblar obvi, però no és un patró habitual en l’extrema dreta del nostre entorn. Segons l’Enquesta Social Europea, per exemple, un terç de l’electorat del Front Nacional provindria de l’esquerra o del centre. És a dir, clarament té una majoria de votants que simpatitza amb la dreta, però és capaç de transcendir amb el seu discurs populista i penetrar en un sector de l’electorat socialdemòcrata. El partit d’Abascal no ha estat capaç de guanyar el vot del treballador manual (de l’obrer). Una de les estratègies de l’extrema dreta és guanyar el votant tradicional dels partits socialdemòcrates a través de propostes culturalistes i, molt particularment, relacionades amb la immigració. En el cas d’Espanya, els obrers no han tingut una major propensió a votar Vox; són els cossos de seguretat de l’Estat, els militars i els treballadors del camp els qui la tenen, i això és una anomalia. Per tant, aquest 10% de vots que han obtingut pot ser un camp base: poden aprendre a articular un discurs que trenqui la frontera que ara tenen, o la batalla que ara mateix hi ha en la dreta pot ser la seva tomba.
Pedro Sánchez ha de decidir ara entre l’opció de formar govern amb Rivera, el govern de l’Ibex-35, o, per contra, pactar amb Unidas Podemos i l’independentisme. Què creus que farà?
El PSOE està en una posició molt còmoda per reeditar un govern que l’ajudi a mantenir el perfil que està tenint ara: un govern cap a l’esquerra, i, si és possible, amb una nul·la o mínima presència de Podemos en l’executiu. Això pot ser que requereixi l’abstenció d’alguna de les formacions polítiques, ja sigui ERC o Bildu, però el primer que ha de fer el PSOE és explorar la via de l’esquerra. Així i tot, faria bé de no tancar la porta a C’s per dos motius estratègics: primer, per guanyar poder negociador en el procés de formació de govern amb Podemos i amb altres formacions polítiques. Segon, per mantenir la fase ascendent que està tenint el PSOE en l’espai del centre i que, a poc a poc, comença a liderar. Ha aconseguit guanyar terreny a C’s, que, des del 2015, era la primera formació política d’aquest espai. El fet de no vetar Rivera i dir-li que pot ser un soci, encara que no sigui el preferencial, ajudaria a mantenir aquesta ocupació del centre que els altres partits han abandonat.
Creus que els poders econòmics i les oligarquies pressionaran perquè hi hagi un govern constituït per PSOE i C’s?
És possible que la banca pressioni per un govern amb Rivera, però les bases electorals pressionaran per un govern per l’esquerra. No té per què guanyar la banca. No només depèn del partit socialista: també depèn de com de còmodes siguin les abstencions necessàries per a una investidura a la segona volta. Però, en tot cas, el PSOE està pràcticament en el millor escenari que podria estar: és cert que necessita l’abstenció d’algun partit; però, si ho mirem en perspectiva, aquest escenari que estem vivint era impensable pel partit socialista fa només tres mesos. Molt pocs auguraven que estaria en una situació tan còmoda a l’hora de formar un nou govern.
“La victòria d’ERC avala l’estratègia de consecució de la independència més a llarg termini i de la renúncia de la via rupturista i unilateral”
En cas que finalment hi hagués un govern del PSOE i de C’s, algun dels dos lideratges haurà de fer un pas enrere després de la bel·ligerància que hem vist en aquesta campanya, especialment de Rivera cap a Sánchez?
No hi ha gaire ciència sobre rodament de caps. El que importa és la força electoral de cada partit i la capacitat negociadora per a la formació de govern, i, en aquest cas, els socialistes estan en una situació de privilegi, perquè tenen diferents geometries per poder formar majories. Qui ha estat més incisiu en el veto ha estat C’s i no tant el PSOE, però jo sempre dic que el programa principal d’un partit polític és el seu candidat a la presidència. Renunciar-hi és un valor que s’ha utilitzat sovint en la política espanyola i també en la catalana, recentment, i crec que és un error. Penso que caldria respectar qui és el líder de cada partit; és una de les últimes coses a les quals s’hauria de renunciar.
Quina valoració fas dels resultats de Catalunya?
Hi ha hagut un augment de la participació que ha beneficiat els partits independentistes, una activació del vot davant el temor d’un govern de dretes on C’s, Vox i el PP tinguessin una agenda agressiva envers la qüestió catalana. Això ha permès la consolidació d’ERC com a primer partit de l’espai nacionalista, i també com a primer partit en les eleccions. Les dues coses, simbòlicament, tenen molta força, i donen un marge de maniobra molt important a ERC al Congrés dels Diputats. Però cal tenir en compte que hi ha una segona volta, que són les eleccions europees i locals, on veurem realment si consolida el seu lideratge, perquè aquesta fotografia ja l’havíem vist demoscòpicament abans i mai s’havia confirmat fins ara. També és cert que, en les eleccions autonòmiques del 2017, els postconvergents van ser molt hàbils: hi van fer una campanya molt exitosa entorn de la figura de Puigdemont, del retorn del president legítim, que va arrabassar el lideratge a ERC a última hora.
L’independentisme surt reforçat i ERC guanya per primera vegada unes eleccions espanyoles des del 1936. Quina lectura en fas? És un aval a la via Junqueras i al pragmatisme del partit? S’ha acabat la via unilateral?
Hi ha hagut tertúlies que han intentat veure que aquesta qüestió està relacionada amb qui està en mans de la justícia i qui està fora de la justícia. No crec que el resultat estigui relacionat amb això, sinó amb els projectes polítics que encarna cada partit. ERC, des de finals del 2017, ha apostat per una estratègia més a llarg termini, ha considerat que la via de ruptura no havia tingut els fruits que s’esperaven i que es necessitava una nova etapa política. Jo crec que els resultats sí que avalen aquesta estratègia de consecució de la independència més a llarg termini, de la renúncia de la via rupturista i unilateral.
En Comú Podem passa de ser primera força a tercera a Catalunya. Com llegeixes la pèrdua de suports als comuns?
Hi ha una qüestió importantíssima de canvi estructural del comportament dels catalans en aquestes eleccions. Hi havia un fenomen històric a Catalunya que els politòlegs anomenàvem ‘vot dual’ i que consistia en el fet que molts catalans votaven una opció d’àmbit nacional en les eleccions catalanes i passaven a un partit estatal en les eleccions generals. Al principi, aquest vot s’articulava entorn de CiU i del PSOE, però muda amb la ruptura del sistema de partits, i gira cap a ERC i En Comú Podem. Això provocava que ERC perdés molts dels seus simpatitzants en benefici dels comuns en les generals; però, aquesta vegada, les enquestes mostraven que el patró de dualitat de vot estava morint, i que ERC seria capaç de retenir una part importantíssima d’aquests votants. No poder-se beneficiar del vot dual ha estat una notícia desastrosa per als comuns, i haurem d’estudiar amb deteniment per què s’ha produït aquest canvi. Hi ha un element que és transversal a la crisi que viu aquest espai a Catalunya i a Espanya, i que s’ha traduït en el fet de tenir un partit menys atractiu electoralment i, per tant, menys votable. A la vegada, ERC ha esdevingut una força més atractiva per a aquests votants.
“Vox ha ajudat moltíssim a activar el vot progressista i probablement també el nacionalista”
A Catalunya ha guanyat el tripartit d’esquerres: els partits més votats han estat ERC, el PSC i En Comú Podem. Això, després del desgast que havien viscut els socialistes en els darrers comicis generals i autonòmics. Com ho valores?
Ara mateix no podríem parlar del tripartit que vam veure fa una dècada, per molt que aquests tres partits siguin dominants o hagin augmentat. Sobretot, pel cas del PSC. El perfil dels seus votants és molt diferent del que tenia abans: és un partit que té menys presència en l’electorat catalanista i ha guanyat presència ara a costa d’un espai que és més propi de C’s. La política de blocs ara mateix a Catalunya impera molt més que abans, i ha provocat que el PSC, que havia estat un partit transversal, acabi escorat en un dels blocs.
Però el PSC ha estat la segona força més votada a Catalunya. Ha mobilitzat el vot de la por?
Sens dubte, el fenomen del PSC a Catalunya és homologable al que ha passat a la resta de l’Estat. Hi ha hagut una mobilització respecte al que vèiem en eleccions anteriors i, sobretot, respecte a les enquestes de l’any passat, que és l’activació de la por envers un govern de dretes amb la influència de l’extrema dreta. Vox ha ajudat moltíssim a activar el vot progressista i probablement també el nacionalista, tot i que aquest també s’explica per altres qüestions, com el judici, que hi podrien tenir també algun efecte.
Els resultats electorals poden anticipar possibles pactes ERC-PSC en les municipals?
És veritat que ERC i la política catalana estan en una fase de transició. No estem en una situació com la del 2017, quan les polítiques de blocs eren clarament fèrries i els partits independentistes tenien una agenda absolutament explícita i rupturista. Aquell context separava del tot el partit socialista i ERC. Això s’ha diluït una mica, però segueix havent-hi més política de blocs que el que teníem fa una dècada, i això pot ser una dificultat perquè es conformin governs que, ‘a priori’, podria pensar-se que, en la dimensió ideològica, són perfectament compatibles.
El ‘cinturó roig’ de Barcelona va ser ‘taronja’ al Parlament, ‘morat’ en les darreres eleccions generals i ara torna a ser ‘vermell’ socialista. Per què fluctua tant el vot en aquests municipis?
La fragmentació és molt gran a Catalunya i depèn molt de l’evolució de cada un dels partits. És veritat que, mentre que en les eleccions generals anteriors En Comú podem es podia beneficiar del vot dual i podia situar-se com a primera força, aquesta vegada no se n’ha pogut beneficiar i ha obtingut uns resultats molt més modestos. Doncs, en el cas de les eleccions autonòmiques, C’s va ser capaç d’articular un vot estratègic i, en un context de gran polarització, de ser un dels punts focals. Molts votants que eren propis de l’òrbita del socialisme van acabar votant la dreta com a manera d’expressar el seu rebuig al procés sobiranista i a l’agenda rupturista. Com veus, cada jornada electoral acaba tenint un efecte diferent.
“El gran titular és el col·lapse a l’espai de la dreta, més que la victòria de l’esquerra”
Els resultats es poden llegir com una victòria de les esquerres i una desfeta de la dreta?
Sens dubte, el gran titular és a l’espai de la dreta i es pot resumir en tres subtítols. Com deia, el primer és que el PP es col·lapsa. El segon, que hi ha un empat tècnic entre C’s i els populars, perquè la diferència en escons és un mer efecte del sistema electoral, que beneficia més el PP que C’s, i, sense aquestes distorsions, només hi hauria tres escons de diferència. I el tercer és la irrupció de l’extrema dreta al Congrés dels Diputats. Aquests tres subtítols indiquen que la batalla de la dreta és més viva que mai. Si el PP hagués despuntat i s’hagués distanciat de la resta de competidors, s’hauria pogut dir que encara era el partit útil de la dreta a Espanya, però aquest empat tècnic amb C’s fa que la lluita a l’espai de la dreta, que està en descomposició, sigui més oberta que mai. Per tant, en aquest sentit, el gran titular és el col·lapse a l’espai de la dreta, més que la victòria de l’esquerra.
Però, d’aquest col·lapse, C’s n’ha sortit reforçat.
En les eleccions anteriors, el sistema electoral va perjudicar C’s. Respecte a una proporcionalitat pura, el partit estava perjudicat pel sistema electoral en 14 escons. En canvi, ara, per primera vegada des que ha arribat a la política espanyola, l’ha beneficiat i li ha atorgat dos escons més dels que tindria en proporcionalitat pura. Per tant, aquest augment d’escons, que en el cas de C’s és molt important, no és degut tant a un creixement del percentatge de vots, sinó a l’efecte del sistema electoral: allà on abans era fortament penalitzat, ara és lleugerament beneficiat. Per això crec que l’empat tècnic entre Rivera i Casado s’explica més pel col·lapse del PP que per l’èxit de C’s.
