Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

El procés del futur

Menys unilateral, més crispat, sense una estratègia compartida i sense tant de pes de la política de blocs: claus per entendre l’independentisme que vindrà

08/09/2022 | 07:00

Cartell d'un manifestant durant la Diada del 2021 / IVAN GIMÉNEZ

Es compleixen cinc anys del referèndum de l’1 d’Octubre. Aquell terratrèmol polític ha marcat la política catalana dels últims temps. I així seguirà sent, malgrat els indults, el diàleg amb el Govern del PSOE, un cert relaxament del front judicial i la caiguda demoscòpica del suport a la independència. Hi ha qui diu que el procés és mort, que la independència està sota mínims, que el tema ja no interessa ningú… Però aquestes afirmacions són més desitjos que realitats. L’independentisme no ha desaparegut ni els independentistes s’han fos. Qui cregui que pot fer política a Catalunya (i a Espanya) sense tenir-los en compte s’equivoca.

El que sí que està canviant de forma lenta però inexorable són els paràmetres amb els quals hem llegit la política catalana durant el procés. La realitat sempre s’interpreta a partir d’uns filtres concrets que ens ajuden a donar sentit. Però els filtres del procés ja no són útils. Si de debò volem entendre la Catalunya del postprocés, convé no quedar-se estancats i obrir una mirada lliure de prejudicis, de vegades qüestionant allò que semblava dogma.

Com serà el procés del futur? Avui la societat catalana és molt més complexa; han emergit noves preocupacions; han guanyat pes i representació lluites històriques com l’ecologisme i el feminisme, i el context global també s’ha transformat després de la pandèmia i de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. Després de la cresta de l’onada del 2017 va venir la ressaca, i ara que l’aigua comença a retirar-se de la platja, ja es comencen a intuir algunes claus sobre una nova etapa que encara no té nom. El procés del futur podria ser menys unilateral, més empàtic, sense una estratègia compartida i sense tant de pes dels blocs… Però, com sempre, subjecte a terratrèmols i girs de guió.

Un procés menys unilateral

La política catalana dels últims anys no ha arribat a grans consensos, però sí a alguna constatació implícita. Una d’aquestes constatacions és que no hi haurà independència unilateral ni a curt ni a mitjà termini (i difícilment al llarg): un fet que molts dels partidaris del ‘sí’ encara són reticents a assumir.

L’1 d’Octubre va demostrar l’enorme imaginació i capacitat mobilitzadora de l’independentisme social i polític, però també els límits de l’unilateralisme. Crear un nou estat amb l’Estat espanyol i la Unió Europea en contra exigeix una correlació de forces i un context geopolític que no existia. Res d’això no existeix tampoc avui, i menys en el marc d’una UE tensada per la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica.

El procés del 2017 era un producte perfecte per a la societat de la immediatesa

Davant d’aquesta experiència, el procés del futur podria ser menys unilateral. Si vol reeixir, necessitarà negociar. Això implicarà menys resultats immediats, més gradualisme, cessions i capacitat per llegir el terreny de joc i les seves possibilitats. La taula de diàleg, infamada i devaluada per una part de l’independentisme, pot tenir més valor a llarg termini del que sembla avui.

El procés del 2017 era un producte perfecte per a la societat de la immediatesa: ho volem tot, ho volem ara i tot depèn de nosaltres. Per això va tenint tant èxit. Però la societat de la immediatesa sovint condueix a la frustració.

Un procés més empàtic

El procés del futur també haurà de ser més empàtic. La negociació sempre és amb algú altre que no pensa com tu, i això implica reconeixement. També de portes endins. Ha mancat una presa de consciència que molts catalans, senzillament, volen seguir formant part d’Espanya, perquè senten Espanya com una cosa pròpia. Encara que no els agradi la formulació actual de l’Estat o el rol que hi tenen els grans partits polítics.

Sovint l’independentisme ha abordat aquesta realitat des de l’evangelització. Ha pensat que n’hi havia prou esgrimint motius econòmics, polítics i socials per aconseguir la conversió d’aquestes capes socials. Aquesta estratègia ha tingut els seus èxits, però no ha reeixit per complet.

La base més sòlida del procés no eren els independentistes, sinó els partidaris del referèndum

El procés del futur haurà de transaccionar més i tancar-se menys sobre si mateix. Haurà de pivotar sobre majories que vagin més enllà del 50% de la població. Això pot implicar un retorn a l’autodeterminisme o al sobiranisme més enllà de l’independentisme. Els fets del 2017 van accelerar els tempos polítics, i l’onada de mobilització no va deixar veure que, en realitat, la base més sòlida del procés no eren els independentistes, sinó els partidaris del referèndum i de l’autodeterminació. El procés del futur haurà de transitar de nou per aquest camí i explorar-ne les potencialitats. No es tracta necessàriament de desfer un camí, sinó de prendre consciència de la totalitat del mapa que t’envolta i de les dificultats de la ruta.

Les tensions en el si del Govern són cada cop més explícites / ACN

Un procés amb estratègies divergents i crispació interna

La manca d’una estratègia compartida entre els diferents partits independentistes s’ha consolidat com una de les característiques del procés del present, i segurament serà així també en el futur. Durant els anys previs a l’1-O, la “unitat de l’independentisme” havia esdevingut un mantra mobilitzador. Ara és una idea que ja no cotitza a l’alça. Fins al punt que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha fet públic que no assistirà a la manifestació de l’ANC per la Diada.

Les tensions són explícites en l’àmbit de la política institucional. Les relacions entre ERC i el món convergent mai no han estat senzilles. Però en els últims temps semblen haver arribat a una situació de no retorn. La ruptura entre els dos espais és total i s’ha fet encara més explícita arran del cas de Laura Borràs. En qualsevol altre lloc del món ja s’hauria trencat el Govern, però les inèrcies del passat ho impedeixen. Existeix la possibilitat que Junts faci una consulta sobre la seva continuïtat al Govern. El Confidencial ha publicat que Laura Borràs està preparant un nou partit amb l’ANC (ella ho ha negat). Seria una bomba de rellotgeria.

Fa molts anys que existeixen actituds intolerants dins de l’independentisme, però sovint hi hem restat importància

La manca d’una estratègia compartida a curt o mitjà termini entre els diferents actors de l’independentisme no ha de ser pas una mala notícia. La pluralitat d’idees també pot llegir-se com una oportunitat: enriqueix el debat i permet que aflorin punts de vista menys condicionats.

Però les divergències també tenen una altra derivada: el creixement de la crispació, del retret i del rancor. Les acusacions de traïdors. Els atacs pel broc gros. Els insults. Tot això no surt gratis al moviment sobiranista: va generant distància i refredament. Ja fa molts anys que existeixen actituds intolerants i autoritàries dins de l’independentisme, però sovint s’han menystingut o s’hi ha restat importància. Probablement mai no han estat majoritàries. Així i tot, també ha estat un error no prestar-hi l’atenció deguda.

Un procés amb menys pes de la política de blocs

Una de les característiques del procés ja no del futur, sinó del present, és que ha començat a esquerdar-se la política de blocs, sigui en l’àmbit municipal, on les aliances sempre han estat menys condicionades, al Parlament de Catalunya, on els Comuns han aprovat els darrers pressupostos de Junts i d’ERC, o al Congrés espanyol, on ERC ha esdevingut un soci del PSOE. Tot plegat són símptomes que aquells blocs aparentment impermeables del procés s’han començat a esquerdar… Però això no ha de ser sinònim d’una aliança entre les esquerres o d’un nou tripartit; de fet, potser de tot el contrari.

La sociovergència ha estat sempre una ombra que ha sobrevolat la política catalana en temps de crisi i de desorientació. No són pocs els qui han anhelat al llarg de la història un Govern de gran coalició en què, en un context de fragilitat dels grans partits i d’incerteses futures, l’antiga CiU i el PSC s’aliaven per mantenir l’statu quo sorgit de la Transició. Els vells socialistes catalanistes i els convergents de tota la vida han estat molt enfrontats, però tenien en realitat molts punts de connexió.

Junts no és la vella Convergència, però només Junts és capaç de fer les coses que feia la vella Convergència

A data d’avui es fa difícil imaginar Laura Borràs governant la Generalitat amb consellers com José Zaragoza. Però la realitat és que aquesta sociovergència ja s’està produint de facto: el PSC i Junts governen conjuntament la Diputació de Barcelona. De fet, els neoconvergents van arribar a un acord per fer presidenta de la Diputació Núria Marín, del PSC, vetant el pas a una presidència d’ERC i esquivant un pacte independentista que hauria estat històric. Això va passar durant la presidència de Quim Torra (“Apreteu”) i amb Carles Puigdemont triomfant en les eleccions europees. Segurament Junts no és la vella Convergència, però només Junts és capaç de fer les coses que feia la vella Convergència.

El curs 2022/2023 polític té una cita clau: les eleccions municipals. I la possibilitat que a Barcelona hi pugui haver una sociovergència no és ni de molt lluny remota. Dependrà en gran manera, això sí, de quin sigui el candidat de Junts a l’alcaldia. L’exalcalde Xavier Trias, amb un perfil d’ordre i reticent als sectors més abrandats, té un perfil que podria arribar a acords amb els socialistes. Trias, que es reivindica hereu de la tradició més socialdemòcrata de CiU, està en plena forma i amb ganes de disputar la partida. L’altre as a la màniga és el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, que diverses veus han situat encapçalant la candidatura o fent un “tàndem de salut pública” amb Trias. 

Tripartit d’esquerres? És possible que, per arribar al procés del futur, hàgim de passar per la sociovergència.

…i subjecte a terratrèmols i girs de guió

La política catalana dels últims anys ha demostrat ser imprevisible. I el procés del futur també estarà subjecte a girs de guió. ERC parla de desjudicialització a partir dels acords amb el PSOE… Però en qualsevol moment el Tribunal Suprem podria decidir revocar els indults del Govern espanyol després dels recursos del PP, de C’s i de Vox. Què passaria si Carles Puigdemont, protagonista d’un intens front judicial a Europa, retornés a Catalunya per encapçalar una llista renovada de Junts? I si hi hagués sentències que impliquessin que més polítics independentistes entressin a la presó?

El terratrèmol del 2017 encara pot generar rèpliques. En la mesura que això passi, el procés del futur pot acabar-se assemblant molt al procés del passat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies