Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Guia política per entendre la nova batalla de Barcelona

En les eleccions municipals del 2023 no serà tan important qui guanyi com la capacitat d’articular majories de 21 regidors per investir un alcalde o una alcaldessa

01/06/2022 | 07:00

L'alcaldessa Ada Colau amb les tinentes d'alcaldia Janet Sanz i Laura Pérez / ACN

Falta tot just un any, però els tambors de la propera batalla de Barcelona ja han començat a retronar. A dreta i esquerra, els diferents partits estan en ebullició acabant de definir llistes, estratègies i candidats. Segons les enquestes, a data d’avui hi ha tres partits que tenen opcions d’obtenir l’alcaldia: Barcelona en Comú, ERC i el PSC. Ada Colau ha estat proclamada de nou la candidata de Barcelona en Comú, optant a un tercer mandat tot i que inicialment havia previst un màxim de vuit anys al càrrec. Ernest Maragall va ser proclamat candidat d’ERC el cap de setmana passat i aspira a revalidar la victòria i ampliar l’avantatge del 2019, que no li va valer per ser investit alcalde. Al PSC creuen que al tercer cop no falla i que Jaume Collboni finalment podria guanyar les eleccions municipals.

En la propera batalla de Barcelona, però, no serà tan important qui guanyi com el fet de poder articular una majoria de 21 regidors per garantir la investidura d’un alcalde o una alcaldessa. El 2019, l’anomenada operació Valls va facilitar la vara a Ada Colau amb els vots del PSC i de la plataforma liderada per l’exprimer ministre francès. Una maniobra que va servir per constatar que les combinacions i aliances més estrambòtiques poden fer-se realitat en un context de crua competència partidista.

Seria possible un pacte a tres entre ERC, els Comuns i la CUP per arrabassar l’alcaldia a Collboni?

Amb aquesta lliçó apresa, tots els partits, encara que no ho diguin obertament, treballen amb la voluntat de guanyar, però estudien plans B, C i D. És possible una operació Valls 2.0? El PSC i els Comuns acceptarien els vots de Vox o del PP per desbancar Maragall? O, per contra, seria possible un pacte a tres entre ERC, els Comuns i la CUP per arrabassar l’alcaldia a Collboni? I entre ERC, els Comuns i Junts? És impossible una entesa entre els republicans i els socialistes? Quin paper poden tenir noves plataformes com la candidatura encara en l’aire de Sandro Rosell?

Ningú no formula aquestes preguntes en veu alta, però tothom se les fa. Mentrestant, les calculadores treuen fum. Encara falta un any i tot pot canviar d’un dia per l’altre. Aquesta és la guia política (provisional) per entendre la nova batalla de Barcelona.

Barcelona en Comú: “Les dades no avalen la idea d’un final de cicle”

A Barcelona en Comú no volen sentir a parlar de coalicions ni de càlculs postelectorals. Una veu municipal explica que “el procés d’investidura del 2019 és un tema que reapareix de forma periòdica, però qui vulgui encallar-se en el passat s’estarà equivocant, perquè la ciutat i la gent estan mirant molt al futur”. Les mateixes veus apunten que “ningú pot discutir que durant aquest mandat hem basat el govern en acords amb les esquerres”.

De moment, els baròmetres municipals han anat a favor de Colau. I les dades de què disposen els Comuns apunten que hi ha partit i opcions de guanyar-lo. “Alguns volen instal·lar la idea de final de cicle, però no sembla que sigui així”, apunten des de la formació. Els estrategs dels Comuns també creuen que el PSC i ERC, adversaris principals però aliats a la pràctica, tampoc no acaben de sentir-se còmodes amb el seu paper. “Els uns són dins del govern i els altres a fora, però els grans temes de ciutat s’han aprovat amb els seus vots, amb menor o major entusiasme”, afirmen.

La sensació és que el projecte dels Comuns per Barcelona pot agradar més o menys, però tothom té clar quin és i té impacte en la vida de la gent. No es pot dir el mateix de l’oposició o fins i tot dels socis de govern. Hi ha molt soroll per la limitació del trànsit, pels carrils bici o per les obres de pacificació de les Glòries… Però les polítiques dels Comuns connecten amb els interessos principals de la societat barcelonina (segons la darrera Enquesta de valors, l’ecologisme, el feminisme i els drets dels animals se situen al capdavant del rànquing).

“Hi ha soroll, però també es veu quina és la nostra proposta”, diuen als Comuns

Els principals altaveus mediàtics de l’ordre no han cessat en les seves campanyes contra els Comuns, ja sigui pel trànsit, per l’urbanisme o per la brutícia. A l’equip de Colau no menystenen l’impacte que tenen aquestes campanyes; però, al mateix temps, creuen que el missatge propi també arriba. “Hi ha soroll, però també es veu quina és la nostra proposta, i nosaltres estem del cantó de la proposta”, apunta una veu municipal. Al mateix temps, el govern amb el PSC també ha modulat la por de determinades elits davant dels Comuns. “Encara que no en provingui, Colau ara forma part de l’elit, li agradi o no”, deia el periodista Cristian Segura en aquesta entrevista.

Una incògnita és l’impacte que pugui tenir la crisi interna de l’espai d’Unides Podem, amb una fractura cada cop més explícita entre Pablo Iglesias i Yolanda Díaz. Si l’espai de l’esquerra transformadora va a la baixa a l’Estat, això pot afectar els resultats de Barcelona. L’aposta dels Comuns és que la campanya del 2023 giri molt sobre debats de ciutat. A diferència del 2019, el procés no hauria de ser un tema tan present en l’agenda (un fet que pot trastocar-se si el Suprem acaba revisant els indults als ex-presos polítics).

Ernest Maragall ha estat proclamat candidat d'ERC. / ACN

ERC i l’espina de l’’operació Valls’

L’ombra d’una nova operació Valls el 2023 planarà amb força sobre la campanya d’ERC i Ernest Maragall. Però els republicans afirmen que no volen fer pivotar el seu discurs sobre aquesta idea. “Des del minut 1, Maragall va decidir no situar-se en el rancor”, apunten des de l’equip del candidat republicà a Barcelona. ERC no ha tingut un paper fàcil: o s’ubicava en una oposició dura que es podria haver entès com a simple ressentiment, o apostava per influir en la mesura del possible en les polítiques municipals, com ha acabat fent. Una aposta que li ha valgut crítiques dels sectors més durs contra Colau.

Els republicans encaren les eleccions del 2023 amb més múscul que l’any 2019. Ser la primera força municipal i disposar de 46 consellers de districte implica tenir un exèrcit de gent als barris que poden detectar les problemàtiques que acaben fent-se grans. Maragall, segons explica el seu entorn, “ha trepitjat molt carrer, se sent més connectat i té la ciutat al cap, perquè n’ha vist la progressió al llarg de tota la seva vida”. ERC aspira a revalidar la victòria, i les enquestes (les públiques i les que no ho són) assenyalen un triple empat, amb un PSC que creixeria respecte al 2019.

L’objectiu dels republicans és ampliar l’avantatge, i recorden que fa tres anys hi va haver altres formacions que van nodrir-se de vot independentista que no va assolir representació, com l’efímera Barcelona és Capital, de Jordi Graupera. “Falta saber com quedarà configurada la candidatura de la CUP i també que passarà a Junts”, afirmen.

La candidatura de Maragall sembla inqüestionable, però Alfred Bosch va guanyar unes primàries i després va ser apartat per sorpresa

També hi ha incògnites a la llista d’ERC. La candidatura de Maragall com a alcaldable sembla inqüestionable… Tot i que també Alfred Bosch va guanyar unes primàries i més tard va ser apartat per sorpresa des de la direcció. Una altra qüestió és qui acabarà ocupant el número 2 de la llista, un lloc especialment rellevant a efectes de successió. L’exdiputada dels Comuns Elisenda Alamany aspira a repetir, però té perfil d’independent i no forma part del nucli dur republicà. En l’equip de regidors hi ha gent amb experiència municipalista com Jordi Coronas, però que no tenen un perfil de lideratge. També ha sortit a les travesses el nom d’Ester Capella, exconsellera de Justícia i actual delegada del Govern a Madrid. Capella, que va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona amb Jordi Portabella, és una opció sòlida amb experiència de gestió i coneix amb profunditat la ciutat.

En tot cas, no està escrit enlloc que, si Maragall és investit alcalde, no pugui intentar reeditar un segon mandat el 2027 amb 84 anys.

El candidat del PSC, Jaume Collboni, aspira a assolir l'alcaldia al tercer intent / ACN

El PSC com a màxima expressió de l’ordre

Si res no canvia, Jaume Collboni intentarà un tercer assalt per aconseguir l’alcaldia de Barcelona. I les dades apunten que tindria més opcions que mai. Tot i això, no ha estat nomenat encara oficialment i res no impediria una sorpresa d’última hora. Salvador Illa o Miquel Iceta han sonat per fer el pas a Barcelona, per bé que seria un moviment arriscat tenint en compte que l’un lidera la primera força del Parlament de Catalunya i l’altre és ministre del Govern d’Espanya. Alguns mitjans també han situat en la cursa Maria Eugènia Gay, exdegana del Col·legi d’Advocats i actual delegada del Govern espanyol a Barcelona. Ordre, ordre i més ordre.

Collboni, però, ha pilotat la nau del PSC en els moments més baixos i es creu capacitat i amb tot el dret de tornar-ho a intentar. Avui dia, el PSC de Collboni és el més semblant a un partit d’ordre, i més amb perfils com el d’Albert Batlle d’Units per Avançar al seu equip (Batlle, respectat pels cossos policials, ha protagonitzat alguns incendis aquest mandat i no és clar que repeteixi). Collboni no té el perfil de “candidat dels barris” imprescindible per guanyar l’alcaldia, però el PSC conserva una part de força i múscul a les seves federacions de districte. La qüestió, però, és que no en tindrà prou a guanyar les eleccions: per governar, caldrà evitar que hi hagi una majoria alternativa.

Collboni no es talla a l’hora de carregar contra Colau i marcar perfil propi arreu

Mentrestant, l’alcaldable Collboni manté una agenda implacable que li permet ser a tot arreu, capitalitza les àrees de govern que li són pròpies, està en contacte amb empresaris i lobbies i marca perfil respecte a la política dels Comuns en qüestions com el turisme. De fet, no es talla a l’hora de carregar contra Colau: el cap de setmana passat va acusar l’alcaldessa de “tensar” el clima polític i de “tenir nervis electorals” i distreure’s dels “problemes de la gent”. Fa un mes, de fer el joc als independentistes per les seves declaracions sobre la gran coalició entre el PSOE i el PP. Gens malament tenint en compte que és el seu primer tinent d’alcaldia.

Xavier Trias, exalcalde de Barcelona / ACN

Junts i el fracàs de l’’operació Biden’

La dimissió d’Elsa Artadi com a número 1 de Junts a Barcelona ha deixat la formació hereva de l’espai convergent sense un lideratge visible a la capital a un any de les eleccions. Artadi estava fent una feina tenaç per afermar la candidatura de Junts des de la base, i la seva retirada és un cop fort.

A hores d’ara Junts és un ball de noms que van i venen, des de l’exconsellera i ara regidora Neus Munté –que ha assumit la presidència del partit a la ciutat i que no ha anunciat encara que vulgui optar a les primàries– fins a noms com el també regidor Jordi Martí Galbis o el diputat i advocat Jaume Alonso-Cuevillas. Un dels que han sonat amb força és, de fet, el de l’exalcalde Xavier Trias. El seu retorn ha estat batejat en alguns espais com a operació Biden, a,b referència a l’edat del candidat, però també al seu perfil social (Trias va ser durant molts anys representant de la denominada ala socialdemòcrata de CiU).

La via Trias hauria pogut reeixir més fàcilment si les diferents faccions del món convergent s’haguessin posat d’acord en una candidatura unitària que inclogués el PDECat, una fita que ara com ara no és sobre la taula. Trias s’ha autodescartat, però l’exalcalde i exconseller de Salut no és precisament un polític retirat. Des del 2021 és president del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (un càrrec que no percep remuneració). Quan va ser desbancat per Colau, va seguir sent regidor durant pràcticament tot el mandat, malgrat els auguris que apuntaven a la seva retirada ràpida si perdia l’alcaldia.

Carles Riera, diputat de la CUP al Parlament / ACN

La incògnita de la candidatura de la CUP

El paper de la CUP podria tornar a ser determinant en el pròxim Ajuntament. Els cupaires van perdre 20.000 vots i els tres regidors que tenien en les passades eleccions i han passat un mandat en blanc. Però els resultats de la CUP del 2019 s’han d’entendre en un context de davallada de la formació i de l’independentisme en general. La CUP es troba ara en una fase ascendent, amb 10 diputats al Parlament i 2 diputats al Congrés per primer cop en la seva història. Les enquestes que han aparegut, de moment, assenyalen una consolidació d’aquesta tendència, i això podria facilitar el seu retorn a la casa gran.

Una de les claus de si la CUP tornarà o no a tenir presència a l’Ajuntament en el proper mandat són les cares que podrien liderar la candidatura. El cap de setmana passat, la CUP barcelonina va fer una assemblea per començar a bastir les bases de la seva proposta, però sense definir noms. La CUP barcelonina es regeix per les seves pròpies regles i fins ara ha apostat per militants de base sòlids però desconeguts pel gran públic: el 2015, per María José Lecha, i el 2019, amb Anna Saliente. Serà així de nou, o hi haurà una aposta diferent?

Un bon resultat de la CUP pot ser determinant per configurar majories independentistes o d’esquerres

Un nom recurrent a les travesses és el d’Eulàlia Reguant, avui diputada al Parlament i militant de l’assemblea local de Barcelona. Reguant va ser regidora entre el 2017 i el 2019, i ara està pendent d’una possible inhabilitació del Tribunal Suprem pel fet de negar-se a respondre les preguntes de Vox durant el judici de l’1-O. El seu nom, però, no genera consens a la CUP barcelonina.

El resultat de la CUP pot ser determinant a l’hora de decantar majories, ja sigui per formar una majoria independentista amb Junts i ERC o per travar algun tipus d’aliança tripartida d’esquerres amb ERC i els Comuns. Dos escenaris difícils però no impossibles ni descartables, i que en última instància dependran de la decisió de la CUP barcelonina.

La possibilitat aritmètica d’un tripartit ERC-Comuns-CUP no és una quimera: ERC i Barcelona en Comú tenen en aquests moments 10 regidors cadascun. Si la CUP entrés al consistori i els republicans i els Comuns mantinguessin la seva representació, la suma podria ser possible. Tot i això, les fluctuacions de vot entre els diferents partits, que de vegades funcionen com a vasos comunicants, compliquen aquest escenari. Una bona entrada de la CUP pot anar en detriment d’uns bons resultats d’ERC. I una victòria del PSC pot anar en detriment dels Comuns.

L'expresident del Barça Sandro Rosell, durant el judici per blanqueig de capitals, al febrer del 2019 / POOL EFE – ACN

La dreta en ebullició: de Vox a Sandro Rosell

La fragmentació del consistori farà especialment rellevant els resultats de la dreta. En l’actualitat, a l’Ajuntament hi ha representació de Ciutadans, del PP i de la difunta plataforma de Valls, Barcelona pel Canvi. Però això pot canviar el 2023 si Vox irromp amb força al consistori. L’extrema dreta no ha decidit candidat, però podria apostar per Ignacio Garriga, igual que va fer al Parlament de Catalunya.

També és una incògnita el paper d’Eva Parera, que va ser elegida regidora amb Valls amb un discurs de moderació, però en els últims temps ha pivotat cap a una retòrica pròxima a l’extrema dreta, per exemple, amb tot el que fa referència als menors no acompanyats. Parera, tot i ser regidora per la formació de Valls, també és diputada del PP al Parlament de Catalunya i podria ser un fitxatge de pes per a qualsevol candidatura conservadora.

Pel que fa a Ciutadans, l’exdiputada Luz Guilarte és la presidenta del grup municipal de C’s i podria ser la nova alcaldable, amb un discurs amb tots els clàssics de la formació de Carlos Carrizosa i d’Inés Arrimadas. Més incert és el futur de l’imprevisible Josep Bou, regidor del PP molt allunyat de la direcció del partit a Catalunya. L’histriònic i polèmic Bou va dir que estaria disposat a investir Colau per evitar una alcaldia independentista.

Una altra incògnita és la possible emergència d’un espai de centredreta que podria liderar l’expresident del Barça Sandro Rosell. El Periódico fins i tot ha publicat que la seva candidatura podria incorporar noms com el de l’exmajor dels Mossos Josep Lluís Trapero. En tot cas, Rosell podria aspirar a capitalitzar un espai centrista que, tot i ser menor, podria ser determinant a l’hora de decantar majories.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies