Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Cristian Segura “Colau ara també forma part de l’elit, li agradi o no”

El periodista i escriptor Cristian Segura (Barcelona, 1978) va néixer a Sarrià, va anar al Parvulari Pedralbes i va estudiar a La Salle Bonanova. De jove, travessar la frontera de la Diagonal era per a ell endinsar-se en territori comanxe. Amb el temps, però, va esdevenir el que defineix com “un pijoprogre de manual”. Escriu al diari El País, ha publicat novel·la i assaig i sovint ha estat a la diana de cert independentisme pels seus articles, escrits amb una prosa irònica i mordaç. Quedem al Centre Cívic de Sarrià per parlar del seu nou llibre, Gent d’ordre (Galaxia Gutenberg), un retrat de les elits de Barcelona i d’un món que, segons diu, està desapareixent. “Saps que tu i jo tenim haters en comú, oi”, em diu en arribar-hi. Li dic que sí, però que en aquesta entrevista parlarem de les coses realment importants.

13/10/2021 | 07:00

Expliques que Gent d’ordre ha hagut de superar molts obstacles per ser publicat. Quins?

Quina il·lusió que m’ho preguntis, perquè ningú ho fa, i jo, per elegància, prefereixo no plantejar motu proprio aquest tema. No té gaire secret. El llibre el vaig escriure per encàrrec del Grup 62; l’havia de publicar el segell Destino. La primera versió estava enllestida el 2018, i havia de sortir al setembre del 2019, però es va anar endarrerint. De fet, si busques per Internet, trobaràs una referència a l’edició que n’havia de fer Destino, perquè ja s’havia anunciat la publicació, amb una portada diferent amb una raqueta… Fins i tot pots intentar comprar-lo, tot i que no es va arribar a distribuir.

Què va passar?

Recordo que, en ple jaleo per la sentència del Suprem, em va trucar l’editor del Grup 62 i em van dir que aquest llibre no podia sortir. Què era molt delicat, que hi sortia molta gent… Em van demanar alguns mesos per plantejar unes modificacions, perquè per contracte estaven obligats a publicar-ho tal com el tenien.

Tu tenies un contracte amb Planeta, actual propietària del Grup 62. De fet, vas guanyar el Premi Josep Pla, que atorga Planeta…

No crec que el problema fos Planeta. Al llibre tracto força bé el senyor Lara i el grup editorial no en surt malparat. Crec que és més el problema d’uns editors en concret d’aquests segells, que potser tenien por. Però, si mires la història de Planeta, ha publicat coses molt valentes. Planeta el que vol és guanyar diners, i per això tant poden ser accionistes de l’Avui com de La Razón o de La Sexta. O publicar llibres d’un comunista.

I com va acabar tot plegat?

Van anar passant els mesos i no rebia senyals de vida dels editors. Al febrer del 2020, quan començava la pandèmia, em van enviar un document amb una sèrie de modificacions que em van semblar surrealistes. Em deien, per exemple, que només donava veu a una part…, cosa que fan el 95% dels llibres que edita el Grup 62. El llibre d’Oriol Mitjà, per exemple, fa una estripada contra Pere Aragonès, Alba Vergés o contra mi mateix. No em van demanar pas l’opinió o la rèplica, i em sembla perfecte. També van dir que ens demandarien pel fet d’explicar que Lluïsa Sallent, que va ser amant de Juan Antonio Samaranch, havia patit maltractaments del seu primer marit, Enrique Martorell. Un cas que ella mateixa explica en la seva autobiografia… publicada pel Grup Planeta! Al final vaig decidir proposar-los de rescindir el contracte i hi van estar d’acord. I això també m’ha permès conèixer que a Catalunya hi ha bons editors, com Galaxia Gutenberg.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A Catalunya s’han consolidat unes noves elits a partir de la seva vinculació amb la Generalitat”

El llibre és el retrat d’un món que, segons dius, s’està extingint. Però, que se sàpiga, els grans noms de l’Ibex-35 segueixen tallant el bacallà. Per què dius que està perdent poder?

Sempre hi ha hagut grans empreses al capdavant dels índexs borsaris. Però aquest llibre no parla d’això, sinó d’una societat que viu de Diagonal en amunt i les seves colònies a Sant Cugat o a Cadaqués. No és un retrat del senyor Godó o de Víctor Grífols. Canto les absoltes a unes elits, i no només als 10 noms més coneguts. Te’n posaré un gran exemple: l’ampliació de l’aeroport del Prat. Fa 20 o 30 anys, aquest projecte hauria tirat endavant tant sí com no, per molt que es queixessin els ecologistes. Ara això ha canviat. Hi ha unes noves elits que tenen influència pública, i aquest tipus de societat civil que representa el senyor Sánchez Llibre [president de Foment del Treball] ha perdut pes. Un altre exemple és aquest centre cívic on som ara. O la Casa Orlandai. La gent que gestiona aquests espais segurament són fills i nets d’aquests barris, però tenen una altra sensibilitat i una altra percepció de la vida, del que és just i injust. Quan jo era petit, llocs així no existien. L’ascensor social i la consolidació de l’Estat del benestar han fet que aquell oasi elitista s’obrís per força. Han hagut de compartir poder i influència.

També hi expliques que a Catalunya, a parer teu, ha nascut una nova elit a redós del procés. Quines característiques té i en què es diferencia de l’elit clàssica?

Una diferència important és que les elits de sempre van fer negoci en gran part al marge de la política. Durant el franquisme hi havia una desconfiança intrínseca en la classe política, producte de 40 anys de dictadura. Ara no és així. Amb la democràcia, els empresaris van començar a tenir més vincle amb l’Administració. I s’han consolidat unes noves elits que es projecten a partir de la seva vinculació amb la Generalitat. Un cas evident és la família Sumarroca. Comsa és una empresa molt antiga, amb 50 anys d’història i han treballat amb administracions d’arreu de l’Estat, però on tenen més pes és a Catalunya. Un altre exemple és Ros Roca, de Tàrrega.

Però no és cert que les elits que van prosperar durant el franquisme no tinguessin contacte amb el règim. Al contrari: el poder econòmic i polític del règim van estar molt imbricats.

Hi havia una pau social imposada; això és cert. Però la meva família, per exemple, es va guanyar molt bé la vida fabricant perfums, però no va tenir cap relació amb el règim. El senyor Antoni Vila Casas tenia una gran farmacèutica, i ell el que volia era que no l’emprenyessin. Com a molt, demanar alguna llicència per aconseguir comercialitzar medicaments… Abans hi havia moltes més empreses que el que volien era fer negoci i que l’Administració no les emprenyés gaire; ara no és així. La globalització i la crisi econòmica han suposat un cop molt bèstia per a la indústria, en especial a Catalunya. En temps de crisi, tenir bons contactes a l’Administració ajuda, sobretot en el sector de l’administració o el tecnològic. L’Administració catalana és rica, mou un pressupost molt gran.

Hi ha qui diu que la Generalitat és poca cosa i té pocs recursos, perquè l’Estat recapta els impostos i hi ha dèficit fiscal.

La Generalitat potser no recapta tots els recursos. Però el pressupost de la Generalitat és elevat. És una de les regions amb els pressupostos més elevats d’Europa. De l’Administració catalana, en viu molta gent.

Et refereixes als 500 alts càrrecs?

No només. També hi ha el cos de funcionaris de més rang de la Generalitat, en alguns casos molt ben retribuït. I, pel que fa als alts càrrecs, encara que siguin eventuals, són gent que en alguns casos potser fa dècades que són a l’Administració cobrant molts diners. Una persona que guanya 80.000 euros anuals durant 15 anys potser no és burgesia en la definició més tradicional, però sí que és una classe acomodada.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara els pares que porten els nens a La Salle diuen que van ‘a la concertada’, però allò és l’escola ‘de pago’, com sempre”

El llibre és una mena d’autobiografia a mig camí de l’assaig. Parles de llocs molt referencials de la teva infantesa i joventut. Hi esmentes, per exemple, La Salle Bonanova, on vas estudiar i on s’ha format una gran part de les elits barcelonines.

No és només La Salle ni és l’escola més important: hi ha el Sant Ignasi, els Salesians, Aula, les escoles de Raimon Galí, el Jesús Maria… Un altre senyal de com han canviat els temps: al meu barri, quan jo era petit, tu anaves a la pública o a l’escola de pago. No existia això d’“el meu fill va a la concertada”. Ara, els pares que porten els nens a La Salle, o al Sant Ignasi, o a la Farga, diuen que van “a la concertada”. I uns collons! Van a la privada com sempre. Perquè, de privades de debò, en queden poques: ara totes cobren diners públics, però això és un altre debat.

Què té d’especial l’educació que et donen escoles com La Salle Bonanova?

Gerard Piqué hi va anar: un tipus vàlid, molt eixerit, i també molt fatxenda. Si la gent té al cap com és en Gerard Piqué, sabrà com és La Salle. La diferència principal és l’entorn social. Tu vas a classe amb “el fill o la filla de”. Hi ha gent que hi va becada, i normalment són els millors estudiants. Però et socialitzes en un entorn en què, quan surts del Sant Ignasi, estàs a la Bonanova. No és el mateix que estudiar a Trinitat Vella.

A l’hora de parlar d’aquesta “gent d’ordre”, al llibre fas una classificació entre el que anomenes pijoprogres i pijolocos. En què es diferencien els uns i els altres?

El pijoprogre és una persona amb un sentiment de culpa de classe molt gran. Per això abraça croades progressistes i d’esquerres. De vegades, com sol passar amb els conversos, té posicions extremes o molt poc assenyades. Jo mateix he estat un pijoprogre. He tingut minyones que m’explicaven la seva vida i em sentia malament. Si soc periodista, també és una mica per aquesta sensibilitat, que en altres moments de la història una persona nascuda on jo he nascut no hauria tingut. En canvi, el pijoloco és algú que assumeix molt bé d’on ve sense cap càrrega de culpa. És amoral. Per ell, l’important és gaudir i fer com més diners millor.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Sánchez Llibre, Foment i el seu entorn ja no fan de pal de paller: han perdut influència”

Una tercera classificació és el que anomenes “pal de paller”, que seria si fa no fa aquell típic representant de l’oasi català dels noranta, aquell votant clàssic que, depenent del moment històric, optava per CiU, pel PP i de vegades pel PSOE. Dius que està pràcticament extingit.

El pal de paller el pots trobar en el món de l’empresa familiar, és algú que aporta seny i uneix les diferents branques de la nissaga. Un exemple seria Josep Lluís Bonet de Freixenet, o el que va representar José Manuel Lara. Gent que té una voluntat d’acostar posicions, tocar moltes tecles i mantenir equilibris. Això podia implicar també un gran exercici de poder. Un clar exemple van ser els Jocs Olímpics. Els pals de paller van passar per sobre de tota l’oposició contra els Jocs. Allò va ser una piconadora. Però ara estan fatal. En queden poquíssims.

Tu creus?

Sí, sí. Tot això s’ha perdut molt. Tornant a l’exemple de l’ampliació del Prat: veus la manera d’expressar-se de Sánchez Llibre a Foment, o de persones del seu entorn, i és una manera agressiva, desesperada. Ja no fan de pal de paller. Han perdut influència. El mateix, però en un altre sentit, va passar a la Pimec durant el procés. Va deixar de ser pal de paller en el moment en què es va posicionar a favor de l’autodeterminació i de les tesis independentistes.

El llibre desprèn certa nostàlgia d’aquest oasi que descrius. Per què el trobes a faltar?

És el món d’on vinc. És com si algú neix en un bar de carretera de mala mort en un racó desèrtic al mig d’Austràlia i hi viu durant tota la seva infantesa fins als 20 anys, en què el recluten per anar a l’exèrcit. I, al cap dels anys, un dia torna i aquell bar de merda on ho passaves tan malament ja no hi és. I llavors sents com llàstima. No dic que el món d’on vinc jo sigui un bar de carretera de merda. Però és normal sentir nostàlgia del lloc d’on vens quan veus que desapareix.

Això és qüestionable. La gent pobra que viu en barris deprimits no té gens de nostàlgia si aconsegueix sortir-ne. No romantitza.

Això no ho sé. Però, si és un món en el qual s’hi vivia de forma inconscient, dolça i plaent, segurament ho trobaràs a faltar.

Dediques un capítol a parlar de La Caixa i d’Isidre Fainé. Hi expliques que, fa anys, vas publicar un article a la revista Actualidad Económica que no li va agradar. I que va citar-te a la seu de La Caixa per cantar-te les quaranta.

Els banquers són gent especial. Jo he estat amb entrevistes en grup amb Angela Merkel, en rodes de premsa com a observador amb el president de la Xina o amb Barack Obama, he entrevistat presidents de la Generalitat… Però mai he notat tant la transmissió del poder com amb Isidre Fainé. Va ser molt interessant. Ell em parlava amb aquells silencis que fa, aquella veu de cavaller Jedi… Les ulleres les tenia netíssimes. Un vidre gruixut, net… Fixa’t que els presidents de La Caixa sempre tenen les ulleres molt netes. I els gestos, com t’agafa… Aquell home em podia haver triturat… i no ho va fer. El pal de paller és conscient de la seva posició i no li cal pitjar el botó de destrucció per relacionar-se. La Caixa durant dècades ha finançat partits i institucions de tot color. Això és el paradigma del pal de paller. Que CaixaBank ja no sigui a Catalunya és el símbol que els pals de paller s’estan extingint.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El conseller Giró va ser molt prolífic des de La Caixa en finançar l’independentisme”

Què en penses de Jaume Giró, conseller d’Economia que ha estat director general de CaixaBank?

És un senyor que portava la premsa de Gas Natural i va anar pujant. Sempre ha estat molt proper al pinyol convergent. I des de La Caixa va ser molt prolífic a l’hora de finançar cert independentisme.

La Caixa finançant l’independentisme? Però si va treure la seu social de Catalunya durant l’1-O!

De debò que no ho saps? Ho dius de broma, oi?

Explica’t més. Quins independentistes ha finançat La Caixa? Partits polítics? Mitjans de comunicació?

El senyor Giró no va sortir ben parat de La Caixa perquè ell volia mantenir una relació molt cordial amb el nacionalisme català, però en aquell moment la presidència de l’entitat va entendre que això era anar pel pedregar. Però no és només el seu cas. Ramon Rovira també va marxar del Banc Sabadell. Els grans bancs com La Caixa sempre han volgut dur-se bé amb totes les forces polítiques i econòmiques. CRÍTIC rep diners de La Caixa?

No. CRÍTIC té un codi ètic publicitari pel qual no rep publicitat de les grans empreses de l’Ibex-35 o de la gran banca. Creiem que això podria afectar la independència del projecte periodístic.

[Silenci llarg.] Continuem, continuem.

També parles del suquet de Pere Portabella a l’Empordà com a exponent d’aquesta societat benestant. L’equivalent sobiranista d’aquell moment és ara la paella de Pilar Rahola?

Els suquets de Portabella durant els vuitanta i noranta eren l’oasi total. Això de Pilar Rahola és diferent. Rahola és o era sòcia del Reial Club de Polo. Jo la veia escrivint els seus articles a la sala del dòmino. Crec que és un altre exemple de com les coses estan canviant. Fa 30 anys, Rahola no hauria estat sòcia del Polo. Guanyava molts diners al Grup Godó, aquesta senyora. La paella de Rahola és un retrat d’aquestes noves elits que han crescut a partir de la seva vinculació amb la Generalitat. Pensem en aquella foto de fa alguns anys. Hi havia Joan Laporta, un senyor que ha fet política amb els partits sobiranistes i ha estat i és president del Barça, i la seva dona és d’una família de superordre, els homes de Fecsa-Endesa a Catalunya. Ara Laporta és part de l’establishment independentista. Bonaventura Clotet també. Els seus èxits i virtuts com a metge són incontestables, però ha estat una persona propera al poder polític i a Junts per Catalunya. Gemma Recoder, que és la germana de l’exconseller Lluís Recoder, deu guanyar molts diners fent el Canet Rock. Però on són aquells prohoms de Convergència de Barcelona? On són els Molins, els Roca, els Pujol, els Trias? El mateix Artur Mas, de família del Maresme, però que també en formava part… Aquella burgesia barcelonina ja no hi és. Puigdemont és d’Amer. No hi ha ningú de Barcelona que mani a Junts per Catalunya. Laura Borràs, potser. Però Laura Borràs és l’antipal de paller.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Conec molta gent que ve d’un entorn benestant i vota la CUP. Em sembla contradictori”

Al llibre també fas un retrat dur de la CUP. Una de les coses que dius és que et sorprèn que gent com Jaume Roures o Josep Ramoneda hagin manifestat simpatia per aquesta formació anticapitalista.

Roures no ve d’una família benestant, al contrari. És algú del Raval que ve de molt avall i potser li sabrà greu que ho digui, però és el paradigma del self-made man. Aquest home als Estats units tindria carrers i edificis amb el seu nom. És un crack. La seva empresa va tenir una projecció important pels seus vincles amb l’Administració pública, la catalana i no catalana. Però, és clar, algú que és milionari, i crec que soc conservador dient només milionari, que s’ha guanyat molt bé la vida amb un dels negocis més especulatius que hi ha com és els drets del futbol…; que algú amb aquesta trajectòria defensi, i cito CRÍTIC, que és marxista…, o que digui que Fidel Castro és meravellós…, doncs és paradoxal: crida l’atenció. Ramoneda ha estat president del Grup 62, ha muntat una escola de pensament amb La Caixa, escriu en diaris de l’establishment com El País o fins i tot l’Ara… Que digui que vota la CUP és contradictori. No són casos únics. Potser no és majoritari, però jo conec molta gent que ve d’un entorn benestant i vota la CUP.

Per què creus que es dona aquest fenomen?

Quan tens no solament les necessitats més bàsiques, sinó també les més elevades, del tot cobertes, tens més temps i més marge per embarcar-te o donar suport a ideologies que fins i tot trenquen amb el món del qual vens. Jo mateix m’he trobat en aquesta situació, i segurament és normal. El socialisme el va idear gent que venia de la burgesia. L’obrer que posava claus en una fàbrica no tenia temps per pensar: només s’ocupava de treballar i portar un plat calent a casa. La burgesia sempre ha estat motor de grans canvis i transformacions.

I Podem, creus que és una mica el mateix?

Jo vaig dir-ho en el seu moment: no hi ha res més establishment que el document del pacte de Govern entre el PSOE i Podemos. Era brutal! Allò t’ho firmen Merkel i Macron. I la senyora Colau representa això també.

Però Colau no ve d’aquestes elits que representarien gent com Portabella o Ramoneda. La seva família no és burgesia de Sarrià.

No ve d’aquest món, però ara en forma part. Ara Colau és part de l’elit, li agradi o no. Una senyora que ha estat vuit anys alcaldessa de Barcelona forma part de les elits. La diferència és que en les elits d’abans portaven la batuta els prohoms de Barcelona, i ara ja no. Em sabria greu que s’entengués que dic que Colau és l’alcaldessa de les elits: no és això. Però sí que hi coincideix en part.

Les polítiques que proposen Colau i Podem en matèria d’habitatge, per exemple, no són les mateixes que Merkel…

No, però han entrat a formar part del sistema. Aquell document es compromet a un control pressupostari, a moltes coses que estan en la línia de l’establishment i el sistema liberal europeu. I, a Barcelona, la senyora Colau introdueix demandes no només de la gent més necessitada, sinó dels sectors de les classes benestants que tenen altres necessitats.

Quines demandes?

Tinc amics meus pijos a cagar que estan en contra de l’ampliació del Prat. És gent que continuarà passant l’estiu a Tòquio o seguirà viatjant a fer negocis a Munic, i no hi anirà pas amb tren. A mi em sembla molt bé que viatgin com vulguin. Però crec que poden estar en contra de l’ampliació del Prat perquè tenen 25 pisos. Vaig entrevistar Pepe Álvarez, de la UGT, que també forma part del sistema, però és conscient que l’ampliació del Prat pot donar llocs de treball. Bons o dolents, però en pot donar. I, en un moment en què l’atur és alt, entenc que tingui altres coses al cap.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies