Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Els fets (concrets) del Parlament

21/03/2015 | 08:00

Manifestants davant del Parlament de Catalunya. Foto: RT 15M/Albert Garcia
Manifestants davant del Parlament de Catalunya. Foto: RT 15M/Albert Garcia

El Tribunal Suprem ha condemnat a tres anys de presó vuit de les persones que van participar en la protesta davant del Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011. Els jutges de l’alt tribunal revoquen l’absolució de l’Audiència Nacional en considerar que els vuit condemnats, amb la seva actuació, van incórrer en un delicte contra les institucions de l’Estat. Tres anys de presó no és una condemna menor. En superar els dos anys, suposarà, amb tota probabilitat, que els condemnats hagin d’entrar a la presó encara que no tinguin antecedents. És, doncs, una decisió molt rellevant. 

És lícita o desproporcionada, aquesta pena? La sentència del Suprem utilitza bàsicament un argument per justificar-la: és el context viscut en el marc d’aquella protesta el que dóna caràcter delictiu a uns fets que, ‘a priori’, no semblen delictius. Aquell dia, centenars de persones convocades pel Moviment del 15-M van concentrar-se davant del Parlament i van proferir consignes i van llançar objectes contra alguns diputats. No s’ha identificat cap de les persones que van realitzar actes violents i en la sentència queda acreditat que cap dels condemnats no ho va fer. Però, tot i això, les accions dels ‘Vuit del Parlament’ han estat castigades. Segons el Suprem, els concentrats volien impedir de forma efectiva l’actuació de la cambra. Per tant, encara que no fossin accions violentes, són delicte. Per les defenses, l’acció era simbòlica i s’emmarca en el dret a la protesta social i política.

Però de quin tipus d’accions concretes parlem? Aquests, segons la sentència, són els fets.

José María V. M va pintar amb esprai la jaqueta i la bossa de la diputada del PSC Montserrat Tura. La sentència ho explica així:

sentencia asedio Parlament

Francisco José L. C. es va interposar amb els braços en creu davant dels parlamentaris i va seguir el diputat Alfons López Tena amb les mans alçades i cridant consignes pròpies de la manifestació.

Francisco José

Ángela B. A. va perseguir el diputat López Tena amb els braços en alt, movent les mans i corejant les mateixes consignes.

sentencia asedio Parlament

Jordi R. P. va demanar a diversos manifestants que no deixessin passar els diputats Josep Maria Llop i Jordi Turull, mentre desplegava una pancarta amb una llegenda. Els altres manifestants li van contestar que només s’havia de parlar amb els diputats, que van acabar accedint al recinte.

sentencia asedio Parlament

Ciro M. R. va caminar darrere del diputat del PSC Ernest Maragall amb les mans obertes i els braços en alt.

sentencia asedio Parlament

Olga A. J., Rubén M. M. i Carlos M. D. van formar part d’un grup de persones que va recriminar a Santi Vila les polítiques de retallades de despesa pública i li van dir que no els representava.

Olga, Ruben, Carlos

A l’hora de valorar si aquestes accions són o no un delicte contra les institucions de l’Estat, hi ha quatre fets més que cal tenir en compte d’aquella jornada:

1) Tots els diputats van aconseguir accedir al Parlament i cap d’ells no va resultar ferit.

2) Malgrat la protesta, la sessió parlamentària es va realitzar tal com era previst i les retallades es van aprovar amb el vot favorable de CiU, del PP i del diputat Joan Laporta.

3) La sentència explicita que cap dels condemnats no va empènyer, llançar coses o escopir als parlamentaris. Aquests fets els haurien realitzat alguns assistents a la protesta, però no han pogut ser identificats.

4) 120 manifestants (segons van denunciar els convocats i segons ha denunciat la CUP aquests dies) van resultar ferits de diversa consideració per l’actuació dels Mossos d’Esquadra.

‘Comment is free, but facts are sacred’

El periodista britànic C. P. Scott, editor de ‘The Manchester Guardian’, és autor d’una sentència que agrada especialment als liberals: ‘Comment is free, but facts are sacred’. ‘Les opinions són lliures, però els fets són sagrats’. La citació es pot aplicar al cas que ens ocupa. Els fets concrets són els que són. Però la valoració del context que en fa el Suprem suposa que, al seu parer, es converteixin en un delicte contra les institucions de l’Estat.

No tothom, però, té la mateixa visió del context. Resulta rellevant la lectura del vot particular d’un dels magistrats del Suprem, Perfecto Andrés, que discrepa dels seus companys de sala perquè, al seu parer, el delicte pel qual es condemna els acusats “requeriria la posada en acció d’actes concrets de força, violència, intimidació o amenaça greu”. En aquest pla, diu Andrés, “no podem afirmar que les accions descrites (seguir, corejar consignes, interpel·lar o tacar la roba) responguin a les exigències típiques d’aquest delicte”. No hi fa res que hagin tingut lloc en un marc i un ambient com el del 15-J al Parlament: “Una dada de context no pot transformar-les al marge de la voluntat dels seus autors fins al punt d’alterar de manera essencial la seva naturalesa, inscrivint-hi trets violents o intimidatoris que per si mateixos no en tenien”. Ni tan sols, diu Andrés, encara que en l’espai i el temps de la protesta s’hi produïssin “esdeveniments físics” que han estat impossibles de personalitzar a càrrec de qualsevol dels acusats.

Aquests són, doncs, els fets concrets del Parlament. Certament, va ser una jornada de molta tensió. Podem simpatitzar molt, poc o gens amb aquest tipus de protesta. La podem considerar lícita o inadequada. Fins i tot alguns la consideren antidemocràtica. O excessiva i curta de vista, perquè no tots els diputats del Parlament van votar a favor de les retallades, però tots van patir les protestes. Tot això, però, són valoracions que configuren un context. Des del punt de vista periodístic i a l’hora d’emetre una opinió ponderada, no ho podem obviar. Però la justícia hauria de prendre en consideració fets concrets que tinguin responsables concrets i individualitzables. I els fets concrets i els seus responsables individuals són aquests.

Tres anys de presó. ‘Comment is free, but facts are sacred’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació