Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Història d’un mapa

L'independentisme transformador té el repte de reinventar-se i omplir altra vegada de contingut el seu projecte polític si no vol estancar-se i esdevenir folklore

11/09/2019 | 19:11

Un 600 pintat amb una estelada entre les torres de la plaça d'Espanya en la Diada del 2019. Foto: Miquel Codolar

Avui, que ha estat Onze de Setembre, he recordat que a la casa on vaig créixer, durant molt de temps, hi va haver penjat a la paret un vell mapa dels Països Catalans. Era un mapa comarcal imprès l’any 1971, amb línies de diferents colors que representaven les fronteres d’estat, els límits comarcals, el límit lingüístic i les regions històriques. Hi havia una rosa dels vents al mig de la mar Mediterrània, d’on vaig aprendre noms fantàstics com ‘gregal’, ‘migjorn’, ‘ponent’ o ‘tramuntana’. En aquell mapa vaig descobrir la paraula ‘Principat’ per referir-se a Catalunya, els noms de moltes comarques amb els seus colors diferents –el blau de la Terra Alta, el roig del Barcelonès, el verd de l’Alacantí i del Rosselló. Vaig aprendre què era l’Alguer, què era Oriola, i què era el Racó d’Ademús. El títol: ‘Països Catalans. Divisió comarcal. Territori: 70.137 km quadrats. Habitants: 7.102.000’. Era un mapa senzill. No gaire més que un tros de paper pintat. Però per mi simbolitzava més.

Em consta que molts mapes com aquest penjaven de les parets de moltes cases d’alguns dels meus amics. Amb el pas del temps, jo em vaig fer més gran i el mapa es va anar esgrogueint, però aquell tros de cartolina emmarcada a la paret va anar agafant nous significats. Vaig entendre llavors que aquell mapa, en realitat, no era un mapa. Que no representava un país o uns Països, sinó una esmena a la totalitat. Una esmena a allò que molts anys després uns quants doctorands de la Complutense van anomenar “el règim de la Transició”. Les fronteres d’aquells Països de cartolina no dibuixaven un estat hipotètic, sinó una idea: el futur podia ser una cosa diferent.

Van anar passant els anys, i aquell vell mapa em va obrir portes a territoris inexplorats. Perquè, a les cases on hi ha mapes clandestins de països prohibits, sovint també hi ha llibres. Llibres, llibres i més llibres. Un dels meus vells mestres de periodisme, l’Humbert Roma, insistia sovint en la necessitat que els estudiants de periodisme ens construíssim la nostra pròpia biblioteca. Llavors no ho vaig entendre: per què he de comprar llibres, si a la biblioteca de la facultat n’hi ha un munt? Ara us puc dir que sí que ho entenc. I vaig llegir sobre la Transició, sobre les seves renúncies, sobre la Guerra Civil, sobre la revolució que no ens havien ensenyat al BUP ni al COU perquè els temaris sempre s’acabaven misteriosament abans d’arribar al segle XX.

Pla general de l'acte final de la manifestació de la Diada a la plaça d'Espanya. Foto: Andreu Puig / ACN

La generació de l’esmena a la totalitat

A la gent de la meva generació ens va tocar créixer i socialitzar-nos políticament durant els anys noranta. Eren uns anys en què això de l’Onze de Setembre no anava ben bé com ara. Només sortia al carrer l’independentisme combatiu al Fossar de les Moreres, i aquelles manifestacions sovint acabaven a garrotades amb la policia o –més tragicòmic encara– entre les diferents faccions del moviment. Eren anys del tardopujolisme i del tardosocialisme. Tot això va tenir la seva cara amable: l’escola en català, TV3, els Jocs Olímpics, la sanitat universal, el “Som sis milions” i el “Barcelona, posa’t guapa”. Moltes d’aquestes coses no són gens menyspreables i van ser aconseguides a força de moltes lluites. Però nosaltres, la gent de l’esmena a la totalitat i del mapa dels Països a la paret, apuntàvem més enllà. Érem conscients de la podridura sota l”oasi’.

La nostra esmena a la totalitat la vam començar a construir cadascú des de la seva trinxera i a la seva manera: a les universitats, a les assemblees dels barris, al moviment ‘okupa’, al moviment antiglobalització, en el món del periodisme alternatiu, en la cultura, en la música… S’ha escrit molt poc sobre la importància de tota una generació de música dissident en la vertebració d’un imaginari alternatiu a l”statu quo’ català d’aquells anys. En realitat, i sense saber-ho, estàvem connectant amb els sentiments de frustració dels nostres pares i mares, aquella idea que la correlació de debilitats de la Transició –Manuel Vázquez Montalbán ‘dixit’– va anar com va anar, però que també hauria pogut acabar d’una altra manera.

Érem pocs. Ens vam equivocar en moltes coses, en d’altres la vam mig encertar. Vam ser injustos amb les generacions precedents, i sovint ens vam quedar a mig camí de tot i res. Però sense saber-ho vam plantar llavor. Mentre alguns prosperaven a costa del règim, d’altres dibuixàvem l’esmena a la totalitat intuïda en aquell mapa. Quants dels qui en aquells anys se’n reien per sota el nas de les nostres idees i lluites, avui són els patriotes més abrandats de l’estelada! L’objectiu d’alguns és situar-se sempre ben a prop del poder en cada moment… fins que el poder fluctua. No hem vist encara fins on pot arribar el camaleonisme català si algun dia s’imposa el “front d’ordre” que dibuixa Xavi Domènech en aquesta entrevista de Laura Aznar. Hi ha entrevistes que poden donar lliçons, i aquesta n’és una.

El germen de les lluites compartides

Ens vam equivocar molt, però sí que vam tenir un petit èxit: va ser entendre que aquell vell mapa esgrogueït era només un tros de paper guixat. Que, si un dia havíem de construir alguna cosa, havia de ser precisament una esmena a totes les convencions i imposicions que el mateix mapa porta incorporades. Perquè… hi ha alguna cosa més estàtica i conservadora que un mapa? Potser la clau, pensàvem, no era en el mapa en si, sinó en l’autor del dibuix. Si qui dibuixa és un estat que imposa les seves normes, o si qui el planteja té la capacitat de veure més enllà de ratlles i de fronteres i dibuixar també diferents formes de viure i d’organitzar-se, espais de justícia, de cooperació, de respecte i de defensa de la Terra i del planeta.

No quedar-nos en el dibuix del mapa va ser potser el nostre èxit principal. Ser conscients que, de la mateixa manera que a nosaltres aquell mapa ens havia obert portes, a molta altra gent no li deia ni gaire ni res, però que també, a la seva manera, havien sigut capaços d’obrir portes que conduïen als mateixos camins que nosaltres exploràvem. Gent diversa amb la qual no estàvem d’acord en tot, però sí en la idea principal: l’esmena. Els nostres millors moments –ja parlo en clau generacional– han estat quan els uns i els altres hem après a treballar plegats en la nostra diversitat ideològica. Allò que ara en diuen les lluites compartides. Com no havien d’aprendre a treballar des de la pluralitat una gent que no té un país, sinó uns Països? Són aquests espais de confluència i de generositat el que ens ha fet autènticament perillosos, i per això el Poder –el d’aquí i el d’allí– els ha dinamitat amb tota la seva artilleria. No saber veure això –que ens estaven dinamitant– ha estat la nostra feblesa principal i l’origen del moment actual de crisi i desorientació ideològica.

Un vell mapa dels Països Catalans.

El repte de ressignificar la idea

Amb el pas del temps, molts dels pronòstics que va fer la generació de l’esmena a la totalitat es van anar complint: la gran crisi econòmica del 2008, el col·lapse dels partits del règim, l’esclat de la corrupció… Vam aconseguir que idees, conceptes i paraules poc dites passessin a formar part de l’univers simbòlic comú de molta gent. I, amb aquest procés, vam deixar de controlar allò que havíem dissenyat. Els conceptes i les idees que havíem construït van ser omplerts d’altres significats i sentits, menys plurals, menys oberts, menys disruptius. Quan una idea esdevé hegemònica, el Poder sempre intenta apropiar-se-la, buidar-la i ressignificar-la. Això no vol dir que la idea deixi de ser vàlida: vol dir que, si volem que segueixi tenint potencial transformador i no esdevingui folklore, haurem de ser capaços de rellegir-la. I ser conscients que cap projecte que vulgui reeixir no pot construir-se sobre la base de “Tenim pressa”, “Ho tenim a tocar” i altres sentències èpiques però buides de contingut. Que això va per llarg, i nosaltres ja ho sabíem.

Però avui, que ha estat Onze de Setembre i ens hem fet un tip d’himnes, de ‘manis’, de consignes i de tertúlies per analitzar escenaris de futur, he estat pensant que potser seria un bon moment per treure la pols a aquell vell mapa. Ara que el processisme ha entrat en una fase decadent, ara que el president de la Generalitat fa discursos amarats d’un noucentisme ‘decimonònic’, ara que massa sovint som una caricatura de nosaltres mateixos, ara que el relat és el mannà de la política i des dels laboratoris d’idees es dissenyen tot de paraules i de conceptes que pretenen dir-ho tot sense voler dir res… Potser ara és un bon moment per tornar a penjar el mapa a la paret. L’independentisme ha aconseguit avui dia ser un moviment de masses, però la cosa ve de lluny i, probablement, queda encara temps per aconseguir l’objectiu. Això no és una característica única de l’independentisme: això ha succeït exactament així amb tants altres moviments socials –quant de temps i quants presos va costar abolir el servei militar obligatori?– i nacionals al llarg de la història.

Jo ho vaig fer fa algun temps. Ara el tinc a l’estudi, flanquejat per un cartell del Vietcong amb l’efígie de Ho Chi Minh que vaig comprar a Saigon ja fa uns quants anys, i una làmina amb una frase de Ramon Barnils sobre el pessimisme i l’optimisme. A l’armari del costat hi ha un vell cartell de la ‘Directa’ –”Hem decidit no deixar-nos convèncer”– i algunes fotos: el retall d’una presentació de l”Anuari Mèdia.cat’ a Mallorca, un retrat de Vázquez Montalbán i un altre d’uns Obrint Pas joveníssims, manllevat de l’arxiu de l”Enderrock’. Una foto de quan vam anar a Marinaleda per la cimera de la UE a Sevilla de l’any 2001, i una altra de quan vam visitar el Casal Català de Caracas amb el ‘Pica’ l’any 2005. Sobre la prestatgeria, la làmina de cartró ploma que vam imprimir per als primers vídeos promocionals. Només hi ha dues paraules, però crec que ho resumeixen tot: “Sentit crític”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació