Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La CUP té un problema (i aquest problema es diu Artur Mas)

24/09/2015 | 02:06

Antonio Baños, candidat de la CUP, en un acte a Terrassa. Foto: Oriol Clavera
Antonio Baños, candidat de la CUP, en un acte a Terrassa. Foto: Oriol Clavera

La CUP podria afrontar el proper 27 de setembre el repte més important de la seva història. Mai, des de la fundació del PSAN l’any 1969, l’esquerra independentista ha sigut políticament determinant en un Parlament. La majoria d’enquestes diuen que, a partir del dia 27, ho podria ser. De la CUP dependria no només la investidura d’un President i la formació d’un Govern, sinó que aquest President i aquest Govern realitzin (o no) passos cap a la creació d’un estat català. Ja sigui per la feina de formigueta de gairebé mig segle, o per la projecció que li han donat els darrers tres anys al Parlament, el cert és que l’esquerra independentista es troba davant d’una cruïlla –perdoneu l’expressió- històrica.

Les enquestes assenyalen que Junts pel Sí té la majoria absoluta d’escons a tocar. És molt probable que l’assoleixi. Però l’escenari està obert, perquè hi ha molts indecisos. Si el resultat del 27-S ens deixa un Parlament en què Junts pel Sí necessita suports, el més lògic seria que busqués la complicitat de la CUP per investir President, formar Govern i tirar endavant el seu full de ruta. Això voldrà dir que la CUP tindrà un problema. I aquest problema es dirà Artur Mas.

Al llarg de la campanya, la CUP ha nedat i guardat la roba amb la qüestió de si donaria o no suport a Junts pel Sí. L’argumentari ‘cupaire’ es resumeix en dos punts: 1) no investirem Artur Mas i 2) no farem descarrilar el procés. Alguns han llegit en això que, si fos necessari, l’esquerra independentista es podria abstenir en una segona votació al Parlament i que Mas resultés investit per majoria simple. El propi Mas ha plantejat obertament aquesta qüestió. La CUP ha respost dient que es podrien plantejar donar suport a un govern presidit per una persona de consens que no fos Mas. Antonio Baños fins i tot parlava ahir d’un govern rotatori. Les pressions de l’entorn convergent per què la CUP faci President Mas seran molt fortes. Alerta al paper que puguin jugar les entitats sobiranistes i, sobretot, els seus líders. Catalunya Sí que es Pot ha assenyalat el que considera indefinició com a punt dèbil de la CUP. Ahir va córrer molt aquest comentari a Facebook de Manuel Delgado. 

https://twitter.com/antoniitalo/status/646756719117357056

[Apunt d’aquest matí: Delgado ha rectificat amb aquest post al Facebook]

L’estratègia electoral de la CUP: ho volem tot

L’estratègia cupaire no és gratuïta i té raons de fons en clau electoral. L’enquesta de GESOP publicada per ‘El Periódico’ fa dos diumenges té una mostra massa petita per extreure conclusions rotundes (800 persones) però ens permet detectar algunes tendències que avalarien l’estratègia. La CUP de 2015 guanya vots provinents d’ERC, d’ICV-EUiA i de l’abstenció. A l’hora, d’entre els votants de la CUP de 2012, es detecta una fuga significativa cap a Junts pel Sí i en menor grau cap a la indecisió. Indecisos… per quin motiu? Per què perceben que la CUP pot fer descarrilar el procés si no dóna suport a Mas? O per tot el contrari? Impossible de saber.

Una dada més del GESOP que demostra la dualitat electoral cupaire: si bé el 50% dels qui diuen que votaran la CUP afirmen que a l’hora de decidir el seu vot tindran més en compte la qüestió nacional, un 43,5% diuen que prioritzaran l’eix esquerra-dreta. Un percentatge molt mes baix que en els votants de Junts pel Sí, que en més d’un 70% airan a votar prioritzant la qüestió nacional. En resum: la CUP ha de fer contents tan a independentistes d’esquerres que serien capaços d’empassar-se el gripau Mas, com exvotants sobiranistes d’ICV que potser no hi estarien disposats. Ho volem tot. De moment sembla que l’estratègia funciona i el discurs qualla, perquè la CUP ha millorat els registres a les enquestes durant les últimes setmanes.

David Fernàndez ha deixat clar que per la CUP la victòria el 27-S ha de ser en vots. Foto: Oriol Clavera
David Fernàndez ha deixat clar que per la CUP la victòria el 27-S ha de ser en vots. Foto: Oriol Clavera

La victòria ‘indepe’ en vots, element clau en la negociació

La CUP ha engegat la seva maquinària de cara a prendre les decisions pertinents si el 27-S és decisiva. Què tindrà en compte la formació a l’hora de plantejar el seu paper? Una de les claus serà si les forces independentistes superen o no el 50% dels vots el 27-S. La CUP ha dit que el plebiscit s’ha de guanyar en vots. Per tant, una hipotètica negociació amb Junts pel Sí en base a un full de ruta independentista només s’hauria de produir en aquest context. Sinó, la CUP hauria de ser honesta, admetre que el plebiscit s’ha perdut, i treballar en una altra línia. Evidentment, Junts pel Sí no hi estarà d’acord, i reclamarà el suport de la CUP al seu full de ruta. Començarà el ‘bullyng’ convergent. A Esquerra hi ha qui s’ho mira divertit.

Què passa si els independentistes no arriben al 50% dels vots? La CUP no s’ha cansat de repetir que les eleccions del 27-S són “plebiscitàries i constituents”. És a dir: potser no hi haurà majoria per la independència, però potser sí que hi haurà una altra majoria possible per iniciar un procés constituent. Aquest procés constituent podria comportar, entre d’altres coses, la realització d’un referèndum, un punt que uneix Junts pel Sí, la CUP… i Catalunya Sí que es Pot. La CUP podria apostar per un procés unilateral que comporti la realització d’accions de desobediència institucional. És a dir: fer un 9N de veritat (aquí podria encendre’s un llum vermell de “alterta processista”). Qui pilotaria aquest procés constituent, que hauria de tocar moltes d’altres qüestions al marge de l’autodeterminació, dependria de la relació de forces de cada actor.

Què passa si els independentistes superen el 50% dels vots? Segons la CUP, hi haurà legitimitat democràtica per iniciar un procés de secessió. Seria aquest l’únic context en què els ‘cupaires’ podrien plantejar-se una negociació amb Junts pel Sí per formar Govern i definir un full de ruta. Una de les claus que hi ha sobre la taula és que la pròpia investidura del President sigui, en sí, un acte de ruptura. Benet Salellas, cap de llista per Girona i cervell jurídic de la CUP, va dir en una entrevista que la CUP no investiria cap president autonòmic. “Si del que es tracta és de fer un president d’una cosa diferent de la comunitat autònoma de Catalunya, ens asseurem i ho discutirem”. És a dir, potser la CUP no votarà un President autonòmic, però podria avindre’s a investir el primer president de la República catalana, i que això constés en de manera explícita. Si la votació de la investidura va en aquesta línia, un acord amb Junts pel Sí seria més digerible.

La candidatura de Ramon Espadaler és l'aneguet lleig del 27S.
Ramon Espadaler pot tenir un paper clau la pròxima legislatura. Foto: UDC

El cavall de Troia d’Unió, determinant

Hi ha un element, però, que pot fer saltar pels aires tot aquest escenari: la força del seny. Si Unió entra al Parlament i Junts pel Sí està molt a prop de la majoria absoluta, el cavall de Troia de Ramon Espadaler pot ser determinant. Seria possible un escenari en què Convergència, davant les exigències de la CUP, busqués l’abstenció d’Unió per garantir la presidència de Mas. El relat seria el següent: davant les exigències irresponsables de la CUP, Junts pel Sí modera el seu full de ruta a canvi de l’abstenció i suport parlamentari d’Unió. Caldrà veure què opinarien d’això Esquerra i els independents. De moment, les darreres enquestes sembla que apunten que la possibilitat d’Unió d’accedir a la cambra catalana és real. De la mateixa manera que a Catalunya quan es fa una enquesta la gent mai diu que vota el PP… Hi haurà un vot ocult per Ramon Espadaler?

Passi el que passi, és molt probable que el 27-S entrin en tensió les dues ànimes històriques de l’esquerra independentista. Moltes coses de la política catalana contemporània no s’entenen sense revisitar 1987, l’any de la divisió de l’MDT entre els partidaris d’un front patriòtic interclassista i els partidaris d’aprofundir en la via de la “independència i revolució”. El conflicte apareix periòdicament en diverses fórmules i expressions i impregna tots els agents de la política catalana. La fulminació de l’ERC del tripartit té molt a veure amb aquesta dinàmica històrica. Ara a la CUP, en un altre pla, es pot trobar amb un dilema diferent, però amb punts de connexió. Front patriòtic o independència i revolució. Són els problemes de voler-ho tot. El risc és que, de vegades, qui tot ho vol tot ho perd.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació