13/09/2022 | 07:00
La Diada del 2022 ha estat marcada per un clima de tensió interna de l’independentisme. “Estic fins als collons de tots nosaltres”, deia una de les moltes pancartes que es van poder llegir diumenge a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La frase no és inèdita. S’atribueix a Estanislao Figueras, primer president de la Primera República espanyola, i va ser dita l’any 1873, poc abans que decidís presentar la dimissió i exiliar-se a França. La frase resumeix tot un estat d’ànim.
Ressonen de nou els crits de botiflers, dirigits amb una contundència especial contra ERC tant al Fossar de les Moreres com diàriament a les xarxes socials. A la marxa de l’Assemblea, banderes negres, una foto de Pere Aragonès de cap per avall, cartells amb el lema “Foc nou” i una gran pancarta amb la frase “No us tornarem a votar” i els logotips d’Esquerra, de Junts i de la CUP a pocs metres de la capçalera. Són les flames de l’Onze de Setembre… però la realitat del dia a dia és més prosaica. Mentre Pere Aragonès és presentat com un traïdor i Laura Borràs i Jordi Turull no descarten sortir del Govern, l’aposta de Junts per recuperar l’Ajuntament de Barcelona és algú tan convergent i moderat com Xavier Trias.
En alguns despatxos no es descarta un pacte postelectoral de Junts i del PSC a l’Ajuntament de Barcelona
Trias va ser aclamat amb crits d’“alcalde, alcalde” ahir per part d’alguns dels assistents a la manifestació massiva de l’ANC. L’exalcalde encara no ha decidit si es presentarà o no, però els vents li bufen a favor. El seu perfil pot mobilitzar el votant d’ordre i també capitalitzar els atacs rebuts per part de la claveguera policial i mediàtica. Laura Borràs, la veu de Junts més partidària de la via més unilateral, defensa la candidatura de Trias a l’alcaldia al mateix temps que no descarta deixar el Govern d’Aragonès. I en alguns despatxos no es descarta un pacte postelectoral de Junts amb el PSC amb l’objectiu de desbancar Ada Colau o Ernest Maragall de l’alcaldia de Barcelona. Està passant tot això i està passant a la vegada.
La Diada dels traïdors podria marcar l’inici d’un curs polític que acabés amb la sociovergència instal·lada en el Saló de Cent. Un pacte d’aquestes característiques no seria una novetat: mentre Quim Torra presidia la Generalitat, Junts per Catalunya va investir Núria Marín presidenta de la Diputació de Barcelona; mentre Carles Puigdemont era escollit eurodiputat a Brussel·les, Junts per Catalunya tancava 13 acords amb el PSC per repartir-se el pastís gens menyspreable dels consells comarcals; mentre la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, parla d’una llista cívica per “implementar el manament de l’1 d’octubre”, el moderat Trias, amb una llarga carrera a l’antiga CiU, aspira a recuperar l’alcaldia de Barcelona.
Junts potser no és la vella Convergència, però ha heretat de la vella Convergència la capacitat de governar el relat i el tempo de la política catalana sense que ningú li pengi cap llufa. Forma part del Govern de la Generalitat, però es desmarca del seu soci, desacredita la taula de diàleg i fins i tot amenaça amb una hipotètica sortida de l’executiu… mentre segueix ocupant conselleries i secretaries generals.
La política catalana actual té semblances amb la darrera etapa del tripartit
Per entendre el moment polític, és necessari mirar enrere. I la política catalana actual té el regust de la darrera etapa del tripartit. En aquells anys, la CiU d’Artur Mas va boicotejar l’elaboració d’un Estatut que creia poc ambiciós… per finalment pactar de sotamà amb el PSOE un text rebaixat. La CiU d’Artur Mas es presentava com a sobiranista i criticava l’aliança d’ERC amb les esquerres. I, quan va guanyar les eleccions del 2010, va pactar els pressupostos de la Generalitat de les retallades amb el PP.
La Diada dels traïdors és el pròleg d’un curs polític en què pot passar de tot. L’èxit de la manifestació de l’ANC (més de 700.000 persones segons l’organització, 150.000 segons el recompte de la Guàrdia Urbana: en tot cas, més que les previsions inicials) reforça l’estratègia dels qui apostarien per crear un nou partit que intenti recollir el descontentament amb les forces polítiques que van liderar l’1-O, la CUP inclosa. La idea no és nova: es va assajar el 2010 sense gaire èxit a les urnes i amb un final: un president de Convergència.
Mentre tot això es va covant, les esquerres catalanes continuen mirant-se de reüll les unes a les altres, en l’espera de perdre l’enèsima oportunitat.
