Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La fórmula Dharma, o quan la millor defensa és un bon atac

L'actitud oberta dels germans Fortuny al llarg de 50 anys per sumar expressions culturals d'arreu del món hauria de ser un exemple en el debat actual sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes

21/04/2023 | 07:00

La Dharma al Palau de la Música l'any 2005 / ARXIU DHARMA

Dissabte, la Companyia Elèctrica Dharma omplirà el Palau Sant Jordi de Barcelona per commemorar els seus 50 anys de carrera. No només això, sinó que, coincidint amb el concert, han publicat un nou disc amb temes inèdits, Cançons arraconades, i han aparegut dos llibres sobre la seva trajectòria. I hi ha un determinat perfil de progre ciutadà del món a qui tot això potser farà una mica de mandra. Hi ha qui veu la Dharma com una cosa tronada, antiga i cumbaià, que representa només una part molt concreta del país: aquells càntics d'”inana inene“, “no volem ser una regió d’Espanya”, “independència”… Però la Dharma no és això, o no és només això, o potser és això i moltes altres coses.

Hi ha un tret característic que defineix l’ADN Dharma i que ens seria molt útil tenir present avui a l’hora d’entomar els debats sobre els reptes i perills que han d’afrontar la llengua i la cultura catalanes. Aquest gen Dharma es basa en la capacitat de reinventar sense por la cultura pròpia sense renunciar a aportacions d’arreu del món que mai no són vistes com un perill, sinó com una oportunitat. El resultat de la destil·lació d’una cosa nova i original que no ens debilita, sinó que ens fa més forts. La Dharma representa també aquesta visió oberta i no proteccionista de la cultura catalana. O dit d’una altra manera: la millor defensa és un bon atac.

La Dharma al seu local d'Horta l'any 1973. D’esquerra a dreta, Xavi Barenys (durant uns mesos va tocar amb la Dharma), Esteve, Josep, Carles i Joan. FOTO: Arxiu Dharma / Comanegra

La proposta de la Dharma va ser vista amb recel a molts nivells, també pels més conservadors de les essències catalanes

Els germans Fortuny van tirar endavant el seu projecte en un context social resclosit de dictadura i de tardofranquisme. Avui, el seu so ens sembla extremament reconeixible, com si hagués existit tota la vida. Però el cert és que la seva proposta, en aquell moment, resultava subversiva a molts nivells, també per als més conservadors de les essències catalanes. En un moment de repressió cultural, després de gairebé 40 anys de dictadura, no tothom veia clars els experiments de la Dharma. Agafar la música tradicional catalana i amistançar-la amb el rock, la psicodèlia i el jazz era tenir una actitud força radical i també incompresa.

De tots aquells anys –i dels que van venir després– en deixa constància periodística i gràfica el llibre Companyia Elèctrica Dharma. 50 anys, que ha editat recentment Comanegra i on trobem aportacions periodístiques de diverses generacions, des dels coetanis Àngel Casas o Jordi Sierra i Fabra fins a Núria Cadenes o Elisenda Soriguera, periodista forjada a la revista Enderrock i autora del documental La Dharma. Una emoció. El llibre ajuda a entendre una època i una forma de fer. La Dharma formava part del moviment del rock laietà, un espai on podríem incloure des de grups de jazz fusió i rock progressiu com Orquestra Mirasol, Màquina! o Esqueixada Sniff, les fórmules més ballables i festives del Gato Pérez o l’Orquestra Plateria… I, ben a prop, galàctics com Sisa o Pau Riba. En una entrevista històrica amb Àngel Casas, davant de la pregunta de què podia aportar ell a la cultura catalana, l’autor de “Noia de porcellana” deia: “Destruir-la”. La frase ja ho diu tot.

Aquesta escena representava una actitud subversiva i escandalosa als ulls de molts (fins i tot per a molta gent de l’esquerra ortodoxa del PSUC o fins i tot per als vells anarcosindicalistes de la CNT, que els veien com uns peluts irresponsables i gens militants). Algú podrà dir que en aquells temps del Maig del 68, de revolta i contracultura, el terreny estava adobat per a la proposta de la Dharma. Però l’experiment hauria pogut sortir malament. L’Oucomballa i Tramuntana, els seus treballs fundacionals, van ser discos arriscats que van crear un so que avui ens sembla el més natural del món, però que llavors era dràsticament revolucionari.

Els components de la Dharma en una imatge del 1975 / ARXIU DHARMA

Durant els anys setanta eren habituals els seus concerts arreu de l’Estat espanyol davant milers de persones

Fent-ho així, la Dharma ha dut la seva música arreu del món. Durant els anys setanta eren habituals les gires de la Dharma per l’Estat espanyol. El 1975 van actuar en un festival a Burgos amb TrianaStorm i Burning davant de centenars de persones. El Diario de Castilla va obrir aquell dia la seva edició amb un titular lapidari: “La invasión de la cochambre. La gira més potent per Espanya va ser l’any 77. “Por primera vez un grupo español de música pop ha disputado con éxito la batalla del espectáculo masivo, deia la revista Cambio 16 arran del concert de final de gira al Pavelló d’Esports del Reial Madrid, al qual van assistir 7.000 persones. Avui, un esdeveniment així és inimaginable… Però va ser.

Al llarg de tota la seva trajectòria, aquesta actitud oberta i sense por a l’hora de fer música ha estat una constant. Segur que no sempre se n’han sortit, però hi ha moments remarcables. Com quan durant els anys 2000, coincidint amb les primeres grans onades migratòries del nord d’Àfrica, publiquen Sonada, un disc on el so Dharma es fusiona amb tonalitats d’arreu del món. O com les seves aventures fusionant Miles Davis i el compositor de sardanes Joaquim Serra, en una de les seves publicacions abans d’aturar-se per primer cop el 2011.

La Dharma ha arribat on ha arribat perquè la seva forma d’entendre la cultura i la música no pot deslligar-se de la seva forma de viure i d’un activisme polític i social. Van començar en una comuna i es van rebel·lar contra les tradicions i les normes del moment. Més tard, durant els grisos anys vuitanta, la seva música va ser també l’emblema d’un independentisme sociològic i de base juvenil que en aquell moment no tenia representació ni en els mitjans de comunicació ni en els parlaments, però que va sembrar una llavor que va arrelar fort. Van ser al costat dels insubmisos, van donar suport a mil lluites…

Una paraula clau en l’abecedari Dharma és, més que resistir, persistir. La cultura de persistència els ha dut fins aquí. Ja queda clar que aquest so, el so Dharma, no es perdrà mai.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies