10/09/2026 | 07:00
A França, durant els anys noranta, es va popularitzar un concepte: la lepenització dels esperits. Era un moment en què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen encara era lluny de poder considerar-se una força amb aspiracions de victòria, però començava a emergir amb força com a actor electoral a les enquestes. La lepenització dels esperits fa referència al fet que, més enllà d’una victòria electoral, l’extrema dreta va aconseguir abans una victòria ideològica: que les formacions polítiques tradicionals de França adoptessin una part del seu discurs o de les seves posicions.
A Catalunya s’està produint un fenomen semblant: l’orriolització dels esperits. Sílvia Orriols i Aliança Catalana són la força de moda que despunta a les enquestes, sembla que penetren en tots els sectors de la societat, tots els mitjans en parlem i els seus postulats ultradretans han contaminat el debat públic a dreta i esquerra. Bona prova d’això és que la immigració —o, en determinats discursos, la “demografia”— i la inseguretat són avui temes centrals del debat polític i social a Catalunya, i la segona i tercera preocupació dels catalans —la primera continua sent l’habitatge—, per davant de l’economia, la precarietat laboral o l’educació.
És mentida que l’esquerra no parli mai d’immigració: el que passa és que ho fa partint dels drets i l’acollida, i no com voldria l’extrema dreta
L’orriolització no consisteix necessàriament a assumir les receptes d’Aliança Catalana ni a convertir-se en extrema dreta. Consisteix a acceptar el seu terreny de joc i les seves regles: que sigui ella qui decideixi quins temes ocupen el centre del debat i, sobretot, en quins termes se’n parla. Quan la resta dels partits passen a dedicar bona part de la conversa política a la immigració, la inseguretat o la demografia, l’extrema dreta ja ha aconseguit una primera victòria: decidir de què parlem. Mentrestant, qüestions com l’habitatge, els salaris, els serveis públics o la crisi climàtica perden centralitat.
Sovint es diu que “l’esquerra no parla d’immigració”, però això és fals: l’esquerra n’ha parlat sempre, des dels drets, l’acollida, les regularitzacions, les condicions laborals o la llibertat de moviment. El que passa és que no en parla com voldria l’extrema dreta. El problema comença quan la immigració deixa de plantejar-se des d’aquest marc propi i passa a formular-se principalment com un problema de quantitat, de seguretat, d’identitat o de cohesió. I ningú no és indemne a aquesta orriolització: no ho són els partits tradicionals, i tampoc no ho és l’independentisme d’esquerres.
Junts i el PSC davant l’auge d’Orriols
Junts és probablement la formació amenaçada més directament per la irrupció d’Aliança Catalana. Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un de cada quatre votants de Junts votaria Aliança si ara hi hagués eleccions al Parlament. La competència no és només electoral: Aliança també està captant candidats i persones provinents de l’entorn juntaire. No és estrany, doncs, que dins de Junts hagi guanyat pes un discurs més contundent sobre la immigració, la seguretat i la multireincidència, sobretot entre alcaldes i dirigents locals que veuen arrelar Aliança als seus municipis.
Davant l’auge de l’extrema dreta, els partits convencionals assumeixen un marc basat a parlar d’immigració i d’inseguretat
El PSC tampoc no és immune a aquest desplaçament de l’agenda. En els últims anys, diversos alcaldes socialistes han situat la seguretat i la multireincidència entre les seves principals banderes polítiques. Sense anar més lluny, l’alcalde de Lleida, Fèlix Larrosa, ha recuperat la proposta de prohibir el burca als espais públics, i a l’àrea metropolitana la qüestió de la multireincidència ha estat un dels cavalls de batalla dels ajuntaments socialistes.
Ni Junts ni el PSC no s’han convertit en Aliança Catalana. Precisament aquí rau l’orriolització: davant l’auge de l’extrema dreta, els partits convencionals assumeixen que la immigració i la inseguretat han de passar a ocupar una part creixent de la seva agenda, i que és en aquest terreny on han de disputar-li els vots.
El gir nacionalista en l’independentisme d’esquerres
L’independentisme d’esquerres tampoc no és aliè a aquest canvi de clima. ERC continua abordant la immigració des d’un marc de drets i d’integració, però també ha tingut episodis que mostren fins a quin punt el nou context pressiona l’agenda. El vídeo d’Elisenda Alamany que posa el focus en els supermercats de 24 hores —que posteriorment va retirar— en podria ser un exemple. El problema no és qüestionar aquest tipus de comerç, que es pot criticar perfectament des dels drets laborals, la defensa del petit comerç o el model urbà. La qüestió és en quin context es posa el focus i amb quines associacions.
Més interessant és el debat ideològic que s’està produint en entorns pròxims a la CUP. La formació ha mantingut històricament, i manté encara avui, una posició nítida en defensa dels drets de les persones migrades, l’antiracisme i la igualtat de drets, lluny dels plantejaments restrictius de l’extrema dreta. De fet, la CUP sembla, segons les dades del CEO, un dels partits més blindats pel que fa a la fuga de votants cap a Aliança.
Quan el debat es desplaça del model econòmic cap als fluxos migratoris, el terreny comença a assemblar-se al que vol imposar l’extrema dreta
El debat va començar amb l’èxit a les xarxes dels vídeos impulsats per la CUP nord-oriental i protagonitzats per l’alcalde de Cervià de Ter, Guillem Surroca. Surroca posa sobre la taula la crítica a la “Catalunya dels 10 milions”, critica una Catalunya “de porcs i turistes” que considera que genera feines precàries i mal remunerades que, en el cas del turisme, tenen un impacte directe en l’ús social del català.
Aquí la frontera és més difícil de traçar: qüestionar un model econòmic basat en el turisme, la construcció o el creixement permanent forma part de la tradició de l’esquerra. Però, quan el debat es desplaça del model econòmic cap al volum de població o els fluxos migratoris, el terreny comença a assemblar-se molt més al que ha aconseguit imposar l’extrema dreta.
Un pas més enllà ha anat el col·lectiu Nexe Nacional, que edita la revista digital del mateix nom i del qual formen part persones provinents de l’esquerra independentista, tant d’entorns acadèmics com del món de la comunicació. Nexe es reivindica com a “nacionalisme d’esquerres” i defensa que la sobirania també ha d’incloure la capacitat de regular el ritme del creixement migratori. En alguns dels seus textos s’arriba a parlar de “risc de fractura ètnica” o del cost fiscal de determinats perfils d’immigració. Un pas més enllà va Impuls Nacional, una organització que vincula directament l’arribada de mà d’obra migrant amb un model econòmic basat en sectors com el turisme o la indústria càrnia, alhora que defensa “reduir els fluxos migratoris” per evitar el que qualifica de “desnacionalització del país”.
És aquí on el debat sobre l’orriolització es torna més interessant. No perquè aquests espais siguin equiparables a Aliança Catalana, sinó perquè una part de l’esquerra nacional comença a incorporar categories —volum migratori, capacitat d’integració, fractura identitària, desnacionalització— que fins fa poc ocupaven un lloc molt més perifèric en el seu univers ideològic.
Una esquerra nacional i restrictiva en immigració?
L’aparició d’un espai nacionalista o sobiranista d’esquerres que situï la regulació de la immigració entre els eixos centrals del seu discurs seria un fenomen nou en la història de l’esquerra independentista catalana. Però no és una combinació inèdita en el context europeu.
El cas més evident és la formació alemanya Aliança Sahra Wagenknecht (Bündnis Sahra Wagenknecht, BSW, per la sigla en alemany). Aquesta formació és producte d’una escissió del partit d’esquerra alternativa Die Linke i està liderada per la diputada que li dona nom. El partit combina posicions econòmiques tradicionalment vinculades a l’esquerra —la redistribució, el reforç dels serveis públics o la intervenció sobre l’habitatge— amb plantejaments restrictius sobre immigració i una crítica explícita a la política identitària i al que considera “discurs woke“.
Pot consolidar-se a Catalunya un espai polític que combini polítiques socials d’esquerres, nacionalisme i restricció de la immigració?
La BSW no és, evidentment, un equivalent alemany de Nexe Nacional o d’Impuls Nacional, però mostra que existeix un espai polític que intenta combinar polítiques socials d’esquerres, nacionalisme i una visió més restrictiva amb la immigració. La pregunta interessant, per tant, no és si a Catalunya apareixerà una còpia exacta de la BSW. És si en una part de l’independentisme d’esquerres pot acabar cristal·litzant un espai que mantingui posicions redistributives en economia però assumeixi que cal limitar els fluxos migratoris per protegir la cohesió social, la llengua o la identitat nacional.
Acomodar-se a l’extrema dreta no dona resultat
Hi ha recerca acadèmica sòlida que apunta que, en diversos països d’Europa occidental, acomodar el discurs propi al de l’extrema dreta per mirar de frenar-la no dona resultat; més aviat al contrari. Els investigadors Werner Krause, Denis Cohen i Tarik Abou-Chadi han analitzat dades de 12 països des dels anys setanta per estudiar quin efecte té sobre el suport a la dreta radical que els partits convencionals endureixin les seves posicions en matèria d’immigració i d’integració o que aquests temes guanyin pes en l’agenda política.
La conclusió és poc encoratjadora per als partidaris de disputar a l’extrema dreta en el seu propi terreny. Els autors no troben evidències que el seu percentatge de vot disminueixi quan els partits convencionals, tant d’esquerres com de dretes, adopten posicions més restrictives. En determinades circumstàncies, passa precisament el contrari: una vegada la dreta radical ja s’ha consolidat electoralment, més electors poden acabar optant per ella.
Això és important perquè l’orriolització no consisteix només a copiar una determinada proposta política. També consisteix a reforçar la centralitat dels temes sobre els quals l’extrema dreta se sent més còmoda. Si tota la conversa política acaba girant al voltant de la immigració, la inseguretat o la demografia, encara que els altres partits hi defensin respostes diferents, qui ha aconseguit imposar l’agenda ja parteix amb avantatge. En el millor dels casos, acomodar-s’hi resulta infructuós. En el pitjor, contraproduent. Com gairebé sempre, l’original acostuma a tenir més credibilitat que la còpia.
Tot plegat deixa les esquerres —i, més en general, els partits democràtics— davant d’un problema difícil. Ningú no té una fórmula màgica per combatre l’extrema dreta. Però potser hi ha un bon punt de partida: no deixar que sigui ella qui decideixi de què hem de parlar, com n’hem de parlar i des de quins principis hem de donar-hi resposta.
