09/01/2015 | 23:38
El procés sobiranista ha entrat en una fase surrealista a mig camí entre el vodevil i una pel·lícula dels Germans Marx. Després d’una setmana plena de filtracions interessades, divendres al vespre Marta Rovira feia una roda de premsa anunciant que hi havia acord i que ERC acceptava una de les tres fórmules de Mas per convocar les anomenades eleccions plebiscitàries. La fórmula en sí era ja una cessió molt important per part dels republicans: llistes separades amb independents només en la llista de Mas, amb el matís que si algun independent afí a ERC volia integrar-se a la llista de Junqueras, ERC no s’hi oposaria. El govern desmentia l’acord pocs minuts després, i per acabar-ho d’adobar es filtrava a l’ACN un SMS de Mas acusant Junqueras d’intransigent. “Oriol, segueixes volent imposar el teu model”.
La situació ha arribat a extrems vergonyants. És surrealista que ERC estigui negociant si pot o no incorporar independents a la seva llista: com deia un tuit de Josep Iborra, si els independents han d’anar només a una llista deixen de ser independents. A tot això, tenint en compte que un cop s’hagin posat d’acord amb les llistes, CiU i ERC hauran d’aclarir què faran si guanyen per majoria absoluta. De fet, preferiblement, haurien d’aclarir-ho abans de les eleccions. Com es concretarà el pas cap a la independència? Perquè es tracta d’això, oi? Quan Mas va prometre una “segona volta” després del “nou 9N”, en cap moment va supeditar-la a cap fórmula concreta. Totes aquestes imposicions fan pensar que Artur Mas no té cap tipus de ganes de convocar eleccions, ni plebiscitàries ni de cap mena. Objectiu: guanyar temps fins que arribin temps millors.
Acabar d’immediat amb aquesta situació
ERC hauria d’acabar d’immediat amb aquesta situació, i l’única opció és, parafrasejant Quim Arrufat de la CUP, “sortir del fangar”. Això és el que va fer la CUP al 9N quan les negociacions van embarrancar: tirar milles. En aquest cas, la cosa aniria així: Si Mas no vol convocar eleccions plebiscitàries, que no les convoqui i miri de governar sol o amb els suports que trobi pel camí. ERC no aprova els pressupostos de la Generalitat, per tant, pròrroga o Miquel Iceta. Es conforma un bloc clar d’oposició d’esquerres i sobiranista format per ERC, ICV-EUiA i la CUP, amb una forta agenda social que ompli de contingut el procés. A veure fins quan aguanta CiU. Si Mas acaba convocant eleccions, endavant i a veure si s’arriba a algun acord programàtic sobre la independència. Si, per contra, el President aconsegueix arribar al 2016, són dos anys d’entrenament per engendrar l’embrió d’una futura hegemonia al marge de CiU i articular un nou relat sobiranista.
La situació és especialment nociva per l’independentisme. En un moment en què aquest hauria d’estar eixamplant les bases cap als indecisos, els dos principals partits estan projectant una imatge de lluita intestina que expulsa potencials partidaris. En Josep Àngel Guimerà feia un tuit en aquest sentit: “ves que algun dia hi hagi acord i ja no hi hagi ningú esperant-lo”. No pot ser que la percepció sigui que els independentistes d’esquerres juguen al pòquer electoral mentre la gent es mor a les ambulàncies perquè els hospitals públics no poden tractar un atac de cor. I hi ha risc que això acabi passant, si és que no passa ja. Quan hi havia a l’horitzó un possible referèndum sobre la independència, aquesta mena de negociacions podien tenir una justificació política. Ara ja no. Per tant, canviem de pantalla. Sortim del fangar.