Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Un tripartit a Barcelona per frenar la maniobra de Manuel Valls

Què passaria si ERC accedís a la proposta dels Comuns i s'avingués a formar un govern a tres amb el PSC?

03/06/2019 | 19:32

Ada Colau, Ernest Maragall i Jaume Collboni. Foto: Ivan Giménez

Les negociacions a l’Ajuntament de Barcelona segueixen enrocades. ERC, que va guanyar les eleccions per un estret marge de només 5.000 vots sobre Barcelona en Comú, proposa un pacte amb Junts per Catalunya i els Comuns que BComú no vol. Els Comuns, en canvi, proposen un tripartit amb ERC i el PSC que ERC no vol. Enmig d’aquest panorama, ha emergit amb força l’opció fins fa poc impensable d’un govern de coalició entre els Comuns i el PSC amb Ada Colau d’alcaldessa, investida amb els vots “sense condicions” de Valls i Ciutadans, que serien imprescindibles per assolir la xifra de 21 regidors, la majoria absoluta del ple. Una conjunció de vots contranatural que deixaria ERC fora del govern de la ciutat i que Valls i el PSC justifiquen amb l’argument d’impedir “un alcalde independentista”. I que, a hores d’ara, és una opció gens descartable.

Barcelona en Comú i ERC tenen 20 regidors, a un de la majoria absoluta. Es tracta d’una majoria prou àmplia (representa el 40% dels vots del 26-M) que permetria que per primer cop els republicans i els Comuns es posessin d’acord per governar en solitari una gran institució del país sense el concurs de CiU o del PSC. Seria un govern d’esquerres lògic i fort, liderat per dues formacions que comparteixen una gran part del seu ideari. Tanmateix, ara com ara, una part molt important dels Comuns es decanten per comprar la jugada del PSC i de Valls, malgrat les contradiccions d’acceptar tàcitament el suport de Ciutadans. El motiu de fons és que l’operació els permetria mantenir l’alcaldia de Barcelona, que no podrien retenir si pactessin només amb ERC. Són diverses les veus més o menys afins a l’univers dels Comuns que en els últims dies s’han expressat en aquesta direcció.

El que alguns denominen “operació Valls”, però, tindria conseqüències molt negatives per a les relacions de l’esquerra sobiranista catalana, perquè obriria una esquerda encara més gran entre ERC i els Comuns que faria difícil que aquestes dues formacions arribessin a acords estables de futur en clau nacional. Hi ha qui creu, però, que encara hi ha possibilitats de minimitzar els danys que tot plegat podria produir per a una entesa futura de l’esquerra catalana. Algunes veus dins de l’independentisme apunten que una d’aquestes opcions passaria pel fet que, un cop assumit que el govern a dos entre BComú i ERC no serà possible, els republicans fessin un pas endavant i acceptessin la proposta de BComú de fer un tripartit amb el PSC. Una jugada que apunta avui Xavier Domènech en un article al diari ‘Ara’ i que trastocaria el tauler en diversos sentits.

El tripartit com a desllorigador

Un tripartit amb el PSC no seria, en el context actual, l’opció més desitjable per a l’esquerra transformadora. ERC i Bcomú tenen prou regidors per gestionar sols l’Ajuntament sense compartir el govern amb els socialistes. Però, com han recordat els Comuns, el tripartit també tindria els seus avantatges per a les esquerres. Un acord de 28 regidors permetria governar amb una majoria àmplia, aprovant pressupostos i grans mesures de ciutat sense necessitat de comptar amb Ciutadans, el PP o Junts per Catalunya. A més, un govern tripartit sí que permetria que Colau i Maragall es repartissin l’alcaldia, perquè els 28 regidors podrien investir tant Maragall en primera volta com Colau d’aquí a dos anys (o viceversa si així es decideix en el marc d’un acord de govern). Al mateix temps, seria un govern que trencaria del tot la política de blocs, obrint la possibilitat d’escenaris nous per a l’esquerra a Catalunya i a Espanya en què participessin actors fins ara enfrontats.

És evident que per a ERC suposarà contradiccions assumir un tripartit i, sobretot, li causarà problemes amb els seus socis de Junts per Catalunya a la Generalitat. Però també és veritat que la fórmula ERC-PSC-Comuns, amb diferents combinatòries, es repetirà arreu del territori català com a conseqüència dels resultats de les eleccions del 26-M. En alguns casos, com el de Girona, en aquestes combinatòries fins i tot hi podria entrar la CUP. Perquè no hauria de passar el mateix a Barcelona? A més, ERC i el PSC han governat junts amb anterioritat la Generalitat i l’Ajuntament (de fet, comparteixen govern a l’Àrea Metropolitana de Barcelona). I, fa un any, ERC va investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol amb els seus vots a Madrid.

Què passa si el PSC s’hi nega?

Si ERC accepta el tripartit, la desactivació de l’operació Valls no està ni molt menys garantida, però sí que l’escenari canvia. En primer lloc, perquè tota la pressió es dirigirà aquest cop cap al PSC, que serà qui haurà de dir si accepta o no el govern a tres. El PSC no ha donat mostres de voler prendre part d’un tripartit: de fet, el mateix Jaume Collboni ha dit que la veu “inviable”. El mateix Collboni, segons ha avançat ‘Nació Digital’, ha renunciat a reunir-se amb Maragall abans de la votació d’investidura. Tanmateix, la decisió final de no integrar-s’hi seria seva i no d’ERC, i serien els socialistes els responsables de tancar-se en banda i visualitzar-se com un actor que bloqueja un possible escenari de trencament de blocs en el conflicte català.

Al mateix temps, si el PSC es nega a donar suport a un tripartit, aquesta opció quedarà descartada. Per tant, només hi haurà dues vies sobre la taula dels Comuns: o el govern amb ERC (amb el benentès que, en no sumar 21 regidors, Colau no podria tenir l’alcaldia, a menys que s’ideessin fórmules inèdites o alternatives), o acceptar els vots de Ciutadans i fer un govern amb el PSC (o aspirar a un govern en solitari investit pels regidors del PSC i de Valls).

Tanmateix, en aquest escenari el cost per als Comuns d’acceptar tàcticament els vots de Valls serien encara majors. Perquè implicaria descartar ERC i aliar-se amb els socialistes, l’únic actor que hauria bloquejat la seva proposta inicial de tripartit d’esquerres. Seria una decisió legítima, però al mateix temps ERC podria argumentar amb més rotunditat que les raons de fons de Barcelona en Comú per decantar-se pels socialistes serien bàsicament mantenir l’alcaldia, per sobre de coincidències programàtiques i contradiccions de tot tipus.

Qui sembra vents recull tempestats

La consecució d’un tripartit amb el PSC no seria l’escenari ideal per a l’esquerra transformadora, i probablement desactivaria una gran part del potencial d’un govern a dos dels republicans i dels Comuns. Tanmateix, podria ser una opció en un moment en què el pacte a dos entre BComú i ERC no és ni factible ni competitiu de cara als Comuns. No és competitiu perquè els vots del PSC i de Valls permeten investir Ada Colau com a alcaldessa, cosa que no passaria amb un pacte a dos amb ERC: fins i tot en cas que els republicans i els Comuns tinguessin la voluntat de repartir-se el mandat, en sumar només 20 regidors, Maragall podria ser alcalde com a número 1 de la llista més votada, però al cap de dos anys caldrien 21 regidors per investir Colau, i amb només 20 vots no n’hi hauria prou. Però tampoc no és factible per un motiu més prosaic: després de quatre anys de guerra de desgast ‘indepe’ contra BComú, ara els Comuns veuen l’opció de tornar a ERC totes les punyalades rebuts. Qui sembra vents recull tempestats.

I és aquí on ERC ha de fer una autocrítica important. Els republicans han pres part durant els últims anys d’una estratègia molt dura de desgast contra els Comuns, tant a Barcelona com a Catalunya. Una estratègia que sovint no ha diferit gaire de la de l’entorn de Convergència. Han alimentat el fenomen de l’anticolauisme. Han burxat sempre en les contradiccions dels Comuns per tal de debilitar-los. Han posat tants pals a les rodes com han pogut (l’oposició d’Alfred Bosch a Colau va ser tan dura com, a voltes, incomprensible des del punt de vista programàtic). L’estratègia republicana d’incorporar en llocs destacats figures dissidents dels Comuns, amb el colofó dels fitxatges de Nuet i d’Alamany, ha acabat de trencar tots els ponts. ERC ha tingut vocació d’engolir i substituir els Comuns. Una vocació legítima, evidentment. Però tot plegat ha situat l’esquerra catalana en un context de guerra oberta. I “quien a hierro mata a hierro muere”, que diuen a Castella.

Mentrestant, com va quedant demostrat elecció rere elecció, els únics beneficiats de l’escabetxada mútua són els vells partits que han gestionat el règim del 78: el PSOE governa Espanya més fort que fa quatre mesos, i un exmilitant d’Unió Democràtica té ara la clau de la Generalitat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim 'Dossier CRÍTIC' (aparició novembre 2019)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació