Crític Cerca
Opinió
Marc Andreu

Marc Andreu

Periodista, historiador i conseller tècnic de Sant Martí

Els comuns: guanyar els barris i perdre als barris

Les polítiques iniciades per Bcomú el 2015 i la campanya electoral del 2019 han certificat que l'agenda i les hegemonies de la ciutat han canviat

29/05/2019 | 18:42

La política, com moltes coses en la vida, no sempre és justa, ni és el que sembla a primera vista, ni encaixa sovint amb les previsions, preferències o desitjos de cadascú. I, en tot cas, és plena de complexitats, de paradoxes i de contradiccions, igual que d’aprenentatges, d’encerts i de satisfaccions. S’entén perfectament si s’analitzen els resultats electorals del 26-M a Barcelona i el mapa resultant de la ciutat segons districtes o barris i, alhora, si se superposa tot plegat amb l’acció de govern duta a terme per Barcelona en Comú durant els darrers quatre anys.

Globalment, ERC i el seu candidat, Ernest Maragall, han guanyat les eleccions a Barcelona amb 160.000 vots (més del doble dels 77.000 obtinguts el 2015) i un empat tècnic dirimit per menys de 5.000 vots de diferència sobre els comuns d’Ada Colau, que han obtingut 156.000 vots (el 2015 en van obtenir 176.000 i es van imposar a la CiU de Xavier Trias per 17.000 sufragis i un sol regidor de diferència). Ara bé, la majoria morada o roja dels sis districtes on han guanyat Bcomú (Ciutat Vella, Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Gràcia i Sants-Montjuïc) i el PSC (Nou Barris) taca molt més el mapa de la ciutat que no pas el groc del triomf d’ERC a l’Eixample i Les Corts o el taronja de la llista de Valls amb Ciutadans que ha guanyat a Sarrià-Sant Gervasi. Al seu torn, la percepció cromàtica que mostra el mapa electoral per barris és diferent: ERC guanya a 30 barris, el PSC a 24, BComú només a 14 i Ciutadans a 5. Però el mateix mapa plasma que BComú és segona força a 51 barris, ERC a 12, Junts per Barcelona a 6, el PSC a 3 i Ciutadans a 1. Finalment, si el mapa de resultats es mira per seccions censals i carrers, aleshores la gamma de colors és encara molt més diversa i creuada.

La revolució democràtica associada al triomf dels Comuns el 2015 no s’explica sense l’impuls dels moviments socials

Ha guanyat ERC a la ciutat més que doblant els seus vots mentre els comuns guanyen per districtes? Els resultats són diferents per barris, en el còmput dels quals s’imposa ERC però amb el PSC trepitjant-li els talons gràcies als seus 138.000 vots, que doblen els resultats del 2015? Ha perdut BComú l’hegemonia que va conquerir el 2015 en guanyar a 54 dels 73 barris de la ciutat o encara en conserva bona part si tenim present que a 65 barris els comuns segueixen sent primera o segona força, per davant dels 42 on ho és ERC i els només 27 barris on ho és el PSC? Guanya ERC a les zones on tradicionalment ho feia CiU i, al seu torn, es reparteixen entre comuns i socialistes els feus tradicionals de l’esquerra? És a Nou Barris i a l’eix del Besòs allí on els socialistes han ressuscitat i li han robat la cartera als comuns o és a l’Eixample on es va dirimir la partida entre Maragall i Colau, com fins i tot va recollir en portada algun diari? De tot plegat, com veiem, se’n poden extreure interpretacions simples, confuses o interessades però també una anàlisi de la complexitat, més rica i necessitada de coneixement i sentit crític.

“No oblidem mai qui som i d’on venim ni perquè estem aquí” és la divisa que Colau i els comuns no s’han cansat de repetir. Certament, el canvi o la revolució democràtica associats al triomf dels comuns el 2015 no s’explica sense l’impuls dels moviments socials. Des del 15-M a la PAH, passant pel moviment veïnal i sense menystenir l’aportació de l’ecologisme, del moviment sindical i del cooperativisme i el tercer sector social en molt diverses formes. I, per descomptat, encara que de vegades s’oblidi o es vulgui contraposar, els comuns vénen també de la tradició i la vella cultura política organitzada que han representat ICV i EUiA com a hereus del PSUC i que, alhora, ha apostat per confluir, no sense problemes, amb la nova política partidista representada per Podem.

Tot aquest conglomerat, inclòs el municipalisme del canvi, pot haver estat una excepció i una oportunitat desaprofitada de l’esquerra transformadora i alternativa que ha entrat en crisi per múltiples factors, com apunta pel conjunt de l’Estat espanyol l’historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez al digital Ctxt. Hi incideix en el mateix sentit i al mateix mitjà la periodista i antropòloga Núria Alabao, impulsora de primera hora de Guanyem Barcelona i que aporta reflexions comparades sobre Barcelona i Madrid. Centrats en Barcelona i Catalunya, i establint paral·lelismes entres els espais dels comuns i la CUP, són també clars Sergi Picazo i Roger Palà en l’anàlisi a CRÍTIC de la derrota del municipalisme alternatiu o del canvi davant la puixança d’ERC i el PSC. Amb tot, Palà considera que els comuns han quedat tocats però no enfonsats.

Els comuns ja havien guanyat els barris força abans d’aquelles eleccions, quan el moviment del 15-M va deixar la plaça de Catalunya

En qualsevol cas, i deixant de banda disputes ideològiques, debats sobre crisis múltiples i procedències de partits i moviments socials, és clar que si d’algun lloc van venir els Comuns va ser, justament, dels barris. I és també allí on s’ha evidenciat la seva crisi. En el cas concret de Barcelona, no és menor la dada que la majoria dels prop de 20.000 vots perduts ara per Bcomú hagin estat en els mateixos barris obrers i populars que els van donar el triomf el 2015. De fet, els comuns ja havien guanyat els barris força abans d’aquelles eleccions, quan el moviment del 15-M va deixar la plaça de Catalunya per arrelar-se en assemblees locals i plataformes veïnals i ciutadanes de tota mena, on van confluir braç a braç militants i activistes de sempre i gent polititzada en el darrer cicle movimentista. Van ser d’aquelles lluites de barri, pel dret a l’habitatge i contra l’especulació, en defensa de l’educació i la sanitat públiques o dels drets socials i humans més bàsics, i de les protestes contra les retallades en plena crisi i també en defensa del dret a decidir, que molta gent va fer el salt i es va abocar al projecte confluent de Guanyem Barcelona. Fins i tot la CUP va flirtejar-hi d’inici: de fet, i malgrat despenjar-s’hi per sectarisme a la capital, en va compartir i usar la marca en localitats com Badalona o, encara avui, a Girona.

Rebatejat ja com a Barcelona en Comú, el maig del 2015 el triomf electoral del projecte de Colau es va traduir, efectivament, en molts vots als barris. La seva distribució va ser molt àmplia arreu de la ciutat però, sobretot, va recolzar en els barris populars i obrers més afectats per unes desigualtats socials que els comuns van proclamar que volien revertir. Les expectatives van ser potser massa altes i certa inexperiència política (malgrat el background i la responsabilitat d’ICV); el difícil control d’una maquinària municipal que funciona sola i bé però sovint és reticent als processos transformadors; l’exigua majoria de govern; els bastons a les rodes de l’oposició, de grups mediàtics i de lobbies de poder com Agbar; l’atemptat terrorista de la Rambla, i un context polític molt complicat tant pel desgovern de la Generalitat com per la deriva del procés sobiranista i la seva repressió per part de l’Estat han complicat l’acció de govern dels comuns. Ara bé, és sobretot amb un objectiu social i d’equitat, indissociable de l’aposta per la participació, la transparència i l’aprofundiment democràtics, que ha governat Colau durant quatre anys, oferint d’entrada un pacte d’esquerres que ERC sempre va rebutjar per tacticisme partidista i que el PSC sí que va acceptar. La coalició de govern amb els socialistes va durar un any i mig, fins que els comuns –previ debat i consulta interna, molt ajustada- van expulsar el PSC pel seu suport a la suspensió de l’autogovern de Catalunya via article 155, just després del clímax processista i la repressió policial i judicial dels fets d’octubre de 2017.

Malgrat que els efectes de la crisi no han desaparegut i que, per exemple, els desnonaments no s’han aturat a la ciutat, el canvi de tendència i el fre en l’increment de les desigualtats estan avalats per les estadístiques municipals i les dades tant d’inversió social i en habitatge com de projectes urbans, comunitaris, educatius i de tota mena. Ho exemplifiquen la tasca de la unitat contra l’exclusió residencial (UCER) i el servei de mediació contra els desnonaments (SIPHO), una iniciativa pionera dels comuns i que, ben coordinada amb la tasca dels Serveis Socials i les Oficines d’Habitatge, ha incidit en milers de casos. I ho exemplifica també un Pla de Barris que és bandera de la sensibilitat política dels comuns i que, alhora, ha estat l’ase de tots els cops per part dels grups de l’oposició.

Així les coses, com s’explica que Ada Colau perdés, encara que fos per la mínima, les eleccions d’aquest 2019 precisament als barris populars? No són pocs els qui simplifiquen aquest fet objectiu dient que BComú va perdre les eleccions a Nou Barris, districte novament de majoria socialista i on Colau es va deixar prop de 7.000 vots respecte al 2015. Però els comuns també van perdre gairebé 5.000 vots a Sant Martí, sobretot als barris de Verneda i La Pau i de Besòs-Maresme, on el PSC també s’ha imposat. I les pèrdues de suport comú a Sant Andreu i Horta-Guinardó ronden els 3.000 vots a cada districte, mentre que a Sants-Montjuïc superen els 2.200 i a Ciutat Vella, malgrat conservar el percentatge de vot comú més elevat de la ciutat, la sagnia és de 1.700. Força estable s’ha mantingut el suport als comuns a Les Corts (amb un retrocés de 300 sufragis) i a l’Eixample (on Colau ha guanyat un centenar de vots), mentre que ha crescut més significativament a Sarrià-Sant Gervasi, fins a 500 vots, i a Gràcia, amb un guany superior als 1.100 vots respecte al 2015. Si ens entretenim a analitzar percentatges, és incontestable que Colau ha perdut suport als barris de renda més baixa en detriment dels de renda mitjana i, fins i tot, mitjana-alta, on ha pujat. Però, com és obvi, els guanys no compensen les pèrdues.

El procés sobiranista, el tacticisme o la indefinició amb què l’han afrontat els comuns ha impactat en els resultats electorals

És evident que les turbulències del procés sobiranista i l’equidistància, el tacticisme, la indefinició o cert biaix gestual, segons els gustos, amb què l’han afrontat els comuns ha impactat en els resultats electorals. I això val pels barris de Barcelona (negativament en alguns; potser positivament en d’altres) com per moltes ciutats de l’àrea metropolitana. Ja es va veure a les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017, després de l’aplicació del 155, quan Ciutadans es va imposar a molts barris que havien votat per partits i confluències d’esquerres el 2015 i, també, per En Comú Podem a les dues eleccions generals consecutives de 2015 i 2016, guanyades per Xavier Domènech a Catalunya. Aquest 2019, tant a les eleccions generals del 28-A com a les municipals del 26-M, ha sigut el PSC, amb el vent de cua de l’efecte Pedro Sánchez, qui ha recuperat o recollit majoritàriament aquest vot popular no independentista. Paral·lelament ha estat ERC qui s’ha beneficiat àmpliament del vot sobiranista per què igualment competeixen els comuns, com a mínim en el seu vessant més d’esquerres.

De ben segur que han influït també en el resultat dels comuns –dolent o resilient, segons es miri- les campanyes politicomediàtiques contra Colau a compte, per exemple, de les problemàtiques de l’habitatge o la seguretat. Però ni el procés sobiranista ni certes campanyes o pors securitàries atiades de forma interessada ho expliquen tot. I menys encara en una ciutat valenta, solidària i de pau, referent mundial, que ha fet bandera de viure sense por, de ser terra d’acollida i que, fins i tot deixant la CUP fora del consistori, ha votat en les darreres eleccions un ajuntament amb la majoria nominal d’esquerres més gran des de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979, ara fa justament 40 anys. Potser ens caldrà més perspectiva històrica, però no és agosarat aventurar que les polítiques iniciades el 2015 i que -a falta d’un balanç públic clar de l’acció de govern i als barris que, incomprensiblement, no s’ha fet de forma coordinada- la campanya electoral del 2019 ha certificat que ja havien canviat l’agenda i certes hegemonies de la ciutat en els àmbits social, ecològic, de model urbà i de drets i llibertats; totes aquestes polítiques han significat un impuls de transformació social, feminista i d’esquerres com no s’havia vist des dels primers ajuntaments democràtics.

En clau de barris, cal reflexionar si l’acció de govern de BComú i la seva concreció i visualització territorials han estat prou encertades o valorades i, en definitiva, al centre de la política municipal. Potser ha mancat temps o estratègies i recursos més efectius de consolidació, d’atenció política i de suport mediàtic i ciutadà per donar a conèixer l’acció als barris, o almenys en determinats barris. Això no obstant, polítiques valentes en mobilitat i model urbà i alhora polèmiques i de fort impacte en els barris com han estat l’increment dels carrils bici, el desplegament de la nova xarxa d’autobusos, les obres de Glòries i Meridiana o la implantació de les superilles han generat soroll mediàtic i queixes i reivindicacions veïnals, generalment ateses a la primera trinxera dels districtes, però no sembla que hagin tingut excessius costos electorals. Fins i tot el contrari: el mapa de resultats electorals per seccions censals revela, per exemple, que als entorns de Glòries i de les superilles de Poblenou i Sant Antoni han estat els comuns qui han guanyat les eleccions, i amb percentatges que arriben fins al 30% dels vots.

Per contra, no deixa de sorprendre que el mapa d’ascens electoral dels socialistes en detriment dels comuns coincideixi força amb el del Pla de Barris, on el govern de Colau ha destinat 150 milions d’euros extres justament per revertir dèficits crònics i desigualtats. En bona mesura això es pot explicar perquè les altes expectatives amb què es va presentar el Pla de Barris no han estat encara culminades, atès que el programa va començar a mig mandat i té vigència fins al 2020. Però també perquè així com els seus projectes socials, comunitaris i d’intervenció cultural i educativa han estat molt ben rebuts als barris però han lluït políticament i mediàtica poc, algunes inversions en equipaments o obres en edificis, carrers i places associades porten un ritme d’execució més lent, fruit de la seva ineludible tramitació burocràtico-administrativa, o han patit reprogramacions, i això ha estat motiu de crítica veïnal i de desgast opositor.

Un seguiment polític més acurat i més sincronitzat amb els districtes hauria evitat alguns desajustos o conflictes

Segurament, i més enllà del Pla de Barris, un seguiment polític més acurat i més sincronitzat amb els districtes tant de l’execució pressupostària com de la gestió gerencial i de tota la tecnocràcia en general en els diferents ens municipals, àrees i territoris hauria evitat alguns desajustos o conflictes. Per petits que siguin en una ciutat i una estructura de les dimensions de Barcelona, aquests desajustos sempre acaben tenint un impacte a escala dels barris i de l’ampli univers associatiu que hi conviu. I la realitat és que els regidors i regidores d’Ada Colau no han pogut dedicar als districtes i als barris tot el temps i la dedicació que requereixen. No per falta de voluntat, com proven l’omnipresent tasca de Gala Pin a Ciutat Vella o, per exemple, l’elevada assistència als revalorats consells de barri i altres múltiples espais de participació d’alguns regidors i regidores.

Però, certament, el reduït número d’onze electes al govern i la multiplicitat de responsabilitats de tots ells en àrees i organismes municipals i supramunicipals ha passat factura a la seva presència en el territori. Els han cobert més o menys bé i per delegació els consellers i conselleres de Districte, innovant en formes de treball en equip i empoderant i omplint de contingut polític una estructura descentralitzada dotada encara de poca legitimitat democràtica i capacitat de decisió política. I tampoc, malgrat que han augmentat, sense els recursos i el poder efectiu suficients per atendre i combatre en la primera línia dels barris, de les entitats i d’un veïnat, amb raó o sense, individualista o més organitzat, sempre molt exigent. Segurament, encara més exigent amb els comuns per la pròpia naturalesa, procedència i expectatives del govern d’Ada Colau.

No és que els barris i la seva gent no s’hagin tingut prou presents en les grans decisions o el dia a dia de la plaça de Sant Jaume. De fet, del govern dels comuns són mèrit o decisió tirar endavant qüestions estratègiques (i de costos milionaris pels pressupostos municipals) reclamades de fa temps pel moviment veïnal com l’arribada del metro a la Marina de Sants-Montjuïc o l’execució íntegra del Compromís per Glòries, a la intersecció de diferents barris de Sant Martí i l’Eixample. I potser no es coneix prou però han estat districtes populars com Sant Andreu i Sant Martí els que han liderat la inversió per habitant a Barcelona en els darrers anys, revertint la tendència del govern anterior de CiU de fer-ho en zones benestants com el passeig de Gràcia, la Diagonal o la marina de luxe del Port Vell. Però, segurament, són millorables tant les relacions entre l’Ajuntament i el moviment veïnal (per ambdues bandes) com l’atenció i la coordinació que, des de la plaça de Sant Jaume o el que en argot municipal es coneix com la Casa Gran, es té envers els districtes i la micropolítica a peu de barri.

Decisió personal i interès prioritari de Colau ha estat celebrar, a banda de passejades o visites sorpresa, unes trobades amb l’alcaldessa cada 15 dies en un barri diferent, obertes a la ciutadania sense guió previ i amb gran èxit de participació. Ara bé, el balanç de presència política en festes majors i altres actes de barri o d’entitats, amb una societat civil molt exigent i acostumada a voler ‘tocar’ regidors o alcalde, no ha estat segurament el desitjable. De la mateixa manera que potser tampoc s’han entès bé algunes traves burocràtiques, de multes o de llicències a certes activitats associatives o culturals de carrer i de barri venint, precisament, d’un govern nodrit de gent dels barris i dels moviments socials; o cert relaxament en les formes representatives o protocol·làries per part dels comuns, sovint en benefici de noves formes de participació ciutadana o d’un intent (no sempre reeixit) que la política es feminitzés i guanyés en conciliació de vida personal i familiar.

Potser va ser un error plantejar com a prioritària la batalla en la frontera electoral dels comuns amb ERC en barris centrals i descuidar el flanc amb els socialistes en zones més perifèriques

Totes aquestes qüestions no expliquen de forma determinista cap resultat electoral, però configuren el context de quatre anys de govern sobre uns barris que els comuns s’havien guanyat prèviament i que han seguit intentant guanyar-se, sovint amb èxit. Però també amb errors d’estratègia, potser més clars a toro passat: haver fet fora el PSC del govern; donar massa relleu a qüestions simbòliques com posar i treure llaços grocs, que en certs barris no s’han entès (no és per casualitat que Nou Barris sigui l’únic districte on no s’ha penjat mai al balcó institucional), o plantejar la batalla prioritària en la frontera electoral dels comuns amb ERC en barris centrals i descuidar el flanc amb els socialistes en zones més perifèriques. Amb el dubte de quin ha estat el rèdit electoral (que no l’esforç i l’impuls organitzatiu) de l’estratègia de ‘porta a porta’ que BComú ha importat dels Estats Units i ha practicat durant mesos a peu de carrer, el cert és que la campanya electoral dels comuns tothom coincideix a dir que va sorprendre en creativitat i va desbordar en activisme en molts aspectes i en la majoria de barris.

Ara bé, una campanya és decisiva però no suficient per guanyar unes eleccions. I encara més si ve marcada per aspectes que no pots controlar i que ja no són només els efectes d’una crisi o altra o l’omnipresència del procés sobiranista, i ni tan sols les enquestes o un entorn mediàtic hostil, sinó una agenda política estatal, amb avançament electoral inclòs, que poc té a veure amb l’escala de barris (i, malauradament, tampoc amb l’escala europea).

Els comuns ‘han guanyat els barris’. Ho testifiquen, per exemple, els projectes i programes socials encara en marxa del Pla de Barris

Per això, quan la tarda del 26-M, a la vista dels nivells de participació electoral que s’anaven coneixent, per les xarxes socials van començar a córrer missatges alertant que es votava més (com, d’altra banda, és habitual) en barris de classe mitjana o benestant que no pas en els barris populars que els comuns s’havien guanyat i creien guanyats, van saltar totes les alarmes: Ada Colau podia perdre les eleccions per molt pocs vots. I així va ser. Els comuns ‘van perdre als barris’. Però tampoc és mentida dir que els comuns ‘han guanyat els barris’. Ho testifiquen els projectes i programes socials encara en marxa del Pla de Barris i moltes inversions territorialitzades actualment en obra, ja licitades o amb projectes llestos i a punt per tirar endavant… o a punt perquè siguin reclamades al pròxim govern municipal per part dels veïns i veïnes.

Per una ciutadania empoderada que, amb alts i baixos propis dels cicles de mobilització i dels seus diferents nivells d’organització, no deixa de tenir reivindicacions i necessitats concretes de polítiques públiques, perquè és molt conscient dels seus drets i molt gelosa de les seves llibertats i del valor de la justícia social i de la capacitat de decidir. I sap, per experiència històrica, que tot plegat es lluita, es concreta i es guanya als barris. Com diu la periodista Montse Santolino, les ‘ciutats contrapoder’ no neixen als despatxos, sinó als barris, carrers i places, i remunicipalitzar la cultura política del país passa per ‘rebarrialitzar-la’.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació