Crític Cerca
Opinió
Roger Palà i Sergi Picazo

Roger Palà i Sergi Picazo

Periodistes i directors de CRÍTIC

La derrota dels Comuns i de la CUP

L'esquerra transformadora s'endú un fort revés el 26-M davant la puixança d'ERC i del PSC

27/05/2019 | 01:44

Compareixença d'Ada Colau la nit electoral del 26-M. Foto: ACN

Els Comuns i la CUP són els grans derrotats de la nit electoral del 26-M. No és només la derrota d’Ada Colau a Barcelona davant de l’ERC d’Ernest Maragall. De fet, Colau es queda només a 4.000 vots de Maragall. És també l’enfonsament generalitzat de les candidatures del canvi impulsades pels Comuns arreu del país, i la punxada de la CUP respecte als bons resultats del 2015. ERC i el PSC, a rebuf de les victòries de Junqueras i de Pedro Sánchez el 28-A, són els grans vencedors de la nit electoral. Els Comuns perden més de 50.000 vots respecte al 2015, quan van sumar-ne 356.000. La davallada de la CUP encara és més forta, ja que passa de 234.000 vots a 121.000. Quan passi la ressaca electoral, les esquerres hauran de seure i pensar si, estratègicament, les divisions en diferents candidatures, les lluites caïnites i l’enfrontament intern han servit d’alguna cosa en favor de la transformació social.

No són bones notícies per a l’esquerra transformadora, que aspirava com a mínim a consolidar les alcaldies del canvi que va guanyar el 2015 (Colau ha perdut Barcelona, però Carmena també pot perdre Madrid per un pacte de la triple dreta). La causa de la davallada de vots dels Comuns cal buscar-la en factors diversos: tot és més complex i no és bo treure conclusions precipitades a falta de les enquestes postelectorals. És normal que fos difícil tornar a guanyar després de la campanya mediàtica, social i política en contra que han patit els de Colau aquests quatre anys. El context no ha estat el propici: el procés ha tensat enormement l’espai dels Comuns i ha generat fugues a banda i banda no solament entre els seus lideratges, sinó també entre els seus votants. És evident que no era fàcil per a les candidatures a l’esquerra del PSC articular governs sòlids i alternatius després de la victòria de Pedro Sánchez i amb un Podemos en crisi interna. És obvi que el creixement d’ERC i l’omnipresència del Procés independentista no els jugaven a favor.

Però un factor molt important que explica la davallada ha estat la divisió i la competència interna de l’esquerra. La divisió de les candidatures de l’esquerra en moltes ciutats d’arreu del país, com explicava Sergi Picazo en aquest article, ha tingut efectes devastadors. Els resultats del món dels Comuns a Terrassa o a Sabadell són especialment decebedors i simbòlics. Les picabaralles, el sectarisme i les tensions internes han produït escenaris d’atomització incomprensibles que han acabat tenint efectes devastadors. Ja no és només la picabaralla entre els Comuns i els cupaires: és la pròpia trencadissa interna de l’espai dels Comuns amb ICV, EUiA i Podem. El context general de crisi a Podem entre Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Manuela Carmena i companyia hi ha fet la resta. Era la tempesta perfecta, i s’ha acabat confirmant.

En aquest context, la resiliència de Colau a Barcelona resulta destacable, perquè el cop hauria pogut ser molt més fort. Que Barcelona en Comú hagi guanyat en sis dels deu districtes de Barcelona i que encara tingui els mateixos regidors que la força guanyadora, ERC, matisa els titulars dramàtics de l’endemà electoral. Ni s’ha de fer una anàlisi catastròfica, ni tampoc hi ha gaire motiu per a l’alegria. Però el resultat és el que és, i la victòria d’Ernest Maragall expulsa de l’alcaldia Barcelona en Comú, la primera força de l’esquerra transformadora que havia aconseguit el repte de governar la capital de Catalunya. Ho ha fet durant quatre anys en un mandat duríssim, amb una majoria precària, sotmesa a un bombardeig constant a dreta i esquerra, per la banda ‘indepe’ i per la banda espanyolista, i havent de suportar enormes tensions arran del procés sobiranista i del referèndum de l’1-O i la posterior declaració unilateral d’independència. Colau ha estat l’enemiga a abatre per part de tothom –fins i tot d’aquelles forces teòricament més afins com la CUP.

Males notícies per a la CUP: cal reflexió a l’esquerra anticapitalista

Les notícies per a la CUP són també molt dolentes. Perden més de 100.000 vots i, tot i millorar resultats en alcaldies com Berga, en clau metropolitana els resultats no acompanyen. En localitats com Santa Coloma de Gramenet o Cornellà, en què la CUP s’havia integrat en confluències àmplies amb Podem el 2015, la davallada de la CUP és molt rellevant. Tampoc no assoleixen els seus objectius les llistes de Vic, de Reus o de Girona, que aspiraven a més. A Barcelona, la CUP és fulminada del consistori després de no capitalitzar quatre anys d’oposició duríssima a Ada Colau per l’esquerra. Són uns resultats durs que hauran de moure a la reflexió de l’esquerra anticapitalista, que no trenca la tendència a la baixa del 21-D.

El mal resultat de l’esquerra transformadora té una altra cara: una important victòria d’ERC a Catalunya. ERC és avui més a prop d’esdevenir el gran partit socialdemòcrata català del segle XXI, però no ho tindrà fàcil, sobretot si veiem el gran resultat del PSC la nit del 26-M. Una de les claus que Colau no s’hagi acabat imposant a Maragall ha estat, precisament, la fortalesa del PSC, que ha recuperat posicions als seus feus metropolitans i ha fet un gran resultat a Barcelona. Els socialistes tornen a ser des d’ahir un actor rellevant de la política catalana.

Cap on mirarà Ernest Maragall a Barcelona?

Una de les claus del futur de l’esquerra catalana passa ara per Barcelona. Maragall podria governar en solitari amb una enorme precarietat i molta dificultat per articular aliances. L’aliança entre els republicans i els Comuns seria lògica en el pla ideològic per governar la ciutat, però no s’entreveu fàcil. En el seu discurs de la nit electoral, Colau ha allargat la mà a Maragall per pactar un govern ampli d’esquerres. Caldrà veure què farà ERC, però cal tenir en compte que els republicans comparteixen el Govern català amb Junts per Catalunya. S’atrevirà Maragall a trencar la política d’aliances del seu partit? O s’inclinarà per un pacte amb els neoconvergents que també quedaria lluny de la majoria absoluta de la ciutat? ERC i els Comuns junts a l’Ajuntament governarien amb 20 regidors, a un de la majoria absoluta, i tindrien un múscul polític, cultural i mediàtic potent per fer les reformes pendents en les quals els de Colau i els de Maragall estan d’acord o bastant d’acord.

Comencen quatre anys en què l’esquerra necessitarà més reflexió i menys competició, més generositat i menys pugnes partidistes.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies