Una mica d’impossible

CRÍTIC va néixer fa 10 anys, i en aquell temps la seva aparició va representar una sacsejada. Una nova cooperativa de periodistes que impulsava un mitjà independent del gran poder polític i econòmic, finançat amb subscriptors i subscriptores. I, a més, en temps de superficialitat i xarxes socials, ho feia apostant per un periodisme amb profunditat, que fugia de l’actualitat implacable, reivindicant els valors clàssics de l’ofici.

Mirant enrere 10 anys després, i repescant aquell Pressentiment del col·lectiu Espai en Blanc –ja ho sabeu: “Una mica d’impossible o m’ofego”–, em fa l’efecte que el naixement de CRÍTIC va ser també com “una mica d’impossible” en un context d’ofec col·lectiu. Veníem de l’impacte social i psicològic de la crisi del 2008, les retallades, el “no hi ha alternativa”, el retorn de la dreta al poder (en la seva versió espanyola i catalana), la criminalització de la protesta… Érem molts els qui necessitàvem una mica d’impossible a l’horitzó per respirar fondo.

A contracorrent i amb contradiccions

Van ser anys de nedar a contracorrent, amb les nostres contradiccions (menys de cinc és dogmatisme), amb humilitat però també l’experiència acumulada de molt de temps picant pedra. El nostre mestre de periodisme, Xavier Giró, ja ens havia explicat a les seves classes a l’Autònoma que la neutralitat no existia i ens havia parlat de les potencialitats d’explorar les esquerdes per al periodisme crític dins dels grans mitjans de comunicació. Feia temps que seguíem les seves receptes, i per això vam prendre part en el naixement de projectes com la Directa, en el col·lectiu de periodistes Contrast o en l’Anuari Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. Però vam decidir fer un pas més: impulsar un projecte propi.

No hem impulsat només un mitjà de comunicació: també un refugi per debatre i parlar sense sectarisme

Vist amb perspectiva, crec que CRÍTIC es va consolidar perquè vam saber llegir i explicar l’època en què vam néixer: el 15-M i els indignats, la “nova política”, el descontentament social, el procés i les seves batzegades… Així, amb el temps, vam descobrir que no havíem impulsat només una capçalera: també hem estat un refugi per posar en comú les idees transformadores de diferents actors, de les esquerres en plural i sense sectarisme. El meu còmplice Sergi Picazo, amb qui vam arrencar la nau ara fa 10 anys, al costat del també periodista Joan Vila i Triadú, va escriure el 2016 un article titulat “La teoria dels ponts”. Crec que moltes coses del que s’hi diuen encara són vàlides i formen part del cor que ens fa bategar.

Crítics amb criteri propi

De mica en mica vam anar obrint el nostre món, teixint aliances amb molts actors. Hem viscut i explicat dies bons… I d’altres que no ho han estat tant. També ens hem emportat moltes hòsties: són les conseqüències de desviar-se del ramat, tenir criteri propi i no ser la corretja de transmissió del que opina el partit A o el partit B. Crític i criteri, de fet, tenen la mateixa arrel.

Ara, 10 anys després, els temps han canviat. És diferent el país i és diferent CRÍTIC. Vivim en un moment de ressaca política, social i emocional. Els temps en què els grans canvis semblaven possibles s’han esgotat. L’extrema dreta creix arreu del món, les “utopies disponibles” –per citar la filòsofa Marina Subirats– sembla que han fracassat. De nou estem tots una mica ofegats.

Està naixent alguna cosa nova

I alhora… sabem que aquesta mica d’impossible que ens va impulsar a fer CRÍTIC continua viva. Perquè alguna cosa fa xup-xup. El terra es mou sota els peus, encara que molts no ho percebin. Està naixent alguna cosa nova. Cada generació té dret a la seva revolució, i nosaltres, nascuts en altres temps i coordenades, potser encara no la sabem identificar al cent per cent. Però notem la tremolor. No és tan diferent de la sacsejada que va impulsar-nos ara fa 10 anys.

Res no acaba. Comença un nou cicle polític i social a Catalunya que encara no sabem on anirà, qui el representarà, quins grans moments ens esperen. Hi ha revolucions que estan arribant però que encara no sabem veure, i CRÍTIC serà aquí per explicar-les: ja no som aquell projecte nou de fa 10 anys. Hem acumulat forces. Hem obert camins. Tenim més experiència i més solidesa. I ens sentim capaços de continuar mirant al futur, de fer-nos preguntes incòmodes, de continuar dubtant, de buscar respostes allà on semblava que només hi havia murs. Perquè ja fa temps que vam descobrir que tots els murs, fins i tot aquells que semblen més infranquejables, tenen la seva esquerda.

A CRÍTIC som una petita esquerda que es va eixamplant. Avui com fa 10 anys: una mica d’impossible o m’ofego.