15/06/2021 | 06:00
Fa dies que, enmig de la festa d’hormones del planeta postpart, busco moments per compartir els detalls de l’arribada d’en Pau. D’alguna manera, m’hi sentia en deute. Després de compartir la meva experiència traumàtica del part amb el naixement de l’Eki, era just fer-ho també ara que estic més a prop de sanar aquella ferida. I ho faig des del convenciment. Perquè tan important em sembla que alcem la veu quan patim violència obstètrica com posar-hi llum quan vivim experiències positives de part.
Soc mare de dues criatures que han nascut del meu ventre: he parit els meus dos fills per cesària, en el mateix quiròfan de l’Hospital de Sant Pau i amb 22 mesos de diferència. I sí, dic que he parit perquè donar a llum per cesària també és parir, i és important recordar-ho. Això sí, he viscut dues experiències absolutament antagòniques. La primera cicatriu només em provocava dolor i records traumàtics; van haver de passar mesos per ser capaç de tocar-la. La segona, en canvi, l’abraço fort des dels primers minuts.
Gràcies a la lluita de moltes dones valentes, el part respectat ha pres darrerament el lloc que es mereix: visibilitzar experiències traumàtiques de part i violència obstètrica ha estat clau perquè cada cop més dones prenguem consciència de la importància de la informació i l’acompanyament en els processos d’embaràs, part i postpart. Vivim en un sistema sanitari que abusa de pràctiques innecessàries com tactes vaginals excessius, maniobres desaconsellades pels principals organismes de la salut o cesàries —més del 27% dels parts a Catalunya són per cesària. Però, què passa amb aquelles dones que, per raons justificades, acaben requerint una intervenció mèdica? Com es pot evitar el sentiment de fracàs? Com hem d’actuar per no caure en la frustració? La resposta és clara: la informació i un bon acompanyament són determinants per viure de manera respectada les nostres experiències d’embaràs, part i postpart.
Recordo que, quan estava embarassada d’en Pau, juntament amb el meu company, pensàvem en tot allò que volíem corregir per a aquest segon part. Ens preguntàvem què estava en les nostres mans per evitar de nou una experiència com la que ens precedia. Una referent com la Nahia Alkorta ens va donar la clau: “No perdis mai de vista que l’objectiu no és el part vaginal, a casa o a l’hospital. L’objectiu és el part respectat”. De cop i volta ho vaig veure tot clar: la meva decisió no havia de ser el lloc on parir, sinó les persones que m’acompanyarien. Perquè l’espai on m’he sentit respectada ha estat l’únic espai segur.
L’arribada de l’Eki m’havia empoderat per portar en Pau al món. Ens havia fet més forts per, aquest cop, fer-ho diferent i dur nosaltres les regnes del nostre part. La nostra primera opció eren les cases de parts, però el meu perfil no encaixava per tenir una cesària prèvia. És injust perquè, malgrat que la probabilitat de trencament d’úter és inferior a l’1% respecte a una dona sense cesària anterior, no m’hi acceptaven. Per tant, vam contactar amb diferents llevadores, sense saber exactament què buscàvem. El més important era trobar persones que creguessin en mi, que no veiessin aquella cicatriu com un obstacle. Que em donessin ales. I en aquest camí vam topar amb la Chiara i la Gaia, de La Flor de la Vida, que acompanyen no només parts a casa sinó que també fan l’acompanyament a la dilatació, amb trasllat a l’hospital. Aquella opció ens va agradar força i, el més important, vam connectar. Sense conèixer-les gaire, vaig sentir que havien de ser elles.
Paral·lelament, i gràcies a la repercussió del meu relat de part a CRÍTIC, vaig parlar de nou amb l’Elisa Llurba, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau. Fins aleshores, jo havia descartat parir de nou a Sant Pau; la ferida era massa recent i supurava fort. Però aquella trobada ho va canviar tot quan em va dir unes paraules que mai oblidaré: “Has d’escollir el lloc on més segura et sentis i tindràs el meu suport sigui quin sigui el lloc; ara bé, si decideixes fer-ho a l’Hospital de Sant Pau, em presentaré aquí per garantir-ho”. I jo, que soc força romàntica i crec en les segones oportunitats, vaig necessitar pocs dies per deixar que la tenacitat de l’Elisa em convencés i decidir que pariria de nou a Sant Pau i enfocaria la teràpia emocional perquè això fos possible.
“Tenim molta feina al davant per garantir que totes les dones del món puguin tenir vivències positives de part, amb intervenció o sense”
Sense aquest acompanyament que va des de la parella fins a la doctora Llurba, passant per les llevadores Chiara i Gaia, hauria estat impossible aquest relat. El problema és que aquest acompanyament, ara per ara, és un privilegi i no un dret. I que tenim molta feina al davant per garantir que totes les dones del món puguin tenir vivències positives de part, amb intervenció o sense. En tot cas, continuo pensant que compartint les nostres experiències de part estem més a prop d’aconseguir-ho. Més encara quan els nostres parts són positius, malgrat no ser idíl·lics.
L’arribada del Pau, hora a hora
El viatge del Pau va començar el 26 de febrer, tot just quan entràvem a la setmana 40 de gestació. Eren les 13 hores; el Jordi estava a punt de tancar la persiana de la feina mentre preparava el dinar. En aquell moment vaig començar a sentir les primeres contraccions. “La festa ja ha començat”, li vaig dir amb una barreja d’il·lusió i de vertigen.
Les onades uterines em van acompanyar al llarg de tota la tarda i, veient que el cap de setmana s’acostava, vam activar el pla de part amb tot l’equip: les responsables de l’Hospital de Sant Pau i també la Chiara i la Gaia, les llevadores que van acompanyar el procés de dilatació a casa. Em trobava bé, tant físicament com emocionalment, i, malgrat la incertesa d’un part que, a diferència del primer, arrencava de manera fisiològica, em sentia segura i ben acompanyada.
Fins en aquell moment, les contraccions no eren gens intenses; però, cap a les 21 hores, mentre dormia l’Eki, vaig sentir la primera onada que va marcar un punt d’inflexió. Aquella picava fort. “El Pau està cada cop més a prop, Eki; t’estimo molt, no ho oblidis mai”, li vaig xiuxiuejar, mentre sentia caure una llàgrima per la meva galta, pensant en el que estava a punt d’arribar.
“Aquella va ser una nit inoblidable, empoderadora i salvatge”
Seguint les recomanacions de les nostres llevadores, vaig renunciar a l’entrepà de pernil de cada divendres. El cos em demanava sopar una amanida ben nutritiva. Tenia molta set i poca gana. A partir d’aquell moment, la intensitat de les contraccions va anar pujant cada cop més. Aquella va ser una nit inoblidable, empoderadora i salvatge. Cap a la mitjanit, van arribar la Chiara i la Gaia i, des del primer moment, vaig ser conscient de com havia estat d’important la preparació conscient al part. A casa nostra tenia la tribu que necessitava: el Jordi, que, un cop més, sostenia i acompanyava la meva expansió; dues dones que creien en mi i que em donaven ales, i la piscina al mig del menjador. Mentrestant, i malgrat els meus gemecs, a l’altra banda de la porta descansava l’Eki, aliè (o no), a l’experiència més revolucionària que vivien els seus pares.
Eren les 6 de la matinada quan la Chiara i la Gaia ens van dir que s’apropava el moment d’anar a l’hospital. Tal com havíem definit al nostre pla de part, havia dilatat prop de 7 cm i, a les portes de l’anomenada fase de “transició”, calia fer el desplaçament. Em va costar deixar aquella piscina que m’havia ajudat tant a surfejar aquelles onades; però, amb l’ajuda de les llevadores, ho vaig fer i cap a les 7.30 hores arribàvem a Sant Pau. Sabia que el desplaçament i el canvi d’ambient passarien factura. Arribava el moment clau: malgrat tota la feina psicològica feta, desconeixia quina seria la reacció del meu cos davant d’aquell canvi.
Vam arribar eufòrics i il·lusionats, després d’haver dilatat força ràpid a la piscina de casa. Només faltava una hora per al canvi de torn de les llevadores i, coses de la vida, només arribar-hi, vaig corroborar la importància que havia tingut l’acompanyament psicològic en el meu postpart: mentre em portaven cap a la sala de la dilatació, em vaig encreuar amb una de les llevadores que més mal m’havien fet en el meu primer part. Inicialment, em vaig posar a la defensiva; però, ràpidament, el Jordi em va recordar el camí fet. I, mentre intentava connectar amb la Saioa empoderada de minuts abans a la piscina del nostre menjador, hi van arribar dues persones que, sense saber-ho, aconseguirien que aquell part acabés sent tan respectat com havia començat.
La primera a arribar-hi va ser l’Anna Solà, la llevadora que ens va acompanyar en totes les hores del part. Un àngel. Si totes les llevadores fossin com ella, el part respectat seria una garantia per a totes nosaltres. Poc després, i per sorpresa, hi arribava la doctora Llurba. Lleial a la seva paraula, tot i ser dissabte, i amb el compromís de garantir-nos un part respectat, es va presentar a primera hora del matí a l’hospital. En aquell moment, entre contracció i contracció, em va esclatar el cor. Mai oblidarem el vostre acompanyament i compromís…
A partir d’aquell moment, vaig perdre la noció del temps. L’únic que recordo és aquella necessitat d’empènyer. “Fes-ho, Saioa; el Pau cada cop és més a prop!”, em deien l’Anna i en Jordi. Ho vam fer tot: la cadira de parts, la dutxa d’aigua calenta, la pilota, fins i tot em va ajudar molt posar-me de quatre potes a sobre de la llitera i tibar un llençol. Res em feia més feliç que visualitzar l’arribada d’en Pau. Però l’esgotament havia començat a passar factura i la temptació de demanar l’epidural va prendre camí. Havien passat quatre hores després de la nostra arribada a l’hospital i calia fer un tacte que ens indiqués l’evolució (o no) de la dinàmica de part. Malauradament, malgrat haver tingut contraccions molt productives, la dilatació era semblant a la de quatre hores abans, i això va ser una galleda d’aigua freda.
Per un moment, el meu cervell va connectar amb el part anterior, on 22 mesos abans, en una sala del costat, després de la inducció del part, les hores es feien eternes sense que el meu cos dilatés com s’esperava. Un cop més, el Jordi hi era per espantar aquelles pors i recordar-me que res havia estat igual fins aleshores, i que tot aniria bé. Fins i tot, en un excés d’eufòria misteriós, em va demanar que em casés amb ell. Les seves paraules eren la palanca que necessitava.
Això sí, vaig demanar l’epidural. Estava esgotada i, tenint en compte que la dinàmica, per motius que desconeixíem s’havia aturat, la necessitava. Això em va permetre descansar i pensar amb serenor. Malauradament, començava a intuir que en Pau no trobava el camí. Això sí, a diferència del primer part, teníem la tranquil·litat de constatar que ell responia bé. Tant l’equip de Sant Pau com nosaltres, amb el suport incondicional de la Chiara i la Gaia a l’altra banda del telèfon, ho vam provar tot. Però, tot i aconseguir una dilatació completa i tenir contraccions molt productives, no hi va haver manera que el Pau baixés del primer nivell i agafés el camí cap a l’expulsiu.
“El part respectat és viable amb bon acompanyament i informació, malgrat fins i tot la cesària”
De nou érem davant l’escenari que volíem estalviar: la cesària. Portàvem moltes hores de treball de part i res ni ningú ens podia garantir que amb més hores en Pau s’acabés col·locant. Ens van donar temps per pensar-hi i, aquest cop, ho vam tenir clar: en Pau escollia un camí diferent del que nosaltres desitjàvem, i l’havíem d’acompanyar. A les 20 hores ens preparàvem per anar a aquell quiròfan maleït que ara semblava més amable: estava acompanyada de la persona que m’estimo i amb les garanties del pla de cesària que havíem treballat. A les 20.26 hores, amb la melodia de la música que havíem escollit per al seu naixement de fons, i amb una barreja d’emocions, li donàvem la benvinguda al nostre petit.
En Pau va arribar a l’altra banda de la meva pell de manera respectada, fent honor al seu nom i fent-me el millor regal que em podia fer: el part respectat era viable amb bon acompanyament i informació, malgrat fins i tot la cesària. Aquells ulls plens de vida venien per canviar-ho tot.
