10/10/2023 | 06:00
La pandèmia de la Covid-19 va brindar nombroses oportunitats de reflexionar sobre com ens organitzem col·lectivament com a societat. Tanmateix, si bé en alguns moments semblà que s’obria una finestra d’oportunitat per revisar les lògiques imperants, més de tres anys després seguim instal·lats en el paradigma prepandèmic: el creixement econòmic sense finalitat ni sentit clars, la competitivitat i la viabilitat econòmica com a única font de legitimitat per a l’avenç de possibles alternatives.
En aquest sentit, resulta més necessari que mai recórrer, de nou, al feminisme, en tant que veritable alternativa civilitzatòria a les lògiques imperants. El feminisme capgira prioritats, interroga axiomes aparentment immutables i ofereix escenaris emancipadors; també reconeix, en moltes de les seves mirades, que la consecució d’aquesta alternativa no és possible en el marc actual del que és desitjable i de les veritats que hem heretat com a absolutes. El feminisme ens ensenya camins alternatius i ens convida a transitar-los. L’economia feminista, a més, ens ajuda a identificar les dimensions materials tant d’aquests nous horitzons com de les rutes, les eines i les estratègies per arribar-hi; ens convida a imaginar-nos altres vides; i ens insta a mobilitzar la imaginació, el rigor i la valentia necessaris per construir altres presents i futurs.
La ciència econòmica contemporània
La ciència econòmica contemporània es caracteritza per una atenció exclusiva en l’esfera mercantil i els intercanvis monetaris. Una de les citacions més cèlebres del pare del liberalisme, Adam Smith (1723-1790), n’és una excel·lent il·lustració: “No és de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner que esperem el nostre sopar, sinó de la seva atenció als seus propis interessos” (SMITH, Adam. La riquesa de les nacions. Barcelona: Edicions 62, 1991 [1776]). Smith concep el mercat com un agregat d’individus que, mitjançant la cerca del seu propi benefici, contribueixen al bé general. Aquest axioma ha estat adoptat per generacions d’economistes i altres científics socials i continua, en l’actualitat, constituint un dels principals fonaments tant de l’economia com de les polítiques públiques.
Des d’una perspectiva feminista, però, esdevé necessari visibilitzar la benevolència i l’altruisme que han estat històricament imprescindibles per tal que milions de carnissers, cervesers i forners estiguessin en disposició de presentar-se al mercat cada dia per, mitjançant un intercanvi econòmic, treballar per atendre les necessitats d’altres persones. Qui preparava el seu sopar a casa? Qui rentava la seva roba? Qui tenia cura d’ells quan estaven malalts? I de les seves criatures? Aquestes són algunes de les preguntes que llança Katrine Marçal (MARÇAL, Katrine. ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? Una historia de las mujeres y la economía. Madrid: Debate, 2016.), que també explica que Adam Smith sempre va viure amb la seva mare, la qual es va encarregar de cobrir les seves necessitats de cura físiques i emocionals mentre ell es dedicava a escriure grans obres i esdevenir un dels referents de l’economia contemporània. Sense tots els treballs realitzats històricament de manera invisibilitzada per les dones en l’àmbit de la llar i la comunitat per tenir cura de les seves famílies, no només no hi hauria sistema econòmic sinó tampoc Adam Smith. Les persones ens movem per molts motius, entre els quals els afectes, la lleialtat, l’empatia i la solidaritat no són menors. Que els economistes no hagin volgut introduir-los a les seves fórmules i receptes no significa que no siguin essencials per entendre com funciona el món. I, sobretot, per fer-lo funcionar.
Marx demostra una inquietant incomprensió de l’íntima vinculació existent entre el treball productiu i el treball reproductiu
Un altre autor ineludible del pensament econòmic contemporani ha estat Karl Marx (1818-1883), que trenca amb la noció del mercat com una esfera en equilibri i caracteritza l’evolució de la història com a producte de lluites socials, on la classe dominant explota la classe subordinada i aquesta darrera es rebel·la per assolir la seva emancipació. El mercat es construeix a partir de relacions de poder, i la cerca de benefici per part de la burgesia passa per l’empobriment del proletariat i la generació estructural de desigualtats. Tanmateix, l’atenció de Marx a l’existència de relacions de poder més enllà de les de classe, així com a la importància de les tasques reproductives que es donen fora del mercat i que, alhora, el fan possible, és gairebé inexistent. Marx està únicament interessat en el treball que produeix mercaderies que seran intercanviades en el mercat generant, d’aquesta manera, transaccions econòmiques, salaris i beneficis, així com relacions d’explotació. Demostra, així, una inquietant incomprensió de l’íntima vinculació existent entre el treball productiu i el treball reproductiu; entre el que passa a les fàbriques i el que passa a les llars; i en les relacions de gènere com a ordenadores i alhora garants de les relacions capitalistes.
Un tercer autor en el qual val la pena detenir-se és John M. Keynes (1883-1946). Keynes en cap cas rebutja les bondats del lliure mercat, però teoritza que sovint és necessari que l’Estat hi intervingui per restaurar-hi l’equilibri. Keynes posa en dubte que el mercat es pugui autocorregir i defensa la participació dels poders públics en la seva regulació per evitar l’empobriment de les majories socials. Comet, tanmateix, el mateix pecat original que els seus predecessors i se centra exclusivament en l’economia monetària. També ignora les desigualtats de gènere i el fet que aquestes poden ser funcionals a l’operativitat del mercat. En definitiva, Keynes reprodueix l’estrabisme androcèntric que caracteritza la teoria econòmica no només abans d’ell sinó també després.
La separació de la reproducció i la producció
El que tenen en comú Smith, Marx i Keynes és que obvien que amb el naixement del sistema capitalista s’imposa una separació de les esferes reproductiva i productiva de la vida econòmica. Anteriorment, a les llars havien conviscut activitats orientades a l’intercanvi en el mercat i activitats destinades al sosteniment de la vida. El sorgiment del sistema capitalista impossibilita en gran mesura la supervivència de les famílies camperoles al medi rural i les obliga a migrar a les ciutats per vendre’s com a mà d’obra barata en la florent indústria. La dimensió productiva del treball passa a realitzar-se majoritàriament a les fàbriques, i les llars, buidades de les seves funcions productives, es convertiran en les principals reproductores del nou proletariat. Això sí, de forma gratuïta.
La separació entre reproducció i producció constitueix per tant el primer acte d’acumulació per despossessió del sistema capitalista, ja que parasita béns, activitats i/o processos no mercantils, com ara el treball gratuït de les dones o els recursos naturals, per garantir la seva pròpia viabilitat. Aquesta separació anirà acompanyada, al seu torn, de la subordinació de l’àmbit reproductiu de l’economia al productiu, així com d’una atribució de trets sexuals i de gènere a cadascun d’ells, on la producció és liderada pels homes i les dones són recloses a la reproducció.
L’economia feminista
Amb la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 es va posar de manifest l’hegemonia del paradigma neoliberal i l’economia financera. Des de les esquerres, tant les reformistes com les de caràcter anticapitalista, es va denunciar el domini de l’economia financera i es va reivindicar la recuperació de la centralitat del sector productiu, tant en forma d’enfortiment de les seves activitats com de recuperació dels drets perduts de les classes treballadores durant dècades. Es tractava d’amansir una economia de casino construïda sobre l’ànim de lucre desenfrenat i la generació fictícia de riquesa, i de recuperar l’economia tangible al servei de la producció de béns i serveis. Això passava per una ferma regulació del sector financer, per impulsar activitats econòmiques que portaven anys agonitzant per considerar-se poc competitives i per garantir els drets dels seus treballadors. També es van denunciar les reformes laborals i de les pensions liderades pels governs estatals del PSOE i del Partit Popular, ja que suposaven un moviment en direcció reaccionària de les polítiques públiques de protecció social i provocaven un empobriment de les majories socials, particularment en els seus darrers trams vitals.
Lluitar pel final de la desigualtat de gènere en les polítiques públiques de jubilació no ha estat una bandera de les esquerres
En aquell context, l’economia feminista va agafar embranzida i començà a impulsar un relat propi sobre la crisi econòmica i les receptes que es duien a terme per abordar-la. Fins en aquell moment, les crítiques a l’hegemonia del sector financer, al neoliberalisme i als retrocessos patits pels drets socials i laborals havien estat majoritàriament incapaces d’enunciar paradigmes alternatius. No problematitzaven, per exemple, que el sistema de protecció social català i espanyol només permet la generació de drets socials mitjançant la participació continuada en el mercat laboral formal. Així, en el terreny de les pensions de jubilació, les dones cobren quanties més petites fruit de la seva dedicació gratuïta a la cura de menors i grans durant la seva vida laboral (l’import mensual mitjà rebut per les dones a Catalunya l’any 2023 fou de 1.212,25 euros, mentre que el dels homes va ascendir a 1.608,82 euros). Això es tradueix en importants desigualtats de gènere en l’etapa de la vellesa que són conseqüència directa, d’una banda, de l’assumpció desproporcionada per part de les dones de les responsabilitats de cures no remunerades durant la seva edat adulta —reduccions de jornades laborals, excedències…— i, d’altra banda, del caràcter discriminatori del subjecte de drets sobre el qual s’erigeixen les polítiques públiques de jubilació a l’Estat espanyol. Aquesta discriminació, tanmateix, no ha esdevingut mai una bandera enarborada per les esquerres: ni abans ni després de la crisi de 2008.
L’economia feminista denuncia que l’exclusió de les tasques reproductives de la ciència econòmica i les polítiques públiques socials reprodueix la invisibilització històrica d’aquestes tasques, així com la seva separació fictícia de les activitats considerades productives. Enfront això, reivindica una mirada econòmica que, en primer lloc, inclogui totes les dimensions de l’organització socioeconòmica, incloent-hi les activitats reproductives no remunerades, i, en segon lloc, capgiri la prioritat de les polítiques públiques, no només per donar major visibilitat i suport a les activitats reproductives proveïdores de benestar realitzades fora dels circuits monetaris, sinó per aspirar també a la consecució de nous models econòmics on la cura passi a ser la principal prioritat i raó de ser de l’activitat econòmica en el seu conjunt. L’economia feminista ens convida a redescobrir la vulnerabilitat intrínseca de la condició humana, vulnerabilitat que, lluny de ser vista com una feblesa o una desviació de la norma, ens defineix de manera distintiva com a éssers finits, que només vivint en contínua i genuïna interdependència podrem sobreviure i tenir existències plenes. Si fa més de tres anys no vam ser capaços d’extreure aquesta lliçó de la pandèmia de la Covid-19, avui no és massa tard per aprendre-la del feminisme.
* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines 47: Economia amb ulleres liles’, editada per la Fundació Josep Irla.
