El Magreb i les migracions: per què venen?

[Aquest text és un capítol del llibre Migracions. Obrir les fronteres d’un món desigual, publicat per Editorial Base i la Fundació Flama i dirigit per David Karvala.]

El Magreb és alhora escala de moviments migratoris subsaharians i punt de partida de migrants locals, sobretot marroquins, algerians i tunisians. Durant els darrers anys, amb motiu dels canvis interns dels diferents països de la regió i dels acords amb la Unió Europea (UE), la frontera s‘ha desplaçat cap a diferents direccions, cosa que n’ha revelat el caràcter movible i imaginari (tal com explica molt bé l‘italià Alessandro Leogrande). La frontera és el lloc on els fugitius fixen els seus somnis —sigui quin sigui el motiu— i on les potències europees instal·len les concertines, les policies i les patrulles. Altres fronteres, internes i ideològiques, són la prolongació d‘aquesta fricció canviant que construeix, en realitat, la imatge que tenim dels migrants i la nostra relació amb ells.

Però, per què abandonen els seus països? Per què emigren? Per què intenten entrar amb tant atreviment a Europa? Si és fonamental entendre l‘impuls des de la seva mateixa arrel, alhora també podria resultar perillós voler reduir cada decisió individual a causes objectives (sociològiques, polítiques o econòmiques). La idea que se’n van obligats, fugint de la fam o per salvar la vida, serveix per descriure la situació als països d‘origen i per denunciar les polítiques implacables dels nostres governs, però exclou el marge de llibertat idiosincràtica —per més petit que sigui— sense el qual acabem contemplant l‘altre com un estrany, com un objecte sense ànima, arrossegat pels corrents marins, o com un membre indiscernible d‘una comunitat homogènia. Per això és important que, alhora que es denuncien les guerres, les dictadures i la nostra complicitat sobre el terreny, s’insisteixi en el dret universal al desplaçament, o, tal com expressa de manera provocadora un altre autor italià, Gabriele del Grande, s’insisteixi en el dret a l‘”aventura”. Els motius pels quals un turista espanyol viatja al Senegal són probablement molt més estandarditzats —i obeeixen a més pressions publicitàries— que els d’un senegalès per jugar-se la vida per entrar a Espanya. La diferència és de tracte en el lloc de destinació, no d’individualitat en el lloc d‘origen.

L‘Àfrica subsahariana és la zona del món d’on arriben menys migrants a les nostres costes

En tot cas, tothom pot comprendre —i és bo que sigui així— que determinades condicions econòmiques i polítiques fan que la vida sigui molt difícil i que es busqui un territori més segur o més lliure. Aquestes causes són més evidents a l‘Àfrica subsahariana que al Magreb, tot i que poques vegades es recorda que, al continent, el nombre més elevat de desplaçaments correspon a migracions interafricanes. Només el 14% dels migrants del planeta procedeixen d’Àfrica, i, si excloem el Magreb, tres quartes parts dels 36 milions de migrants africans busquen refugi en els països veïns del mateix continent; el 30% de la població a Sud-àfrica i el 33% de la població a la Costa d’Ivori, per exemple, són persones migrants. Per més que això contradigui la idea dominant a Europa —que, per això mateix, cal qüestionar—, resulta que l’Àfrica subsahariana és la zona del món d’on surten menys migrants i d‘on arriben menys migrants a les nostres costes. A la UE hi viuen 4 milions de subsaharians, una xifra quatre vegades inferior a la dels migrants europeus que hi ha a l’Amèrica del Nord.

Els subsaharians que viatgen a Europa ho fan, certament, des del Magreb, i fugen de dictadures ferotges i guerres cruentes (com els eritreus o els somalis), però també provenen dels països més desenvolupats i de les famílies més riques. Ara bé, la major part dels migrants africans que viuen en territori europeu o intenten entrar-hi no són subsaharians, sinó magrebins. Els països del Magreb tenen una situació econòmica comparativament millor que els subsaharians; però, sociològicament, la situació és pitjor. Vull dir que, a més de les guerres i la pobresa, hi ha un impuls migratori que sol passar desapercebut, la misèria vital, que s’ha de relacionar amb la demografia del Magreb —on el 77% de la població té menys de 40 anys— i amb el fracàs dels processos de canvi politicosocial en un context d‘imaginari tecnològic molt semblant al nostre. La població del Magreb (70 milions) representa poc més del 5% del continent, però el nombre de magrebins a Europa és quatre vegades superior al nombre de subsaharians.

El cas de Tunísia és, en aquest sentit, exemplar. Durant la revolució del 2011, els joves de les regions més desafavorides van ocupar dues vegades la casba per posar fi a la dictadura; es van reapropiar, a través d’una intervenció col·lectiva, un país on eren tractats —igual que els seus pares i avis— com si fossin migrants, i d’on, precisament per aquest motiu, fugien en pasteres cap a Itàlia. Doncs bé, aquests joves que no sortien mai dels bars, mortalment avorrits i infrautilitzats, sense feina, sense reconeixement, sense accés a productes, serveis culturals o centres d‘oci, però connectats a l’imaginari occidental a través de les xarxes i del turisme, van escriure a la paret de la casba ocupada al gener del 2011: “No volem viatjar a Lampedusa”. Durant els següents cinc o sis anys, en efecte, el nombre de joves tunisians que van intentar arribar clandestinament a Itàlia es va reduir gairebé a zero. Avui, des de les costes de Tunísia, i juntament amb els subsaharians, centenars de joves tunisians tornen a marxar després d’haver vist com s’esvaïen totes les esperances de gestió col·lectiva del territori i de gestió individual del propi cos. És cert que la situació econòmica ha tornat a empitjorar i que l’exclusió social ha augmentat, però el nou impuls migratori, al meu entendre, té a veure, sobretot, amb aquest dolorós retorn a la misèria vital. Només això pot explicar que un país relativament desenvolupat, i l’únic del Magreb on hi ha una democràcia precària, sigui alhora —segons una enquesta recent— el país del món amb més població local que vol migrar. L’impuls migratori —com la mateixa revolució del 2011— es justifica per aquesta desproporció —ho vaig escriure fa uns anys— entre el que es pot fer materialment i el que es pot representar o imaginar. Això ens retorna a aquell inalienable “dret a l‘aventura” de què parlava el periodista Leogrande.

És aquella frontera imaginària i movible la que construeix, en qualsevol cas, la nostra relació amb els migrants i refugiats. El despectiu realisme de la nostra dreta (“allotgeu-los a casa vostra, si tant us agraden”) reflecteix un racisme etnocèntric molt revelador. Els qui parlen així contra els qui anomenen “bonistes” i “progressistes” són incapaços d‘imaginar que les persones migrants pensen i desitgen el mateix que nosaltres, viure a casa seva i no com a hostes d’un estrany, i que senten, igual que nosaltres, nostàlgia de la seva terra (així ho demostren les remeses milionàries de què depenen, en molts casos, les economies familiars dels països d’origen).

Som nosaltres mateixos els qui els convertim en sospitosos en obligar-los a entrar de manera clandestina, com si fossin delinqüents

Però, per què venen? És finalment el coratge amb què miren d’entrar a Europa el que els fa sospitosos: s’hi juguen la vida una vegada i una altra, com si jugar-se-la fos el seu propòsit, i no guanyar-se-la o dignificar-la. Ens costa acceptar que, si s’hi juguen la vida, és conseqüència dels obstacles que les nostres polítiques migratòries (les fronteres que hem acordat amb dictadors i governants corruptes) els posen al camí. Som nosaltres mateixos els qui els convertim en sospitosos —i fins i tot els induïm a ser-ho— en obligar-los a entrar de manera clandestina, mitjançant màfies, com si fossin delinqüents. En definitiva: l’única manera que es tornin bons, que els reconeguem com a iguals —en els seus desitjos, raonaments i impulsos—, és canviar les nostres polítiques migratòries per ajustar-les als drets humans que vam decidir defensar (i que nosaltres exercim sense fronteres, en qualitat de turistes, a la resta del món).

• 
  • Aquest article és un capítol del llibre Migracions. Obrir les fronteres d’un món desigual, publicat per l’Editorial Base i la Fundació Flama. L’obra està dirigida per David Karvala i coordinada per Vítor M. Cabral. El pròleg l’ha escrit Boaventura de Sousa Santos. Inclou aportacions de veus molt diverses —del Nord i del Sud global, de persones migrades, de l’activisme antiracista, del món acadèmic…—, que tracten de diferents aspectes de la qüestió, cadascuna des de la seva situació pròpia. El que comparteixen és el rebuig a les polítiques letals i racistes actuals. El llibre explica que no existeix un problema de migració, sinó un problema de fronteres, de lleis discriminatòries. Si us interessa, el podeu comprar en línia en aquesta mateixa adreça web.