Crític Cerca
Opinió

Seguretat energètica, democràcia i violacions de drets humans: el gasoducte Caspi-Europa

09/05/2015 | 09:30

El president de l'Azerbaidjan, Ilham Aleyev, en una reunió del Consell d'Europa, el juny del 2014 / OSCE
El president de l’Azerbaidjan, Ilham Aleyev, en una reunió del Consell d’Europa, el juny del 2014 / OSCE

De vegades penso que fins que ho hi hagi morts, la gent no pararà atenció al que està passant a l’Azerbaidjan”, etzibava Arzu Geybullayeva, periodista azerbaidjanesa resident a Turquia, en una emotiva intervenció. La conferència sobre el Corredor de Gas del Sud (CGS), també anomenat gasoducte Caspi-Europa (en anglès Southern Gas Corridor o Eurocaspian gaspipeline), organitzada el passat dimarts 5 de maig a Brussel·les per Bankwatch Network, Re:common i Platform London, va donar un clar i contundent missatge: la credibilitat de les institucions europees està en joc si participen en aquest projecte.

El megagasoducte CGS és una obra faraònica, amb més 3.500 quilòmetres de longitud, que va des de l’Azerbaidjan, creuant Georgia, Turquia, Grècia i Albània, fins a Itàlia. Costarà al voltant de 45.000 milions de dòlars, parcialment finançats per bancs públics europeus. Entre els principals promotors hi ha British Petroleum (Regne Unit), Lukoil (Rússia), SOCAR (Azerbaidjan), Petronas (Malaisia), Enagás (Espanya), Fluxys (Bèlgica) i d’altres transnacionals energètiques. Per tant, ens trobem davant el projecte més ambiciós, costós i polèmic que ha afrontat mai la Unió Europea en matèria energètica i que, a més, l’ha declarat projecte d’interés comú.

Polèmica als dos extrems del gasoducte

L’esdeveniment va constar de dues parts, que coincideixen amb les dues controvèrsies més fortes del CGS: el règim azerbaidjanès de la família Aliyev, que governa el país des de la desmembració de la URSS, i les comunitats de la Puglia italiana, que s’oposen a l’arribada del gasoducte per la seva costa.

La primera taula d’activistes de l’Azerbaidjan crítics amb el règim va ser notable, tant per la presència com per l’absències. Emin Milli, editor de Meydan TV, inicià la seva intervenció denunciant que la corrupció present en el govern de l’Azerbaidjan s’estenia fins Brussel·les. La “diplomàcia del caviar“, un dels productes locals més coneguts, era la moneda de canvi per la qual nombrosos membres del Parlament Europeu seguien donant bona premsa a la família Alivey. “Heu de fer una llista de polítics que parlen bé de l’Azerbaidjan i passar-li als periodistes d’investigació”, aconsellava Mili. De fet, Pedro Agramunt, senador del PP a València i relator per l’Azerbaidjan del Consell d’Europa, organisme que vetlla pel respecte dels Drets Humans, està en el punt de mira per les constants referències a l’avanç de la democràcia a l’Azerbaidjan.

En el mateix sentit, Claude Turmes, membre del Parlament Europeu, que també va participar a l’acte, exigia un debat democràtic i transparent sobre la necessitat del megaprojecte per respecte als represaliats a l’Azerbaidjan i Turkmenistan. Malauradament, tots els participants d’aquesta primera taula residien fora del país, ja que els que donaven una lectura crítica des de dins de les fronteres havien estat empresonats. Rasul Jafarov i Intigam Aliyev, condemnats a 6,5 i 7,5 anys per evasió fiscal, Leyla Yunus, acusada d’espionatge per Armènia, que pot ser condemnada a cadena perpètua, i Khadija Ismayilova, que també espera condemna i va ser recordada a l’esdeveniment amb un vídeo que va gravar just abans de ser empresonada; són part d’una llista de presos polítics que passa del centenar, tots ells empresonats amb càrrecs fabricats pel règim.

La Puglia s’hi oposa de forma contundent

Un moment de la conferència sobre el CGS celebrada el 5 de maig a Brussel·les. A la dreta, el parlamentari europeu Claude Turmes / Counter Balance
Un moment de la conferència sobre el CGS celebrada el 5 de maig a Brussel·les. A la dreta, el parlamentari europeu Claude Turmes / Counter Balance

La segona part de l’acte va comptar amb la intervenció de les poblacions de la Puglia italiana del moviment NO TAP, la part del gasoducte que arriba a Itàlia amb el nom de Transadriatic Pipeline. Marco Poti, alcalde de la població de Melendugno, i Alberto Santoro, portaveu del comité NO TAP, van compartir la seva opinió sobre el projecte.

Nosaltres no volíem ser NIMBYs, vam analitzar la proposta quan ens va arribar”, deia Poti, en referència al fenomen conegut com a Not In My Back Yard, dels moviments locals que s’oposen només a allò que els afecta. “Vam arribar a la conclusió que el TAP era incompatible amb el nostre territori”, un territori que té com a base l’agricultura i el turisme, i on una canonada encofrada amb formigó de 3 metres de diàmetre emergint de la platja amb gas a 145 bars de pressió, no sembla el millor incentiu per a la continuïtat del seu sosteniment econòmic.

Tant Poti com Santoro es van mostrar molt crítics amb les pressions que rebien del govern central de Matteo Renzi, ignorant el “no al TAP” expressat per 38 municipis de la regió. “Cal validació tècnica i ambiental dels projectes, però també democràtica, i la gent del territori ha expressat la seva opinió i les seves raons”, concloïa Poti fent referència, a més, a la solidaritat amb els companys azerbadjanesos i exigint a les institucions europees que no ignoressin les veus dels territoris.

Tot i ser convidats, cap representant del Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament (BERD) ni del Banc Europeu d’Inversions (BEI), dos dels grans finançadors públics del megaprojecte, van ser presents a l’acte. Tampoc cap membre de la Direcció General d’Energia (DG Energy), promotors del mantra que el gasoducte és una infraestructura clau pel futur energètic de la UE. Així doncs, no se’ls va poder traslladar directament la indignació per l’intercanvi dòlars-gas amb el règim d’Azerbaidjan ni les objeccions que la societat civil té amb la consideració de projectes d’alt cost humà, ambiental i econòmic, com a projectes d’interès comú.

A més, s’afirma que no hi ha suficient gas a la nova zona d’explotació Shaz Deniz II, prop de la ciutat de Baku, per complir amb les projeccions de subministre del SGC. I en cas de complir-se les projeccions, si la UE materialitza totes les infraestructures gasístiques proposades, se sobrepassaran els escenaris futurs de l’estratègia energètica 2050 de la UE en matèria d’importacions de gas. En conseqüència, cal preguntar-se: en interès de qui es formulen aquest tipus de projectes? És la pregunta que, malauradament, per les absències dels promotors del CGS, va quedar sense resposta.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació