Les perifèries de l’empatia

Una vegada més, en les pitjors de les situacions, la bondat, l’empatia i la solidaritat s’obren camí. Potser al final Rousseau tenia raó. Davant la incompetència d’unes institucions defectuoses, que sempre arriben tard, i on sempre mouen fitxa segons costos i beneficis, un cop més és el poble qui s’ha organitzat per posar temps, energia, braços i amor, teixint una preciosa xarxa comunitària entorn de la tragèdia. Estem veient ajuda i solidaritat d’arreu de l’Estat. El poble fent el que és incapaç de fer la classe política, embrutar-se de fang, i, abraçant la pèrdua, començar a reconstruir, metafòricament i físicament un espai desolat.

I sí, és el poble qui altra vegada salva el poble. I estem veient com aquesta onada de solidaritat també és present en el món de la música. S’estan organitzant una quantitat increïble de concerts solidaris, els cantants i els grups de música denuncien la greu situació que està patint el País Valencià, posposen llançaments de cançons, ajornen concerts, paren la seva comunicació perquè consideren que ara no és el moment de parlar de qualsevol altra cosa. I em sembla realment meravellosa tota aquesta mobilització i tota aquesta empatia. És emocionant. Tinc la sensació que molts artistes estan prenent consciència del seu altaveu i s’estan entenent com un instrument. Ho celebro; per això hauríem de ser-hi, per posar l’art al servei i exercir amb consciència aquest privilegi.

Però això també em porta a preguntar-me: on era tota aquesta solidaritat en les mobilitzacions que fa més d’un any s’estan organitzant pel genocidi que està cometent l’Estat d’Israel a Gaza?… On érem per plorar per les 3.041 persones migrants mortes al Mediterrani l’any passat (totes amb noms, cognoms i històries que ja no podran explicar a ningú)?… On érem per denunciar la falta de llibertat d’expressió i la condemna a Pablo Hasél i els altres rapers, o per cridar contra els desnonaments indecents d’aquest sistema profundament injust?… I per les 55 persones mortes tot just la setmana passada intentant arribar a la costa de les Canàries? On era aquesta empatia per solidaritzar-se amb les famílies atrapades en els més de 50 conflictes bèl·lics oberts al món ara mateix?… 

Alguns artistes actuen sovint com els polítics que tant menyspreem: “Això no va amb mi”

M’agradaria estar equivocat, però a vegades tinc la sensació que alguns artistes actuen com aquests polítics que tant assenyalem i menyspreem, els uns calculant no perdre vots i els altres calculant no perdre seguidors o vincles amb marques i festivals. Caminant per l’equidistància en el millor dels casos, en la indiferència o directament en la desídia, en el “no va amb mi”, o en el “nosaltres fem música i no política”. I és possible que potser la posició en relació amb el desastre de València sigui una posició blanca, còmoda, fàcil, i que no generi cap cost en contra. Fins i tot pot ser un espai comunicatiu on molt a guanyar i res a perdre.

Però ben segur que no tot és això. I aquesta situació també em porta a reflexionar sobre l’empatia. És molt més fàcil empatitzar amb un cercle proper. Amb la família, amb els amics… Després potser amb algú que viu a prop, que potser parla la nostra llengua, que és de la nostra ètnia… I, a mesura que aquest cercle es va eixamplant, correm el risc de diluir aquesta empatia, o fins i tot de perdre-la i esborrar-la. Que potser té més valor la vida en aquesta riba del Mediterrani? Que potser té més valor un infant de Barcelona que un infant del Sudan del Sud? Que potser les tristes armes de guerra són més letals aquí que al Iemen?

És més fàcil empatitzar amb un cercle proper; quan el cercle s’eixampla, l’empatia es dilueix o fins i tot es perd

He conegut persones que en el seu cercle més íntim són empàtiques, bons pares, bons marits, bones persones, diria jo… i que després no tenen absolutament cap mena d’empatia amb les persones d’altres orígens o amb les que viuen realitats socials diferents, i que fins i tot poden arribar a votar partits obertament racistes i xenòfobs. 

El neurocientífic Richard Davidson, que ha fet molts estudis sobre l’empatia en l’àmbit cerebral, exposa que aquesta s’ha de cultivar i treballar. Que l’hem d’entrenar per tal d’aconseguir expandir el nostre centre empàtic. I conclou en els seus estudis que la base d’un cervell sa és la bondat.

Penso que, després d’aquesta mostra aclaparadora de solidaritat, tant de bo en el nostre gremi musical siguem capaços d’ampliar aquest cercle d’empatia, de posar l’altaveu al servei, i potser després serem una miqueta més a prop de començar a dibuixar una realitat més humana, més amable i més justa, conquerint les perifèries de l’empatia.