17/03/2020 | 07:00
En els darrers dies, moltes societats arreu del món es troben en xoc per les mesures que s’estan prenent per combatre la propagació del virus de la Covid-19. La malaltia amenaça de col·lapsar els sistemes de salut per la velocitat a què es contagia, cosa que podria provocar mals majors i posar en risc la població que necessités ser atesa per altres causes. Les mesures de contenció i de mitigació del contagi van en la direcció de reduir a la mínima expressió les nostres interaccions personals, fet que suposa aturar l’economia. Ja s’ha declarat l’estat d’alarma i l’aturada general per confinar la població. Només serveis bàsics com els de l’alimentació i la salut quedaran oberts durant aquest període. La pregunta del milió és: “Quines conseqüències econòmiques pot tenir aquesta aturada?“.
La intervenció necessària del sector públic davant la crisi
Tot i que hi ha hagut interrupcions importants en els subministraments que vénen de la Xina i s’han aturat algunes cadenes de valor globals, el problema principal el pot causar la manca de demanda que provoqui la pèrdua d’ingressos i la pujada de l’atur que es produirà en aquest període d’aturada. Per què una manca de demanda temporal pot multiplicar els seus efectes i provocar problemes majors? Perquè entrem en aquesta nova crisi trepitjant sobre els fonaments que ens va deixar la mala resolució de la crisi anterior: un mercat laboral devaluat i temporalitzat; uns balanços financers fràgils tant de les famílies (tot i haver-se reduït l’endeutament hipotecari, aquest continua sent molt alt) com de les empreses no financeres i dels bancs; una inversió estrangera en caiguda pronunciada des de finals del 2018, i una gran dependència del turisme, un sector que quedarà tocat durant mesos o anys.
L’única manera d’evitar una crisi econòmica més profunda és que el sector públic intervingui amb contundència
L’única manera d’evitar que el xoc es converteixi en una crisi econòmica més profunda és que el sector públic intervingui amb contundència perquè les pèrdues no es multipliquin. El risc principal d’aquestes situacions és que es trigui massa a actuar i que les mesures que es prenguin siguin massa graduals i generin poca confiança. Podríem dir que, d’alguna manera, la crisi econòmica que pot generar-se té algunes semblances amb la propagació del virus, quant a evolució sistèmica: comença amb un esdeveniment puntual i localitzat, que es difon i genera un efecte contagi o efecte dominó. Si s’atura en les primeres etapes, pot quedar en un impacte menor; però, si es deixa créixer, com vam comprovar el 2008 quan es va deixar caure Lehman Brothers, la cosa es pot tornar massiva.
Ja hem tingut els primers exemples de com no s’han de fer les coses amb les mesures que ha proposat el Govern espanyol. El president Sánchez va expressar, a l’estil de Mario Draghi (amb referència a la seva intervenció històrica del juliol del 2012 amb la qual va aturar l’especulació contra l’euro afirmant que farien el que calgués per salvar l’euro), que “haremos lo que haga falta, donde haga falta, cuando haga falta”. Però aquesta afirmació va venir acompanyada de moment de mesures tímides: una injecció de 3.800 milions d’euros extres per a Sanitat, i 14.000 milions d’euros destinats a moratòries i ajornaments dels pagaments d’impostos i de les cotitzacions per part d’empreses i d’autònoms, línies de crèdit per a empreses, major cobertura de la baixa per malaltia i ajudes per als qui deixin de treballar per cuidar els seus fills durant el tancament d’escoles. La raó subjacent d’aquesta timidesa, com sempre, és la raó d’Estat de la Unió Europea: el compliment dels objectius de dèficit i la reducció del deute.
Retornar la confiança en la gestió pública
El sector de la salut s’enfronta a un gran repte, que necessitarà tots els mitjans disponibles, públics i privats, per poder augmentar la capacitat d’atendre la població. La situació es correspon, d’alguna manera, a la d’estat de guerra. El Govern hauria d’invertir segons les necessitats de cada moment i en excés, i no segons les restriccions pressupostàries o les limitacions de dèficit. La història ens diu que l’endeutament públic (o monetització del dèficit) en aquests moments crítics de la història permet al sector públic assumir el lideratge per coordinar i impulsar l’economia i evitar que la societat es degradi per la por i per l’impacte de la crisi en la salut i en l’economia. Per a això, els governs han de transmetre que ningú no quedarà desemparat. És normal que la gent no confiï en les autoritats públiques en el neoliberalisme, perquè el que s’ha transmès durant les darreres dècades és que estem sols davant del nostre èxit o del nostre fracàs. La digestió de la crisi del 2008 va ser molt dura, i la manca de confiança en el sistema i en la política no ha parat de créixer des de llavors. Aquesta manca de confiança és el primer que s’ha d’abordar.
L’Estat ha de recuperar la confiança de la població garantint mesures econòmiques massives
En certa manera, aquesta és una oportunitat de l’Estat per recuperar la confiança de la població, perduda de manera acusada a partir del 2008. La confiança només es pot recuperar combatent la por amb protecció. I aquesta no pot ser de tipus retòric o postmodern, que és el que caracteritza la política en el neoliberalisme postcrisi. Ha de ser material: garantint amb mesures econòmiques massives que la població no estarà sola davant del que ocorri.
Convertir la por en potencial transformador
En paral·lel a la por generalitzada d’aquests dies, personalment, he percebut mostres grans de fraternitat, de necessitat de companyia i de formar part del col·lectiu. I no solament d’amics i de familiars, sinó també de desconeguts amb qui hem intercanviat somriures, paraules afectuoses i de suport en situacions quotidianes. La por té aquestes coses: d’una banda, ens pot aïllar i separar; però, si aconseguim que no ens bloquegi i ens adonem que tots l’estem patint alhora, ens pot unir, i això pot ser transformador. Els governs han d’entomar aquesta força social latent i assumir el lideratge per cohesionar la societat i fer-la emergir en forma de solidaritat que permeti construir una societat més sana. Fer això significa deixar enrere el neoliberalisme per a sempre. Establir rendes bàsiques temporals per a la població, moratòries en el pagament de les hipoteques, crèdits al consum, subministraments i lloguers. Ajudes en forma de crèdit i subvencions a la indústria, al sector dels serveis, i en especial dels sectors més informals i amb menor xarxa de suport. I també: plans de suport, de formació i de creació de llocs de treball per a aquells que es quedin a l’atur. Si no es fa això, l’impacte econòmic del bloqueig per als estrats més pobres de la població pot tenir un pitjor impacte en la seva salut que la mateixa epidèmia.
Transitar el camí que deixi enrere el neoliberalisme requeriria que els governs recuperessin la sobirania fiscal necessària per enfrontar la crisi actual. Qüestionar els tractats de la Unió Europea (UE) que imposen l’austeritat i també les seves institucions, que durant aquests anys han reclamat i imposat retallades en el sector de la salut de manera sistemàtica, i han extorsionat el Govern espanyol perquè canviés la Constitució i prioritzés els creditors per davant dels drets fonamentals de la població espanyola (vegeu aquí la famosa carta de Jean-Claude Trichet a José Luis Rodríguez Zapatero de l’agost del 2011, que va comportar el canvi constitucional, en la qual li demanava que imposés l’austeritat si volia que el Banc Central Europeu (BCE) evités la fallida d’Espanya, en un context de màxima pressió amb la pujada descontrolada de la prima de risc del deute).
Itàlia i el potencial d’una nova crisi de l’euro
La crisi de salut pública i econòmica que pateix Itàlia comença a causar, de nou, dubtes en l’euro i pujades en la prima de risc. En la seva declaració de dijous, Christine Lagarde, la nova presidenta del BCE, va afirmar que “el BCE no és aquí per fer reduir la prima de risc”. Per als qui no ho sàpiguen, a Itàlia la crisi del coronavirus ha colpejat molt fort i el país es troba en situació de parada general i confinament. Itàlia, a més, té una situació econòmica molt dolenta des de la seva entrada a l’euro, i el risc de fallida de l’Estat és real. De fet, comença a debatre’s la possibilitat que hagi de ser rescatada per evitar la fallida, per a la qual cosa probablement es necessitarien centenars de milers de milions d’euros, una xifra astronòmica. Amb les seves paraules, Lagarde deixa clar que el BCE no comprarà el deute públic italià de manera discrecional amb el programa previst per fer-ho, l’OMT (programa de compra massiva i discrecional de deute, per la sigla en anglès), si abans el país no signa un acord de rescat amb el fons de rescat europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), com estableixen els tractats. A canvi, s’entén, hi haurà condicions de retallades, privatitzacions i liberalitzacions. La situació d’Itàlia té el potencial de crear una nova crisi de l’euro i, per tant, una crisi financera global. Itàlia no té bones cartes en aquesta partida.
Cal recuperar la sobirania monetària i fiscal, reestructurar les economies i replantejar el marc de relacions internacionals
Davant de la possibilitat d’un rescat d’aquesta magnitud (no és clar que ni el Fons Monetari Internacional [FMI] ni el MEDE poguessin facilitar tants diners) i els nous compromisos de reformes neoliberals que això suposaria per a Itàlia, les conseqüències podrien ser devastadores en aquest context. La millor opció és preparar la seva sortida de l’eurozona i liderar la creació d’un nou règim monetari europeu basat en la cooperació i la coordinació més flexible dels tipus de canvi entre els estats europeus. Davant de les contínues extorsions i atemptats contra la sobirania que apliquen les autoritats europees en situacions com l’actual, en les quals es necessita solidaritat i cooperació, els països més endeutats de l’eurozona, juntament amb França, haurien de plantejar-se seguir Itàlia i recuperar la sobirania monetària i fiscal, reestructurar les seves economies i replantejar el seu marc de relacions internacionals.
Pujada de l’ultranacionalisme, del feixisme i de la competència entre estats
Enfrontar l’actual crisi econòmica i els reptes relacionats amb les crisis social i ecològica requereix una reconfiguració de l’ordre global que deixi enrere les relacions internacionals basades en el mercat i en la guerra. Això passa necessàriament per majors graus de descentralització i de pluralisme. I també per un internacionalisme europeu basat en la cooperació regional i en la pau, que afavoreixi la coexistència pacífica entre els EUA i la Xina, a l’estil del que proposava Karl Polanyi a ‘La gran transformació’, en substitució de la política exterior basada en el mercat i en la cursa armamentista. Recordem, en aquest sentit, que l’europeisme del “Més Europa” confia el seu projecte d’integració a la construcció d’un exèrcit europeu que ens faria la primera potència militar a Europa molt per davant de Rússia per, suposadament, defensar-nos d’un enemic extern, que seria en principi la mateixa Rússia, tot i que també de manera creixent la Xina i fins i tot d’uns EUA proteccionistes descontrolats.
Aquesta estratègia política per crear un Estat supranacional europeu és perillosíssima, perquè requereix a les elits trobar un enemic extern que “amenaci l’estil de vida europeu”. Aquest camí porta irremeiablement al nacionalisme i a l’imperialisme (en aquest cas, europeu), a la bogeria i a la guerra (vegeu aquí la interessant proposta de Wolfgang Streeck, de la qual he extret idees per aquest article, ‘El sistema estatal internacional després del neoliberalisme: Europa entre la democràcia nacional i la centralització supranacional’). De fet, a Europa presenciem novament la pujada de l’ultranacionalisme i del feixisme. Creixen impulsats per la competència entre estats a través del mercat i dels imperialismes ‘tous’ imposats per Alemanya i pels EUA des de les institucions de la UE, que de manera principal serveixen als interessos de la indústria alemanya i del sector financer de Wall Street i de la City de Londres.
Com es pot superar el règim actual de la financerització que fa aigües?
Aquest és el debat principal de les sobiranies. La banca europea està en fallida, les grans empreses tenen nivells d’endeutament elevadíssims i els estats també. Les borses estan també inflades (i ho estaven més abans dels moviments dels darrers dies) i els bancs centrals tenen marges estrets d’intervenció si no recorren a polítiques fiscals. Per no parlar de la disfuncionalitat dels sistemes polítics, causada per la manca de credibilitat d’aquests entre la població. Aquesta crisi de salut pública pot ser l’inici de la fi de la financerització i una nova oportunitat perquè els estats recuperin competències que es van entregar a institucions dominades pel gran capital. S’obre la possibilitat de construir un nou ordre internacional més democràtic, però també suposa un risc de noves estafes, com la que es va produir el 2008, que aprofundeixin el model oligàrquic transnacional imperant.
Hem d’exigir als nostres governs que evitin una nova estafa i que siguin solidaris per transformar el món
En definitiva, sense ser ingenus sobre la dificultat de la tasca, podem aprofitar aquesta crisi per trobar la força que atorga pertànyer al col·lectiu, que confia en el lideratge públic inclusiu i contundent. Això només podrà fer-se si exigim a les nostres institucions i als nostres governs que evitin una nova estafa, i que actuïn en la direcció del que s’ha comentat, ajudant-nos a fer-nos forts, a cohesionar-nos i a ser solidaris davant del repte enorme de transformar el món en un curt període de temps.
