Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo i Roger Palà

Sergi Picazo i Roger Palà

Periodistes i editors de Crític

Ada Colau i la fi de la innocència

Els vots de Valls, més que evitar un alcalde 'indepe', frenen un govern entre Barcelona en Comú i ERC que hauria obert la porta a escenaris inèdits per l'esquerra catalana

15/06/2019 | 19:55

Ada Colau ha sigut investida alcaldessa de Barcelona amb els vots del PSC i de tres regidors de la llista de Manuel Valls i Ciutadans. Culminen així tres setmanes intenses en què la política barcelonina i catalana ha viscut en un estat de permanent agitació, tensions i denúncies d’alta traïció. La polèmica decisió dels Comuns deixa de nou ERC sense el lideratge d’una de les dues grans institucions del país: primer va perdre la Generalitat pels pèls amb Carles Puigdemont i ara es queda fora del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Més enllà del soroll de Twitter i del periodisme de trinxera, una gran part de la ciutadania assisteix atònita a un pacte que no acaba d’entendre. Per què ERC i els Comuns, que comparteixen tantes coses en el seu programa electoral, no es posen d’acord? Com s’explica que Colau no hagi rebutjat els vots del qui fa pocs mesos qualificava de “candidat de les elits”? Barcelona no és un tema menor en el tauler d’escacs de la política catalana, espanyola i, també, internacional. Hi ha moltíssim en joc. Les conseqüències són imprevisibles. S’ha acabat la innocència política.

Els vots de Valls no eviten només un alcalde independentista: frenen un govern entre Barcelona en Comú i ERC. Un govern amb el qual els grans poders polítics i econòmics que han impulsat la candidatura de Valls no tindrien en cap cas línia directa, i que inquietaria sobre manera els qui sempre han remenat les cireres en aquesta ciutat. Ara, en canvi, no serà així: el partit referent del poder a Barcelona ha estat des de fa molts anys el PSC, que serà dins del govern. I no serà el PSC dels quatre regidors del mandat anterior: tindrà àmplies responsabilitats al costat de BComú. El PSC és el partit que ha dissenyat i gestionat la ciutat tal com la coneixem: la seva marca, el seu model business friendly. Els socialistes, amb les seves llums i ombres, han sigut a Barcelona el que CiU ha estat a Catalunya. El Poder dormirà avui molt més tranquil amb el PSC integrat dins del govern de la ciutat. Molt més tranquil que si el govern el formessin ERC –encara que el seu candidat fos un antic militant del PSC– i Barcelona en Comú.

“No és la forma en què ens hauria agradat arribar a l’alcaldia”, ha assegurat Colau després de ser escollida amb els vots del PSC i de Valls. En el seu discurs, l’alcaldessa ha afirmat no sentir-se “equidistant” ni “neutral”. “No seré ni alcaldessa independentista ni alcaldessa antiindependentista: m’esforçaré per ser l’alcaldessa de tots els barcelonins i barcelonines”. També ha reivindicat la llibertat de Quim Forn i de la resta dels presos polítics.

Les raons de la desavinença: el lideratge en risc de Colau i la distància històrica ERC-Comuns

Si volem entendre per què realment ha passat el que ha passat, cal prendre distància i analitzar en fred la situació. En política no compten només els programes electorals: el més important és aconseguir el Poder… i, per assolir-lo, sovint tot depèn de les emocions, del ‘feeling’ i de la confiança mútua entre els lideratges polítics. Així, doncs, en la duríssima Batalla de Barcelona hi havia dos elements clau que jugaven en contra d’una entesa entre ERC i els Comuns. El primer és la importància del lideratge d’Ada Colau a Barcelona per al món dels Comuns. I el segon, la profunda distància i fredor si no directament animadversió entre els Comuns i ERC.

Ada Colau és ara com ara el gran actiu polític dels Comuns, i la ciutat de Barcelona és la seva gran palanca de poder. Que Colau no fos alcaldessa de Barcelona implicava, des del punt de vista de molts Comuns, un fre per a la consolidació del seu espai polític que, precisament, neix per competir amb ERC i amb el PSC per l’hegemonia de les esquerres catalanes. Per tant, la prioritat per a molts dels dirigents dels Comuns ha estat aconseguir l’alcaldia —i posar-se la pinça al nas amb els vots de Valls— ja que l’Ajuntament de Barcelona és una institució especialment presidencialista i des de la qual es poden fer moltes polítiques socials d’esquerres només tenint l’alcaldia. El panorama dels Comuns a la resta de Catalunya és bastant desolador a escala municipal, amb excepcions comptades com el Prat o Sant Feliu de Llobregat, on l’espai d’ICV ha estat hegemònic durant dècades. Al Parlament i al Congrés, els Comuns tenen un paper molt limitat. Així doncs, l’acceptació dels vots de Valls generarà contradiccions, polseguera mediàtica i debats interns… Però tot això no seria, per a ells, res al costat del que implicaria perdre l’alcaldia i, de retruc, el lideratge de Colau.

En segon lloc, el resultat final no pot entendre’s sense tenir en compte l’enorme i creixent distància emocional entre ERC i els Comuns. Es fa difícil remuntar-se als orígens d’una animadversió històrica. El que és clar és que la política d’aliances dels d’Oriol Junqueras amb Convergència i els seus hereus durant el cicle polític del procés ha anat ampliant la distància entre els uns i els altres, fent-la molt més gran que la que ja hi havia en temps del tripartit, en què ERC i ICV eren socis de conveniència i sovint es miraven de reüll. La dura oposició de la Catalunya Sí que es Pot de Joan Coscubiela i Lluís Rabell al referèndum de l’1-O també va contribuir-hi. El 2015, la decisió d’ERC de no integrar-se en el govern d’Ada Colau i dedicar-se a fer d’oposició dura dels Comuns —sovint de manera molt contradictòria, com en els casos del tramvia o de la funerària pública— va fer més gran el desencís mutu. Qui va començar primer, ERC o els Comuns? Què va ser primer, l’ou o la gallina? No hi ha resposta. Però els punyals hi són. I la venjança se serveix freda.

L’estratègia ‘indepe’ de la confrontació contra els Comuns no ha funcionat

Tanmateix, vist el resultat final, ERC, i l’independentisme en general, hauran de reflexionar sobre la política que han fet a Barcelona durant els últims anys. La política de confrontació contra Colau no solament no ha funcionat, sinó que ha tingut els efectes contraris als buscats. ERC va dissenyar una llista electoral pensada exclusivament per batre Barcelona en Comú en vots i governar sent la llista més votada, però no pensant en la necessitat o la possibilitat d’una aliança ‘a posteriori’ entre els republicans i els Comuns. Ubicar de número 2 Elisenda Alamany, que havia abandonat Catalunya en Comú, potser no era la millor idea si el que es volia era bastir ponts postelectorals. Els insults i atacs contra Colau o Pablo Iglesias d’una part de l’independentisme hiperventilat a les xarxes socials van fer créixer la indignació dels Comuns. El pim-pam-pum ha estat continu durant els últims anys.

ERC confiava governar sent la força més votada perquè no veia possible un pacte alternatiu que la desbanqués. Però l’escenari (im)possible s’ha acabat produint. ERC ha de reflexionar sobre com les seves possibilitats de pactes a Barcelona o a Catalunya — les dues grans institucions del país— es limiten ara només al món postconvergent. Una anàlisi freda del resultat del 26-M hauria d’haver constatat que la distància entre BComú i ERC en vots era mínima, i que un govern de coalició havia d’implicar un acord generós i un repartiment de l’alcaldia, com va apuntar CRÍTIC dies abans de les eleccions. L’oferiment a última hora de Maragall a Colau per fer un 2+2 ja va arribar massa tard perquè aleshores l’oferta del PSC a Colau era molt més bona per als interessos dels Comuns. Una oferta formal d’aquest tipus sobre la taula, feta des del primer minut, potser hauria generat molt més debat al món dels Comuns i hauria posat moltes dificultats al seu pacte amb el PSC amb els vots de Valls.

Manuel Valls i Ada Colau en el debat electoral de Betevé, el 12 de maig de 2019 / NATZARET ROMERO

Pot consolidar-se una aliança Comuns-PSC-Valls?

A partir d’ara, però, les aliances seran molt complicades per als Comuns. La ferida és oberta pels dos costats: per als republicans, perdre l’alcaldia quan havien guanyat les municipals a Barcelona per primer cop des de la Segona República serà un cop molt dur. L’estabilitat del govern municipal difícilment passarà d’entrada per l’entesa ara mateix, impossiblede BComú amb els republicans, per molt que Colau hagi estès la mà a l’entesa amb ERC. Ernest Maragall ho ha deixat clar en el seu discurs.

On trobaran suport, doncs, els Comuns? Un cop oberta la veda amb els vots de la investidura… pot obrir-se també el camí del pacte amb Manuel Valls? Els tres vots de Valls, Celestino Corbacho —exalcalde del PSC de l’Hospitalet de Llobregat i exministre de Zapatero— i Eva Parera —ex-Unió— garantirien la majoria absoluta als Comuns i al PSC al marge d’ERC. Una altra cosa, és clar, serà el peatge a pagar per aquests acords. Les coincidències entre els Comuns i Valls des del punt de vista programàtic són mínimes, però el camaleònic exministre francès vol tenir un paper en la política barcelonina i catalana dels pròxims anys. Podria Valls intentar articular amb èxit una mena d’espai centrista, a mig camí entre Ciutadans i l’antiga Convergència, que l’habilités per pactar algunes mesures concretes amb els Comuns? S’avindrà Barcelona en Comú a entrar en aquest joc?

Les contradiccions dels Comuns i les seves conseqüències

Els Comuns hauran de reflexionar també sobre si el fi justifica els mitjans. És cert que tots els partits busquen governar per poder transformar les coses. El 70% dels militants dels Comuns que van participar en la consulta interna —cap partit a Barcelona no va consultar la seva militància sobre els pactes— van votar a favor del pacte amb els socialistes. Pràcticament cap membre de la direcció de Barcelona en Comú estava en contra de l’opció de pacte amb el PSC tot i haver d’acceptar els vots del candidat de les elits Manuel Valls.

Tot i això, a vegades, en política les formes també són importants. Els Comuns han de reflexionar molt i molt sobre una idea: per què l’Establishment ha preferit el seu govern al de l’ERC d’Ernest Maragall? Què ha canviat en quatre anys perquè això passi? És obvi que el poder econòmic i polític barceloní no volia un alcalde independentista, sí. Però… una pregunta oberta: podria ser que l’agenda social i d’esquerres de Colau ja no espanti tant el poder com fa quatre anys? Hi ha una manera senzilla i contundent de respondre a aquesta pregunta: que el segon govern Colau faci unes polítiques socials i d’esquerres radicals que tornin a espantar Valls, l’Ibex-35, La Caixa, Florentino Pérez i La Vanguardia. Aleshores, sens dubte, deixarà totes les crítiques i acusacions de traïció d’aquests dies en ridícul.

Es dilueixen les opcions d’un govern d’esquerres a Catalunya

La continuïtat del divorci entre els Comuns i els republicans a Barcelona tindrà també rèpliques profundes en l’àmbit de la política catalana. L’opció dels Comuns carrega d’arguments aquelles veus de l’independentisme més contràries a l’entesa amb l’esquerra autodeterminista que podria representar l’espai de Catalunya en Comú i reforça indirectament l’hegemonia dels partidaris de la política de front patriòtic dins de totes les organitzacions independentistes. Durant els pròxims mesos, sentirem de nou els ‘tam-tams’ de la llista unitària ‘indepe’ de cara a les pròximes eleccions catalanes. De fet, avui mateix el president Carles Puigdemont ja ha emès un tuit en aquesta línia.

Probablement, la decisió de Barcelona provocarà, d’una banda, que ERC s’apropi més encara al món neoconvergent que estan reconstruint Carles Puigdemont i Artur Mas, i que els Comuns, com està fent Podem en l’àmbit estatal, trobin en el PSC —o el PSOE— el seu únic aliat.

S’allunya encara més la possibilitat d’una aliança d’esquerres sobiranistes a Catalunya. Difícilment hi haurà una possible entesa de govern entre els Comuns i ERC durant els pròxims anys. L’ombra d’un govern d’esquerres d’ERC i dels Comuns amb el possible suport de la CUP, una majoria que fins fa poc gairebé sumava en algunes enquestes, s’esfuma. El tripartit d’ERC, del PSC i dels Comuns s’endevina impracticable.

L’esquerra catalana, plural per definició, gairebé mai en la seva història no ha entès que l’única manera d’aconseguir el poder a Catalunya és un front ampli que abraci múltiples sensibilitats, un front per al qual són necessaris, a més d’acords programàtics, generositat i mirada llarga (probablement els dos únics líders que ho han entès han sigut Pasqual Maragall i Carod-Rovira). En absència d’aquesta aliança, el que hi haurà són els vedats de caça de cada partit i les zones de confort on tothom se sentirà còmode.

El nou alcalde de Tarragona, Pau Ricomà (ERC), amb la candidata dels Comuns, Carla Aguilar, escenificant el pacte municipal. ACN
Àlex Pastor (PSC), amb la vara d'alcalde, davant la mirada seriosa dels líders de Guanyem i d'ERC, Dolors Sabater i Oriol Lladó. ACN
Anterior Següent

Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat

Hi ha, però, matisos importants en aquesta fotografia pessimista sobre el present i el futur de les aliances d’esquerra a Catalunya. El panorama català, igual que a Barcelona, demana fugir de la política de blancs i negres. És cert que les forces del canvi que van irrompre el 2015 perden poder i influència, sobretot a l’Estat espanyol, però a Catalunya sí que hi haurà canvis que s’han de tenir en compte.

Ajuntaments importants com Lleida, Tarragona o Sant Cugat canvien de mans cap a l’esquerra. ERC aconsegueix dues alcaldies molt rellevants, Tarragona i Lleida, a partir d’aliances amb els Comuns que deixen per primer cop en dècades el PSC fora del poder polític local. A més, els republicans i la CUP, amb el suport del PSC, han aconseguit construir aliances en alcaldies com Sant Cugat o Figueres… on ‘roben’ la vara d’alcalde als candidats neoconvergents. A Badalona, el gest noble d’última hora de Dolors Sabater evita que Albiol recuperi l’alcaldia de la ciutat.

Els Comuns resisteixen allà on el projecte encara conserva potencialitat transformadora: Barcelona tindrà l’alcaldessa més d’esquerres del panorama de les grans ciutats europees, i, a més, governaran ciutats rellevants com Sant Feliu de Llobregat, el Prat o Montcada i Reixac. I les candidatures municipalistes de la CUP, malgrat la davallada en vots, es mantindran fortes en municipis de la Catalunya interior com Berga —Montse Venturós reedita l’alcaldia i suma dos regidors—, Celrà, Navàs, Verges, Ripollet o Argentona, tot i que en aquests dos últims són llistes en aliança amb altres formacions.

La dreta espanyolista en l’àmbit local és pràcticament irrellevant. El PP ha estat escombrat —amb l’excepció de Badalona o de Castelldefels—; Ciutadans és minoritari malgrat haver guanyat en vots les últimes eleccions catalanes i, a més, s’ha impedit l’aterratge de Vox en moltes ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Recordem que, el 2011, la Plataforma per Catalunya sí va aconseguir uns 70 regidors, sobretot en ciutats del ‘cinturó roig’ amb l’espantall de la immigració. Ara, Vox ‘no ha passat’.

Pot semblar un panorama agredolç, sí. Amb poques llums i moltes ombres, dubtes i frustracions. Però la cosa canvia si mirem el que està passant a Andalusia, a Madrid, a Saragossa i… a la majoria de les ciutats d’Europa. “Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”, reclama David Harvey. Hi ha una onada neoliberal i ultrareaccionària que està intentant arrasar el poc que queda en peu als Estats Units de Trump, a la Rússia de Putin, a la Turquia d’Erdogan, al Brasil de Bolsonaro, a les Filipines de Duterte però també a l’Europa dels Le Pen, Salvini, Orbán i Vox. L’esquerra i els moviments socials a Europa, ni tampoc a Catalunya, no estan avui dia en una fase d’ofensiva: sinó més aviat a la defensiva contra la Reacció Ultra-Conservadora que ens amenaça. Gramsci, sempre al cap i al cor: “Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació