Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Cap a un nou paradigma: serà possible un pacte de CUP, Els Comuns i ERC?

08/02/2016 | 00:11

Oriol Junqueras (ERC), Anna Gabriel (CUP) i Ada Colau (Barcelona en Comú) / CRÍTIC
Oriol Junqueras (ERC), Anna Gabriel (CUP) i Ada Colau (Barcelona en Comú) / CRÍTIC

L’Oasi Català era un sistema polític que durant 35 anys, entre 1980 i 2015,  va servir de torn pacífic de repartiment del poder a Catalunya entre l’antiga CiU i el vell PSC. Uns controlaven la Generalitat i feien lobby a Madrid, i els altres governaven l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les grans ciutats catalanes de l’interior (Girona, Manresa, Reus, Tarragona, Lleida). Ningú no es feia mal. Menjadora. Peix al cove. Pites, pites, pites.

Jo vaig néixer el novembre de 1980. Pujol acabava de guanyar les eleccions i ja li havia dit a Prenafeta: “Lluís, en aquests moments la Generalitat som tu i jo”. Era el moment àlgid de la Cultura de la Transició Catalana. Aquesta és la meva llista dels Cinc Hits de l’Oasi Català:

1.- Pujol guanyant eleccions de carrer. Als anys 80 ell solet s’aixecava 70 escons al Parlament. Era el nostre particular ‘There is no Alternative’ thatcherià. Fins al Pacte del Majestic. Recordo especialment el Telenotícies de TV3 anunciant la victòria insuficient de Pasqual Maragall el 1999.

2.- La desmobilització del moviment obrer de masses i, en general, dels moviments socials (sobretot el veïnal). Els primers ajuntaments democràtics van escapçar les protestes de la generació dels 70. La desindustrialització, l’auge del consumisme i l’individualisme i la derrota del comunisme a l’Europa de l’Est van fer la feina. A Catalunya, tret d’excepcions minoritàries com els moviments antimilitaristes i antiOTAN, feministes i ecologistes, semblava que no passava res. Fins el desallotjament del cinema Princesa l’any 96. “Escenografia de revolta urbana. Pilota ve, pedrada va, cotxes cremats”, escrivia David Fernàndez.

3.- La cara B de la Catalunya de l’Oasi eren els skinhead, les baralles amb navalles al carrer, els ‘pelaos’, els ‘fatxes’, la Ruta del Bakalao, la música màquina, les discoteques de polígon amb noms mítics com ‘Pont Aeri’ o ‘la Florida’… i les drogues dures que van deixar tocada una generació.

4.- El pujolisme controlava, amb dificultats, els grans mitjans catalans i, sobretot, la seva gran critatura: TV3. Però algunes veus dissidents de l’Oasi tenien aleshores força. Les columnes de Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Haro Tecglen i Maruja Torres a aquell diari ‘El País’ que ja no tornarà. Els articles de Huertas Clavería. Els reportatges d’investigació de Xavier Vinader i molts altres a revistes com Interviú. Les estones de ràdio a la Catalunya Ràdio més rebel amb Ramon Barnils o la COM amb Joan Barril. Les columnes de Quim Monzó quan era provocador. Menció a part pels mitjans que aleshores s’anomenaven de contrainformació.

5.- Quan al Barça li costava guanyar la Lliga. Durant tota la meva infància només vam guanyar la lliga del 84 amb Terry Venables. A tots els nens rossos de la meva generació ens deien ‘Schuster’. Recordeu el lema del ‘Jordi culé’? “Aquest any, sí”.

… I la vida sota el pujolisme i el socialisme metropolità seguia… Però l’Oasi tenia esquerdes.

Durant els anys 80 i 90, un grup de periodistes, algun fiscal anticorrupció i moviments socials des de baix i a l’esquerra buscaven les pessigolles del poder. ‘Quijotes’ en el desert. Zapatistes ‘avant la lettre’. Feien acampades pel 0,7, denúncies als jutjats, protestes a la plaça Sant Jaume. Es barallaven al Fossar de les Moreres. Es curaven les ferides de la Fi de la Història anunciada per Fukuyama. Hi havia diaris que volien ser ‘Libération’, revistes que volien ser ‘Le Canard Enchainé’ i periodistes que sommiaven amb ser els Bernstein i Woodward del pujolisme. Eren pocs i, com diu ara Manuel Delgado, “aleshores estàvem sempre tots junts al carrer”. El repartiment del poder funcionava a la perfecció. A Catalunya no hi havia ‘corrupció’. Els favors pressumptament es pagaven amb maletins a la Diputació, amb pisos de Núñez i Navarro als jutges, amb comissions a canvi de contractes d’obra pública i amb subvencions públiques sense cap transparència. Us enrecordeu dels bons temps?

“Y en eso llegó…” Pasqual Maragall. Dues maragalliades -molt resumit, molt resumit, vostès perdonin!- van carregar-se el sistema.

1) 24 de febrer de 2005. Maragall, en una crispada sessió parlamentària sobre l’esvoranc del metro al barri del Carmel, va acabar llançant un dard enverinat al cap de l’oposició, Artur Mas: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”. Però Maragall també va dir una altra frase que no ha passat a la història i que llegida avui és significativa: “La història els passarà factura”.

2) 2003-2006. Maragall es va entossudir a fer un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Inicialment l’Estatut del 30 de setembre de 2005 va aconseguir el suport del PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA. L’Estatut -després en la versió retallada pel pacte Mas-Zapatero i pel ribot d’Alfonso Guerra- faria saltar totes les costures de la bastida jurídica i política del cafè per a tots, la Loapa i, de retruc, el Règim del 78. La sentència del Tribunal Constitucional després d’anys de votacions, debats i polèmiques va vessar el got. L’independentisme no pararia de créixer des d’aleshores.

Aquell sistema polític d’estabilitat institucional i parlamentària arriba a la seva fi. Acabava un modus vivendi. S’esgotava el model. Es trencaven les costures la Cultura de la Transció Catalana.

Les causes, lògicament, eren múltiples.

Les conseqüències, imprevisibles.

S’ha mogut el terra sota els seus peus… però molts no se n’han adonat. Continuen a les mateixes poltrones, continuen fent beneficis de 6.000 milions d’euros anuals i continuen governant. Però, ep!, alguna cosa ha canviat, alguna cosa està passant.

Només cal mostrar una imatge: aquest infogràfic sobre el canvi polític radical que s’està produint a Catalunya des de l’any 2007, l’any I després de Pasqual Maragall.

Allò vell no mor. Allò nou no acaba de néixer. Però tot s’iguala.

ERC+ICV-EUiA+CUP vs. CiU+PSC+PP
Create your own infographics

Aquest gràfic sobre l’evolució de l’últim cicle electoral és probablement una de les raons per les quals no hi ha hagut eleccions a Catalunya el 6 de març.

La suma de l’antiga CiU, el PSC i el PP, els tres partits que havien governat a Catalunya i Espanya des de 1982 fins ara, està en les seves xifres més baixes.

En canvi, la suma d’ERC, la barreja d’ICV-EUiA i Podem en forma d’Els Comuns i la CUP ha aconseguit pràcticament igualar els partits del poder que anava del centre-esquerra socialista fins el centre-dreta i dreta de CiU i PP.

* Falta en la gràfica el resultat electoral de les eleccions catalanes del 27-S. Junts pel Sí va unir ERC i CDC i gent independent d’ideologia socialdemòcrata. Això impedeix saber quina evolució haurien tingut els dos paradigmes plantejats en unes eleccions catalanes.

Com evolucionarà la gràfica en el futur?

El que és gairebé segur és que cap partit català tornarà a superar, anant-hi sol, els 70 diputats al Parlament de la CiU de Jordi Pujol de l’any 1984 o del 1992.

Catalunya es troba en un moment de cruïlla.L’historiador Josep Fontana defineix aquest com un “moment de cruïlla històrica”. A la cruïlla on s’ha de decidir cap a on anem: si anem cap a governs que continuen desmantellant l’Estat del Benestar o governs que donen un cop sobre la taula dels mercats. Fa uns dies el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, va advertir que el proper govern espanyol haurà de retallar els seus pressupostos pel dèficit en desenes de milers de milions d’euros.

Però… i si la cruïlla es transforma en xoc de trens? Gramsci explicava de forma brillant quan i com es produeix una Crisi d’Hegemonia: “Si la classe dominant ha perdut el consentiment i la capacitat de seducció, és a dir, ja no és dirigent sinó només dominant, detentora de la simple força coercitiva, això significa que les grans masses s’han deslliurat de les ideologies tradicionals, no creuen ja en allò en què abans creien. La crisi consisteix en què mori allò vell sense que pugui néixer allò nou”. Catalunya, doncs, està avui en una crisi puntual o això és una Crisi d’Hegemonia gramsciana? Es tracta d’una finestra d’oportunitat? D’una esquerda? O serà un canvi lampedusià: que tot canvïi perquè res no canvïi?

El tripartit ERC, Comuns i CUP

El 29 de gener passat hi havia una votació solidària amb les persones condemnades pels fets d’Aturem el Parlament en un ple de l’Ajuntament de Barcelona. Es va aprovar gràcies als vots a favor de Barcelona en Comú, ERC i la CUP. Va tenir els vots en contra de Convergència, Ciutadans i PP. El PSC s’hi va abstenir. La proposició es va aprovar només per un vot de diferència.

El nou govern de Badalona, la tercera ciutat més poblada de Catalunya, està governada actualment per un executiu format per Guanyem Badalona en Comú (amb gent de la CUP, propera a Podem i propera als Comuns), ERC i ICV-EUiA. Fins i tot va tenir el vot a la investidura del PSC. L’objectiu era d’enorme importància per a ells: fer fora el PP de Xavier García Albiol.

Poden ser només anècdotes o poden ser un nou paradigma?

El periodista i analista Toni Soler, en un article d’aquest diumenge al diari Ara, opinava que la renovació és indispensable perquè CDC pugui redefinir el seu espai. “Mentre no caiguin velles motxilles, el centredreta català no podrà plantejar una batalla ideològica que li és urgent”. A l’altra banda, Soler assegura que “l’esquerra -ERC, En Comú Podem i la CUP- ha pres la iniciativa en el debat, qüestionant l’austeritat, enarborant la bandera de l’honestedat i fent ús d’una cuidada estratègia semiòtica i mediàtica, especialment a Barcelona, on el debat sobre el bust del rei Joan Carles o el sexe de la reina del Carnestoltes ha emmascarat sovint el debat polític real, massa encotillat per la implacable lògica de l’economia internacional”.

D’aquí a 18 mesos, en principi, hi haurà noves eleccions a Catalunya. Potser són unes altres eleccions autonòmiques; potser són les primeres eleccions de la República Catalana.

Els partits, a priori, es presentarien cadascú per separat. Junts pel Sí, en aquests moments, no sembla tenir futur com a candidatura. Una Syriza catalana d’esquerres tampoc sembla, ara per ara, gaire factible.

Portada de La Vanguardia l'endemà de les eleccions / CRÍTIC
Portada de La Vanguardia l’endemà de les eleccions municipals del maig / CRÍTIC

Hipòtesi d’un nou paradigma polític del futur: s’imaginen un govern d’aliança entre ERC, Els Comuns i la CUP? L’últim cicle electoral ha demostrat la potència d’aquests tres actors de les esquerres catalanes. Totes les anàlisis van reconèixer un gir a l’esquerra de l’independentisme. ERC va guanyar les eleccions europees de 2014 a Catalunya vencent en uns comicis per primer cop des de la Segona República. En Comú Podem va guanyar les eleccions espanyoles de 2015 a Catalunya aconseguint un resultat inèdit per a l’espai de l’esquerra transformadora. La CUP va triplicar i quadriplicar els seus últims resultats electorals tant a les municipals -ficant-se dins alcaldies com les de Badalona o Berga- com a les catalanes -amb deu diputats-. A més, i com a fet més destacat de tot plegat: les municipals de 2015 van suposar un “canvi radical” -La Vanguardia dixit-  que va donar l’alcaldia de la capital de Catalunya a Barcelona en Comú. Podria existir, doncs, una majoria d’escons en unes futures eleccions per part d’ERC, Comuns i CUP. Estaríeu a favor d’un acord entre aquestes forces d’esquerres? Sí o no?

Aquest relat, sent autocrític, té dues esquerdes molt importants:

1) Junts pel Sí, amb la proposta d’investir el líder de Convergència Artur Mas, va guanyar les eleccions catalanes del 27-S per una clara majoria.

2) Ara per ara és impossible que ERC i CUP es posin d’acord amb Els Comuns per les diferències en la qüestió de la independència.

3) S’intueix la sensació que ara mateix les relacions de confiança i bon rotllo entre els dirigents d’ERC, Comuns (sigui Podem, ICV, EUiA o Barcelona en Comú) i la CUP no semblen passar pel millor moment de la història. Alguns sectors no se senten gens còmodes a l’hora de confluir amb Iniciativa per Catalunya. Els futurs coordinadors nacionals d’ICV, David Cid i Marta Ribas, i el portaveu Ernest Urtasun són una nova generació ecosocialista, lluny en el temps de la dels Saura o Mayol.

Des de fora sembla que els dirigents polítics d’aquests tres espais de les esquerres catalanes no parlen gaire entre ells. Tanmateix, no és tan inversemblant que tornin a parlar. Els passadissos del Parlament i de l’Ajuntament de Barcelona i les plataformes socials de lluita que vindran els propers dos anys al carrer serviran d’espais per parlar. Territoris per generar confiances.

El procés de trobada entre els espais d’ERC i Els Comuns té problemes ja des de l’època de la Segona República. Tot i això, al final, en situacions extremes, s’han acabat trobant. Barcelona en Comú necessita un soci estable a l’Ajuntament de Barcelona: vol pactar amb PSC i ERC, però sembla que pactar amb els dos alhora és complicadíssim. Un pacte Ada Colau-Alfred Bosch tindria un significat molt potent en clau de futur polític a Catalunya, i, a més, facilitaria acords amb la CUP de Barcelona.

El procés de retrobament entre una part de la CUP i una part d’Els Comuns per posar fi a aquella Crònica d’una Escissió serà llarg, difícil i ple de mines. Una de les claus d’aquest diàleg de futur serà el procés de creació d’un nou subjecte polític de la confluència de les esquerres amb ICV, EUiA, Podem i Barcelona en Comú amb nous noms i una nova ètica. Persones individuals com el regidors i activistes Jaume Asens i Gala Pin o la gent de Comunistes de Catalunya pot tenir un paper de pont.

A tot això Els Comuns han de treballar dur per evitar trencaments interns abans de començar el procés de trobada amb ERC i CUP. Les tensions són fortes a Catalunya Sí Que Es Pot. Les relacions dins Barcelona en Comú no sempre són fluïdes entre els que vénen de Guanyem i alguns veterans d’ICV. El que es pacti a Madrid via Podemos pot ser que no agradi tothom. La confluència de les esquerres és molt probable que acabi amb èxit. Però no serà gens senzilla.

La ‘Via Albano Dante’

Albano Dante, entrevistat per CRÍTIC / XAVI HERRERO
Albano Dante, entrevistat per CRÍTIC / XAVI HERRERO

Fonts dels Comuns han explicat a CRÍTIC que el passat 29 de desembre, en plenes negociacions pel nou govern català, hi va haver una reunió al Parlament entre representants de la CUP i de Catalunya Sí Que Es Pot. Per la CUP hi van anar els aleshores diputats Anna Gabriel i Antonio Baños i els membres del secretariat Xavi Monge i Guim Pros. La delegació de Sí que es Pot l’encapçalaven Lluís Rabell i Joan Coscubiela, però també hi havia Albano Dante i Jessica Albiach (de Podem) i Joan Josep Nuet (d’EUiA). Es tracta d’un dels pocs contactes mantinguts entre les dues formacions després del 27-S.

En aquella reunió, segons expliquen diverses fonts consultades, el periodista i activista Albano Dante proposa a la CUP que rebutgi la investidura de Mas i que s’explori la possibilitat d’organitzar algun tipus d’acord per desbancar Convergència després d’unes eleccions que podien fer-se el 6 de març. Aquell dia la CUP no va enviar a fregir espàrrecs la “Via Albano Dante”. Al contrari, la CUP, segons s’explica d’aquella trobada, va més o menys venir a dir: ‘Parlem-ne, però fem-ho també amb ERC’. Van convocar una segona reunió la setmana següent.

La “Via Albano Dante” anava més enllà i, qui sap si en el futur es pot recuperar si després de 18 mesos no hi ha ni ruptura ni referèndum ni res. El pla, segons aquestes fonts, passava per, primer, no donar suport a la investidura i forçar eleccions. Un cop convocades les eleccions, la idea era trobar “punts d’acord que permetessin un reenfocament al voltant de la idea del referèndum” i frenar la via de la independència exprés i unilateral. “Sense dubte això hagués exigit concessions a l’independentisme rupturista però hagués obert la possibilitat d’explorar horitzons de gir a l’esquerra i d’eixamplar la base social de cara a un referèndum”, opinen les mateixes fonts.

Tanmateix, aquella segona reunió CSQP, CUP i ERC no es va produir mai. Per què? Tots els actors presents a la reunió van expressar que si la convocatòria d’aquella trobada entre Els Comuns, la CUP i ERC es filtrava a la premsa, s’anul·laria. Algú la va filtrar a la premsa, en concret, al diari La Vanguardia. Qui la va filtrar? Qui d’aquests actors la filtraria, a més, a La Vanguardia? Per què? Per dinamitar la possibilitat d’una entesa? M’agradaria tenir algun dia la resposta a aquestes preguntes.

I què diu la CUP?

MG_4289
Anna Gabriel, entrevistada per CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Em declaro incapaç de saber què pensa la CUP, o les diferents ànimes de la CUP, sobre un possible govern de coalició de les esquerres catalanes en un futur. Suposo que ho veuen molt llunyà, molt difícil i, alguns, deuen pensar que el Picazo s’ha flipat.

En públic, la veu de la CUP que més clarament ha parlat sobre el tema ha estat la de la diputada Anna Gabriel. No ha dit res de cap aliança, ni d’ara ni en el futur, ni compromet res… però les seves reflexions són molt interessants. És una històrica de la CUP, militant de la CGT i activista de pedra picada de la conca minera de Sallent. En una entrevista a Catalunya Plural, va explicar això: “Tant de bo que poguéssim compartir unes bases amb tot l’espai polític que representa En Comú Podem, Barcelona en Comú i no sé fins a quin punt Catalunya Sí que es Pot. No només a nivell de referèndum unilateral, sinó també en el terreny del procés constituent”.

El periodista del Catalunya Plural, Oriol Solé, li va preguntar directament:

— “Personalment li agradaria una confluència electoral amb En Comú?”.

— “M’agradaria que hi hagués un artefacte, o dos o tres, però que representessin el que realment crec que és la idiosincràcia majoritària d’aquest país. Penso que tenim un país que majoritàriament té una pulsió de transformació social important” —. Tanmateix, Gabriel alertava d’una cosa important Els Comuns: l’excés d’electoralisme. “M’agradaria que aquest artefacte polític tingui l’oportunitat de parlar de qüestions que són importants més enllà de si donen rèdit electoral. La perversitat de la conquesta del vot a vegades fa deixar debats determinats perquè no són populars”.

CRÍTIC té constància que algunes veus, sobretot dels sectors més esquerranosos de la CUP, han començat a parlar sotto voce de la possibilitat d’una entesa de futur amb Els Comuns, sobretot amb el que representa Barcelona en Comú i el nucli dur d’Ada Colau. I a l’inrevés també. Són gent que es coneix, al carrer i a l’assemblea, des de fa 10 ó 15 anys. Són amics. Ara estan separats, però podrien tornar a unir-se.

La creació d’un nou subjecte polític català, sobiranista i d’esquerres, impulsat pels Comuns pot canviar molt les coses. Pot ser el punt de partida d’un canvi radical en el camp de joc de les esquerres catalanes. La batalla pel referèndum unilateral i el reclam d’un Estat del Benestar potent, territori on poden arribar a coincidir Comuns, CUP i ERC, pot ser la base d’un futur acord.

* * * *

L’única cosa segura de l’anàlisi del que vindrà és que l’Oasi català ha saltat pels aires i que un nou món està naixent de les seves cendres.

Ni el Tripartit d’ERC, Comuns i CUP s’assemblaria gens al tripartit de Maragall, Saura i Carod-Rovira, ni la Convergència del Futur s’assemblarà gaire a l’autonomisme pujolià.

Hi ha una crisi d’hegemonia. El relat polític que facin uns i altres en els propers 18 mesos pot canviar per sempre Catalunya.

Cordin-se els cinturons. Vénen corbes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació