Els nens que somiaven veure el mar

Aquesta és la història d’una promesa que mai no es va complir. El mestre català Antoni Benaiges, un d’aquells herois mestres republicans, va prometre als seus alumnes d’un petit poble de Burgos que aquell estiu del 1936 passarien les vacances junts a casa de la seva família a Mont-roig del Camp. La seva idea era portar-los a veure el mar, la platja, les onades, el Mediterrani. El somni d’aquells nanos, però, va acabar en un malson. Els falangistes van detenir-lo aquell trist 19 de juliol i el van afusellar dies després. Els nens es van quedar sense veure el blau del mar. I el gris del feixisme va arrasar la seva infantesa.

El fotògraf barceloní Sergi Bernal va descobrir fa una dècada aquella història oblidada, en va fer una exposició de fotografies i, després, un documental amb el títol de Desenterrant el silenci. Després d’anys batallant contra l’oblit i el silenci, ara tot allò ha acabat en forma d’una pel·lícula potent, El mestre que va prometre veure el mar, dirigida per Patrícia Font i protagonitzada pels actors Enric Auquer i Laia Costa.

La família d’Antoni Benaiges (nascut el 1903 a Mont-roig del Camp, al Baix Camp) ha hagut d’esperar dècades per saber on havien enterrat el seu cos. Se suposa que es troba a la fossa comuna de La Pedraja (Burgos), on hauria estat enterrat amb 103 persones més afusellades pel bàndol feixista, però encara no s’ha trobat el seu cos. Tal com asseguren alguns testimonis de l’època, Benaiges va ser detingut el mateix 19 de juliol de 1936 a la Casa del Pueblo de Briviesca, prop de Bañuelos, i va morir afusellat el 25 de juliol. “Va ser torturat salvatgement i humiliat públicament”, m’explicava fa alguns anys el mateix Bernal. “Li van arrencar les dents i el van passejar mig despullat a bord d’un descapotable pels carrerons de Briviesca per humiliar-lo públicament”, escriuen a la revista Sàpiens sobre ell. Aquest és el rostre del feixisme.

La de Benaiges és una més de tantíssimes històries d’aquells temps de foscor. La repressió franquista, segons els historiadors, va causar només en els seus primers anys uns 150.000 assassinats per raons polítiques, mig milió d’internats en camps de concentració i uns 300.000 presos polítics. La dictadura, a més, va condemnar a l’oblit el modern, laic i progressista sistema educatiu que s’havia començat a muntar durant la Segona República, i una de les seves obsessions va ser l’eliminació física i, si no, la depuració, del màxim nombre possible de mestres i professors republicans. Diverses pel·lícules del cinema espanyol contemporani han fet homenatge als mestres republicans: la més brillant, per mi, La lengua de las mariposas, protagonitzada per Fernando Fernán Gómez en un dels seus papers més impressionants.

En el pitjor lloc i en el pitjor moment

Benaiges era en el pitjor lloc i en el pitjor moment. Burgos es va convertir en la capital de l’Espanya nacional i en el centre d’operacions del general Francisco Franco. Ell, però, havia començat a treballar com a mestre a Madrid, primer, i a Vilanova i la Geltrú, després, tot i que va acabar destinat a una petita escola rural a Bañuelos, a la comarca de La Bureba, a 50 quilòmetres de Burgos. Era una escola gairebé abandonada, sense materials, i en un món rural aleshores sense electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon, ni carretera. Avui té 30 habitants i escaig.

Tanmateix, aquell mestre català estava convençut que calia educar aquells xavals de la Castella profunda amb tècniques modernes, com ara el mètode Freinet, i lluny del control de l’Església. Aquells mètodes, als anys trenta, es basaven en un sistema que tenia com a principi bàsic que el nen aprengués a partir dels seus propis interessos i creia que a través de l’educació es podien combatre les desigualtats socials i culturals. Una de les eines per aplicar la nova pedagogia era la impremta, que ell mateix va portar fins al poble, però també es basava en el text lliure, el diari escolar i les cartes entre alumnes de diferents escoles.

Un dia se li va ocórrer una idea: animar els seus alumnes “a imaginar i descriure què era per a ells el mar”. No l’havien vist en la seva vida. No importava: el que importava era que fossin capaços d’imaginar-lo. Un dels llibrets autoimpresos que va utilitzar aquells dies, també recuperat fa poc de l’oblit, es titulava: El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca. Al gener del 36, un d’aquells nens, Baldomero Sáez, escrivia això: “El mar serà molt profund. Serà profund com dos cops el penell de la torre. I tindrà dos metres de llarg”. Aleshores, Benaiges va fer una promesa que mai no va poder complir: se’ls emportaria a tots aquell estiu, l’estiu de les llargues vacances del 36, a la platja, prop de Mont-roig, el seu poble.

Mentre feia els preparatius del viatge, va esclatar el cop d’estat feixista del 36. A Burgos, els falangistes van triomfar des del primer moment; sense gaire oposició. I, als pobles, la repressió va ser brutal. Els primers dies del cop d’estat, els alçats van mostrar tot el seu odi i violència: a Granada, a Badajoz, a Sevilla, a Burgos, a Paterna, allò va ser horrorós, amb milers i milers d’assassinats en els primers mesos del cop d’estat. El franquisme tenia una estratègia clara: la pedagogia del terror. I van guanyar. Tanmateix, avui, en temps de neofeixismes i desmemòria, hem d’evitar que l’horror del feixisme caigui en l’oblit. Hem d’aconseguir que tots els nostres joves i adolescents sàpiguen el que va passar. Hem de continuar explicant les històries dels morts, dels desapareguts, dels represaliats. Mai més. Enlloc. Contra ningú.