06/10/2021 | 07:00
L’entrenador i exjugador de futbol Pep Guardiola va decidir ingressar a la Banca Privada d’Andorra el seu salari de dos anys treballant a Qatar i va estalviar-se pagar els impostos que hauria hagut de pagar en cas d’ingressar-ho en un banc espanyol (o català). La premsa de l’època va dir que cobraria uns 2 milions d’euros. El seu assessor Josep Maria Orobitg ha explicat al diari El País que va decidir ingressar-ho a Andorra a nom d’una societat instrumental a Panamà (i no al seu nom) perquè va tenir por que l’Agència Tributària no el deixés acollir-se al règim fiscal d’expatriat (més beneficiós). Guardiola no està sent investigat judicialment: simplement va estalviar-se uns diners en impostos i ara és una mica més ric entre els més rics. La seva imatge de treballador i solidari amb causes socials, però, no en surt gaire ben parada.
Això de Guardiola és només una expressió més cridanera i polèmica en un país que sol ser relativament permissiu amb els delictes fiscals, sobretot si els cometen esportistes famosos o actors de cinema estimats. I sol ser permissiu amb els delictes fiscals, perquè hi ha una opinió general, un sentit comú, un consens, que assegura que aquí “es paguen massa impostos” i que “cal utilitzar qualsevol excusa per no pagar-ne tant” amb petites trampes, siguin legals o no. “Què hauries fet tu si fossis Guardiola?”, et diuen.
Però la gran pregunta no és aquesta: la pregunta és si realment ens cusen a impostos o no. Tenim un sistema fiscal just? Paguem massa impostos realment? Vegem-ho.
“A Espanya paguem més impostos que a la resta d’Europa”
La fiscalitat real que s’aplica a l’Estat espanyol (similar a la de Catalunya) segueix estant més a prop d’Irlanda, de Polònia, d’Estònia o de Malta que no de Dinamarca, de Suècia o de França. De cada 100 euros que s’hi generen, 34 són pagats en impostos. Això situa els contribuents catalans al nivell dels que menys paguen. Espanya hauria recaptat gairebé 73.500 milions d’euros addicionals el 2017 si hagués tingut la mateixa pressió fiscal que els països de la zona euro. Actualment, Espanya és el desè país de la Unió Europea que menys impostos va recaptar en proporció amb el conjunt de la seva economia, lluny d’estats de característiques similars com ara França, Itàlia, Portugal o Alemanya. En concret, el sector públic espanyol va recaptar el 2017 un 34,5% del producte interior brut (PIB), és a dir, del conjunt de l’economia. En comparació amb els estats del seu entorn amb teixits econòmics similars, Espanya va quedar quasi 14 punts per sota de França (48%), 12,8 punts per sota de Bèlgica (47%), gairebé vuit punts per sota d’Itàlia i d’Àustria (42%), sis punts per sota d’Alemanya (40,5%) i 2,4 punts per sota de Portugal (37%).
“Tenim l’IRPF més alt del món”
Sovint hi ha la percepció social que els impostos són alts perquè els tipus nominals de l’IRPF són comparativament elevats, però a la pràctica els tipus efectius (els que realment es paguen) són més baixos, perquè hi ha mínims exempts i diverses deduccions. Sobretot les persones amb més poder adquisitiu, i amb assessors fiscals, saben com estalviar-se diners cobrant menys en nòmines i més en espècies. El mite que aquí l’IRPF és excessiu, segons explicava fa anys el coordinador del sindicat de tècnics d’Hisenda (Gestha) a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, “venia provocat per un tipus marginal del 56% en l’IRPF, que era dels més alts d’Europa”, tot i que ara és vuit punts més baix, del 48%. “El mite està en el fet que aquesta escala s’aplica només a bases imposables a partir dels 175.000 euros, quan a Dinamarca s’aplica un 56% d’IRPF a partir de 500.000 corones, uns 67.000 euros”.
“El problema és que l’IVA és molt alt a Espanya”
Espanya ocupa la vint-i-quatrena posició de la UE en el nivell de recaptació per IVA: només Itàlia, Luxemburg, Romania i Irlanda aconsegueixen uns ingressos menors amb aquest impost. Teòricament sempre es diu que l’IVA del 21% oficial que té l’Estat seria un dels més alts de la Unió Europea, i dit així és veritat; però, en realitat, hi ha tantes excepcions, deduccions i reduccions, que en la pràctica la recaptació acaba sent més baixa del que es pressuposa.
“Els nous impostos verds llasten el creixement econòmic de la indústria”
En matèria de fiscalitat verda, Espanya no és precisament un dels països més avançats tot i els tímids intents dels últims anys. Segons les dades d’Eurostat per a l’any 2019, últim exercici amb l’estadística de tots els països de la UE, només Irlanda i Luxemburg recaptaven menys que Espanya per impostos mediambientals. Aquests gravàmens van suposar només l’1,8% del PIB espanyol, davant el 2,4% de la mitjana. Grècia encapçala la llista, amb el 3,9%, més del doble que Espanya. Fins i tot, el Banc d’Espanya va demanar fa poc al Govern espanyol que impulsi la fiscalitat verda per lluitar contra el canvi climàtic i la contaminació.
“Els rics ja paguen molts impostos”
Un grup de milmilionaris dels Estats Units va publicar una carta l’any passat en què demanava al guanyador de les eleccions que els apugi els impostos. La firmaven des del financer George Soros fins al cofundador de Facebook Chris Hughes, passant per l’hereva de Disney, Abigail Disney. Com diu sempre Xavier Casanovas, de la Plataforma per la Fiscalitat Justa, “ara el 72% de l’aportació fiscal és la suma de l’IVA i de l’IRPF”, que paga bàsicament la classe baixa i mitjana. De fet, segons explica ell mateix, els pocs estudis que existeixen del frau fiscal a Espanya mostren com la major part d’estratègies d’evasió, d’elusió i de frau fiscals correspon en bona part a les grans corporacions i fortunes. “Hem creat un sistema que permet que hi hagi unes elits que se n’escapin, que no contribueixin o que ho facin poc”, conclou.
“Les empreses amb beneficis, les maten a impostos”
Primer de tot, l’impost sobre societats no és progressiu: en la darrera reforma fiscal oficialment s’hauria de pagar un 25%, tant si ets una mitjana empresa a la qual li van bé les coses com si ets una gran empresa: es tracta de la mateixa manera l’empresa que té 11 milions de beneficis com la que té 100 milions de beneficis. Tanmateix, com sempre, el tipus efectiu en la pràctica és molt més baix. Segons l’Informe Anual de Recaptació publicat per l’Agència Tributària, el tipus efectiu pagat per les empreses espanyoles sobre beneficis es va quedar en el 8,3% (el 19,4% sobre la base imposable). Un exemple: Grifols, l’única empresa catalana de l’Ibex-35, va pagar el 2020, segons una informació del diari Ara, entorn d’un 10% en l’impost de societats, poc més de 3 milions d’euros. Els seus beneficis globals van ser 575 milions en un sol any. I, en el cas d’algunes empreses transnacionals, és més escandalós: pràcticament no paguen a Hisenda, perquè tributen a Irlanda o en algun paradís fiscal. Les filials espanyoles d’Amazon ja facturen més de 1.500 milions aquí i només paguen 8 milions en impostos.
L’any 2016, Espanya ja s’havia recuperat macroeconòmicament de la crisi (el seu PIB era més gran que el 2007), però les empreses pagaven menys de la meitat del que pagaven abans del crash.
“L’’impost de la mort’: no pot cobrar l’herència perquè no pot pagar l’impost sobre successions”
Els economistes d’esquerres veuen l’impost sobre successions i donacions com un dels tributs més útils per reduir les desigualtats econòmiques. Qualsevol transmissió de béns d’una persona a una altra, tant si estan totes dues vives (una donació) com si es tracta d’una herència (una de les dues ha mort), està gravada, com ho està el salari, una venda d’un pis o la compra d’unes sabatilles. Moltes comunitats autònomes ja apliquen exempcions fiscals als descendents per herències que no sobrepassin els 400.000 euros. I, segons explica l’economista Elena Costas en un article a l’Ara, “cal tenir en compte que l’herència mitjana del 20% més ric d’Espanya no arriba als 160.000 euros”. Les exempcions més grans s’apliquen en el cas d’herències entre cònjuges, quan s’hi aplica una reducció del 99%. Per exemple, un fill hauria de pagar per rebre 100.000 euros i un pis de 450.000 euros menys de 2.000 euros, mentre que el cònjuge quasi no pagaria res. Aquest impost està cedit totalment a les comunitats autònomes. El problema és que hi ha hagut els últims anys una competència fiscal a la baixa entre territoris que ha conduït a la pràctica eliminació de l’impost gairebé a tot arreu i, als llocs on encara existeix, com a Catalunya, és mínim.
“Els catalans són els que més impostos paguen de l’Estat”
Més enllà del debat sobre el dèficit fiscal català, hi ha una sensació que els catalans individualment també paguen més impostos que la resta. Algunes dades donen suport a aquesta tesi, però d’altres la desmentirien. No queda del tot clar. Tot i que sí que és veritat que es paguen, en el global, molts més impostos a Catalunya que a Madrid. Però cal fixar-se en cada tribut per treure’n l’entrellat. Pel que fa als impostos autonòmics, les illes Canàries són les que més recapten en proporció amb la seva població, 231 euros per habitant, seguides justament per les Canàries, uns 180 euros per cap. En canvi, Catalunya ingressa 85 euros per habitant. Per ingressos tributaris (que inclou els trams autonòmics d’impostos estatals), Madrid seria la segona comunitat que més diners recapta per habitant (3.414 euros), només per darrere de les Balears (3.739), mentre que Catalunya se situa en tercer lloc (3.218 euros).
Un dels mites recurrents sobre impostos és que a Catalunya es paga l’IRPF més alt d’Espanya, però això només és cert en alguns trams de renda, però no precisament en els més elevats. I en això hi tenen un paper important els beneficis fiscals. Segons l’informe del Consell General d’Economistes publicat fa alguns mesos, aquí es paga l’IRPF més alt fins als 30.000 euros de renda, cosa que inclou el 80% de la població catalana. Això donaria raó a la hipòtesi. Però cal matisar que, a partir d’aquest tram, la situació canvia. Per a rendes superiors, a partir de 45.000 euros, els que hauran de pagar més són els de Navarra i del País Valencià. Si la base liquidable s’eleva a 45.000 euros, Catalunya passa a ser el cinquè territori on més es paga; si arriba a 70.000, el setè; si puja a 110.000 euros, només l’onzè, i, si és de 160.000 euros, el dotzè. A partir d’aquí, els tipus catalans estan per sobre de la mitjana, però sempre lluny dels territoris que més graven les rendes més altes, com Cantàbria —on més es paga a partir dels 160.000 euros—, Astúries o Extremadura.
Un altre exemple seria l’impost sobre donacions i successions comparat per comunitats autònomes. Catalunya està per sota de la mitjana de les comunitats de règim comú en aquest impost i és la novena, d’un total de 15, on el gravamen és més elevat en successions i la desena en donacions. Segons la simulació de l’informe del Consell General d’Economistes, si un solter hereta béns valorats en 800.000 euros, ha de pagar un impost de 9.797, molt lluny dels 103.000 d’Astúries, però per damunt dels 1.586 de Madrid. Si, en canvi, la mateixa persona rep una donació de 800.000 euros en metàl·lic, ha de pagar un impost de 56.000 euros, molt per damunt dels 2.000 de Madrid, però clarament per sota dels més de 200.000 de Castella i Lleó o d’Extremadura.
“Els catalans no volen pagar impostos”
Tres de cada cinc catalans estan en contra que s’abaixin els impostos. Pensen, sobretot, en les conseqüències que això pot tenir en la reducció de serveis i prestacions públiques tan vitals com la sanitat, l’educació, la policia, els bombers o la neteja dels carrers, per exemple. Segons un estudi recent del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, publicat al maig del 2021, només un 20% de catalans reclama explícitament abaixar impostos: tot i que en realitat, si encreuem les dades per classe social, un 25% dels que volen menys impostos són de “classe alta”, mentre que només un 18% dels que es defineixen com a classe treballadora ho voldria.
