La meva àvia tenia un bar (o com guanyar l’extrema dreta)

La meva àvia tenia un bar, petitó, d’aquells que tenen una barra gran, tamborets i una o dues tauletes. Era un frànkfurt, davant del mercat del Ninot, a l’Eixample. Les tardes de la meva infància passaven lentament en aquell bar, jugant al xamfrà, fent migdiades al magatzem, patint les bromes de la clientela habitual. Allò era el meu petit univers. L’àvia feia entrepans de salsitxes i truites gruixudes per a metges del Clínic, bombers de la caserna del carrer de Provença, taxistes que paraven a la cantonada, mestres de les escoles del voltant i algun advocat amb poc temps. Gent de tota mena, mixtura social, converses de política, de la Barcelona olímpica o del Barça de Maradona, Schuster i Cruyff. Quètxup i mostassa. Tot barrejat.

Hi vaig pensar llegint una entrevista a l’investigador de la Universitat de Zúric Hugo Subtil al diari Ara que titulava: “El tancament de bars afavoreix l’extrema dreta”. Es veu que han fet un estudi que diu que els municipis francesos on més bars han tancat són els llocs on més creix el partit de Marine Le Pen. Els bars-tabac francesos, com els tradicionals pubs anglesos, han anat tancant per milers en pobles i viles de tot França, sobretot en municipis lluny de les grans metròpolis, com ara París, Marsella o Lió, despullant així les comunitats d’un espai de vida social essencial i alimentant l’aïllament, el ressentiment, l’individualisme i la sensació de viure en un lloc en decadència.

Els bars-tabac de França no són bars o botigues qualssevol. Formen part del teixit social, on els treballadors prenen cafès al taulell, els pensionistes juguen a cartes tota la tarda i gent de pas prova sort amb els bitllets de loteria i les apostes de cavalls. Històricament, aquests bars han fet funcions de centre social: s’hi conversa amb coneguts i desconeguts i, segons els autors de l’estudi, “la gent hi intercanvia idees amb els veïns i desenvolupa un sentiment de pertinença”. La seva desaparició, reblen, “transforma profundament la manera com la gent es relaciona i se socialitza”.

Estar sol fa que no coneguis el teu nou veí. Desconèixer els “altres” fa aparèixer la por. La por ens pot portar cap a l’animadversió, i l’animadversió a l’odi. Quan apareix l’odi envers l’Altre, el diferent, l’immigrant, el negre, el gai, el trans, el musulmà, ja és molt difícil fer el camí marxa enrere.

Què fem per guanyar? Un front electoral d’esquerres; parlar de qüestions materials com l’aliment i l’habitatge, o generar “emocions” i “il·lusió”

Som, doncs, en una cruïlla històrica. L’extrema dreta populista i xenòfoba creix en vots a tot Europa, als Estats Units i a l’Amèrica Llatina. Els discursos antiimmigració, obsessionats per la seguretat i crítics amb el feminisme o l’ecologisme guanyen adeptes a les societats occidentals. Tanmateix, el futur no està cancel·lat. Sobredimensionar la força de l’extrema dreta ens paralitza. No vivim, com diria Marina Garcés, en una “condició pòstuma”. L’extrema dreta creix; però, almenys a Europa, li costa ser partit de govern (amb l’excepció italiana o, fins fa poc, hongaresa). I l’esquerra, fins i tot a l’esquerra dels antics partits socialdemòcrates, ha vençut en places difícils com ara Nova York, França, Brussel·les o Mèxic.

Necessitem, doncs, definir exactament el problema que tenim? Abans de buscar solucions per “guanyar”.

La fotografia de l’extrema dreta que veiem: l’ascens electoral

La qüestió més visible, el que sura a la superfície, és l’ascens de l’extrema dreta populista i xenòfoba en les eleccions. Però mirem bé la foto fixa actual per veure realment on som. Almenys a l’Estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona.

Al Congrés, en les darreres eleccions, Vox va obtenir 33 diputats i 3 milions de vots, i Sumar, 31, i els mateixos 3 milions de vots. Tots dos són molt lluny del PP i del PSOE. D’on veníem? Vox, quatre anys abans, el 2019, havia arribat a tenir 52 diputats i 600.000 votants més. Cap a on anem? Diuen les enquestes preelectorals que Vox podria tornar a créixer i hi hauria opcions d’un govern de coalició entre el PP i Vox, tot i que els ha costat molt posar-se d’acord a les comunitats autònomes on governen junts.

A Catalunya, Vox té 11 diputats, i, en les eleccions de 2024, es va estancar en els mateixos escons que ja havia assolit el 2021. No va créixer; tampoc va baixar. Tanmateix, va aparèixer un nou partit d’extrema dreta nacionalista català: Aliança Catalana, amb dos escons. Van tenir 120.000 vots, l’últim dels 7 partits amb representació electoral. Cap a on anem? Les darreres enquestes preelectorals, la del Centre d’Estudis d’Opinió i la del diari Ara, atorguen ja una vintena d’escons, multiplicant per 10, als de Sílvia Orriols. A les mateixes enquestes, però, la suma de totes les esquerres en plural podria superar la majoria absoluta.

Barcelona és, ara per ara, la tomba d’aquesta nova extrema dreta, com l’any 1936. A la capital catalana, el percentatge de vot de l’extrema dreta en les eleccions catalanes, els darrers comicis celebrats, és molt per sota de la mitjana catalana. Un 8,3% dels votants: un 6,2% per Vox i només un 2% per AC. Però la cosa va per barris. En zones obreres, com Ciutat Meridiana i Trinitat Vella, Vox supera el 20% en algunes seccions censals, i, alhora, en zones amb una renda per capita alta com ara Pedralbes i Sarrià, els de Santiago Abascal s’enfilen al 15%.

Aleshores, on és que està creixent i és forta l’extrema dreta a Catalunya? En algunes –no totes– àrees rurals i en ciutats mitjanes. Vox i Aliança Catalana, sumats, en les últimes eleccions catalanes, superaven el 20% de suport en una desena de municipis de comarques com el Ripollès, l’Alt Empordà i el Tarragonès, i també van tenir bons resultats en llocs turístics de la costa del Baix Penedès i del Garraf (Vox) i en pobles amb un potent sector agrari del Pla d’Urgell i d’Osona (Aliança). Les ciutats catalanes de més de 20.000 habitants on l’extrema dreta és més forta són Figueres, Roses, Olot, Vila-seca, Salou o Mollerussa.

El que no veiem de l’extrema dreta: la seva influència social i mediàtica

En una entrevista a Catalunya Ràdio, el periodista Ricard Ustrell maldava per noquejar amb dades a la mà Sílvia Orriols i li preguntava per la seva raquítica assistència a plens i comissions del Parlament.

–”Troba poc útil l’activitat parlamentària?”
–“Sí”, li responia sense dubtar-ho. “Tenim poc poder. Però estem condicionant el discurs de totes les forces polítiques cap a on volem nosaltres.”
–“Creu que el condicionen?”, inquireix Ustrell.
–“Totalment, sí.”
–“Ho diu somrient…”
–“Evidentment. És el nostre gran èxit, malgrat els nostres pocs recursos, el cordó sanitari dels mitjans de comunicació catalans i…”

En realitat, amb l’extrema dreta tenim un problema més gran que els seus resultats electorals: el que s’ha anomenat la “lepenització dels esperits”. A finals dels anys noranta o principis dels 2000, l’antic Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, sense tenir cap govern rellevant i abans d’obtenir els seus actuals bons resultats en les eleccions franceses, ja havia aconseguit posar al centre del debat mediàtic i polític francès la seva particular visió del món, el seu marc mental i les seves solucions: “el problema” de la immigració, els musulmans “que no s’integren” o “la inseguretat” a les banlieues. Potser no els entrevistaven al prime time de la televisió, però Nicolas Sarkozy acabava dient el mateix que ells: “Racaille”, xusma, va dir als xavals d’origen migrant dels barris populars.

Marcaven l’agenda pública. Se situaven al mig de l’escenari. Es posaven en la diana de totes les crítiques dels benpensants d’esquerres i, fins i tot, de conservadors i liberals. Avui ja sabem què ha vingut després de la “lepenització dels esperits”. I, mentrestant, han estat capaços de generar un estratègic i intel·ligent ecosistema mediàtic (sobretot amb el nou E-Notícies), en xarxes socials com X i en espais com YouTube (amb el videopòdcast La Catalunya Woke).

Els bars no seran la solució

Què cal fer per guanyar l’extrema dreta? Uns ens diuen que necessitem generar “emocions”, “cabreig” o “il·lusió”; Gabriel Rufián ens proposa la unitat de les esquerres en un front electoral antifeixista, província per província!, i els de més enllà ens asseguren que el que cal és parlar de coses materials, parlar d’habitatge, d’alimentació, de la sanitat pública i de les escoles. Potser no són coses contradictòries. Cal trencar amb la inèrcia derrotista. I amb el pessimisme dels “ya te lo dije”.

Per començar tot aquest camí que no sé cap a on ha d’anar, però sí que sé que no serà curt ni en línia recta, el primer que caldria fer és trobar-nos i tornar a parlar entre nosaltres. Millor, pel meu gust, si ens trobéssim al carrer, al parc, a la biblioteca, al sindicat, al local de l’associació no sé què, és a dir, a les xarxes socials, però a les reals, les que es poden tocar, no les d’Elon Musk i companyia.

A Espanya, segons l’Institut Nacional d’Estadística, hi ha 350.000 bars i restaurants, aproximadament, un bar per cada 175 habitants. Depèn dels rànquings, competeix pel primer lloc dels països europeus amb més bars amb països com Eslovàquia, Hongria i Irlanda. Per trobar-nos, a la gent d’aquí ens agraden els bars. Però és obvi que tenir molts bars a Catalunya, a l’Hospitalet de Llobregat o a Ripoll, òbviament, no ens salvarà d’afrontar el problema de Vox i d’Aliança Catalana. Així i tot, s’entén la idea: un sentit de comunitat fort ajuda contra l’extrema dreta.

P. D.: Per cert, el bar de la meva àvia encara existeix, eh? Continua allà, en ple Eixample, resistint enmig del temporal, i no és cap Starbucks, ni fan ous Benedict, i sempre és ple de gent. No tot està perdut.