27/01/2021 | 06:00
La diputada d’ERC i escriptora baixllobregatina Jenn Díaz va reivindicar provocativament, en una entrevista a CRÍTIC, que “la república passa pel Baix Llobregat”. La majoria dels tuitaires que la criticaven pensaven en un Baix Llobregat monolític, castellanoparlant, d’immigrants i polígons obrers. Tothom reivindica el Baix pels seus interessos, i, sovint, sense conèixer-lo prou. Els independentistes diuen que el Baix ja està fent-se indepe; els antiindepes diuen que als barris obrers la gent se sent espanyola; les esquerres pensen que tindran allà els seus feus de votants per a sempre passi el que passi… i, mentrestant, l’extrema dreta de Vox hi va a pescar més sovint del que es veu per la televisió. Després de 15 anys vivint aquí, m’he adonat de tots els tòpics i prejudicis que jo mateix portava a la motxilla, i que no eren certs! Caldria, doncs, trencar alguns tòpics sobre la comarca més elogiada i alhora menyspreada de Catalunya.
El Baix Llobregat ja no és ni serà més aquella fotografia fixa en blanc i negre aturada en algun moment dels anys setanta. És la comarca de la solidaritat obrera i del compromís social, i la comarca de l’atur i dels desnonaments. És lluita, reivindicació i esperit rebel, però també és conservadorisme, masclisme i alguns joves neofeixistes. És contaminació, fàbriques, autopistes i línies d’alta tensió elèctrica, però també platges, muntanyes, masies i turisme. Té els no-llocs més lletjos i grisos del món… i alhora paratges increïblement bells, solitaris i rurals, sí, rurals! Té els barris de major renda per capita de Catalunya com algunes zones de Sant Just, Gavà o Castelldefels, on viu Leo Messi, i té zones absolutament triturades per una crisi que no s’acaba mai i que ve dels anys del porciolisme franquista i del barraquisme vertical. Té Rosalía i Estopa, i alhora Joan Dausà i Santi Balmes. No se sap gaire que el president a l’exili Josep Tarradellas, “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”, era de Cervelló, al Baix.
Catalunya viu avui una guerra cultural per autodefinir-se, i el Baix Llobregat acaba sent l’ase de tots els cops. Hi ha una batalla discursiva, tuitaire i mediàtica, sobre la “Catalunya real” i la “Catalunya catalana” que ja cansa. Tot és més barrejat del que pensen les ments en blanc i negre. “Jo que sempre he defensat els productes de la terra, ara m’he enamorat d’una xoni de Castefa”. Com? Les xonis també són producte de la terra. Les guerres culturals sobre el Baix Llobregat, sobre el català de Rosalía o sobre la literatura en castellà a Catalunya demostren una vegada i una altra que la idea de Catalunya no està acabada. El Baix Llobregat, però, no ha de demanar perdó per ser com és, ni autojustificar-se, ni demanar l’aprovat de catalanitat a ningú. L’únic que vol aquest article és trencar blocs, aixecar ponts i exposar lluites compartides sobre un terreny difícil, un lloc de frontera, ple de bombes que cauen d’un costat i de l’altre.
El problema de fons és que alguns es confonen quan parlen en blancs i negres del Baix Llobregat. Com diu la periodista i activista Montse Santolino, el problema és que hi ha una part (no tota) de “la Catalunya ‘catalana’ que ha viscut d’esquena a l’àrea metropolitana i, quan s’ha relacionat amb ella, ho ha fet sobre la base dels estereotips de mitjans que s’han cregut les seves pròpies mentides: ciutats planes, sense conflictes interns ni gaire vida intel·ligent”. Tòpics com la integració “modèlica” de la primera immigració, les cases regionals i la Fira d’Abril, però també allò de l’extraradi com un lloc especialment “combatiu”, 100% obrer i un “feu” únicament de vots del PSC. “Dir que el ‘cinturó roig’ és ara morat o taronja és només el penúltim exemple d’aquest reduccionisme extrem que desinforma”, conclou la Santo, des del barri més dens de Catalunya, la Florida, de l’Hospitalet de Llobregat, que no forma part de la comarca oficial, però sí sentimental.
El problema és que no ens coneixem: o vas amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana
Cada cop me n’adono més que el problema de fons és que no ens coneixem ni entre nosaltres mateixos. No ens coneixem. Molta gent de l’àrea metropolitana no té ni idea dels patiments i problemes de la resta de Catalunya, i alhora molta gent de comarques no coneix gaire el Baix. Culpa, probablement, de tots. Han faltat ponts. Hi ha gent que viu en universos culturals, socials, mediàtics i polítics tan diferents que no es troba ni interactua mai. Però, a més a més, sembla que hi hagi gent entestada a buscar un enfrontament entre gent treballadora del Baix i gent treballadora de l’Empordà, de Ponent o de les Terres de l’Ebre que no té cap sentit. Hi ha un debat, que en termes santolinians, sempre acaba caient en el mateix: “O vas amb la Catalunya antifranquista o amb la nacionalista, o amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana, o amb la pija de Cadaqués o amb la de Badia del Vallès”. Ens volen sols i enfrontats, ens tindran lluitant colze a colze. “El país ‘real’ no és (o no era) el país ‘hater’ de Twitter, però ho acaba semblant per efecte de la ‘futbolització’ de la informació”, conclou la Santo.
Com és, amb dades a la mà, el Baix Llobregat?
La comarca té uns 830.000 habitants en un país d’uns 7 milions. Són molts, sí. I, a més, no ha parat de créixer, fins i tot quan Catalunya aturava el seu creixement demogràfic arran de la crisi econòmica del 2008. Però comencem a trencar tòpics. Hi ha municipis amb una altíssima densitat de població, com Cornellà, amb 12.000 habitants per quilòmetre quadrat, i, en canvi, hi ha llocs com Collbató, Begues o Castellví de Rosanes, amb menys de 250 habitants per quilòmetre.
Hi ha una forta presència industrial, sobretot del motor i de la química, però alhora hi ha el Parc Agrari del Llobregat, on es cultiven des de fa segles aliments per a la ciutat de Barcelona. El 94% de la població entén el català i el 70% el sap parlar, una mica per sota de la mitjana catalana, però tampoc gaire. Té un 10% de població de nacionalitat estrangera, molt menys que la Segarra (un 27%) o el Baix Empordà (un 24%) i per sota de la mitjana catalana. He conegut molts pobles del Baixllo que tenen composicions socioeconòmiques (amb l’excepció potser de l’ús de la llengua) similars a Sallent, Ripoll, Tarragona, Lleida, Salt o Palamós. Salvant les diferències paisatgístiques i de quantitat de població, sí, som més iguals del que ens pensem.
Per conèixer-nos millor, se’n podria fer una campanya turística per la tele. De fet, ja tenim un Consorci de Turisme del Baix Llobregat. Al·lucinaríeu (els que no ho coneixeu) amb els encants turístics i naturals de la comarca. Els xiringuitos a la platja a Gavà Mar, a Castelldefels, al Remolar, a les Filipines o al Prat. Els camps de cirerers de Sant Climent i de Torrelles a la primavera. El pont del Diable de Martorell, obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Les coves del Salnitre de Collbató, una meravella natural. La Colònia Güell i la cripta de Gaudí, un lloc ideal per conèixer la nostra història industrial. Les Termes Romanes del segle II dC de Sant Boi, una de les joies del passat romà. I, això, sense parlar dels jaciments prehistòrics arreu de la comarca.
Els parcs naturals envolten la comarca del sud fins al nord: des del final de Collserola, per Sant Feliu, Sant Just o Molins, fins a les portes del Parc Natural del Garraf o de Montserrat, són plens de camins infinits entre pins, i sense les aglomeracions barcelonines. Prop de Molins, per exemple, el salt d’aigua i, uns quants quilòmetres més amunt, les escletxes del Papiol. Un dels espais naturals protegits més recents és el Parc del Delta del Llobregat, entre camps de carxofes i masies antigues, al costat de l’aeroport, això sí. Els passejos per la riba del riu Llobregat estan cada cop millor. Fa 40 anys ningú no baixava al riu perquè feia fàstic, i ara, en canvi, hi tornen els ocells, s’hi fan petites illes de canyes i hi van i venen els ciclistes i els runners.
El nucli antic de pobles com Molins de Rei, Collbató o Begues. Les rutes d’edificis modernistes a Sant Feliu de Llobregat o a Sant Joan Despí (amb el Jujol que es veu des del tren). Els castells originaris d’entre els segles X i XII: Castellciuró a Molins, el castell del Papiol, el castell de Cornellà, el castell d’Eramprunyà, el castell de Rosanes o el castell de Castelldefels. I n’hi ha tantes, d’ermites disseminades per les muntanyes de la comarca, que no podríem enumerar-les: des de Sant Ramon Nonat, amb unes vistes de 360 graus, fins a la de Sant Ponç, a Corbera.
Entre José Montilla i Jenn Díaz passant per tots els grisos
Políticament, i aquí és on volia anar, la cosa és més complexa del que s’ha dit, i ho tornareu a veure en les properes eleccions catalanes. El PSC ha estat el partit històricament més fort al Baix Llobregat, sobretot des de la davallada electoral del PSUC a mitjan anys vuitanta. Els socialistes continuen governant les ciutats més poblades i són molt competitius sempre, sobretot en comicis municipals i al Congrés. Hi ha hagut corrupteles i clientelisme, sí; però molts baixllobregatins d’origen obrer t’enumeren sempre les “coses bones” que han fet “els socialistes” amb un sentit pràctic i palpable. Coses que es toquen: places i rambletes per passejar-hi, escoles, instituts, el CAP, la biblioteca, la ludoteca, el centre cívic, el casal de joves, els bucs d’assaig, els concerts gratuïts, parcs infantils, camps de futbol, piscina, poliesportiu, etc. Podem discutir nosaltres, des d’una suposada elit esquerranosa, les causes i les conseqüències de tot això, però no podem pensar que el PSC guanya perquè la gent és ximple i no sap votar. Aquí ens podrien ajudar a entendre-ho els historiadors locals i, en concret, la gent del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.
Tanmateix, l’evolució electoral dels últims anys mostra canvis rellevants en el mapa polític del Baix Llobregat. Hi ha corrents de fons que estan canviant a poc a poc. Primer, es veu que els únics capaços de disputar la victòria a la comarca han estat, d’una banda, els Comuns, sobretot amb la Catalunya en Comú de Xavier Domènech, i Ciutadans, quan el procés independentista era en el punt àlgid. Segon, es veu com ERC ha substituït CiU com a alternativa, amb percentatges d’entorn del 18%, similars als que tenia CiU als anys noranta i 2000. Tercer, l’extrema dreta xenòfoba de Vox ha anat creixent en els últims comicis, i ja supera JxCat i la CUP en nombre de vots. Quart, la CUP té problemes al Baix, i, tot i alguna excepció, s’ha quedat sempre entre el 2,5% i el 3% de vot.
L’independentisme, doncs, ha pujat o no? En les últimes eleccions, les espanyoles, la suma d’ERC, de JxCat i de la CUP era d’un 27% del vot, lluny del 43% de la mitjana de tot Catalunya, i en les catalanes del 2017, després del 155, hi van fer un 32%, per sota del 47% independentista. És un percentatge de vot similar al que ja tenien CiU (aleshores autonomista) i ERC en les catalanes del 2012. Tot i això, si només s’hi compta el 10% que tenia ERC, sí que es pot dir que el suport a l’Estat propi s’ha triplicat al Baix. Cal, però, filar més prim. En general, i tret d’excepcions com podria ser el cas de Sant Vicenç dels Horts, el poble d’Oriol Junqueras, l’independentisme creix a les seccions censals on el nacionalisme català ja era fort als anys noranta i 2000, i el gran canvi és en realitat que ERC s’emporta una part dels antics votants de CiU.
El ‘boom’ immobiliari ha canviat el nivell de renda, els valors i, fins i tot, el vot dels baixllobregatins
El Baix Llobregat no és monolític, i les seves ciutats tampoc: no és el mateix el centre de Sant Feliu o de Sant Boi que el barri de Sant Cosme, del Prat: de fet, no tenen res a veure; i així passa en gairebé totes les ciutats del Baix. Als centres històrics (entre població catalanoparlant de sempre) hi ha vot indepe, i tant. Als barris d’origen obrer castellanoparlants o amb més immigració, hi sol haver molt menys vot indepe. Als pobles de la vall alta de la comarca, la realitat política, social i lingüística no té res a veure amb la de Cornellà.
I, a més, cal sumar un nou factor: l’arribada de nous veïns, expulsats de Barcelona per l’auge del preu de l’habitatge, unit al segon boom immobiliari de la comarca que va de mitjan anys noranta fins a l’actualitat. A les noves urbanitzacions i als barris residencials de classe mitjana o mitjana-alta, molts amb piscina i jardí comunitari, s’hi està instal·lant un tipus de població diferent del que era el Baix als anys seixanta i setanta. El preu dels pisos està provocant una fugida (sobretot de parelles amb fills) cap als nous barris del Baix, cosa que de retruc suposa una nova pujada dels preus en aquelles zones més properes o ben comunicades amb Barcelona, i, per tant, fa que el tipus de classes socials, nivell de renda i nivell d’estudis a la comarca estigui canviant, i molt.
El Baix Llobregat està en canvi constant, i ara, en les últimes dues dècades, el canvi està sent radical: s’està modificant el vot en les eleccions, la fesomia de les ciutats, el nivell de renda, el tipus de bars i botigues, la importància de les zones verdes, les aficions de la gent, els nous espais culturals… i, en definitiva, els valors hegemònics a la comarca. Ho reitero: l’error més gran a l’hora de voler entendre el Baix Llobregat és considerar-lo tot com un ens monolític i amb referències nostàlgiques del que va ser en el passat. Us ho recomano, si us plau, visiteu el Baix, parleu amb la seva gent i, ah!, treu-te aquesta coseta que tens a l’ull, aquest polsim de prejudici.
