Cerca
Opinió
Sergi Sánchez Coll i Enric Vila de Villasante

Sergi Sánchez Coll i Enric Vila de Villasante

Economistes i membres d'Espai Zero Vuit

Herències, desigualtat social i impost sobre successions

Només accedint a les dades d’acumulació i transmissió de la riquesa i estudiant-les a fons, podrem millorar l'impost sobre successions, que a Catalunya ha esdevingut un element de mercadeig polític en els darrers anys

09/10/2024 | 06:00

Foto: GETTY IMAGES

Les herències són una de les corretges de transmissió que poden perpetuar la desigualtat de riquesa entre generacions. I aquesta transmissió de la desigualtat de riquesa pot posar en risc pilars bàsics de la nostra societat com la igualtat d’oportunitats o la meritocràcia. Per tant, és important tenir instruments, com l’impost sobre successions i donacions, que puguin ajudar a corregir-la.

En societats com la nostra, la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia són dos dels principis més presents en com pretenem organitzar-nos. La igualtat d’oportunitats implica que totes les persones han de tenir les mateixes oportunitats per viure la vida que vulguin, independentment de les seves característiques personals (gènere, religió, etc.). D’altra banda, el concepte de meritocràcia defensa la idea que hem de recompensar el mèrit. De manera més informal: recompensar l’esforç entenent que aquell que s’esforça més ho mereix més.

Però, com es pot veure a primera vista, rebre una herència no té res de mèrit i, a més, afecta la igualtat d’oportunitats, ja que fa que certes persones tinguin més avantatge en rebre uns recursos de què altres persones no disposaran.

Amb el que hem dit fins ara segurament ja n’hi hauria prou per defensar la idoneïtat de l’impost sobre successions per ajudar a garantir la justícia i l’equitat generacional. Però creiem important aportar diversos estudis acadèmics recents que estudien la transmissió intergeneracional de la riquesa i el paper que hi tenen les herències. Són estudis que, per exemple, intenten respondre preguntes com ara si tenir pares rics comporta que els fills també acabin sent rics o si la riquesa es transmet entre generacions i generacions d’una mateixa família.

Per exemple, respecte a aquesta transmissió intergeneracional de la riquesa, un estudi a Suècia de l’any 2018 troba una correlació important entre el nivell de riquesa de pares i fills —quelcom que no hauria de sorprendre— i, fins i tot, entre avis i nets. És a dir, troben que la transmissió de riquesa entre generacions és substancial i que, a més, afecta més enllà de la generació immediatament posterior.

El fenomen de la transmissió de riquesa entre generacions s’ha documentat per a períodes molt llargs de temps. Hi ha estudis que utilitzen dades històriques d’Anglaterra i de Gal·les entre el 1858 i el 2021 i de Florència entre el 1427 i el 2011 que demostren l’existència de correlacions positives de nivells de riquesa entre moltes generacions, fins i tot quan el període de temps estudiat sobrepassa els centenars d’anys.

Això, per tant, obre la porta a preguntar-nos quins són els mecanismes perquè això passi. Per què tenir pares rics fa que els seus descendents també ho siguin? Pot semblar una pregunta òbvia, però la resposta pot ser reveladora per entendre i conceptualitzar la idea de mèrit i d’igualtat d’oportunitats.

Segons estudis fets en diversos països, l’herència és quelcom de molt rellevant en la transmissió desigual de riquesa entre generacions

Doncs bé, hi ha diversos estudis empírics recents que intenten explorar amb detall aquesta pregunta. Per exemple, un estudi amb dades noruegues compara nens, similars entre si, que han estat adoptats per famílies, també similars entre si, però amb nivells diferents de riquesa. I troben que aquells nens que han estat adoptats per famílies més riques acaben sent més rics ells mateixos. El fet sorprenent és que aquests nens acaben sent més rics no perquè els seus pares, per exemple, tinguin un nivell educatiu més alt o visquin en un barri més exclusiu, sinó pel simple fet que els pares són més rics. És a dir, el mecanisme de transmissió de la riquesa és la mateixa riquesa.

Concretament, indiquen que, de tota la riquesa que acaben acumulant aquests fills adoptius, entre un 30% i un 40% s’explica per les donacions i herències que aquests pares més rics deixen als seus fills. Així, veiem que l’herència és quelcom de molt rellevant en aquesta transmissió (desigual) de riquesa entre generacions.

El que és interessant, però, és que les herències tendeixen a reduir la desigualtat relativa de riquesa a curt termini. Encara que els hereus pobres heretin menys en termes absoluts, en termes relatius hereten més que els hereus més rics, com mostra un estudi amb dades sueques, amb fenòmens similars en altres països europeus.

A llarg termini, però, això es pot capgirar i la desigualtat pot augmentar, com mostren els resultats d’un altre estudi, que també empra dades sueques. Els actius que hereten els rics són molt diferents dels que hereten els pobres. Les herències dels primers solen incloure actius financers i immobiliaris, mentre que a les herències dels segons hi predominen els comptes bancaris, que tenen una rendibilitat inferior. Així, al cap de 10 anys, els investigadors observen que la majoria d’hereus més pobres han esgotat l’herència rebuda, mentre que els més afavorits encara mantenen aquest patrimoni.

L’impost pot augmentar la desigualtat de riquesa o la pot reduir si aconsegueix disminuir el valor de les herències a la part alta de la distribució

Veient com les herències afecten la transmissió de la riquesa, quin paper hi pot tenir l’impost sobre successions i donacions? Aquest impost és present a la majoria d’hisendes europees i grava la transmissió patrimonial tant en cas de defunció com de donació en vida, i a la majoria dels països el paga qui rep el patrimoni, amb tipus impositius progressius.

La seva interacció amb el fenomen que acabem de descriure pot ser una arma de doble tall. L’impost en si mateix pot augmentar la desigualtat de riquesa, o la pot reduir si aconsegueix disminuir suficientment el valor de les herències a la part alta de la distribució. En última instància, el que acaba determinant l’efecte de l’impost és l’ús que es fa de la recaptació, i si aquesta redueix efectivament la desigualtat.

En aquesta línia, l’impost sobre successions òptim el van modelitzar els economistes Thomas Piketty i Emmanuel Saez l’any 2013. Calibrant el model amb microdades franceses i nord-americanes, troben que el tipus òptim és positiu i que tindria un tipus mitjà al voltant del 50-60%, amb tipus marginals potencialment superiors en supòsits com una alta concentració d’herències.

Tres de cada quatre contribuents catalans de l’impost sobre successions van pagar el 2022 una quota simbòlica de menys d’un euro

A Catalunya, durant els darrers anys l’impost ha esdevingut un element de mercadeig polític, de manera que hi ha poc consens respecte del seu disseny, però actualment l’impost és vigent. El tipus impositiu se situa entre el 7% i el 32% i, com en el cas de l’IRPF, augmenta progressivament per trams a mesura que augmenta l’import de l’herència. Tot i això, el tipus a pagar es determina al final del procés, ja que primer cal determinar la quantia de l’herència, les quantioses deduccions a les quals la majoria d’hereus tenen dret segons el grau de parentesc amb la persona traspassada, si un habitatge heretat és l’habitual, i recàrrecs progressius en cas que els hereus disposin d’alts patrimonis.

El 74% de catalans que van haver de fer front al tribut l’any 2022 van abonar una quota simbòlica, de menys d’un euro, mentre que per a un 10% addicional la quota va ser inferior a 1.000 euros. La recaptació és baixa, d’uns 643 milions d’euros a Catalunya, i només va suposar un 3,79% dels ingressos fiscals de les comunitats autònomes entre el 2002 i el 2019.

L’impost s’enfronta a reptes futurs, i el seu disseny sempre és millorable. L’augment de l’esperança de vida permet una major acumulació de capital però també que els hereus cada vegada heretin més tard, mentre que la reducció de la natalitat origina una concentració de les herències, pel fet de ser repartides entre menys hereus, de manera que les herències del futur no necessàriament seran més igualitàries. A més, el pagament del tribut, sobretot quan s’hereten propietats immobiliàries sense dret a les bonificacions més quantioses, pot ser problemàtic per a alguns hereus, malgrat les possibilitats ja existents del pagament fraccionat i l’ajornament.

Una proposta més trencadora és l’herència universal: als 25 anys, dotar tothom d’una herència equivalent al 60% de la riquesa mitjana d’un adult

En un informe exhaustiu sobre l’impost, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) aconsella que aquest tingui un pes més important en els ingressos fiscals dels països, però sempre en coordinació amb la resta dels tributs. Elabora diferents propostes de reforma, com ara que l’impost sigui sobre les transferències de riquesa (donacions i herències) que una persona va rebent durant la seva vida de manera que es tinguin en compte les que ja s’han rebut, amb una quantitat mínima a heretar exempta. Això permetria assegurar que es paga el mateix tant si s’obté una gran transferència de riquesa com si en són moltes de petites, i limitar l’impacte diferenciat que té rebre una herència o donació en diferents moments vitals.

Una proposta més trencadora és la de l’herència universal, proposada per Thomas Piketty. Consistiria a dotar a la ciutadania que compleix 25 anys d’una herència de la quantitat corresponent al 60% de la riquesa mitjana d’un adult (uns 120.000 euros) que permetria que qui no ha tingut la sort de tenir uns pares amb patrimoni disposi d’unes oportunitats que ara no té i les pugui aprofitar per crear el seu projecte de vida, ja que no és el mateix rebre una herència als 25 anys que als 50. Alhora, es reduiria la concentració de la riquesa a la part més alta de la distribució, mitigant però no eliminant la desigualtat. Això es finançaria amb l’impost sobre successions i amb un impost addicional i progressiu sobre el patrimoni.

En qualsevol cas, per poder-lo millorar i fer-lo més efectiu, el més urgent és entendre els efectes de l’impost a Catalunya sobre el comportament dels contribuents i la desigualtat de riquesa, tant a curt com a llarg termini. Però, per entendre-ho bé, cal poder accedir a les dades d’acumulació i transmissió de la riquesa. Són dades complexes, però que ja es troben disponibles en la gran majoria d’administracions públiques i que, com hem vist a l’article, permeten obtenir evidència empírica d’alt nivell en aquells països que les posen a disposició dels investigadors. A partir d’aquí, es podran articular propostes sòlides i consensuades de reforma que ens permetin disposar d’una societat on les futures generacions tinguin oportunitats de prosperar independentment del seu origen familiar.

La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista Eines’, de la Fundació Irla (número 50).

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies