Crític Cerca
Opinió
Sergi Sol

Sergi Sol

Periodista i activista polític

Emergència climàtica o que no ens espatllin la vista

Catalunya arrossega una extrema dependència elèctrica de les nuclears, que perpetua en la mesura que implanta renovables a un ritme insostenible

17/01/2023 | 06:00

La central nuclear de Vandellòs II, al Baix Camp, una de les tres que hi ha en funcionament a Catalunya / IVAN GIMÉNEZ

Un grup d’activistes britànics contra el canvi climàtic d’Emergency Reactor va abocar carretades de carbó a la seu londinenca de Greenpeace aquest darrer estiu. Els termòmetres es disparaven com mai a Anglaterra amb unes màximes de calor inèdites a l’illa. Els activistes, amb la seva acció, acusaven la històrica entitat d’obscurantisme per refusar el debat sobre l’ús de l’energia nuclear davant la catastròfica situació que està generant l’explotació dels combustibles fòssils.

L’argument d’Emergency Reactor és simple: les centrals nuclears no emeten diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera. I, si la urgència és aturar el canvi climàtic, les centrals nuclears serien pel cap baix el mal menor malgrat altres contraindicacions. D’entrada, té sentit. Però esmena a la totalitat les bases fundacionals i dogmàtiques de l’ecologisme modern, fonamentat en el moviment antinuclear.

El cert és que a la Gran Bretanya, ara com ara, continua ben present la indústria del carbó, que passa per ser, d’entre els combustibles fòssils, la més contaminant per les seves altíssimes emissions de CO2 amb la seva combustió. És cert que la Gran Bretanya s’ha compromès a deixar d’utilitzar carbó per generar electricitat el 2024. Però en continuarà produint, per exemple, per fabricar acer. I també en continuarà exportant en plena fase d’alerta màxima per l’anomenada emergència climàtica. L’imparable i sostingut escalfament global —segons l’ONU, s’està accelerant— passa per ser a hores d’ara la prioritat absoluta i global a combatre per tots aquells sensibilitzats per la mateixa viabilitat de la vida al planeta tal com la coneixem.

Deien allò de “Pensa en global i actua en local”. Però sembla que la segona part de l’equació és paper mullat. Perquè, mentre es continuï produint i comercialitzant carbó, es mantindrà la pitjor amenaça a l’escalfament global que denuncia la mateixa Greenpeace. El que val per a Anglaterra bé hauria de valer per a Catalunya.

Segons el darrer Informe sobre la Bretxa d’Emissions de les Nacions Unides (27 d’octubre de 2022), si continuem amb les polítiques actuals, “anem cap a una catàstrofe global”. El cert és que arreu tot és propaganda i compromisos més o menys ambiciosos en cada cimera internacional. O bons propòsits del gruix d’administracions. O fins i tot de la gran indústria. Però, en el millor dels casos, les mesures que s’adopten són pal·liatives i en cap dels casos ni es desterren l’ús de petroli i del carbó que són, de llarg, els combustibles fòssils més contaminants; ni es prenen mesures regeneratives.

Pel que fa al gas, ni de casualitat se’n qüestiona l’ús. Més i tot. Estem veient com s’anuncien nous viaductes des de Catalunya a Europa. El gas, certament, passa per ser el menys contaminant dels combustibles fòssils. I és així. Però contaminant a la fi, incloent-hi l’anomenat gas liquat que les navilieres (responsables del 3% de les emissions de CO2) defensen com a alternativa dins un sector que sembla cridat a multiplicar la seva presència i, per tant, les emissions en un futur.

La vigent dependència de l’energia nuclear a Catalunya fa que aquesta qüestió sigui cabdal. Una situació que s’accentua per l’escassa i inacceptable implantació de les renovables a Catalunya. Som al furgó de cua de l’Estat malgrat ser —presumptament sobre el paper— un país amb una forta consciència mediambiental que, paradoxalment, s’ha concretat en un qüestionament als parcs fotovoltaics i en una persistent oposició a la implantació de parcs eòlics, si més no en una part del territori. Amb una notable excepció, les Terres de l’Ebre, que, alhora, és on també hi ha les nuclears d’Ascó i de Vandellòs, que abasteixen tot Catalunya.

Catalunya és un país nuclear. Prop del 60% de l’electricitat que es produeix és el fruit de la fissió atòmica de les tres nuclears ebrenques: Ascó I i II, a la riba de l’Ebre, i Vandellòs II, a tocar del Mediterrani, a la comarca del Baix Camp. Les renovables, segons dades del 2021, només produïen el 17,5% de l’electricitat. La resta es produeix cremant combustibles fòssils. Ras i curt. Catalunya arrossega una extrema dependència elèctrica de les nuclears, que perpetua en la mesura que implanta renovables a un ritme insostenible davant la declarada emergència climàtica.

Plantejar un parc eòlic on més bufa el vent no és un caprici, sinó una mesura ben racional

És tan gros que en territoris com les comarques de Girona hi ha qui pot vantar-se de no tenir ni un sol molí de vent, malgrat que la seva costa és ben famosa per la tramuntana. Ergo, si no hi ha cap generador eòlic i tampoc cap nuclear, però gasten tanta electricitat com la resta de catalans, és que —dit pel broc gros— contribueixen directament o indirectament a saltar-se a la brava tota mesura per reduir les emissions de gasos tòxics.

Per això és xocant l’oposició que es visualitza al Parc Eòlic de l’Empordà en alta mar. I que tingui quelcom de ridícul que es recorri a denunciar danys a l’ecosistema marí quan tota barrera al mar o escull és sinònim de protecció en doble sentit. Dificulta o impedeix la pesca i ofereix un oasi o refugi a la fauna marina. Només cal advertir que les plataformes petrolieres sovint ja no es desmantellen al final de la seva vida útil. Precisament, perquè permeten que aflori la vida.

La qüestió també és paisatgística, es diu: impacte visual. Tot i que a 25 quilòmetres de distància, si no és un dia net i clar, no s’aprecia ni la Torre Eiffel. Res a veure amb l’impacte visual, en aquest cas notable, amb què conviuen a l’Ebre o a l’Anoia, per esmentar una comarca barcelonina. Plantejar un parc eòlic on més bufa el vent no és un caprici, sinó una mesura ben racional. I fer-ho en alta mar és una sort precisament per a la preservació del paisatge.

La consellera Jordà i exalcaldessa de Ripoll ha tingut la valentia de defensar el projecte. L’únic que se li pot retreure és no haver-ho fet abans i amb tota la vehemència. El que és inacceptable és no apostar amb determinació per les renovables. A menys que, com exigeix una part de l’ecologisme, ens nuclearitzem. Qüestió que, a Catalunya, passaria d’entrada per una nova pròrroga al funcionament d’Ascó i de Vandellòs, que tenen el seu tancament previst no més enllà del 2031. I per construir noves centrals.

Encara hi ha una derivada per continuar defugint la implantació de les eòliques i consolidant la dependència energètica. Açò és, importar l’electricitat d’Aragó. És a dir, renunciar a la sobirania (energètica) i fer veure que tot això de les emissions de CO2 ho han de resoldre els altres i que la nostra contribució a la salvació del planeta és que no ens espatllin la vista mar endins.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies