Molt a guanyar i molt a perdre en aquesta ‘Marató’

Ara tot just farà uns 10 mesos que vam rebre la notícia sobre La Marató d’aquest any, la que DONA LLUM; ben bé el que dura un embaràs… Mira tu quines coses té la vida.

Tota la feina feta durant dècades haurà contribuït a arribar a aquest punt, la de moltes professionals sanitàries i companyes feministes, segur que sí. “En deveu estar contentes”, ens deia la gent; “tantes hores parlant dels vostres temes…”. No sé si hem acabat de pair què significa que La Marató de TV3 es dediqui a la salut sexual i reproductiva, però el que sé del cert és que veurem un desplegament mediàtic espectacular i un exercici divulgatiu sense precedents. Per primera vegada, es dedicaran moltes hores a visibilitzar el que les estructures d’una societat patriarcal i capitalista s’han esforçat a amagar durant segles, a criminalitzar per convertir-los en tabús, temes prohibits, bruts, incòmodes…, coses de dones, en definitiva. Es parlarà de la menstruació, de l’endometriosi, de la menopausa, del climateri, de les infeccions de transmissió sexual, de la reproducció, dels cossos, dels embarassos, de l’anticoncepció, dels parts… Temes de dones?

D’entrada, sembla un escenari ideal; és cert, però aturem-nos un moment per poder-hi aprofundir. Com i des d’on es parlarà de tots aquests temes? Se’m fa difícil pensar que puguem arribar a l’arrel; que puguem entendre la necessitat de qüestionar les estructures que consoliden el sistema i que provoquen violència institucional; que no garanteixen els drets sexuals i reproductius (DSR), ni en la teoria ni en la pràctica. No parlar-ne des d’aquí és trivialitzar, relativitzar i, fins i tot, pot ser contraproduent. Cal ser curoses a l’hora de tractar la biologia dels cossos, les patologies; cal fugir de l’essencialisme que converteix l’ordre diví en ordre natural perquè despolititza la construcció dels sabers i sosté les estructures hegemòniques de poder. L’essencialisme no és transformador.

No sabem quin impacte pot tenir ‘La Marató’ dins l’ingent esforç de fer arrelar els DSR com a drets civils i polítics

Haurem d’esperar fins diumenge per veure’n el resultat final, però cal, també, tenir la mirada entrenada i posar el focus més enllà del que ens ensenyin; visualitzar quin pot ser l’impacte d’aquest desplegament eixordador en la construcció dels imaginaris col·lectius, de l’opinió pública i, sobretot, què suposarà per a l’ingent i històric esforç de fer arrelar els DSR com a drets civils i polítics a la nostra societat.

Podrem parlar d’avortament sense parlar d’objecció de consciència o iniquitat territorial? Parlarem del part respectat i, també, de les pràctiques considerades violència obstètrica per l’Organització Mundial de la Salut i que encara hi ha reticències per eliminar? Tornarem a donar la culpa de tot al porno i a les persones joves sense saber què fem amb l’educació sexual? Sortirà com fem pagar una pastilla de l’endemà a una dona perquè no té targeta sanitària? Continuarem posant la por al centre de les campanyes d’informació sobre les infeccions de transmissió sexual (ITS)? Podrem explicar la tasca imprescindible de les llevadores a les consultes d’atenció a la salut sexual i reproductiva sense parlar de la mancança i les condicions d’aquestes professionals? I les ginecòlogues: cada cop n’hi ha menys a la primària i les que queden no poden estar més saturades.

Ens aturarem a reflexionar sobre la imposició social de ser mares costi el que costi?

Aquest diumenge segur que sentirem moltes coses sobre la salut reproductiva, moltes i molt importants. Però ens aturarem a reflexionar sobre el manament de la maternitat? Això seria orgàstic, la imposició social de ser mares. La transgressió absoluta i el desafiament als pilars del sistema d’aquelles que decideixen no ser-ho, i com això impacta a l’atenció en la seva salut sexual i reproductiva; parlem-ne. Però el manament de ser mares és molt poderós, ser mares biològiques sempre que es pugui, i costi el que costi (essencialisme arreu), de ser mares amb el pare corresponent, de ser mares perfectes que alleten, somriuen, fan ceràmica, es redueixen la jornada laboral per fer una criança activa, muntar una comissió a l’AFA —l’associació de famílies d’alumnes— de l’escola i aplicar el mètode Montessori; mares esgotades i precaritzades, mares tristes, angoixades i preocupades, mares desbordades, mares que no es permeten ni un error, ni un descans, i a les quals, en cap moment de la seva maternitat, els pot passar pel cap que, potser, ser mare no és el que elles haurien volgut. Pecat mortal.

Ja fa massa temps que sabem que una bona salut no està relacionada només amb el fet de tenir o no una malaltia; sabem que la salut té a veure amb el fet físic, emocional i, també, social; ens hem après allò d’entendre la salut des d’una perspectiva holística que incorpori les diversitats i complexitats de les vides de totes les persones i repetim, una vegada i una altra, que existeixen uns determinants de la salut que haurien de condicionar les intervencions en aquest àmbit. Aquests determinants ens han d’oferir una foto global i multifactorial que ens ajudi a escapar-nos de la trampa de la responsabilització individual. Tenim clar que el gènere n’és un, com també ho són les desigualtats socioeconòmiques que travessen de forma directa els indicadors de salut sexual i reproductiva. Tenim clara la necessitat d’incorporar aquests determinants en la investigació i recerca dels nostres estudis, en la recollida de les dades i en l’impuls de les polítiques públiques que s’han de consolidar. Però tenim clar com fer-ho? Explicarem el servei Trànsit com a pioner a Europa sense posar de manifest les amenaces i els perills que viu? Parlarem de patologies, com ens empeny l’essencialisme, sense abordar la construcció social i política que comporten? Veurem l’atenció a les realitats de la salut sexual i reproductiva de les persones amb discapacitats? Parlarem de violències sexuals i com les abordem?

El format de ‘La Marató’ és equívoc: un producte per remoure consciències i aconseguir que la gent es rasqui la butxaca

Preguntes i més preguntes. El que sabem del cert és on rau un dels perills: el format de La Marató és equívoc, un producte que ha de remoure consciències i intestins, i si pot fer caure alguna llagrimeta també, per aconseguir que la gent es rasqui la butxaca. Ànimes caritatives pels volts de Nadal on totes tenim la mà més falaguera per gastar. Per donar diners a una bona causa i fer net abans d’anar a comprar els regals. Seran diners ben invertits perquè investigaran sobre aquestes patologies, sobre els cossos de les dones, sobre com ens afecta la nostra salut sexual i reproductiva. Imprescindible, segur. Encara més: són temes vitals. I per què no s’ha fet fins ara? Hem de ser nosaltres, la ciutadania, qui financem això recollint els euros que ens queden al moneder per no sentir-nos culpables, un cop més, de tot el que fem malament cada dia? Sembla molt injust potenciar la càrrega de culpa individual sense pensar en la responsabilitat col·lectiva, en la institucional. Sobretot, sembla molt injust perquè ja fa massa temps que tot això hauria de ser política pública.

Anem amb compte perquè situar la salut sexual i reproductiva en l’esfera de la individualitat i l’essencialisme biològic impossibilita el foment de l’agència de les persones, bloqueja la construcció col·lectiva de les sexualitats i desintegra el poder polític dels drets sexuals i reproductius com a motor de transformació social. De tot això, les activistes que defensem aquests drets en sabem bastant perquè hi posem el cos cada dia; es parlarà de com els atacs que rebem per fer-ho afecten la nostra salut i les nostres vides?

És clau entendre que la societat s’organitza sobre una divisió sexual que sotmet el cos de tota persona que surt de la norma hegemònica

Entendre que la societat actual està organitzada a partir d’una divisió sexual que sotmet els cossos de totes les persones que surten de la norma hegemònica és imperatiu per analitzar i millorar la salut sexual i reproductiva de la població. I, sobretot, situar que aquesta divisió no és divina, ni innata, sinó que és una imposició d’un model capitalista, racista i cisheteropatriarcal que ens necessita sotmeses per mantenir els privilegis de ben pocs; també és clau per copsar-ne la realitat. Si no, ja m’explicareu com podrem responsabilitzar la dona equatoriana, que viu interna cuidant un dels nostres avis, i només lliura diumenge a la tarda, perquè no s’ha pogut empadronar ni ha pogut tramitar la targeta sanitària per fer-se les proves d’infeccions de transmissió sexual.

No és fàcil transmetre que l’abordament de la salut sexual i reproductiva s’ha de fer des d’un paradigma polifònic, una mirada complexa i interseccional que ens ajudi a veure l’amplitud del calidoscopi que suposa i, sobretot, els riscos de no fer-ho així. Els riscos del reduccionisme, de la segmentació de matèries i disciplines, de la promoció de polítiques estanques i hermètiques i, sobretot, del bastiment d’arguments i constructes socials que poden alimentar els discursos amenaçadors en els imaginaris col·lectius. Molt a guanyar i molt a perdre en aquesta Marató. Sensibilitzar també exigeix activar l’agència i els coneixements de la població, del que suposen la salut i el benestar, i els drets que hem de poder tenir garantits. Això sí que és transformador i sostenible en el temps, més enllà d’una injecció puntual de diners que segur que ajudarà, però no posarà fi a les desigualtats existents. Si no ens ressituem, estarem condemnades a continuar celebrant maratons que podríem estalviar-nos.

El feminisme de representació no ens representa, perquè el sistema deixa molta gent als marges, i cal transformar-lo

Estem vivint una època en què els feminismes al carrer han aconseguit consolidar els feminismes institucionals. És incontestable el canvi, el moment històric i com això ha fet trontollar l’arquitectura patriarcal. Però és hora de posar noms i cognoms a tot; el feminisme de representació no ens representa; no n’hi ha prou a col·locar unes quantes dones aquí i allà i parlar dos dies a la setmana de temes de dones. Aquest sistema deixa molta gent als marges, i cal transformar-lo. Comprendre el poder dels drets sexuals i reproductius per assolir-ho va molt més enllà de la recaptació d’aquest diumenge.

Serà que nosaltres hi donem gaires voltes, serà que busquem tres peus al gat i serà, també, que fa dècades que estudiem, analitzem, atenem, acompanyem i defensem la garantia dels drets sexuals i reproductius per viure vides que realment mereixin ser viscudes. Sigui com sigui, aquest diumenge, crispetes i molta tele.