19/03/2020 | 08:00
Ens autoconfinem a casa. La gent comença a tuitejar com si portés reclosa més anys que Emily Dickinson i Nelson Mandela junts. De sobte, la Silvia Nanclares, l’Alicia Santurde i altres companyes feministes comentem a les xarxes la semblança que hi ha entre el postpart i la quarantena pel coronavirus. Així ho explicava l’Alicia, per exemple: “Si has estat mare puèrpera, això de passar el dia a casa amb les teves criatures i sortir només al supermercat o a la farmàcia, ho tens superadíssim”.
Em ve al cap la pel·lícula Tully (Jason Reitman, 2018), que va protagonitzar la meravellosa Charlize Theron, i constato el buit en els grans relats sobre el postpart i la quarantena. El cinema i la literatura ens han dit massivament que, després de parir, automàticament i per art de màgia, totes les dones ens sentim extasiades, realitzades, plenes. I no s’explica res dels dubtes, de les inseguretats, de les contradiccions, del cansament crònic i de tot allò que posterguem i abandonem.
Quantes coses a dir sobre aquesta etapa tan mitificada i mistificada i tan plena d’aïllament, de silencis, de culpes
Escriu Jazmina Barrera al seu llibre Linea nigra, a propòsit d’Adrienne Rich, “que ningú no parla de la crisi psicològica de tenir un primer fill, de l’emoció, […] de la sensació confusa de poder i d’impotència, d’aquesta nova sensibilitat que pot ser vivificant, desconcertant i esgotadora”. Quantes coses a dir i cridar sobre aquesta etapa tan mitificada i mistificada i tan plena d’aïllament, de silencis, de culpes, de solituds…
I ara la gent fa fils infinits de tots els llibres que llegirà i de totes les sèries que veurà durant aquests 15 dies de tancament a casa, i jo penso que des que va néixer l’Ézaro a l’octubre del 2019, en plens aldarulls, encara no he pogut llegir ni un sol llibre sencer i que, malgrat que és boníssim i dorm tota la nit d’una sonada, tampoc no em dona la vida ni les ganes per fer-me maratons de sèries i de pel·lis. I no passa res. És així. Forma part d’aquest moment vital.
I penso també en tots els articles que tinc pendents de revisar i en tots els altres textos que tinc a mitges i que hauria d’haver lliurat fa dies, potser setmanes, i encaro el cinquè mes de postpart i ja se m’ha acabat el permís de maternitat i la lactància compactada i m’he demanat dos mesos d’excedència a la meva feina principal per poder completar els sis mesos de lactància exclusiva, però alhora ja m’he reincorporat a la meva precària vida acadèmica de docent de la Generació Y i procuro anar escrivint cosetes i fent alguna xerrada per no quedar-me sense cap ingrés aquests mesos. Però tot això ho haig de fer “aquí caic, aquí m’aixeco”, interrompent constantment per teta, manyagues i canvis de bolquer la meva malmesa concentració de babybrain.
Perquè així és el “confinament” en el puerperi, com en aquella imatge de la novel·la gràfica Mamà, de Glòria Vives, que l’autora descriu així: “Escarxofada al sofà ens observo i em sorprenen els contrastos del postpart. La nena neta, conjuntada i bonica, i jo i la casa fetes un desastre”. D’un dia per l’altre et trobes en aquesta quarantena on tot gira al voltant de ser i fer de mama 24/7, i on tu et comences a tornar una mica invisible, i dutxar-se abans de les 12 del migdia es converteix en un fet èpic, i el pijama és el teu uniforme de gala, i vas amb la teta fora tot el dia, i t’assetgen muntanyes de roba lil·liputenca que conspiren al teu voltant. Tot d’una, després d’un al·luvió de visites que reps des d’una altra dimensió, el distanciament social es converteix en una mena de càstig i, alhora, en una necessitat, un bàlsam per a tu i per a la teva criatura.
Però aquesta existència aixoplugada al niu, simbiòtica, calmada i tendra, té una cara B que va acompanyada de la seva quota de culpa patriarcal i neoliberal. Patriarcal, perquè quina malamare que sóc perquè vull tornar a ser la jo-sense fill per una estoneta, només per una estoneta; neoliberal, perquè vull dedicar-me a estar amb ell, a jugar a la catifa, a mirar-lo de manera contemplativa mentre dorm, a anar a un ritme més lent, a no ficar-me en mil saraus, ni tenir quatre textos a mitges i reunions i assemblees, però llavors no seré productiva i cauré de la roda del hàmster.
Aquest sistema no posa la vida al centre i ni tan sols els moviments socials estan pensats des de la cura
I porto dues hores i mitja intentant escriure aquest article. Enmig, òbviament, hi ha hagut pit, carícies i canvi de bolquer. Un nadó de quatre mesos i mig em mira des de l’hamaca somrient sense intuir el cabreig monumental que estic abocant en aquests paràgrafs perquè aquest sistema no posa la vida al centre i l’odi cotitza a l’alça, perquè tot va massa ràpid, perquè ni tan sols els moviments socials i l’activisme estan pensats des de la cura i perquè cal el setge d’un virus a nivell pandèmic perquè ens adonem que la maternitat no és un pla B d’aquests que encapsulen experiències i que venen als expositors de les botigues, no és un desig complert, ni una osca, ni un check a una llista de plans individuals… La maternitat (i, tant de bo, la paternitat també) requereix temps, cau i recer, però també comunitat, xarxa i suport mutu.
Així que aprofitem aquest confinament víric i ingrat per fer una reflexió seriosa sobre les cures, la resiliència, l’alegria i la resistència quotidianes, però també sobre l’abandó de les persones que les exerceixen sovint sense reconeixement (mares, àvies, treballadores de la llar, curadores de gent gran i persones dependents…) perquè, com diu Donna Haraway a El mundo que queremos, “en l’amor i en la ràbia hem de pensar per un planeta habitable”. Jo de moment vaig a alletar el meu fill perquè, entre aquestes quatre parets, el seu somriure em porta els versos de Miguel Hernández i em fa lliure i m’arrenca solituds.
