‘Apartheid’ ecològic

A Palestina, i de forma més accentuada a Gaza, el dany mediambiental s’ha utilitzat com a arma de devastació i d’exclusió i és una característica de la política colonial sionista. Forma part de la destrucció premeditada per part d’Israel de tot el teixit social i ecològic de Palestina. És el que s’ha anomenat apartheid ecològic. Diversos estudis han treballat aquest aspecte de l’ocupació israeliana de Palestina, on el dany ambiental va molt més enllà de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). És necessari recular en el temps per comprovar com aquest dany mediambiental deliberat s’ha estat duent a terme durant moltes dècades.

Durant molt de temps, Israel s’ha referit a la Palestina anterior al 1948 com a un desert estèril en contrast amb el suposat oasi creat després de l’establiment de l’Estat israelià. Aquest oasi, però, també té una certa funció en el projecte israelià d’eliminar Palestina. El Fons Nacional Jueu, una organització paraestatal, va intentar, mitjançant la repoblació forestal, esborrar les restes físiques de 86 pobles palestins destruïts durant la Nakba. La plantació d’arbres va servir per amagar el desplaçament colonial massiu, la destrucció del medi ambient i l’espoli. Igualment, els colons israelians han creat un nou paisatge per substituir l’autòcton. És la transformació imposada del medi ambient original.

Algunes d’aquestes pràctiques foren utilitzades pel Regne Unit durant el seu Protectorat sobre Palestina (a partir del 1922). Molt especialment en la repressió de la gran revolta del moviment nacionalista palestí (1936-1939). Es va generalitzar la política de càstigs col·lectius, es van bombardejar llogarets i es van enderrocar milers d’habitatges. Els camperols van perdre les terres, se’ls va incendiar les collites, se’ls va confiscar el bestiar i es van arrencar oliveres i cítrics. Es van generalitzar les detencions administratives sense judici, les execucions extrajudicials i les tortures.

L´apropiació de recursos palestins per part d’Israel inclou l’aigua. El 1948, el Fons Nacional Jueu va dessecar el llac Hula i els seus aiguamolls, per ampliar la terra agrícola per als colons jueus nouvinguts. Va provocar un gran dany ambiental, ja que va destruir espècies de fauna i flora vitals i va degradar seriosament la qualitat de l’aigua del llac de Tiberíades. L’empresa estatal d’aigua israeliana Mekorot va desviar l’aigua del Jordà perquè arribés als colons israelians de la costa i a les ciutats i els assentaments del desert de Naqab. Avui, el Jordà és poc més que un rierol ple de terra i d’aigües residuals.

Els bombardejos constants a partir de l’octubre de 2023 han destruït una gran part de les terres agrícoles de Gaza

Tornant a un moment més actual, els bombardejos constants a partir del 7 d’octubre de 2023 ja havien destruït, a principis del 2024, una gran part de les terres agrícoles de Gaza: hortes, hivernacles, oliverars i explotacions agrícoles. En aquell moment, ja hi havia més de 40 milions de tones de runa i material perillós. El terra i l’aigua subterrània estaven contaminats. També ho estava l’aigua del mar amb aigües residuals i deixalles. Israel havia tallat o destruït el subministrament elèctric de les plantes de tractament de l’aigua.

Davant de la crisi climàtica

Palestina haurà de fer front a la crisi climàtica en una situació d’un fort desavantatge. La seva vulnerabilitat és per causa d’un segle de colonialisme, apartheid, espoli i desplaçament poblacional per part d’Israel. A finals d’aquest segle, les precipitacions a Palestina podrien disminuir un 30% respecte del període 1961-1990. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) preveu que les temperatures augmentaran entre 2,2 i 5,1 °C. S’intensificarà la desertificació. Unes temporades més curtes de creixement dels cultius i la precarietat de l’aigua amenaçaran la seguretat alimentària.

Els assentaments il·legals consumeixen 700 litres ‘per capita’ al dia, mentre alguns pobles palestins sobreviuen amb 26 litres per persona el dia

Hi ha una profunda asimetria en la manera com la crisi climàtica afectarà Israel i Palestina. L’ocupació d’Israel impedeix que els palestins accedeixin als recursos i puguin desenvolupar infraestructures i estratègies adaptatives. Per contra, Israel és un dels països de la regió més preparats per fer front al canvi climàtic. Gràcies al fet que s’ha apoderat, saquejat i controlat la majoria dels recursos de Palestina, ha desenvolupat tecnologia per alleujar alguns dels impactes del canvi climàtic.

La manifestació més crua és l’accés a l’aigua. A diferència dels països veïns, no hi ha escassetat d’aigua entre el riu Jordà i el mar Mediterrani. Tot i això, l’escassetat crònica d’aigua afecta els palestins de Cisjordània i de Gaza com a resultat de la política d’ocupació i la infraestructura hídrica de l’apartheid. Des que va ocupar Cisjordània el 1967, Israel ha monopolitzat les fonts d’aigua. L’Acord d’Oslo II de 1995 va atorgar a Israel el control sobre el 80% de l’aigua de Cisjordània. Això inclou el control israelià de les fonts d’aigua, les quotes estrictes de subministrament per als palestins, la denegació de l’excavació de pous i la destrucció repetida de la infraestructura hídrica palestina. A Cisjordània el 2020, només el 36% dels palestins tenia accés fiable durant tot l’any i el 47% rebia aigua menys de 10 dies el mes. Els 600.000 colons il·legals d’Israel feien servir sis vegades més aigua que els 3 milions de palestins. Els assentaments il·legals consumeixen 700 litres per capita el dia, incloent-hi piscines i gespa, mentre que algunes comunitats palestines, desconnectades de la xarxa de l’aigua, sobreviuen amb només 26 litres per persona. L’Organització Mundial de la Salut estableix que el límit inferior necessari és de 100 litres/habitant/dia. El consum mitjà d’aigua a Catalunya és d’uns 117 litres per habitant i dia.

A Gaza, la situació és molt pitjor. Fins i tot abans del 7 d’octubre de 2023, només el 30% de les llars tenien accés diari a l’aigua i entre el 90% i el 95% de l’aigua de Gaza no era potable ni per regar. L’aigua contaminada causava més del 26% de les malalties registrades i era una de les causes principals de mortalitat infantil (més del 12% de les morts). Israel no només bloqueja l’entrada suficient d’aigua neta a Gaza, sinó que també impedeix la construcció o la reparació d’infraestructures hídriques prohibint l’entrada dels materials necessaris. El febrer de 2025, Oxfam estimava que la quantitat d’aigua disponible a Gaza era de 5,7 litres per persona i dia. Com a conseqüència, els efectes del canvi climàtic sobre la disponibilitat i la qualitat de l’aigua tindran conseqüències mortals, sobretot a Gaza.

Imatge d’Israel com a país verd

Aquest objectiu ja va quedar reflectit en els Acords d’Abraham signats el 2020 per Israel, per la Unió dels Emirats Àrabs, per Bahrain, pel Marroc i pel Sudan, que recullen acords per implementar conjuntament projectes mediambientals d’energies renovables, agroindústria i aigua. Al Marroc, des de llavors, les inversions i els acords israelians han augmentat, especialment a l’agroindústria i les renovables.

Diversos acords amb països veïns reforcen la imatge d’Israel com a actor regional clau en energies renovables

El 2022, Jordània i Israel van signar un memoràndum d’entesa per a un estudi de viabilitat de potabilització d’aigua. Jordània comprarà aigua d’una estació dessalinitzadora israeliana alimentada per una planta solar a Jordània. La imatge beneficiosa que el projecte transmet emmascara el saqueig durant dècades de l’aigua palestina per part d’Israel. Mekorot, empresa estatal israeliana de dessalinització, es posiciona com a líder mundial del sector. Una part dels beneficis que genera es destinen a l’apartheid de l’aigua per part del Govern israelià.

També el 2022, Jordània, el Marroc, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Egipte, Bahrain i Oman van signar un altre memoràndum d’entesa amb dues empreses energètiques israelianes per implementar projectes d’energia renovable a tota la regió: energia solar, eòlica i emmagatzematge d’energia. Tots aquests acords reforcen la imatge d’Israel com a actor regional clau en energies renovables, alhora que permeten estendre la seva influència geopolítica a tota la regió. L’objectiu és integrar Israel a les altes esferes energètiques i econòmiques del seu entorn àrab des d’una posició de superioritat que, alhora, pot ajudar també a la normalització i al blanqueig de la imatge d’Israel.

Posició d’Israel a la regió

A l’Orient Mitjà es produeix prop del 35% del petroli del món. D’altra banda, Israel pretén convertir-se en un centre d’energia a escala regional, mitjançant jaciments de gas a la mar Mediterrània. El domini dels Estats Units a l’Orient Mitjà es basa en dos pilars: Israel i les monarquies del golf Pèrsic. Israel (en paraules de l’exsecretari d’Estat dels Estats Units Alexander Haig, “el portaavions nord-americà més gran del món”) ajuda a controlar els recursos de combustibles fòssils, aporta vigilància i s’integra a la regió a través de sectors com l’agronegoci, l’energia i la dessalinització. Els Estats Units i els seus aliats s’esforcen per normalitzar la presència i la funció d’Israel a la regió. Aquest procés va començar amb els Acords de Camp David (1978) i ha continuat amb el Tractat de Pau entre Jordània i Israel (1994) i els Acords d’Abraham i els memoràndums esmentats.

Emissions militars de carboni

Diversos informes han intentat estimar les emissions militars de carboni associades a l’ocupació israeliana. Ens n’interessa un especialment per dues raons: abraça un període molt ampli, des de l’establiment de l’Estat d’Israel (1948) fins al gener del 2025 i calcula la reparació climàtica que Israel deu al poble palestí a causa d’aquestes emissions. D’aquestes emissions, no només n’és responsable Israel com a país ocupant, sinó també aquells països que han donat suport, en major o menor mesura, a l’ocupació.

La destrucció sistemàtica dels ecosistemes que sustenten la vida a Palestina és un acte ecocida d’Israel, en paral·lel amb el genocidi

Per quantificar el cost monetari de la reparació esmentada, s’utilitza el concepte de cost social de carboni (CSC). Aquest es defineix com el valor monetari del dany a la societat, a llarg termini, causat per una tona addicional d’emissions de carboni. Els científics avaluen el valor del CSC en uns 285 dòlars per tona addicional de CO2 a partir de models amb mitjanes globals. El resultat del CSC per a Palestina serà un límit inferior, ja que aquestes mitjanes globals poden ser menors que el dany tan desproporcionat que ha patit Palestina.

L’informe dona com a resultat un valor de 148.170 milions de dòlars per al cost social de carboni de les reparacions climàtiques militars que Israel i els seus aliats deuen al poble palestí des del 1948 fins al gener del 2025. D’aquesta quantitat,

• Israel és responsable de 103.000 milions;
• els EUA són responsables de 40.800 milions, i
• altres aliats d’Israel comparteixen responsabilitat: Alemanya, 2.700 milions, altres (França, el Regne Unit i Itàlia), 1.670 milions.

En aquesta estimació de les reparacions no s’inclouen el robatori de l’aigua, la destrucció de la flora autòctona i dels bancs de llavors. En resum, la destrucció sistemàtica dels ecosistemes i dels sistemes que sustenten la vida a Palestina és una política deliberada d’Israel per fer inhabitable el territori. És un acte ecocida en paral·lel amb el genocidi, per suprimir el poble palestí, la seva cultura i la seva terra.