Crític Cerca
Opinió

Tombar la ‘Llei Aragonès’ o com frenar la privatització encoberta del sector educatiu

Els serveis socials, la salut i l'educació haurien d'estar protegits davant d'interessos privats i processos de privatitzacions encobertes

29/10/2019 | 08:00

En aquests moments les Marees, alguns sindicats i moviments socials s’estan organitzant contra la proposta de Llei de serveis a les persones, l’anomenada “Llei Aragonès”. És un projecte de llei que ha entrat a tràmit al Parlament de Catalunya i que ordena, consolidant així, el règim de (sub)contractació pública en el mercat com a mecanisme de provisió a la ciutadania en fins a 200 serveis en els àmbits d’ensenyament, salut, social i comunitaris; alguns en situació de privatització actualment, i altres encara de gestió pública.

Segons els moviments ciutadans, la Llei Aragonès obre la porta a les grans corporacions, mercantilitzant serveis tan bàsics com l’educació preescolar (P3, P4, P5), serveis sanitaris de pediatria, ginecologia, bancs de sang o serveis socials com el servei d’ocupació. Corporacions com Clece del grup ACS, ben conegut per les denúncies en relació amb les condicions precàries de les seves treballadores, podrien ampliar els seus monopolis en sectors claus, subjugant l’objectiu final dels serveis públics de proposta d’una vida sana i digna al paràmetre del benefici empresarial.

Ja hem experimentat que una vegada que els serveis són mercantilitzats, és gairebé impossible recuperar-los

És greu i és un moment decisiu. Amb l’experiència de la privatització de l’educació pública, ja hem experimentat que una vegada que els serveis entren en el mercat, un cop són mercantilitzats, és gairebé impossible recuperar-los. Ens ho ha mostrat indubtablement la lluita ciutadana de 2018 contra el Decret per regular el servei de menjador escolar a Catalunya.

L’informe Les col·laboracions publicoprivades (CPP) com a eines de privatització – El cas d’educació, publicat per l’Observatori del Deute en la Globalització, resumeix que la gestió privada dels menjadors en els centres educatius, no es tradueix en una major “eficiència” i “eficàcia”, i falla en proveir un servei just, social i ambientalment sostenible. L’actual sistema de gestió privada dels menjadors presenta grans deficiències pel que fa a la qualitat del servei, alts costos del servei, opacitat en la gestió pressupostària, precarietat laboral de les treballadores, i una clara tendència normativa a afavorir la contractació de les grans empreses de restauració.

Però l’informe dibuixa un escenari encara més preocupant. A través de la utilització del model col·laboracions públic-privades (CPP), experimentem una onada de privatitzacions encobertes del sector educatiu no només a Catalunya sinó a tot el món.

Els grans inversors del món estan buscant una cartera diversificada d’inversions en nous sectors, tradicionalment públics

Les CPPS són fórmules contractuals entre una autoritat pública i el sector privat (com concessions, societat mixta o contracte de serveis), perquè el soci privat construeixi i gestioni un servei tradicionalment públic. El model CPP s’utilitza especialment en el sector del transport i infraestructures. Sovint l’autoritat pública dóna suport amb garanties al projecte, traslladant així el risc a la dimensió pública. No obstant això, el model CPP s’utilitza cada vegada més en els serveis a les persones com és la sanitat i l’educació, sent una forma “innovadora” de les externalitzacions.

Promogut per les institucions internacionals com el Banc Mundial, l’FMI, l’OCDE, la Comissió Europea i la majoria dels partits en els governs, es presenta el model CPP com a solució única per satisfer les necessitats d’inversions en serveis socials mentre es compleix amb el dèficit públic dictat per les polítiques europees d’austeritat. A més, l’empenta de les CPPS ve emmarcada per la creixent demanda per part de grans inversors del món, que estan buscant una cartera diversificada d’inversions en nous sectors (tradicionalment públics) com en educació, sanitat, energia, infraestructura, etc. Experimentem la financerització i la pèrdua dels nostres béns públics.

En comparació amb altres serveis públics, la participació del sector privat en el sistema educatiu de l’Estat espanyol té el seu origen en el segle XIX. Gestionat en gran part per l’Església Catòlica, el sistema educatiu va ser constituït per tres branques: les escoles públiques, les escoles concertades i les escoles privades. La participació privada en el sector ha format part del sistema educatiu de manera estructural des de l’inici, però l’aparença d’una multitud d’inversors privats va començar especialment en els anys 90, a causa de la implementació de polítiques neoliberals. La difusió de les CPPs en educació va oferir molta flexibilitat “innovadora” en la manera de privatitzar els serveis i oferir un benefici addicional que la distingia de la clàssica privatització.

Avui dia no hi ha un reglament específic sobre CPPs a l’Estat Espanyol. Es regeixen per la Llei de contractes del sector públic (TRLCSP) i des de juny de 2018 l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació Pública (OIReScon) vetlla per evitar la manca de capacitat estatal per negociar i monitorar les CPPs. Però ara com ara, no consten publicacions sobre si el seu mandat s’està complint i ens sobren els exemples de projectes CPPs nocius. Començant per casos denunciats com són els cobraments il·legals de l’Escola Concertada Pia d’Olot (Garrotxa) a les famílies, passant per les denúncies de l’augment de concessions injustificables de Clece del grup en la gestió de llars d’infants de 0-3 anys a tot l’Estat espanyol, fins a casos tan paradigmàtics com és el de la plataforma d’emmagatzematge subterrani de gas Castor: poques vegades el model CPP ha resultat positiu per les usuàries i/o contribuents.

En l’educació no necessitem ni un cas Castor ni més corporacions que s’enriqueixin amb un servei que és un dret bàsic

En l’educació no necessitem ni un cas Castor ni més corporacions que s’enriqueixin amb un servei que és un dret bàsic. Necessitem una estricta regulació, supervisió, control democràtic i transparència mentre es transita cap a un model 100% públic i públic-comunitari.

En el recent informe sobre el dret a l’educació de les Nacions Unides (2019), la relatora especial expressa la seva preocupació sobre “l’escassetat persistent de finançament de l’educació pública i l’augment ràpid i no regulat de les entitats del sector privat”, amenaçant “l’exercici efectiu del dret a l’educació per a totes i la consecució de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 4”. En aquest sentit, és absolutament imprescindible tombar la “Llei Aragonès”. Els serveis socials, la salut i l’educació, entre d’altres, són serveis públics, i el seu accés hauria d’estar blindat com a dret fonamental, així com protegit davant d’interessos privats i processos de privatitzacions encobertes.

*Nicola Scherer és investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació