17/05/2024 | 06:00
Després de les eleccions, venen els pactes i les negociacions per formar govern. Són uns dies tan intensos que segurament se’n podria fer una sèrie de televisió molt intrigant. Donem la volta a la idea amb una selecció d’episodis de sèries on la tensió electoral, els pactes inesperats i les traïcions entre socis són a l’ordre del dia. Una tria del nostre expert en sèries Toni de la Torre per sobreviure a la ressaca d’unes eleccions amb una de les participacions més baixes dels últims anys.
‘Succession’, “America Decides” (temporada 4, episodi 8)
Succession denuncia, amb la seva barreja de drama i de sàtira, el poder polític que tenen les grans corporacions, concretament les que tenen en propietat mitjans de comunicació, en un episodi implacable centrat en unes eleccions. En comptes de seguir les eleccions des de les seus dels partits implicats, com faria una sèrie política, aquí veiem com se segueix el recompte electoral des dels despatxos d’ATN, el canal de notícies propietat de la família protagonista. Cadascun dels germans s’ha posicionat amb un candidat diferent, de manera que els dos pols electorals estan representats per en Roman, que dona suport a Mencken, un candidat d’extrema dreta, i la Shiv, que dona suport a Martínez, el candidat demòcrata.
Però la clau dels episodis és que els interessos empresarials passen per sobre dels polítics, i que el suport als candidats depèn de què en poden extreure a canvi. L’argument principal d’en Roman a favor de Mencken és que bloquejarà l’acord de GoJo. De manera que avantposa els interessos empresarials a qualsevol altre interès. El personatge treu importància al perill que implica fer Mencken president dels Estats Units. I no només això, sinó que força una decisió que se salta l’ètica i la integritat periodístiques (i que està basada en fets reals, amb la cadena televisiva Fox implicada) per afavorir el seu candidat. És un dels episodis més intensos de Succession, que qüestiona el sistema democràtic ja des de la ironia del seu títol.
Plataforma: HBO Max.
‘The Wire’, “Margin of Error” (temporada 4, episodi 6)
L’episodi més electoral de The Wire té com a protagonista Tommy Carcetti, un personatge presentat inicialment com a idealista que, en certs moments, genera esperança en l’univers realista de The Wire. O, com a mínim, intenta donar esperança als electors. Intenta esdevenir alcalde de Baltimore malgrat que tingui molt poques possibilitats d’aconseguir-ho essent blanc, perquè està frustrat amb la seva posició com a regidor. En aquest episodi, l’idealisme i, en certa manera, la ingenuïtat del personatge xoquen amb la realitat de les tàctiques brutes del seu adversari en campanya, incloent-hi una foto manipulada feta per perjudicar la seva imatge. Aleshores no hi havia xarxes socials, així que es reparteix per la ciutat en fullets.
Però la clau de l’episodi és la figura del senador Davis, un dels personatges més foscos d’aquest Baltimore fictici, que ofereix el seu suport a Carcetti… per descomptat a canvi d’una quantitat ben sucosa. Acords fets a cop d’escriure quantitats en tovallons en un restaurant, la corrupció exposada en una taula amb un somriure tranquil, com si fos la cosa més natural del món, és la primera presa de contacte del personatge de Carcetti amb la realitat que es trobarà després i un dels moments més punyents (per realista) de The Wire.
Plataforma: HBO Max.
‘The Minister’, “Episodi 2” (temporada 1, episodi 2)
La sèrie islandesa The Minister és una de les sèries polítiques més interessants dels últims anys, i en gran part és pel caràcter del seu protagonista, un candidat que diu que el més important és tornar a fer que els ciutadans tornin a creure en el sistema. Ell veu la baixa participació electoral com un símptoma d’un problema molt important que requereix canviar les coses. Ell diu que el preocupa més que la gent torni a votar que no pas que el votin a ell. Comença a fer propostes molt poc ortodoxes, que són malvistes fins i tot des de dins del seu propi partit. En aquest episodi, situat després de les eleccions, té la idea de fer que siguin els ciutadans els qui redactin el text de l’acord per formar un govern de coalició.
Per fer-ho, anima a fer piulades amb diferents propostes i anuncia que les que tinguin més retuits formaran part de l’acord. Amb aquest mètode de democràcia directa, altera tota la professió política i, de retruc, el converteix en un polític molt popular. La sèrie juga amb el fet que aquestes mesures amaguen un candidat egocèntric i inestable que començarà a mostrar la seva cara real en els propers episodis. L’actor Ólafur Darri Ólafsson fa una gran feina interpretant aquest personatge, protagonista d’una sèrie política encara poc coneguda.
Plataforma: Filmin.
Borgen, “Valget” (temporada 3, episodi 10)
La sèrie política de referència a Europa té molts episodis que giren al voltant d’unes eleccions. De fet, el punt de partida de Borgen és, justament, uns resultats electorals inesperats, que donen una oportunitat impensable a la protagonista de la sèrie, Birgitte Nyborg. Però l’episodi que us vull proposar de recuperar és el que tanca la tercera temporada, que, encara que no sigui la més brillant de la sèrie, té uns últims compassos que són marca de la casa, quan la protagonista té a les mans dos pactes possibles després d’unes eleccions que deixen el seu partit en una posició decisiva per formar govern, dividit entre dos candidats.
És una disjuntiva típica de Borgen: triar entre el poder o els principis. Un tipus de decisió que col·loca la sèrie entre el cinisme de House of Cards i l’idealisme de The West Wing, on aquest tipus de pregunta és pràcticament retòrica. La sèrie mostra les forces que hi ha en joc dins del partit de Birgitte, conscients del fet que, pel fet de ser necessaris per formar una majoria al Parlament, poden forçar acords que tenen al seu programa. El personatge es troba amb dos pactes molt diferents a les mans, i el guió administra molt bé aquesta tensió, tot lligant aquesta decisió amb el seu futur professional i el final de la sèrie mateixa.
Plataforma: 3Cat.
‘Baron Noir’, “Chouquette” (temporada 2, episodi 5)
Si parlem de corrupció, una sèrie recent que no pot faltar en aquesta tria és Baron Noir, una producció francesa que comença, precisament, en plena campanya electoral, quan el Partit Socialista és acusat d’haver finançat il·legalment la seva campanya. El candidat del partit decideix sacrificar la seva mà dreta perquè no l’esquitxi l’escàndol. El sacrificat és el protagonista de la sèrie, l’alcalde socialista Philippe Rickwaert, interpretat per Kad Merad. Però l’episodi que us vull recomanar és un de la segona temporada, on l’escenari és molt diferent, ja que el protagonista ja ha aconseguit recuperar la seva carrera. La corrupció continua sent el tema principal de la sèrie, mostrant les ramificacions profundes que té dins del partit.
En aquest episodi, situat després de les eleccions a la presidència, la jove Amélie Dorendeu vol imposar-se als barons del partit socialista perquè acceptin una aliança amb el partit centrista Moviment Demòcrata, però el protagonista té altres plans i intenta buscar algú al partit capaç de desafiar la presidenta francesa, malgrat que va ser ell mateix qui va aconseguir que arribés al càrrec. És un episodi que retrata molt bé aquesta figura a l’ombra que hi ha en molts partits i que mou més fils dels que sembla. És un tipus de personatge molt semblant al de House of Cards, que és la sèrie en què s’emmiralla aquesta producció francesa.
Actualment sense plataforma.
‘House of Cards’, “Episodi 4” (temporada 1, episodi 4)
House of Cards havia de figurar en aquesta llista. Però no el seu remake nord-americà, sinó la sèrie original britànica, infinitament superior, entre altres motius, perquè el cinisme del seu protagonista i la ruptura de la quarta part eren molt més innovadors quan es va estrenar (parlem dels anys noranta) i perquè, a diferència del remake, va saber acabar a temps i no allargar-se excessivament. De fet, l’episodi que us recomano és el que tanca la primera temporada, que culmina la venjança del protagonista, Francis Urquhart, que se sent humiliat pel primer ministre, que, després d’haver-li promès un ministeri, retira l’oferiment. Amb el poder que té dins del partit, no pensa deixar que li faci això.
La temporada acaba portant a una pugna del lideratge del partit conservador que es basa en la mateixa lluita que es va produir després que Margaret Thatcher dimitís com a primera ministra (recordem que la sèrie original es basa en un llibre de Michael Dobbs, que havia estat assessor de Margaret Thatcher i membre del seu govern). I, a l’últim episodi, el cinisme del protagonista llueix en tota la seva esplendor i es treu la màscara de manera definitiva. L’actor, Ian Richardson, està magnífic, sobretot en les escenes que parla a la càmera, fent còmplice l’espectador. En aquest punt, ja hem vist Urquhart fent tota mena d’actes execrables per assolir els seus objectius, i el mal cos que et deixa és devastador.
Actualment sense plataforma.
‘Total Control’, “Episodi 4” (temporada 1, episodi 4)
Aquesta és segurament la sèrie política menys coneguda d’aquesta tria. El fet de ser australiana pot haver fet que hagi passat desapercebuda a molts espectadors, però atureu-vos-hi un moment, ja que el que proposa és diferent de la majoria de les sèries del gènere: la protagonista és una dona que no és política, sinó que, després d’un fet que la converteix en una heroïna popular, rep la proposta, ni més ni menys que de la primera ministra, d’ocupar un lloc al Senat. Ella és aborigen australiana i ho accepta, pensant que podrà fer alguna cosa per millorar la situació de la seva comunitat. El que no sospita és que el “fitxatge” de la primera ministra (interpretada, per cert, per Rachel Griffiths, actriu que heu de recordar segur si en el seu moment vau mirar Six Feet Under) és completament interessat i no té res de generós.
El quart episodi és un punt d’inflexió en la sèrie, perquè és el moment en què la protagonista s’adona de fins a quin abast arriba l’engany de la primera ministra. A partir d’aquí, s’inicia un camí de venjança similar al d’altres sèries que ja hem vist, com House of Cards o Baron Noir, però amb el tret diferencial d’estar protagonitzat per una ciutadana, no una professional de la política, i que el fet que motiva el personatge no és l’enriquiment personal, sinó la lluita pels drets de la comunitat aborigen australiana. L’ambició del personatge està relacionada amb la millora del seu entorn. Total Control acaba sent un cas, força excepcional, de sèrie que té esperança en la política per aconseguir canvis reals, al mateix temps que denuncia el cinisme del polític professional, disposat a utilitzar el que sigui i qui sigui per tenir el poder.
Plataforma: Filmin.
‘L’Escurçó Negre’, “Llest i deshonest” (temporada 3, episodi 1)
Si es tracta de prendre’s les eleccions amb humor, aleshores no pot faltar una comèdia clàssica com L’Escurçó Negre, sobretot ara que està disponible a 3Cat per repetir-ne el visionament tantes vegades com vulguem. A l’episodi que obre la tercera temporada, veiem el protagonista fent trampes per assegurar el resultat que a ell li interessa en unes eleccions que tenen lloc a la població de Sant Munt de Fems, un “poble” de mala mort amb un únic votant. Aquest episodi posa èmfasi en un tret recurrent del personatge: el menyspreu que sent envers la gent, a qui considera ignorant. El poble, se’l pot manipular en benefici propi sense cap mena de pudor. De fet, el fet de poder enganyar algú és el que et legitima per fer-ho; no li calen més motius.
Però no es presenta ell a les eleccions, sinó que prefereix gestionar el poder a l’ombra i busca un candidat que doni la cara i que les guanyi per ell: “algú sobre qui tinguem un poder absolut, un home sense opinió, sense idees pròpies, sense cervell”. El candidat que presenta el personatge a les eleccions és el tanoca d’en Baldrick, cosa que encara fa més divertit l’episodi i remarca la idea que els candidats a unes eleccions són, en realitat, titelles a les ordres d’algú altre. El bo d’en Baldrick (del qual descobrim el nom de pila, A.C., i el seu significat) accepta presentar-s’hi, i el protagonista s’encarrega de fer les trampes pertinents.
Plataforma: 3Cat.
‘Parks & Recreation’, “Win, Lose or Draw” (temporada 4, episodi 22)
Si voleu una comèdia política però amb un sentit de l’humor que no sigui tan cínic com el que es troba a les sèries britàniques (com L’Escurçó Negre, The Thick of It, etc.), aleshores podeu apuntar-vos aquest episodi de Parks & Recreation, una sèrie que té una protagonista amb bones intencions i, en certa manera, podria ser l’antídot al polític cínic que hem vist en moltes de les propostes d’aquesta llista. Aquest és, també, un episodi basat en el recompte de vots. En aquest cas, d’unes eleccions municipals, a Pawnee. I anem seguint com la possibilitat de guanyar o perdre, a mesura que surten les xifres, porta el caos entre els protagonistes. Però l’episodi se centra sobretot en el vincle entre els personatges i el projecte en comú.
Així, quan la protagonista, Leslie Knope, pensa que segurament acabarà perdent, el que més la preocupa és que decebrà el seu equip, que li ha fet costat. Això condueix la sèrie a una conclusió vitalista en què s’assegura que no és important guanyar o perdre, sinó el fet d’haver cregut en el projecte que han tirat endavant. Parks & Recreation és perfectament conscient d’estar construint una idea sobre la política basada en l’idealisme i sobretot en la ingenuïtat. Però és que, justament, és una sèrie política protagonitzada per perdedors. Això sí, són perdedors que van amb el cor a la mà. És una sèrie no apta per a descreguts; però, si teniu marge per intentar ser positius, us pot ajudar a aixecar l’ànim, malgrat l’escenari polític actual.
Plataforma: HBO Max.
‘The West Wing’, “Election Night” (temporada 4, episodi 7)
Per descomptat, no podia faltar un episodi de The West Wing en aquesta llista. N’hi hauria moltíssims per triar, però em quedo amb un dels que he recuperat més vegades quan hi ha hagut eleccions, que és “Election Night”. És un episodi que té un final memorable, perquè aconsegueix fer confluir dues de les coses que la sèrie feia millor: generar èpica per la part política i per la part personal. L’episodi s’estructura a partir del recompte de vots, amb el seguiment de l’escrutini clàssic de qualsevol nit electoral. Els resultats van apareixent en pantalla, mentre avancen les hores en un episodi pensat com un compte enrere.
La sèrie segueix els personatges separadament, sobretot el president Bartlet, que experimenta moments de vulnerabilitat que intenta amagar a tothom. També és un episodi on allò que va definir la proposta d’Aaron Sorkin, que és una mirada entre bambolines a la vida i als treballadors de la Casa Blanca, ocupa un espai central. L’episodi barreja trames dramàtiques, com la del futur de la carrera política de Sam, amb d’altres de més còmiques, com l’intent de Donna d’aconseguir que un votant republicà faci un canvi de vot. Si aprecieu l’idealisme de The West Wing com a refugi per oblidar durant una estona la política de la vida real, aquest episodi us entrarà de meravella aquests dies de ressaca postelectoral.
Plataforma: HBO Max.
