10/10/2023 | 06:00
El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries amb esperit crític entre totes les que s’han estrenat a les diferents plataformes audiovisuals internacionals en aquest inici de curs. Són sèries on es tracta de temes com el preu de l’habitatge, els abusos de poder, el racisme en l’entorn laboral o les víctimes del tràfic de drogues. A més d’estar ben fetes, totes destaquen per la voluntat de fomentar una mirada crítica, i per això les recomanem.
‘The Architect’ i les ciutats on tenir una llar és un privilegi
El preu de l’habitatge ha pujat tant, en aquesta sèrie noruega, que hi ha persones que viuen en places d’aparcament en un pàrquing subterrani. Espais de pocs metres (els mateixos que ocupa un cotxe), separats els uns dels altres amb una cortina. Amb prou feines tens intimitat i els lavabos i la dutxa són comunitaris. La protagonista de la sèrie, que està buscant un nou lloc on viure després que li hagin apujat el preu del lloguer, ho descarta quan veu les condicions del lloc. Fins que li diuen quant haurà de pagar cada mes. Almenys aquest lloc se’l pot permetre. Accepta, de la mateixa manera que molts hem acceptat viure en llocs que no mereixen el preu que en paguem, perquè no tenim més remei ni alternativa. El mateix li passa a la feina, on accepta ser becària i portar cafès malgrat tenir la titulació d’arquitecta.
I aquí rau el mèrit de The Architect com a sèrie distòpica: que presenta un escenari de futur que és una versió exagerada del present. Hi podem reconèixer l’hostilitat d’una ciutat que cada cop és més inhumana i deshumanitzadora. Un paisatge de bancs on no pots seure si no consumeixes, entitats bancàries on tenen clients de primera i de segona i on l’arquitectura dels edificis, freda, sembla dissenyada per expulsar les persones. I també ens podem reconèixer en les reaccions de la protagonista davant les empentes invisibles del sistema: que consisteix bàsicament a aguantar i esperar que algun dia la cosa canviï. Aquesta oportunitat es presenta tot just començar la història i articula una sèrie que és concisa (són només quatre episodis de 20 minuts) i que es mou amb habilitat entre la sàtira i el drama. Un retrat cru de com és la vida a les grans ciutats, que posa l’èmfasi en el greu problema de l’especulació immobiliària.
Plataforma: Filmin.
‘Golpe de revés’, un depredador protegit pel sistema
La relació entre una extenista i el seu exentrenador és l’eix d’aquesta interessant sèrie que comença amb una denúncia: la d’ella, que l’acusa a ell d’haver abusat de la seva posició per mantenir-hi relacions sexuals consentides quan ella era només una adolescent. Ell ho nega. Però el que sembla que serà la paraula de l’un contra la de l’altre, un duel basat en el canvi de punts de vista que defuig confirmar una versió de la història (cosa que ja havíem vist en altres sèries), pren una forma molt més arriscada quan la veritat del que va passar queda aclarida, molt al principi de la història. I a partir d’aquí la sèrie se centra a per què va passar. És a dir, en els mecanismes que ell va utilitzar per fer que la seva relació entrenador-jugadora esdevingués una relació de control, atrapant-la a ella als 16 anys, i en els mecanismes que protegeixen l’entrenador, emparat i protegit per l’acadèmia de tenistes.
La denúncia es barreja amb l’estudi psicològic d’aquest control i de l’abast que pot tenir. Un dels trets més interessants d’aquesta sèrie és que la protagonista no és una víctima a l’ús. És una noia de 20 anys que continua obsessionada amb el seu exentrenador i voldria tenir-hi una relació afectiva malgrat denunciar-lo i saber que n’ha estat víctima. També és un personatge que és capaç de fer mal als altres i que pot ser cruel i injusta. Aquests plecs la fan difícil i incòmoda, i alhora més complexa i humana que altres personatges amb rols similars. La interpretació d’Ella Lily Hyland és molt creïble i es menja la pantalla, ajudada per un guió que sovint pren decisions desagraïdes, però realistes, que fan que no puguis fer del personatge una heroïna. El context del món esportiu i l’entrenador que s’aprofita de la seva posició de domini connecta la sèrie, inevitablement, amb el cas Rubiales, al mateix temps que permet denunciar espais de privilegi concrets relacionats amb el tenis d’elit.
Plataforma: Movistar+.
‘Top Boy’, un retrat realista del món del narcotràfic
Possiblement hem d’agrair a The Wire que les sèries de l’última dècada que han tractat del tema del narcotràfic ho hagin fet, per regla general, des d’una perspectiva crítica que ha tendit a retratar el sistema que el fa possible, més que no pas els individus que el componen. No és que no existeixin els personatges. Hi són. Però en sèries com Gomorra o Top Boy no es pot destriar aquests personatges dels engranatges dels quals formen part i dels quals en última instància són captius. L’última temporada de Top Boy s’ha estrenat recentment a Netflix i ha tancat amb l’obsessió dels dos protagonistes (el títol de la sèrie ho anticipava des del principi) de ser els que quedin dalt de tot de la jerarquia, els que se’n surten. Tant en Dushane com en Sully creuen que poden ser els més intel·ligents. Fins i tot que poden batre el sistema.
Top Boy va començar ensenyant com el narcotràfic capta nens en una situació social i familiar molt fràgil i els introdueix en una jerarquia on ocupen l’esglaó més baix i ha acabat el seu recorregut mostrant com els que són més amunt estan igual d’atrapats. En el procés, ha trencat els somnis de glòria dels protagonistes, que són els mateixos amb els quals de vegades s’ha retratat la vida criminal, com si fos una alternativa a un sistema injust, una sortida que permet anar per lliure, i l’ha associat al mateix sistema d’explotació que sosté el capitalisme. I, tot plegat, amb interpretacions magnífiques (en part, mèrit d’un càsting que ha sabut trobar els actors idonis), una cruesa poc habitual, fins i tot en les sèries del gènere, i amb un missatge directe que, en només sis episodis, conclou com un cop de puny a l’estómac.
Plataforma: Netflix.
‘The Other Black Girl’ i la discriminació a l’oficina
L’eliminació de l’individu i la seva identitat en un entorn laboral que no vol persones, sinó treballadors eficients, és un tema de què cada cop s’està tractant més a les sèries. Una de les millors dels últims anys és Severance, on els protagonistes renunciaven a una part de la seva vida per poder treballar en una empresa sense el vincle de les seves vides personals. Una idea similar segueix The Other Black Girl, tot i que en aquest cas no posa l’èmfasi en la força que exerceix la corporació per condicionar l’individu, sinó en la que exerceixen els companys de feina amb la mateixa finalitat. Així, la protagonista és l’única noia negra que treballa en una oficina. El rol que li assignen els seus companys és, justament, el de ser “la negra”. I, com a tal, ha d’empassar-se tota mena de comentaris que tenen diferents graus de racisme dels seus companys. Alguns d’intencionats, altres d’inconscients. I hi ha de respondre somrient i mossegant-se la llengua. Sempre que vulgui mantenir la seva feina.
Aquest rol assignat li dona a entendre que, si vol progressar en la seva vida professional, hauria de deixar de ser “la negra” per ser una altra cosa. L’arribada a l’oficina d’una altra noia negra inicia una competició entre totes dues per deixar l’altra enrere. La clau és adaptar-se millor a l’ecosistema de l’oficina, cosa que requereix ser més blanca. Amagar les parts de la identitat que fan que sigui “la negra”. La idea és molt perversa, però molt realista, i extrapolable a altres situacions. O no ens adaptem a la cultura laboral d’un lloc de treball? I això no requereix sovint callar davant de segons quins comentaris? La sèrie introdueix després elements més propis del terror psicològic per dur la història a l’extrem, i potser no serien necessaris perquè en contrapartida s’allunya de la realitat de l’espectador, però augmenta la tensió de la història i la fa més claustrofòbica. Si The Office fos un malson, seria molt semblant al que proposa aquesta sèrie on, malauradament, us serà molt difícil no sentir-vos-hi reflectits.
Plataforma: Disney+.
‘Lessons in Chemistry’ i la dona que lluita contra el seu temps
Acabem amb una proposta més lleugera que les anteriors. La mena de sèrie reconfortant que ve de gust mirar després d’un dia llarg, però que no està exempta d’una certa càrrega crítica. Lessons in Chemistry (s’estrena el 13 d’octubre, però l’he pogut mirar sencera a l’avançada) ens proposa la història d’una dona química als anys cinquanta. I, per tant, ha de batallar contra la misogínia del seu temps d’una manera similar a The Marvelous Mrs. Maisel. Canvieu el món de la comèdia pel món de la ciència i us fareu una idea de la mena de context esgotador que ofega el dia a dia de la protagonista. El personatge, però, és molt diferent: es tracta d’una dona que sovint pot transmetre fredor i, interpretada per Brie Larson, és una protagonista extremament cerebral (a diferència de la Midge Maisel, que és ben bé el contrari). Això també fa que trobi més injust, per il·lògic, el tracte que ella rep pel fet de ser dona.
La sèrie fa un gir quan ella acaba acceptant una feina a la televisió, on serà una cuinera molt mediàtica que farà servir el coneixement científic per a la gastronomia. I que parlarà a les dones que miren el programa amb seriositat, considerant la cuina quelcom d’important i, per tant, fent-les sentir que no són menys en comparació amb els homes. La sèrie treballa molt bé el seu ascens com a cara popular a la televisió. En aquest sentit, és més orgànica que Julia, la sèrie basada en la vida de Julia Child que va estrenar HBO l’any passat i que no va acabar de saber transmetre del tot l’impacte que va tenir el personatge. En el cas de la protagonista de Lessons in Chemistry, fins i tot el personatge s’adona del poder que té i decideix utilitzar-lo per intentar canviar la societat, tot revelant pel camí els seus propis privilegis, cosa que evita convertir-la en heroïna. Això permet a la sèrie explorar més temes socials, a banda del feminisme, i fer un retrat de l’època més complex, apropant-se (salvant les distàncies) a Mad Men.
Plataforma: Apple TV+ (a partir del 13 d’octubre).
