Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

10 sèries amb esperit crític per mirar durant les vacances

Aprofita l'estiu i posa't al dia amb les produccions audiovisuals per capítols que destaquen pel fet de fomentar una mirada crítica en l'audiència

27/07/2023 | 06:00

El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries amb esperit crític estrenades recentment per mirar aquest estiu. Són sèries on es tracta de temes com ara l’auge de l’extrema dreta, les pressions sobre el cos de les dones, la salut mental o el control de les dades dels usuaris de les empreses tecnològiques. A més d’estar ben fetes, destaquen per la seva vocació de denúncia i la voluntat de fomentar una mirada crítica en l’audiència. Us detallem a continuació la desena de produccions triades, amb un tràiler i unes línies valoratives, així com la plataforma per la qual les podreu veure.

‘Sherwood’

No us refieu de les aparences, perquè Sherwood sembla d’entrada una sèrie criminal com tantes altres que s’estrenen aquests dies. Hi ha un assassinat i hi ha una investigació. Però, en realitat, la sèrie està més interessada a parlar sobre com els conflictes polítics i ideològics que divideixen una comunitat i provoquen dolor entre els uns i els altres, creen una boira que es fica pertot arreu, ho tenyeix tot. Sherwood és una sèrie sobre una ferida oberta i les dificultats per sanar col·lectivament i també l’origen d’aquest dolor. I, per això, tan bon punt comença la minisèrie, ens ofereix imatges d’arxiu on veiem escenes en la línia de piquets de les vagues dels miners dels anys vuitanta i com aquestes van ser durament reprimides pel Govern de Margaret Thatcher.

Al poble on s’ambienta la sèrie, Nottinghamshire, la vaga va tenir un seguiment minoritari. Molts miners volien continuar treballant, i això va provocar conflictes amb els sindicalistes. Que el personatge assassinat sigui un líder sindical del poble fa pensar que el passat té a veure amb el crim, encara que hagin passat més de 40 anys. La investigació del cas va ajudant a encaixar les peces del trencaclosques del passat, al mateix temps que la sèrie articula un discurs que va guanyant pes a mesura que s’apropa el final i assenyala que, per molt enfrontats que estiguin els habitants d’un poble en crisi, tenen més en comú que allò que els separa. Les excel·lents interpretacions de David Morrissey i Lesley Manville arrodoneixen el conjunt.

Plataforma: Filmin

‘Este mundo no me hará mala persona’

Si algú se sorprèn que una sèrie d’animació aparegui en aquesta llista, és que no s’ha assabentat del canvi que han fet els últims anys aquestes ficcions i del fet que poden ser més arriscades i incisives que les sèries amb actors. Un bon exemple és aquesta sèrie, que parla sobre l’auge del discurs de l’extrema dreta, sobre com ha anat trobant forats en el debat públic i ha aconseguit calar entre moltes persones que podrien ser el teu veí o el teu amic. És el que li passa al protagonista d’Este mundo no me hará mala persona, un personatge anomenat Zero que és l’alter ego del dibuixant italià Zerocalcare, i que es defineix per un posicionament ideològic molt clar, situat en el món antisistema, i la voluntat de ser coherent amb ell mateix.

Quan comença la minisèrie, detecta un canvi en el seu barri, on han construït un centre d’immigració que desperta rebuig entre alguns veïns i fa emergir discursos xenòfobs. Però el centre de la història és el retorn al barri d’un amic que torna tan canviat que pràcticament està irreconeixible. Els esforços del protagonista per entendre’l i aconseguir que surti del seu nou entorn marquen el ritme d’una història que és ràpida, intensa i amb un discurs molt potent. Una continuació més política de l’anterior sèrie del mateix creador, Cortar por la línea de puntos, feta des de la vida al barri, no des de la teorització acadèmica o dels despatxos.

Plataforma: Netflix

‘I Am…’

Aquesta recomanació no és ben bé d’una sèrie, sinó d’un episodi concret. Perquè I Am… és una sèrie en format d’antologia, amb episodis independents entre si, que en aquest cas tenen en comú que expliquen històries sobre l’experiència de ser dona. El creador, Dominic Savage, ha treballat amb les actrius que protagonitzen cada episodi perquè hi aportessin la seva visió de cadascun dels temes de què s’hi tracta, que són qüestions en què les implicades tenen un interès. Amb aquesta filosofia, arribem a l’episodi que protagonitza Kate Winslet, que fa molt de temps que està preocupada per l’efecte que les pressions estètiques de les xarxes socials tenen en les dones, especialment en les més joves, i en el desenvolupament de relacions poc sanes amb aquests continguts. I hi està preocupada sobretot perquè és un tema amb el qual ha batallat juntament amb la seva filla.

Totes dues són les protagonistes d’aquest episodi, titulat I Am Ruth, i hi interpreten una mare i una filla en la ficció. La primera pateix en veure com la seva filla es distancia cada cop més d’ella i es tanca en ella mateixa, però no aconsegueix que s’obri: unes vegades, perquè té poc tacte; altres vegades, perquè no està en les seves mans. Va veient com no té accés a un món per on la filla transita, que ella té la sensació que no li fa gens de bé. Nosaltres, al mateix temps, sí que veiem què està fent sola a la seva habitació amb el seu mòbil i confirmem que els temors de la mare són fundats. Tant Kate Winslet com la seva filla, Mia Threapleton, hi fan un gran paper, i la tensió és palpable, i el guió és realisme social britànic a ultrança. Punyent i cru, sense donar respostes a res, però plantejant una realitat que no es pot ignorar. La sèrie s’emet al canal Cosmo (disponible en plataformes com Movistar+), i l’episodi en qüestió (que pertany a la tercera temporada) s’estrenarà durant aquest mes d’agost.

Plataforma: canal Cosmo

‘Black Mirror’

Segurament estarem d’acord que Black Mirror no és la que era a l’inici, on la capacitat que tenia per crear malsons barrejats amb una crítica punyent era extraordinària. Però això no vol dir que no pugui continuar sent brillant. La seva última temporada comença amb un episodi, que és el que us recomanaré, que no només és virtuós des d’un punt de vista de guió, sinó que, a més, la clava amb els seus comentaris sobre la indústria audiovisual. De fet, l’encerta tant que un dels motius que han dut aquests dies els sindicats d’actors de Hollywood a la vaga és la seva oposició a les noves tecnologies d’intel·ligència artificial que en el futur podrien substituir-los (un temor compartit, encara que d’una manera diferent, amb els guionistes, també en vaga), que és justament el que passa a l’episodi, on Salma Hayek s’interpreta a ella mateixa, havent acceptat que una plataforma utilitzi la seva imatge per a un projecte de sèrie.

La protagonista de l’episodi no és ella, sinó una dona que veu com, d’un dia per l’altre, una plataforma, Strawberry, fa servir la seva vida per crear una sèrie i no pot controlar com se la retrata. A diferència d’altres escenaris que sovint ha projectat Black Mirror, en aquest cas no vol res de realista, sinó satíric. I, encara que el que passi a l’episodi sigui una bogeria, els elements que els componen ja estan passant i estan relacionats amb temes com el control de les dades dels usuaris, els límits a l’hora de portar la vida d’algú a la ficció, i la manera com les plataformes potencien relats angoixants perquè atrapen més l’espectador. És una crítica de Black Mirror cap a ella mateixa i cap a la plataforma que l’acull, de manera que la sèrie posa per primer cop el seu mirall deformador cap endins. Es fa una selfie. El resultat és aterridor i és la crítica que el seu creador, Charlie Brooker, tenia pendent.

Plataforma: Netflix

‘Selftape’

Ja que parlem de selfies i d’autoretrats, no podíem deixar fora d’aquesta llista la millor sèrie catalana estrenada enguany, que és Selftape, el projecte autobiogràfic, a mig camí entre la realitat i la ficció, de les germanes Mireia i Joana Vilapuig. La sèrie s’articula a través de dues trames que es toquen l’una a l’altra: el retrat de la relació distant entre les dues germanes, que es dediquen totes dues a la interpretació, i el retrat del seu ofici, de com veuen elles la indústria audiovisual on s’han de guanyar la vida. La primera és universal i és el que pot acostar la sèrie a un públic ampli. La segona és reveladora i valenta, perquè no es tallen a l’hora de parlar de temes com la sexualització de les actrius o la precarietat laboral.

També d’una indústria crua, que tan aviat t’entronitza com t’arracona, i d’una indústria on el vessant artístic de vegades pot ser una excusa per encobrir actituds masclistes o desitjos d’humiliar l’altre. A diferència de moltes autobiografies, que esdevenen una versió exagerada dels retratats, a Selftape es busca la transparència, ja que les actrius pretenen mostrar-se tal com són a través de la ficció i fan totes dues un treball magnífic en l’exposició de les emocions dels personatges. Un exercici de recerca de la veritat valent, que sovint les deixa vulnerables davant la càmera i que extirpa la idea del glamur que envolta l’ofici per mostrar-ne la cara més lletja i desagradable.

Plataforma: Filmin

‘Fleishman Is In Trouble’

A priori, aquesta és una minisèrie sobre un home divorciat que s’ha quedat a càrrec dels dos fills després que la seva exdona desaparegui d’un dia per l’altre. Dic a priori perquè, a mesura que avança, la incògnita dels motius de l’exdona per desaparèixer i l’exploració del passat de la seva relació serveixen per anar afegint moltes capes a aquesta història, que acaba sent més aviat un retrat de l’arribada als 40 anys i la sensació de sentir-te encasellat en una vida que potser no és la que esperaves. En el procés es tracta de molts temes, entre els quals hi ha la violència obstètrica, que és el motiu que m’ha dut a incloure la sèrie en aquesta tria, perquè és un tema de què es tracta molt poc en el món de les sèries, i per com se’n tracta.

És un moment clau en la vida d’un personatge, interpretat per Claire Danes, que es troba en una posició molt vulnerable i, posteriorment, es troba culpabilitzada per la seva reacció. Això deriva en part en una depressió postpart, que és clau en la seva evolució. Perquè acaba decidint que la violència que ha patit, la seva condició de víctima, està relacionada amb el seu estatus socioeconòmic. És a dir, que també és una condició de classe social, i una gran part del que fa el personatge és intentar fer revertir aquesta situació. La manera com vehicula totes dues coses ens parla amb encert de la direcció que té la violència exercida des de l’autoritat (en aquest cas, mèdica) i de la sensació d’impotència per protegir el propi cos davant unes pràctiques mèdiques que sovint no tenen en compte la salut mental dels pacients. Encara que no n’és el tema principal, hi té molt de pes, i denuncia una situació massa comuna.

Plataforma: Disney+

‘Spy/Master’

Aquesta sèrie d’espies romanesa ha estat un dels descobriments de l’any: està ambientada durant la darrera etapa del Govern de Nicolae Ceausescu, quan va intentar desenvolupar un culte a la seva personalitat al mateix temps que prenia mesures cada cop més autoritàries i repressives en un país en una situació econòmica precària. A mesura que exigia lleialtat, esdevenia també més paranoic. Veient que era cada cop més imprevisible i violent, un agent dels serveis secrets romanesos decideix intentar desertar als Estats Units. Aquest personatge, interpretat per Alec Secareanu (us sonarà d’haver-lo vist a Happy Valley), està basat en la història real de l’agent Ion Mihai Pacepa, que va intentar aprofitar un viatge diplomàtic fora del país per mirar de trobar una sortida a través de la CIA.

La sèrie funciona a molts nivells: com a thriller d’espionatge va com un rellotge i manté una tensió espectacular, com a sèrie que, a més, està basada en una història real, és fidedigna als fets i, sobretot, com a retrat del clima asfixiant d’un país provocat per un líder autoritari, és molt claustrofòbica. Spy/Master introdueix molts dels elements habituals en aquesta mena d’història (agents dobles, protecció de la família, secrets que surten a la llum, etc.), però ho fa amb habilitat i sense perdre el focus d’allò que intenta explicar, que és com una persona pot terroritzar un país. Si us va agradar Els últims tres dies, que ja havia recomanat en una altra tria de CRÍTIC fa algun temps, aquesta és la proposta que hauríeu de prioritzar.

Plataforma: HBO Max

‘We Are Lady Parts’

No hi havia en aquesta tria cap comèdia, així que això ho havíem de solucionar. Perquè l’esperit crític no és incompatible amb el sentit de l’humor. I encara menys si parlem de la sèrie We Are Lady Parts, una de les que més han funcionat aquest any a través de la sempre efectiva recomanació boca-orella. La sèrie es presenta com la història de quatre noies joves i musulmanes que volen tenir un grup de música punk. Només això ja fa que trenquin frontalment amb tot: amb el que s’espera que facin, segons la tradició de les seves famílies, i amb el que s’espera que siguin, segons els prejudicis que hi ha al voltant de la dona musulmana. Elles necessiten destruir aquestes idees a cop de riff de guitarra elèctrica.

La sèrie explica molt bé com el punk les ajuda a sentir-se lliures i com tenir un grup de música les ajuda a fer sentir la seva veu. Una veu sovint invisibilitzada que porten al món fora del sistema (és a dir, fora de la indústria musical). Per explicar tot això, la sèrie presenta un personatge, l’Amina, que és la que experimenta amb més intensitat la seva dicotomia: vol formar part del grup, però alhora no vol decebre la seva família. Veiem com hi ha una certa idea de com ha de ser una noia musulmana, que inclou buscar marit, que li pesa molt. La sèrie explica com s’allibera a través de la música i de la unió amb les seves companyes, que formen un grup que pot recordar Derry Girls. També per la frescor i pel fet de fer bromes sobre qüestions serioses, entra molt bé aquests mesos d’estiu.

Plataforma: Filmin

‘White House Farm’

Podria haver estat l’enèsima sèrie basada en un crim real. Però hi ha elements que separen White House Farm de la majoria de les sèries del gènere. Començant per l’actor que l’encapçala, ni més ni menys que Stephen Graham, un dels millors actors del Regne Unit dels últims anys (si bé aquí fa un accent una mica forçat). També, per la sobrietat com la sèrie tracta del cas, defugint la morbositat i evitant ser explícita, sense que això vulgui dir que deixi de ser crua. El crim és prou escabrós per ell mateix: es tracta de l’assassinat de tota una família, incloent-hi dos nens de sis anys. Però, sobretot, per com posa al centre el tema de la salut mental.

Aquest és el motiu principal pel qual li he fet un lloc en aquesta tria. Perquè la sèrie explica molt bé com el detectiu encarregat del cas vol tancar-lo ràpid, ja que està atraient ràpidament l’atenció dels mitjans, i també per no complicar les coses a l’únic membre que queda viu de la família, que és qui ha trucat per telèfon sospitant que alguna cosa passava a la casa. I per això es tanca, tot quedant-se amb la teoria més probable: que la germana, que era esquizofrènica, els ha matat a tots i posteriorment s’ha suïcidat. El guió posa l’èmfasi en com l’esquizofrènia i la idea que es tenia aleshores de la salut mental van marcar la investigació del cas i, per tant, fa una crítica als prejudicis de l’època (som als anys vuitanta del segle XX) i obliga l’espectador a preguntar-se en veu alta si avui mateix es produiria la mateixa injustícia o si hem avançat una mica.

Plataforma: Filmin

‘Swarm’

Acabem la tria amb una proposta molt poc ortodoxa i diferent de tota la resta: una sèrie de terror titulada Swarm, que parla de les relacions malsanes que podem construir vers persones conegudes que admirem: escriptors, actors, futbolistes o cantants. La protagonista de la sèrie és una noia jove interpretada per Dominique Fishback (potser la recordareu de la memorable The Deuce), que passa per moment difícil en la seva vida, ja que la seva millor amiga, amb qui comparteix pis, ha trobat xicot i se’n vol anar a viure amb ell. Això la deixaria sola i, a més, en una situació econòmica delicada, perquè ho tindria molt difícil per pagar el lloguer. En aquesta situació, s’obsessiona més que mai amb la seva cantant de pop preferida.

Forma part d’un grup online de fans de la cantant que tenen un comportament tòxic i que està inspirat en les fans en la vida real de Beyoncé. La seva admiració envers la cantant i la necessitat de protegir-la, com si d’aquesta manera formés part d’ella d’alguna manera, la porta a matar un personatge que la critica. I a partir d’aquí inicia un camí cap a la violència que atrapa i incomoda. La sèrie, creada per Donald Glover i Janine Nabers, executa un malson terrorífic al mateix temps que ofereix una mirada crítica al fet de declarar-se fan d’algú i reflexiona sobre com aboquem els nostres conflictes en persones públiques i els riscos que suposa emmirallar-se en algú de qui admirem la feina, però de qui en realitat no sabem res.

Plataforma: Amazon Prime Video

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies