23/06/2022 | 06:00
El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries amb esperit crític estrenades recentment per mirar aquest estiu. Són sèries on es tracta de temes com ara la brutalitat policial, la situació difícil de la sanitat pública, el masclisme en l’entorn laboral o l’opacitat de les grans corporacions. A més d’estar ben fetes, destaquen per la seva vocació de denúncia i la voluntat de fomentar una mirada crítica en l’audiència.
‘We Own This City’ (HBO Max)
David Simon torna a Baltimore en aquesta minisèrie que es pot interpretar com un epíleg de The Wire: anys després, recorrem els mateixos carrers per constatar que els problemes que la sèrie va estar retratant durant cinc temporades no només continuen sense resoldre, sinó que s’han solidificat o fins i tot han empitjorat. We Own This City mostra com la discriminació racial, els abusos i la brutalitat policial han creat una fractura profunda entre els ciutadans i els qui se suposa que els han de protegir. Per fer-ho, explica el cas real d’una unitat policial corrupta que va creuar totes les línies vermelles, recorrent a la violència i a la intimidació per embutxacar-se diners dels seus operatius. Al capdavant d’aquest operatiu, un testosterònic Jon Bernthal, que interpreta el líder d’uns agents que, en cert punt de la història, se senten invencibles.
Però We Own This City no es limita a resseguir el rastre de violència i de crims que van deixar els agents al seu pas (documentats pel periodista Justin Fenton), sinó que es pregunta com va ser possible. La voluntat d’assenyalar el sistema que ho va permetre fa que la minisèrie obri el focus a altres personatges que ajuden a crear un retrat ampli, tant com ho permet la duració de sis episodis, que s’emmarca en les protestes contra la brutalitat policial dels últims anys i de casos com el de George Floyd o el de Freddie Gray (que va passar a Baltimore). El resultat és una minisèrie crua on hi habita una barreja d’ira, de frustració i de desànim profund que no hi era a The Wire i que és particularment dolorós quan s’arriba a la conclusió del final.
‘Severance’ (Apple TV+)
El control que les grans corporacions tenen dels treballadors és el tema principal de la sèrie revelació d’aquest any: Severance, un malson en forma de sèrie que ha agafat el relleu de Black Mirror amb una història que té una premissa esfereïdora. Presenta una empresa que desenvolupa una tecnologia que permet dividir la memòria de les persones en dues parts, la personal i la laboral. D’aquesta manera, les persones que se sotmeten a aquest tractament quan són a la feina no recorden res de qui són fora de la feina i quan surten de la feina no recorden res del que han fet com a treballadors. Aquesta idea es ven com una eina per compartimentar de forma efectiva i posar fi a l’estrès d’endur-se la feina a casa.
En realitat, però, és una eina per tenir un control total del treballador i assegurar-se que res del que faci a l’empresa no serà sabut a l’exterior. També s’assegura que no tindrà cap càrrec de consciència en la seva vida privada sobre el que arribi a fer a la feina. Amb aquesta idea, Severance construeix un thriller angoixant que parla de l’opacitat de les grans corporacions i de condicions laborals que deixen el treballador sense vida personal. Tot plegat, amb una estètica hipnòtica que juga amb els elements d’una oficina per crear formes incòmodes i un repartiment encapçalat per Adam Scott que està espectacular.
‘Borgen: Power & Glory’ (Netflix)
Borgen ha tornat amb una quarta temporada que afegeix el subtítol Power & Glory i amb la qual ens retrobem amb Birgitte Nyborg, ara ministra d’Exteriors. Malgrat que ja fa molts anys de l’original, la sèrie danesa es troba en plena forma i també amb una visió més cínica de la política que abans. La protagonista, que en els primers compassos de la sèrie es definia pel seu idealisme i per les dificultats per conciliar la vida familiar amb el càrrec, ara es defineix més aviat per la seva ambició. La família ja no és un impediment per a la seva carrera i aspira a tornar a ser primera ministra. El que ara podria ser un impediment són els ideals. “Seria capaç de negar el seu idealisme per aconseguir el que vol?”, es pregunta la sèrie.
El tema central de la temporada és l’emergència climàtica, un tema que Birgitte sempre ha tingut a la seva agenda. El descobriment de petroli a Groenlàndia la col·loca en una posició, com a ministra d’Exteriors, on pot disputar-se el protagonisme amb l’actual primera ministra. En paral·lel, la quarta temporada també segueix a Katrine, la periodista de la sèrie, que passa un moment professional similar i pren decisions igualment qüestionables. D’aquesta manera, la quarta temporada posa les seves protagonistes en una posició que és incòmoda per a l’espectador, que es distancia d’uns personatges cada cop menys íntegres.
‘Els últims tres dies’ (Filmin)
Aquesta minisèrie sèrbia fa una crònica dels dies previs a la detenció de Slobodan Milošević, acusat de crims contra la humanitat per la política de neteja ètnica que va dur a terme durant la guerra dels Balcans. L’expresident s’atrinxera a casa seva envoltat d’homes armats per impedir ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia, mentre que a l’exterior es concentren els seus seguidors i els mitjans de comunicació. La minisèrie fa d’aquesta situació un minut a minut molt intens que segueix especialment el Govern serbi, que actua sense convicció. De fet, no sembla que ningú vulgui detenir realment Slobodan Milošević, ja que consideren que els perjudicarà políticament i no se’n volen ocupar.
És la pressió internacional la que força els personatges a fer trucades i accions per gestionar el laberint burocràtic que implica la detenció. Els últims tres dies explica com de difícil és treure’s de sobre un dirigent que compta amb un suport popular tan gran, encara que ja sigui expresident i encara que els seus crims siguin prou coneguts. La manca de voluntat de dur-ho a terme per part del Govern serbi, les complicitats que manté el personatge en els mitjans de comunicació i el suport de la gent del carrer formen el retrat de com va viure el país aquest moment. Els últims tres dies explica un fragment petit de la història d’un país que alhora serveix per reflexionar sobre la impunitat de dirigents d’aquest nivell.
‘This Is Going to Hurt’ (Movistar+)
No es pot dir que no avisi, ja des del títol, que va a picar fort: “Et farà mal”, anuncia la producció. Sent una sèrie mèdica, podria semblar que es referís a una expressió del ginecòleg protagonista, avisant una pacient que potser notarà dolor. Tanmateix, aquesta no és una sèrie que vulgui ser confortant; al contrari: aquest “et farà mal” fa referència al retrat punyent que la sèrie fa del sistema sanitari britànic. El mostra desbordat, sense prou personal ni recursos i amb metges que treballen en unes condicions que afecten directament el servei que poden oferir als pacients i, més a llarg termini, la seva qualitat de vida, la qual cosa té conseqüències catastròfiques.
El protagonista és un ginecòleg interpretat per Ben Whishaw que ja n’ha vist de tots colors i que s’adreça a l’audiència fent comentaris carregats de mala llet i de sarcasme que podria firmar el doctor House. La sèrie és gràfica i, per tant, no apta per a totes les sensibilitats. Bruta i directa com també ho és el retrat que fa del dia a dia a l’hospital, que passa de la comèdia de traç gruixut a la tragèdia que et clava una bufetada quan menys t’ho esperes. Està basada en l’experiència pròpia del guionista Adam McKay, que va treballar a la sanitat pública britànica del 2004 al 2010. Si us va agradar la sèrie francesa Hipòcrates (que ja vam recomanar a CRÍTIC), aquesta també la trobareu interessant.
‘The Newsreader’ (Filmin i Movistar+)
La protagonista d’aquesta sèrie australiana és una presentadora d’informatius de la televisió a qui li costa que la valorin com a professional. Per al seu cap és una cara bonica que es pot substituir per una altra cara bonica, i així li ho fa saber. Mentre que el presentador masculí és valorat per la seva experiència, ella sembla que només sigui allà per fer maco. En aquest context, en plena dècada dels anys vuitanta, el personatge s’esforça per reivindicar-se com a periodista al mateix temps que amaga els seus problemes d’ansietat, que la porten a tenir atacs de pànic en directe. L’actriu Anna Torv (Fringe) copsa molt bé la situació del personatge amb la seva capacitat per interpretar dones fortes però alhora vulnerables.
El personatge troba un punt de suport en un reporter jove, amb qui s’ajuden mútuament. Tots dos personatges amaguen elements de la seva vida que pensen que provocaran el rebuig de la redacció. La sèrie és plena de personatges entranyables però no perfectes, i el masclisme i l’homofòbia, abundants aquella dècada, formen part del dia a dia de forma casual. La sèrie explora trames relacionades amb l’ètica periodística i les rivalitats dins de la redacció al mateix temps que mostra com, en certs entorns laborals, alguns ho tenen més fàcil que d’altres. Alguns han de callar, dissimular i conformar-se amb tasques menys importants quan valen molt més, mentre que d’altres tenen assegurada la posició laboral més estimulant.
‘A Very British Scandal’ (HBO Max)
Claire Foy, coneguda per la sèrie The Crown, interpreta en aquesta minisèrie una duquessa que a la dècada dels anys seixanta va ser coneguda per la “duquessa marrana”. I és que, en decidir divorciar-se del seu marit, aquest va decidir fer pública una fotografia on se la veia tenint relacions sexuals amb un altre home d’identitat desconeguda. L’objectiu del marit era desacreditar-la i convertir-la en objecte d’escarni, cosa que va funcionar quan els diaris van abonar-se al judici públic. De fet, és la premsa la que li va donar el malnom de “duquessa marrana”. Va ser víctima del que ara anomenaríem slut-shaming. Aleshores, ni tan sols hi havia un anglicisme per posar nom al fet de jutjar una dona per la seva vida privada.
La minisèrie explica l’infern que va haver de viure el personatge, amb una Claire Foy excel·lint en el paper, especialment a les escenes de judici. Tanmateix, no facilita la connexió de l’audiència amb el personatge, el qual retrata com una dona antipàtica i que cau malament. Precisament, el fet de no intentar fer el contrari –que la protagonista caigui bé, cosa que hauria fet més fàcil que l’audiència es posés al seu costat– aconsegueix que sigui encara més clar el missatge que vol fer arribar A Very British Scandal: no importa si et cau bé o malament, no importa el seu aspecte, no importa amb qui té relacions sexuals; la qüestió és que no mereix res del que li van fer.
‘Justicia’ (Filmin)
Aquesta sèrie té com a protagonista una dona que va perdre el seu fill durant la tragèdia de Hillsborough, que va commocionar la societat britànica i el món de l’esport als anys vuitanta. Es va produir durant un partit entre el Liverpool i el Nottingham Forest, quan una allau humana va acabar en la mort de gairebé 100 persones. El fill adolescent de la protagonista, que està interpretada per Maxine Peake (potser l’heu vist a La infàmia, una sèrie que també vam incloure a l’última tria de CRÍTIC) i que busca saber la veritat del que va passar. I és que les autoritats van culpar el hooliganisme i el consum d’alcohol de l’allau humana, assenyalant concretament els aficionats del Liverpool, i van considerar les morts accidentals.
Aquesta mare va dur a terme una lluita legal, que va allargar-se durant dècades, perquè s’esclarís la veritat. No va ser fins al 2016 que es van reconèixer els errors de la policia en el control de la situació i la mala gestió dels accessos d’entrada als estadis. Actualment, les causes reals de la tragèdia de Hillsborough ja són ben conegudes, però aquesta sèrie homenatja la fortalesa de la mare que, malgrat el dolor, no va parar fins que es va saber la veritat. Al mateix temps, denuncia com es van tapar els errors buscant un culpable fàcil en els hooligans. Durant molt de temps, aquesta va ser la versió oficial dels fets i tothom la donava per certa.
‘Super Pumped’ (Movistar+)
Aquesta nova antologia explicarà en cada temporada la història d’una empresa tecnològica diferent, de manera que seran històries independents. La primera temporada se centra en Uber, agafant com a protagonista un dels seus fundadors, l’egocèntric Travis Kalanick, que acabarà sent acomiadat de l’empresa en una junta extraordinària. A la producció s’explica com és que va acabar així. El personatge, interpretat per Joseph Gordon-Levitt, adopta un registre testosterònic poc habitual en la seva carrera, però que funciona millor del que es podria esperar: encaixa a la perfecció amb el perfil del guru tecnològic encegat per l’ambició que aquest any també ha aparegut en altres sèries, com WeCrashed.
El més interessant de la sèrie és el xoc entre Uber i el sector del taxi. El representant dels seus interessos està interpretat per Richard Schiff (The West Wing), que, en el moment que l’empresa adquireix un capital significatiu, apareix per advertir el protagonista que el que està fent tindrà conseqüències legals. En aquest duel de diàlegs amenaçadors es nota que qui hi ha darrere de Super Pumped són els creadors de Billions, que treuen tensió de cada enfrontament entre Travis Kalanick i un sistema que no vol fer lloc a un nou model de negoci que afecti els beneficis del model establert. La minisèrie mostra la manca d’escrúpols de tots dos bàndols en una lluita aferrissada que resulta molt addictiva.
‘The Boys’ (Amazon Prime Video)
Què hi fa una sèrie sobre superherois en aquesta llista? Bé, en realitat The Boys és una sèrie de superherois poc convencional per molts motius. El primer, pel seu sentit de l’humor passat de rosca, que sovint busca crear imatges sorprenents (i que no aconseguireu oblidar). I el segon, el més important, perquè aquí els superherois titulars són individus execrables, i això no només serveix per subvertir el gènere de forma brillant, sinó que, com que aquests superherois no pateixen conseqüències per res del que fan, la sèrie està fent un comentari gens dissimulat sobre la impunitat que tenen les persones en una posició de poder, que fan servir aquesta posició per sortir també indemnes de tots els delictes que cometen.
Així, els superherois de The Boys funcionen com una metàfora de les persones poderoses, ja siguin actors de Hollywood, empresaris milionaris o polítics. La sèrie juga intencionadament amb aquestes lectures, amb els superherois procurant tenir una bona imatge pública i, hipòcritament, presentant-se al món com a herois que volen ajudar els altres mentre que, en privat, fan un mal ús del seu poder (en aquest cas, superpoders). Així, darrere de la barrabassada de la proposta hi ha més intenció de la que aparenta. És la sèrie més gamberra ara mateix en emissió (una prova d’això és l’inici de la tercera temporada), però és capaç de combinar aquesta vocació, que busca l’entreteniment, amb un esperit crític punyent.
