Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Deu sèries amb esperit crític per acabar l’any

El crític Toni de la Torre elabora el rànquing de les millors produccions amb rerefons polític i social del 2020

23/12/2020 | 06:00

Són sèries on es tracta de temes com la crisi dels refugiats, la manca de recursos del sistema sanitari o les pràctiques fraudulentes de les grans empreses i que, a més d’estar ben fetes, destaquen per la seva vocació de denúncia i una mirada inquisidora.

1. ‘El col·lapse’: la sèrie que defineix el 2020

Si hi ha una sèrie que defineixi el que hem viscut l’any 2020, aquesta és El col·lapse. Ha estat esgarrifosament real. Massa i tot. Des de l’escena del supermercat en què veiem els clients anant d’un lloc a l’altre amb les prestatgeries buides (recordeu el fenomen dels acaparadors del principi de la pandèmia?) fins a l’escena de l’últim episodi en què un científic intenta explicar el que vindrà i es troba amb uns mitjans que ho minimitzen (recordeu aquelles afirmacions que deien que el coronavirus seria com la grip?). El col·lapse ha estat la ficció que millor ha retratat la pandèmia i la reacció de la societat davant de la paràlisi que ha provocat.

El millor de tot és que no és conseqüència del coronavirus, sinó que es va fer abans. La minisèrie, d’origen francès, es basa en les tesis de la col·lapsologia, que postula l’esfondrament del nostre món a partir de diferents crisis (mediambiental, energètica, econòmica, geopolítica i democràtica) i estudia com es col·lapsarà. Aquest neologisme va ser popularitzat pel llibre Cómo todo puede colapsar, de Pablo Servigne i Raphaël Stevens, i va servir de matèria primera per al col·lectiu Les Parasites (format per Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto) per crear el concepte bàsic d’El col·lapse, en què es mostren les conseqüències d’aquesta fi del món a través de diferents personatges i situacions.

Un dels grans encerts d’El col·lapse és la decisió de filmar cada episodi en forma de pla seqüència, de manera que involucra l’espectador en l’acció i puja el nivell de la intensitat amb què vivim el que estem veient. Acompanyem els personatges en situacions límit de les quals formem part. Els diferents escenaris triats (el supermercat, la gasolinera, la residència, etc.) estan pensats per oferir un angle diferent de la mateixa crisi i donen a la sèrie l’oportunitat per mostrar diferents cares del comportament humà.

Els comportaments egoistes i el “campi qui pugui” són majoritaris, de manera que El col·lapse ofereix un retrat col·lectiu de la humanitat poc afavoridor, però també hi ha excepcions, persones que són altruistes i que es juguen la pell pels altres. La sèrie és prou intel·ligent per no donar una resposta a la causa que ha provocat la crisi que veiem. En primer lloc, perquè el que interessa a El col·lapse és, sobretot, fer-nos reflexionar sobre què faríem en una situació així (malauradament, ara no cal imaginar gaire) i, sobretot, què estem fent actualment davant les opinions d’experts que alerten que no anem per bon camí i que el futur pot ser encara molt més funest que el present si no comencem a fer canvis profunds.

La podeu mirar a Filmin.

2. ‘Eden’ i la realitat dels centres d’internament d’estrangers

La crisi dels refugiats a Europa és el tema central d’aquesta minisèrie que comença amb uns turistes de vacances a la platja d’una illa grega que es queden estupefactes quan un bot ple de refugiats arriba a la costa. El contrast entre els que gaudeixen de la vida i els que lluiten per no perdre-la ho diu tot sobre les intencions d’Eden. També el títol de la minisèrie, que fa una referència al paradís bíblic: en comptes de paradís, aquests refugiats es troben amb aquestes presons administratives anomenades CIE (Centre d’Internament d’Estrangers), instruments que formen part de la política migratòria de molts països i que han guanyat importància amb la crisi migratòria al mateix temps que han acumulat crítiques i denúncies per les males condicions i el tractament que reben les persones que hi estan ingressades.

És el cas d’un centre proper com el de la Zona Franca, que es va obrir el 2006 i que va generar el rebuig d’entitats socials i de suport als migrants. La mort d’una persona el 2012 sota custòdia del centre va dur a una campanya que demanava el tancament d’aquest CIE, però no ha estat fins a la pandèmia del coronavirus que finalment s’ha tancat perquè no pot gestionar les deportacions de les persones que hi estaven detingudes. Dins d’un centre com aquest hi ha desenes d’històries humanes, i la ficció pot servir per explicar-les, per fer que l’immigrant passi de ser un concepte a ser una persona. Aquest és el primer objectiu d’Eden. El segon és explicar què hi ha darrere d’un CIE: com funciona, qui el gestiona, qui el supervisa.

Per assolir aquests dos reptes, el guionista i director Dominik Moll presenta un repartiment coral que li permet adoptar i connectar diferents espais i punts de vista: el dels refugiats (dos germans nigerians i una família siriana), els membres d’una de les famílies que estaven de vacances a la platja i que volen acollir un refugiat a desgrat del fill adolescent, un treballador de seguretat que treballa al Centre d’Internament d’Estrangers on s’ambienta la sèrie, i la gerent del centre, que el veu com un negoci on cal augmentar beneficis, i que està negociant a Brussel·les per poder obrir tres centres més. Tots aquests personatges es van trobant en una minisèrie que explora amb franquesa un tema poc habitual a les sèries més enllà de trames aïllades (per exemple, a Years and Years). Afortunadament, això comença a canviar: a més d’Eden, a Filmin, enguany s’ha estrenat Stateless, a Netflix, que també està ambientada en un CIE i que comparteix la mateixa voluntat de mostrar com s’hi tracten els refugiats.

La podeu mirar a Filmin.

3. ‘I May Destroy You’, el punt de vista de l’agredida

Les agressions sexuals sovint no s’expliquen en les sèries des de l’únic punt de vista que realment importa: el de la víctima. I això és exactament el que ha fet Michaela Coel amb aquesta sèrie que protagonitza, escriu i dirigeix i que està basada en una experiència pròpia. El personatge que construeix és una escriptora que té moltes similituds amb ella i que, després d’una nit de festa, comença a tenir records que l’assalten en forma de flaixos en els quals recorda haver estat agredida sexualment. El personatge intenta continuar fent vida normal, i la sèrie mostra com l’intent de preservar la normalitat es va esfondrant lentament. En el procés, el personatge avalua el seu entorn i es fa preguntes sobre temes com el consentiment, que la sèrie vehicula també a través de personatges secundaris.

El valor de l’amistat i el fet de protegir-nos i ajudar-nos els uns als altres acaba sent un tema fonamental d’una sèrie que parla des de la perspectiva d’una supervivent. A diferència d’altres tractaments on es posa èmfasi en la trama d’atrapar el culpable o bé denunciar com el sistema posa en dubte les víctimes (com en sèries tan recomanables com Unbelievable), aquí és la protagonista, sola, que s’enfronta al fet de viure amb el que li ha passat. Fins a l’últim episodi, on la sèrie ofereix la seva idea més interessant, malda per trobar la manera de conviure amb l’agressió. Tot plegat, amb un estil visual amb molta personalitat i una manera d’escriure que denota seguretat en el propi punt de vista que confirmen Michaela Coel com una de les veus més potents de la televisió britànica actual juntament amb Phoebe Waller-Bridge.

La podeu mirar a l’HBO.

4. ‘Hipòcrates’ i la manca de recursos de la sanitat pública

Un tema important del 2020 ha estat el desbordament del sistema sanitari. La pandèmia ha col·locat els professionals de la medicina al focus mediàtic durant els últims mesos i en molts casos ho han aprofitat per denunciar les condicions en les quals estan fent front al coronavirus, que són producte d’unes mancances del sistema sanitari que venen de lluny. La denúncia ha trobat el seu eco en la ficció amb la sèrie Hipòcrates, que està ambientada en un hospital on els metges titulars són posats en quarantena (res a veure amb el coronavirus) i els residents es troben desbordats per la situació, fet que deixa els pacients en una situació força precària a causa de la manca de recursos de l’hospital. I és que aquesta sèrie francesa està ambientada en un hospital amb poc personal, on hi ha un desgast evident de les instal·lacions i que és més realista que els hospitals ultratecnològics de les sèries nord-americanes.

De fet, la sèrie es basa en l’experiència pròpia de Thomas Lilti, un metge de família francès que des de fa alguns anys és director de pel·lícules que giren al voltant de la professió. A l’hospital d’Hipòcrates també hi trobem una apatia generalitzada que es tradueix en situacions de caos administratiu i, en alguns casos, de negligències. Un repartiment d’actors molt jove es posa en la pell d’uns personatges amb personalitats diferents que xoquen entre ells. Alguns estan preocupats només per la seva carrera i tracten amb condescendència els pacients, amagant-los informació, i són la cara més dura d’una sèrie gens agradable de veure. Més enllà de la situació actual de la pandèmia, Hipòcrates assenyala uns problemes que són endèmics i que malauradament també són palpables en molts hospitals que tenim ben a prop.

La podeu mirar a Filmin.

5. ‘Burning Bush’: la tristesa de la Praga ocupada

L’apropiació partidista dels símbols és el tema central d’aquesta excel·lent minisèrie històrica, que és una de les millors produccions que l’HBO ha fet a Europa. Comença amb la decisió de l’estudiant Jan Palach d’immolar-se a Praga com una manera de protestar contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia. Els fets, després de la Primavera de Praga, se situen l’any 1969. La minisèrie explica com l’acte polític de Jan Palach va ser reinterpretat intencionadament per les autoritats per evitar que esdevingués un símbol de la resistència. Els esforços de l’advocada de la família per preservar el missatge que l’estudiant volia transmetre són el motor d’una història que el guionista, el també txec Štěpán Hulík, enfoca des d’una òptica eminentment política.

La minisèrie descriu amb encert la grisor i la tristesa de la Praga ocupada, que la directora Agnieszka Holland coneix molt bé perquè hi va viure durant aquell període, i les converteix en un escenari representatiu de qualsevol país que viu una situació similar. Burning Bush està ben documentada, agafant com a matèria primera entrevistes agrupades en una web complementària del visionament. La web serveix de testimoni del treball de rigor històric que hi ha darrere de la minisèrie i també evidencia la voluntat divulgativa i de denúncia que té el projecte. A diferència d’altres produccions europees de l’HBO, Burning Bush ha trigat molt a arribar aquí: es va estrenar el 2013 al seu país d’origen i no ha estat fins al 2020 que s’ha incorporat al catàleg de l’HBO a Espanya. Val la pena descobrir-la.

La podeu mirar a l’HBO.

6. ‘Adult Material’: un retrat cru de la indústria del ‘porno’

Aquesta punyent sèrie sobre la indústria del porno té com a protagonista una actriu veterana que es troba en una situació que la portarà a entrar en crisi: l’arribada al rodatge d’una noia jove que vol començar en el món del porno i que ella acull. Fins que arriba un moment clau. I en aquell moment no està a l’altura. Deixa l’actriu jove en mans dels responsables del rodatge i el que ve després no us ho vull explicar perquè és millor que ho vegeu, al final del primer episodi. Els que venen a continuació mostren les conseqüències d’aquest moment, amb la protagonista cada cop més distanciada d’una indústria que Adult Material captura amb cruesa, fixant-se en una pretensió de les actrius de ser estrelles, i fins i tot veient-se a si mateixes com a dones empoderades, que contrasta amb el tracte coaccionador que reben de manera constant.

El consentiment és un concepte que la sèrie explora també fora de la indústria, a través de la filla de la protagonista, que també pesa molt en les seves decisions. L’actriu Hailey Squires fa una molt bona feina mostrant els remordiments que té el personatge mentre es resisteix a deixar de pensar que és ella qui ha pres les decisions de la seva carrera dins del món del porno. La mirada d’Adult Material sobre el porno és més actual i moderna que la de The Deuce (de fet, se’n podria considerar una seqüela espiritual) però és, sobretot, la mirada d’una dona sobre el tema. La creadora és Lucy Kirkwood, exguionista de Skins, que ha bastit aquest relat envoltant-se de professionals en actiu del porno, que l’han assessorat sobre la veracitat de determinats tipus d’escenes i sobre les estratègies que els productors fan servir per obtenir un “sí” quan elles volen dir “no”.

La podeu mirar a Filmin.

7. ‘Veneno’, un homenatge a una icona LGBTI

Queda clar des de la primera escena de Veneno que aquesta sèrie no és una biopic. És un homenatge. Parteix de la intenció de reivindicar i celebrar la vida de la seva protagonista, Cristina Ortiz, i posar en valor el seu paper com a icona de la comunitat LGBTI en uns temps en què això era molt més difícil del que és avui. Uns temps en què la dona transsexual era tractada a la televisió com una anomalia monstruosa que es podia convertir en un espectacle per al gran públic d’una manera similar a la figura de la dona barbuda del circ de la Gran Depressió nord-americana. Però estem parlant de l’Espanya dels anys noranta, un context molt més proper del que voldríem. Una part de la programació de la televisió actual és, de fet, hereva d’aquell primer esclat de la teleporqueria. En aquest context, la Veneno va decidir que no s’amagaria.

Al contrari, que brillaria. La sèrie narra el seu descobriment per part d’una reportera del programa Esta noche cruzamos el Mississippi i la manera com va fer seu el focus mediàtic que pretenia reduir-la a la monstruositat. Pel camí parla de temes com la marginalitat, l’explotació (davant i darrere de la pantalla) i el dret a sentir-se diferent. Veneno és incisiva retratant la manca d’escrúpols del programa al mateix temps que mostra la importància de la Veneno en la visibilització del col·lectiu LGBTI a través d’un personatge a qui va impactar i inspirar. Els creadors de la sèrie, Javier Calvo i Javier Ambrossi, aconsegueixen fer còmplice l’audiència del seu amor per la Veneno i respectar la memòria del personatge fent una biografia que no explota els moments més escabrosos, sinó que destaca la seva personalitat única i fortalesa, trets distintius que expliquen el seu interès com a personatge.

La podeu mirar a Atresplayer Premium

8. ‘La ruta dels diners’: corrupció a la gran empresa

Aquesta magnífica sèrie danesa va estrenar-se amb la garantia de tenir al darrere un dels creadors de Borgen, el guionista Jeppe Gjervig Gram, i la intenció evident de mostrar la corrupció en el món empresarial. La primera temporada va ser impecable: posa el focus en una empresa d’energies renovables, una de les més grans del país, centrada en l’energia eòlica, i en les estratègies que fa servir el seu director per sortir guanyant en la sortida a la borsa de l’empresa que coincideix amb la possible pèrdua de subvencions del Govern, que vol afavorir l’energia solar. Conscient que el delicte fiscal no atrau tant de públic com el delicte criminal, el guionista organitza una estructura on tenen cabuda totes dues coses. Així, s’hi uneix la trama d’un treballador que té un accident mortal en una de les plantes eòliques de l’empresa.

Per investigar l’assumpte, s’uneixen dos personatges que representen les dues cares de la sèrie: el detectiu d’homicidis i l’expert en delictes fiscals. Per al primer, resoldre els casos és un esprint; per al segon, una cursa de fons. Es proposa a l’espectador tenir paciència i aguantar mentre els personatges segueixen el rastre dels diners, per mostrar les pràctiques fraudulentes de l’empresa. En les temporades següents, la mateixa premissa es manté, canviant el tipus d’empresa i el delicte a investigar, i al final i acaba havent-hi un relleu de personatges i de ritme, i hi introdueix més acció la tercera temporada, potser més convencional que les anteriors. La ruta dels diners ha tingut una rebuda discreta en comparació amb altres sèries nòrdiques com ara The Investigation, d’un altre dels creadors de Borgen, però és una de les ficcions més incisives a l’hora de denunciar els delictes i les males praxis del món empresarial.

La podeu mirar a Filmin.

9. ‘Industry’: competició i humiliació laboral

Aquesta sèrie britànica posa l’atenció en les conseqüències que tenen les pràctiques de les grans empreses per posar les generacions joves en una competició per aconseguir un lloc de treball. En aquest cas, es tracta d’un prestigiós banc d’inversions londinenc, que enfronta un grup de joves graduats per aconseguir posicions permanents al banc. Dividint la seva atenció en un repartiment coral, Industry permet a l’espectador acompanyar aquests personatges i sentir la pressió que experimenten de manera diferent, en funció de moltes variables, entre les quals hi ha l’origen socioeconòmic de cadascú i el fet de ser homes o dones. Un fet tràgic marca al primer episodi el llistó del que aquesta pressió pot arribar a provocar i genera una ombra tràgica que es manté durant tota la primera temporada. La humiliació laboral per part dels caps forma part del dia a dia de molts d’aquests personatges, que també tenen en comú el sexe com a via d’escapament, en nits de festa que els serveixen per sortir breument de la cursa de rates en què estan immersos.

El sexe també és una eina per tenir poder, i Industry també parla de qüestions com l’assetjament en l’entorn laboral o la discriminació per l’aspecte físic. Encara que la sèrie està ambientada en un lloc on hi ha una pressió excepcional, moltes de les situacions de què tracta són identificables en feines més comunes. El repartiment combina intèrprets joves com Myha’la Herrold, amb altres de veteranes, com Sarah Parish. Malgrat tenir un primer episodi dirigit per Lena Dunham (Girls), aquesta sèrie està passant desapercebuda. És una de les poques sèries que han treballat enguany l’entorn laboral. L’altre ha estat Recursos Inhumanos, a Netflix, on Éric Cantona interpreta un personatge que també fa el que sigui per aconseguir una feina després d’haver passat molt de temps a l’atur, amb el desgast econòmic i psicològic que suposa.

La podeu mirar a l’HBO.

10. ‘Parlament’, rastres de ‘Sí, ministre’ en una comèdia belga

Acabem la tria amb humor, que en aquest any que hem passat és molt necessari. Una sèrie que ens farà riure de valent és Parlament, una comèdia belga sobre el Parlament Europeu. El retrata com un lloc que és ple de polítics que es prenen la seva posició com unes vacances ben merescudes, ofegat per una burocràcia que arriba als límits de l’absurd, i on el més important són els diferents interessos nacionals que fan que qualsevol proposta es converteixi en un recompte d’aliats i d’enemics que és molt més rellevant que l’esmena o el canvi que es pretenia dur a terme. Tot això, ho comprova de primera mà en Samy, l’assistent d’un diputat que arriba al Parlament Europeu carregat d’il·lusions i de seguida s’adona que ha anat a la casa que fa tornar boig dels còmics d’Astèrix. Molts reglaments, informes, molts discursos, cap resultat.

L’intent d’en Samy de fer alguna cosa útil (se centra en els taurons víctimes dels pescadors que els tallen les aletes per comercialitzar-les) és el motor d’una sèrie que s’inspira clarament en les sàtires d’Armando Iannucci però on també hi podem trobar rastres de Sí, ministre. La sèrie brilla especialment en els personatges secundaris, com ara Michel Specklin, un diputat que fuig d’estudi cada cop que toca treballar com una manera d’estalviar-se la feina, però també d’evitar ficar-se en embolics diplomàtics i, de passada, ocultar que és un inepte. El dia a dia parlamentari, on es toquen temes com l’independentisme a Catalunya o el Brexit, estan combinats amb els diferents interessos amorosos d’en Samy, que contribueixen a alleugerir una mica aquesta mirada àcida i crítica del dia a dia a la cambra europea.

La podeu mirar a Filmin.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies